dijous, de desembre 13, 2007

Crosta pública, crostes privades



La denúncia que el dirigent socialista Joan Ferran ha fet d’alguns espais informatius de la Corporació Catalana ha aixecat polseguera política. Deia el dirigent socialista que en l’estructuració de les notícies, en la terminologia, en les entradetes informatives i sobretot en les editorials dels grans espais informatius de la Corpo s’hi reflecteix una determinada manera d’entendre el país i la seva relació amb el model d’Estat que, segons el dirigent socialista, correspon a una visió “nacionalista” de la realitat no compartida per tots els usuaris dels nostre mitjans públics. Jo crec que, més enllà de la forma com ho ha expressat, té raó Joan Ferran. I de fet les reaccions crítiques que ha provocat venen a confirmar la seva tesi. Els seus crítics no neguen que les coses siguin així sinó que reivindiquen precisament la vocació o funció “nacionalista” de la Corporació i alerten del risc de perdre aquesta funció si es qüestiona la línia editorial que traspuen alguns dels espais més emblemàtics de TV3 o Catalunya Ràdio.
Val a dir que Joan Ferran no nega pas la professionalitat dels periodistes responsables i conductors dels programes. La “crosta nacionalista” que segons els dirigent socialista respiren les editorials o els comentaris espontanis dels presentadors no és incompatible amb la professionalitat genèrica dels periodistes en qüestió, però ningú no pot negar que un discurs en forma d’editorial orientat de forma continuada en una mateixa direcció, respon a plantejaments polítics que en els debats i en el gota a gota de cada dia i sobretot en la proximitat de conteses electorals són elements diferenciadors de programes partidistes. No es tracta de passar d’una crosta a una altra. Es tracta d’assumir una línia editorial que partint de la catalanitat dels nostres mitjans públics ofereixi una informació rigorosa i a l’hora de la valoració o interpretació d’aquesta realitat sigui respectuosa amb la pluralitat de sensibilitats polítiques que té la ciutadania.
L’article 22.2 de la nova llei de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals estableix que “la programació de servei públic dels canals de la Corporació Catalana ha d’ésser plural per a tractar de satisfer les necessitats del conjunt de la població”. Aquest és el mandat que els professionals han d’assumir i que el Director General i el nou Consell de Govern han d’exigir que es compleixi.
Potser les inèrcies heretades han fet que els periodistes, bons professionals sens dubte, tiressin pel dret a l’hora d’editorialitzar, opinar o confeccionar les informacions i els màxims directius pensessin que la seva responsabilitat es limitava a la gestió i no han volgut entrar, com els correspondria, en la valoració o seguiment de la línia de fons que reflecteixen els programes.
L’aplicació de la nova llei ha de posar les coses i les persones al seu lloc, tant els directius com els professionals. Un directiu sap que si un bon professional no es veu en cor de fer un informatiu sense “crostes” li pot encomanar una altra mena de programa i a l’inrevés, el periodista sap també que en aquesta situació, amb la seva vàlua professional, pot anar a trucar sempre les portes de la privada i entrar-hi amb totes les “crostes” que aquelles li permetin.
Val a dir que els mitjans privats tenen barra lliure pel que fa a “crostes”. I a fe que cada cop aposten més per l’ús d’aquesta llibertat, una llibertat, tanmateix, que ha de tenir sempre el límit de la ètica i la deontologia professional. No tothom s’imposa aquest límit i, lamentablement, són poques les veus que ho denuncien.
Seria bo que aprenguéssim tots a no fer servir el nom de la llibertat en va.

dijous, d’octubre 25, 2007

Reconeixement. Agraïment. Estima

Fa dies que no escric i no és que no tingui temes. No és que no en tingui ganes. Hi ha tantes coses a comentar en el dia a dia! A partir d'avui em proposo escriure molt més sovint per anar deixant constància de les reflexions o vivències personals davant els fets o esdeveniments de cada dia.
Avui repren el blog l'endemà d'haver intervingut al Parlament en defensa de la llei del Memorial Democràtic. Vaig fer una intervenció sentida, ben pensada. Vaig mirar de ser molt càlid cap a les persones que ens acompanyaven, víctimes o familiars de víctimes del franquisme, estudiosos, experts en temes de la guerra i la dictadura. Es van emocionar. Vaig ser dur amb el PP, sobretot amb el PP. Vaig demanar que l'església, que ara beatificarà els sacerdots que consideren màrtirs de la fe, que sigui capaç de tenir una paraula d'afecte, de reconeixment amb els que també van morir com a conseqència de la seva defensa de les llibertats, de la democràcia, de la Republica. Vaig dir que haurien de demanar perdó per les complicitats que van tenir amb el franquisme i la dictadura...
Per si pot ser d'interès transcric íntegrament el meu discurs al Parlament.MEMORIAL DEMOCRÀTIC - PARLAMENT


Gràcies President.
Honorables Consellers, Consellera
Senyores, senyors diputats.

Els confesso que en pujar avui a aquesta tribuna sento una doble satisfacció: en primer lloc per poder expressar en nom del meu grup parlamentari, socialistes-Ciutadans pel canvi el vot afirmatiu a la llei del Memorial, una llei d’una gran càrrega apolítica i emocional. Satisfacció, en segon lloc per fer-ho en presència a l’hemicicle o a les sales annexes d’estudiosos i experts en la matèria però sobretot de tantes i tantes persones, associacions i col.lectius que han estat i són encara avui testimonis vius dels qui van lluitar per la democràcia, dels que van ser víctimes de la violència política, de la repressió de la dictadura, de la tortura, de la presó o de l’exili. Gràcies a totes i a tots per la seva presència. L’aprovació avui d’aquesta llei serà per damunt de tot un homenatge als lluitadors per la democràcia i un reconeixement als que al llarg dels anys han sabut guardar i reivindicar la seva memòria, aquesta memòria respectuosa que volem que sigui a partir d’avui la memòria de tot el nostre poble. Gràcies a tots!

Al llarg de la seva tramitació els asseguro que jo he comprovat allò que diumenge passat al Palau Sant Jordi cantava una vegada més en Raimon: VENIM D’UN SILENCI ANTIC I MOLT LLARG. Silenci imposat als negres anys del franquisme. Després, desaparegut ja el dictador, va venir un altre silenci, no dels historiadors i estudiosos, Sr. Vila però sí de les víctimes. Si el primer era el silenci dels vençuts, el silenci de la por, el segon va ser el silenci resignat, el silenci de la prudència que va acabar sent el silenci de l’oblit. Silenci justificat per mor de no trencar la viabilitat de la transició democràtica aconseguida per la via de la reforma i no de la ruptura. En tots els casos silenci dolorós per aquells que reclamaven memòria i justícia. Avui Catalunya, el nostre Parlament s’avança no només per trencar aquest silenci antic i molt llarg sinó que vol posar altaveus als que han portat el dolor en solitari, que han portat el dolor molt endins, calladament, resignadament. Volem posar-nos avui al seu costat. Els volem mostrar reconeixement i estima. Amb ells volem recordar els que ja no hi són. Els volem retre homenatge. Volem recollir testimonis que serveixin de pedagogia democràtica per a les noves generacions. Volem dir ben fort que estem al costat d’aquells que encara avui reclamen uns papers que els van prendre i que donen fe de l’espoli dels vencedors. Són els papers de Salamanca, senyores i senyors diputats, que formen part d’aquesta memòria. I tal com estableix la llei volem que es completi el seu retorn. El partit dels socialistes de Catalunya i Ciutadans pel canvi, som bel.ligerants o si volen també som bel.ligerants en aquesta reivindicació i exigim com a part de la memòria col.lectiva que s’accelerin els mecanismes per fer realitat el retorn complert. Es de justícia.

M’han precedit en l’ús de la paraula els portaveus dels grups que han mantingut esmenes vives al text de la ponència. He escoltat les intervencions de tots ells. Amb més atenció la del portaveu de CiU. Li agraeixo el to i algunes de les consideracions globals que ha fet sobre el contingut de llei. És una llàstima que al final ens deixi un mal regust de boca, Sr. Santi Vila. Per una raó molt senzilla: hem treballat plegats en la ponència i és veritat que vostè ha estat constructiu. Nosaltres hi hem correspost. Estarà d’acord amb mí. Ens hagués agradat arribar al 100% de consens. Ho hem aconseguit en els continguts, és a dir en l’exposició de motius i en els articles que defineixen l’abast, els objectius, les funcions del Memorial. Lamento que la reserva o l’abstenció sigui només per l’estructura dels òrgans de direcció. Li vull fer veure el que jo entenc que és una certa contradiccio, Sr. Vila. En l’exposició de motius precisament es diu que el memorial Democràtic és l’instrument amb què la Generalitat ha de dur a terme politiques públiques destinades a la recuperació de la memòria de les víctimes de la Guerra civil i de les persones que van fer front a la repressió política, social, cultural i nacional d’un règim ignominiós. Si es tracta de fer polítiques PÚBLIQUES de Memòria no creu que és lògic que la responsabilitat última la tingui el govern? I malgrat tot miri què diu la llei, miri què es reserva el govern en aquesta estructura? Un total de 10. La resta, 10 més, seran escollits o pels grups parlamentaris o pel Ple del Parlament i 3 provindran de la direcció d’institucions vinculades a la memòria democràtica. Confio, tanmateix, que ens retrobarem en el desplegament de llei perquè coincidim en els objectius. Senyor Vila, gestionarem junts la memòria i construirem junts el discurs. Aquesta és la nostra voluntat.

No m’ha sorprès gens el discurs del diputat del partit popular. O potser hauria de matisar: M’han sorprès els arguments en boca del senyor Jordi Montanya perquè en els treballs de comissió i de la ponència les seves paraules no tenien exactament el mateix to. Sonaven diferent de les que acabem de sentir des de la tribuna i en nom del partit. Segurament són els aires nous que bufen als escons de la meva dreta sota el lideratge del nou president. La veritat és que els arguments per oposar-se a la llei m’han semblat senzillament excuses de mal pagador. Les lleis, senyor Montanya, són bones si esdevenen útils per resoldre contenciosos pendents. Aquesta, no ho dubti, ho serà. Tots els pobles honoren els que han mort per causes justes. Vd ens deia : No cal una llei per això. Discrepem. Per posar en marxa polítiques publiques de memòria, per eliminar aquells vestigis lligats a la dictadura i a la repressió, per estimular la pedagogia democràtica, per coordinar els esforços d’historiadors i experts, per afegir-nos a les iniciatives similars d’altres nacions..., és bo tenir un marc legal que ho empari.

Que quedi clar per a tots: Votarem la llei amb un no del partit popular. Ho han de saber els ciutadans de Catalunya. Jo els voldria demanar, diputats del grup popular, que a l’hora de votar, vostès que seuen en uns escons que els ho permeten: mirin la cara de les víctimes o els familiars de les víctimes de la dictadura i de la repressió que ens acompanyen. Facin un esforç de compartir amb ells la memòria i reparar els sofriments derivats d’aquella guerra i d’aquella dictadura que els va portar a la presó, a l’exili o senzillament a l’execució. Es un deute que tenim tots, però per moltes raons, potser vostès d’una manera especial. Avui és l’ocasió que els ofereix aquest Parlament per la reconciliació, en nom de les organitzacions de represaliats pel franquisme, en nom de tantes i tantes víctimes assassinades, torturades, maltractades per defensar drets i llibertats. No busquin excuses: No els faci basarda condemnar un cop més el franquisme en seu parlamentària. Facin un reconeixement als que van sofrir per defensar la democràcia, les llibertats i els drets nacionals de Catalunya. No voldria creure aquest diputat que els parla que el seu problema és que no saben encara o no s’atreveixen a marcar una línia divisòria entre víctimes i botxins.

Sr. Albert Ribera: Hem escoltat el discurs, les seves paraules, boniques paraules ben lligades amb sofismes i una bona dosi de demagògia. Almenys avui ha donat la cara. Es que jo no l’he vist en cap de les reunions de la Ponència. Ni a vd. ni a cap dels diputats del grup mixt. Es una manera de manifestar potser el seu desinterès per la llei?. Tenia avui la seva gran oportunitat. Sensibles com són en els problemes lingüístics avui tenia l’oportunitat de condemnar els que van voler matar el català a cops de lleis i de repressió i en nom de la unitat de la pàtria. No ho ha fet. No ho farà. Estic segur que la ciutadania del nostre país n’haurà pres també bona nota.

La veritat és que avui quedem tots retratats. Voldria, tanmateix, que demà reprenguéssim el consens en l’aplicació de la llei que sortirà aprovada amb els vots de la majoria que dóna suport al govern. I quin és el contingut del Memorial.

En primer lloc donar compliment en forma de llei a l’article 54 de l’Estatut que demana que es preguin mesures per al reconeixement i la rehabilitació de tots els ciutadans que han patit persecució com a conseqüència de la defensa de la democràcia i l’autogovern de Catalunya. En aquest sentit en l’exposició de motius es diu que la societat catalana té un deute amb el propi passat. Avui obrirem un nou camí per fer les paus amb aquest passat posant les bases legals per vetllar pel coneixement i el manteniment de la memòria històrica de Catalunya com a patrimoni col.lectiu que testimonia la resistència i la lluita pels drets i les llibertats democràtiques. Es una llei que no pretén obrir velles ferides sinó tancar aquelles que havien romàs obertes per l’oblit.

El Parlament de Catalunya, senyores i senyors diputats, ciutadans i ciutadanes que ens acomanyen o ens escolten, dirà avui de forma solemne que cal una condemna explícita del franquisme. Que cal una rehabilitació plena de totes les persones, organitzacions i institucions represaliades durant la guerra civil i el franquisme per tal que els supervivents, els seus familiars i amics i les generacions futures se sentin reconegudes d’una manera justa.

Aprovem una llei reparadora de la memòria. Una llei reconeixedora del compromís per la llibertat i la democràcia de milers de ciutadans que van sofrir la repressió, la presó o l’exili com a conseqüència d’aquest compromís. Es veritat que la llei del memorial no podrà eixugar les llàgrimes dels que ja no hi són però podrà retornar honor, dignitat i reconeixement als familiars dels que van donar la cara en defensa de les llibertats, de la democràcia i també dels drets nacionals de Catalunya.

Es una llei que recull la pluralitat de memòries. No és una llei sectària, ni partidista, ni excloent. Posa en primer pla, naturalment, els milers de víctimes que van ser perseguides, torturades, empresonades, executades o obligades a l’exili per haver defensat la República, la llibertat, i les institucions democràtiques. Sabem que hi van haver altres víctimes i la llei recull la condemna de tots els actes execrables, assassinats inclosos, que es van donar també en la reraguarda republicana per grups incontrolats que aprofitant el desgavell van fer la seva guerra particular. D’acord amb els grups de l’oposició hem recollit aquesta pluralitat de memòries. Deia l’historiador Josep Termes que la guerra civil només estarà superada quan els néts del franquisme lamentin els crims dels franquistes i els néts dels republicans lamentin els crims comesos també en el bàndol republicà.

Parlant de la pluralitat de memòries no em resisteixo a fer una referència a l’acte que tindrà lloc el diumenge vinent a Roma amb la beatificació d’uns centenars de religiosos espanyols, catalans molts d’ells, que van morir començada la guerra per motius ideològics o religiosos. Un respecte per a tots ells. La llei que aprovarem els inclou també en el record i la memòria perquè la seva mort la considerem també injusta. A aquestes alçades tots tenim clar que la guerra civil no va ser una croada. No va ser una guerra de relegió i tampoc no acceptem que els grups faistes per exemple volguessin justificar els assassinats de religiosos pel fet d’apareixer com a còmplices dels facciosos. Nosaltres ho condemnem. Afegim només que els que ara seran beatificats han tingut sempre el reconeixement públic per part de l’església. No ho criticaré pas però em permetran que aprofiti l’avinentesa per demanar des d’aquesta tribuna, si més no a l’església catalana que, un cop aprovada avui la llei del Memorial i després de les beatificacions a Roma dels seus sacerdots injustament assassinats, faci també un gest, demani perdó per les complicitats que va poder tenir l’església amb la dictadura. Que Jerarquia i no només les comunitats cristianes més actives.. digui públicament i solemnement una paraula de confort i de reconeixement per tots aquells altres màrtirs, potser no creients, que van lluitar, que van sofrir la repressió, presó o l’exili per ser fidels als valors de la llibertat i la democràcia. Aquest seria sens dubte un gest de reconciliació que el conjunt de la societat catalana aplaudiria.

El Memorial Democràtic arriba a aquest plenari per ser aprovada. No vol pas dir que sigui ja el final del seu trajecte. Caldrà, per tant, que les iniciatives públiques del Memorial Democràtic es tradueixin en pedagogia democràtica, pedagogia també de la convivència i del pluralisme. I això passa per l’escola, per la universitat i pels mitjans de comunicació. La llei ha de ser inclosa en la matèria de l’educació per la ciutadania. El contingut i la filosofia de la llei haurà de traduir-se en material audiovisual, en obres de teatre i en guions televisius. N’hauran de parlar diaris, ràdios, còmics i novel.les. S’hauran de visualitzar en museus i en biblioteques . S’haurà d’estimular la lectura dels llibres d’història. I naturalment ho hauran de cantar els poetes i els nostres cantautors... Diumenge jo sentia emocionat al palau de Sant Jordi a M. del Mar Bonet que cantava: Què volen aquesta gent que truquen de matinada... I preguntava si els joves entenien què suposaven aquestes trucades de matinada per a molts i molts militants compromesos en la lluita per la democràcia. Cal continuar. Cal fer pedagogia de la memòria.

Jo voldria també aquí fer un homenatge als nostres historiadors que han bussejat en el tunel del temps per rescatar fets i testimonis que avui formen part d’aquesta memòria que solemnement volem projectar. No fa molt que m’ho recordava personalment l’historiador Josep Benet. Hi ha molta feina feta,. No vulgueu duplicar-la, em deia. Volem reconèixer la seva feina i la de molts historiadors d’aquí i de fora i volem sumar-hi tot allò que la llei ara pot incentivar i completar.

Votarem sí a la llei. Amb satisfacció. Els confesso que aquesta llei per a mi em remou records i vivències també personals: Jo he vist amics torturats a la prefectura a Vila Laietana. Jo he passat també per comissaries franquistes. Jo he vist també a casa plorar el meu pare recordant la mort del seu germà, del meu oncle, detingut per uns escamots de la Fai i assassinat al novembre del 36 a la presó de Leida juntament amb 22 companys més de l’Espluga Calba. Executats sense judici, ni defensa ni garantia de cap mena. Jo he conegut capellans que van salvar la vida perquè els meus pares els van protegir i amagar clandestinament. Els més grans portem tots vivències i records amagats que la llei ens ha de permetre de transformar en pedagogia de la memòria democràtica.

Per això també puc dir ben alt que no hi ha cap ressentiment en aquest llei. No hi ha voluntat d’obrir ferides. La seva aprovació ens permetrà, senyores i senyors diputats, mirar-nos al mirall i saber que hem posat unes bases per a la reconciliació.

Agraeixo els serveis del lletrat Ismael Pitarch, els de la tècnica Angela Lleixà del grup. Un reconeixement especial per la directora general del Memorial, la Sra. M. Jesús Bono i la bona feina feta pel coordinador i relator l’il.lustre diputat Jaume Bosch. Vull acabar, senyores i senyor diputats amb uns versos de Joan Garcia Tristany del col.lectiu d’ex presos de la dictadura que m’han dit que avui ens acompanya. Serveixin de record i homenatge a tots els represaliats per franquisme.:

Ja em veus,
amb les temples que blanquegen
les carns
completament acomplexades
per jorns i desenganys
en els camins
d’amor i abnegació per la Utopia.
L’amor d’un cor recent
per un bocí de terra
d’aquella que trepitjo i que treballo
cada dia.
Ja em veus,
quasi a la fi d’aquest camí
omplert d’angúnies i curtes alegries,
quan s’apropa
la porta de sortida de la Vida.
Però...
Tornarem altra vegada a fer camí
i forcejar de nou
la porta de la història.

Aquesta llei del Memorial que avui aprovarem és una empenta més que se sumarà a aquells que amb la seva lluita, la seva resistència i la seva convicció democràtica van forcejar amb el dolor, la presó o l’exili les portes d’aquesta Historia que nosaltres avui continuem escrivint amb esperança i emoció renovada.

Gràcies Sr. President, Senyores i senyors diputats.










diumenge, de setembre 23, 2007

DURAN SE L’EMPASSA



A sis mesos de les eleccions generals, baixen tèrboles les aigües de CiU. Volgudament o inexplicablement han escenificat no només la la lluita pel lideratge dins de la federació sinó també la confrontació de dos models o de dues concepcions del que ha de ser l’encaix de Catalunya i Espanya. Aquesta vegada ha arribat tan lluny la picabaralla que més d’un pensava que la trencadissa era ja inevitable. Finalment la ruptura s’ha salvat in extremis. Duran ha cedit. Duran se l’ha hagut d’empassar. No s’ha atrevit a encapçalar en solitari les eleccions generals. La treva fins al proper pols no serà pacífica. Les bases de CDC i de UDC no baixaran la guàrdia. D’aquí al 20 de novembre, data de proclamació del projecte de refundació catalanista d’Artur Mas, probablement no deixaran de tocar-se els “cataplins”. Des de CDC, com ha assenyalat Oriol Pujol voldran “polir” el candidat i les bases d’Unió interpretaran que el que realment volen és “polir-se’l”. Vindran després les llistes. Duran, preveient que la ruptura pot venir a mig termini pugnaran per equipar-se amb gent seva i gent de la seva corda. La treva sona a armistici.

Aquesta crisi convergent sumada a la proliferació de plataformes més o menys sobiranistes i a l’invent d’un horitzó 2014 obert a l’independentisme, han estat l’aperitiu del nou curs polític. Un curs que sens dubte estarà molt marcat per les eleccions generals. Els ciutadans demanen, tanmateix, que Govern i Parlament, no estiguem condicionats per les eleccions. Hauria de ser un curs recordat per dues coses: l’aplicació i desplegament de l’Estatut per una banda i un gruix d’iniciatives governamentals i legislatives per una altra. Aquí hem de centrar l’esforç, el temps i la dedicació política tots els actors implicats.

Sortosament arrenquem el curs amb una primera collita estatutària. Una collita llargament reivindicada i recollida a l’Estatut: La garantia d’inversió de 31.000 milions d’euros fins el 2013. Només per a l’any vinent, 4.271 milions d’Euros. Qui pot dir que l’Estatut no serveix per a res? Caldrà gestionar-los. Gestionar-los amb rigor, amb transparència, amb participació ciutadana, amb projectes que millorin les condicions de vida col.lectives.

Paral.lelament, el Parlament té a punt una colla de projectes de llei ambiciosos: Llei de la Corporació Catalana de Mitjans audiovisuals, Llei de Serveis Socials, Llei de l’Habitatge, Llei del Memorial Democràtic, Llei del Consell de Cultura i de les Arts... Lleis que van configurant un marc progressista que el Govern d’Entesa ha posat en marxa. No són paraules. Són fets. Són recursos per modernitzar el país i posar la seva/nostra capacitat d’acció al servei de la ciutadania.
La batalla pels lideratges interns dels partits catalans no hauria d’afectar aquest pla ambiciós de país que el Govern d’Entesa ha posat en la graella de sortida del curs 2007/2008.

dimarts, d’agost 28, 2007

ROSA REGAS. La incòmoda llibertat

Ha dimitit Rosa Regàs coma Directora General de la Biblioteca Nacional. El nou Ministre de Cultura va bastint el seu equip i no ha dissimulat la seva poca sintonia amb Rosa Regàs. Fins aquí ben poca cosa a comentar. No conec a fons el treball de la fins ara directora general en la reestructuració i funcionament de la Biblioteca Nacional, una tasca que no deu ser gens fàcil, però sí que conec el front mediàtic anti-Regàs que s'ha anat teixint aquests darrers anys arran de les preses de posició valentes sobre fets i situacions polítiques viscudes. La seva llibertat d'opinió, la seva presència en alguns fòrums d'opinió la van convertir en un blanc reiteratiu i despietat de la "brunete mediática". Ni tan sols podia anar pel carrer amb el diari "El País" sota el braç. M'ho deia no fa molt desesperada de l'aire irrespirable de la capital de l'Estat.
Ha dimitit com a directora general però no crec que dimiteixi com a pensadora, com a analista crítica de la vida d'aquest país amb la seva mirada de dona, amb la seva mirada sempre feta des de l'esquerra. Quan he conegut la seva dimissió li he fet unes ratlles que m'atreveixo a transcriure en aquesta pàgina personal el meu blog:

"Benvolguda Directora. Benvolguda Rosa i amiga.
Sóc en Josep M Balcells, ara diputat al parlament de Catalunya pel grup socialista--Ciutadans pel Canvi. Em recordaràs perquè ens hem saludat més d'una vegada.
Em dol quan algú ha de marxar perquè no és de la corda del de dalt. En el teu cas penso que s’hi han afegit altres coses i no hi ha estat aliena la pressió i la campanya mediàtica a què has estat sotmesa no pas per la gestió sinó per la teva llibertat d’expressió en un Madrid irrespirable. Uns altres s’han encongit i han començat a plegar veles pensant en els rèdits electorals imminents. Tanmateix tu has demostrat ser una dona lliure, lliure de pensament, lliure de les dependències de càrrecs i dels honors, lliure en l’ús de la paraula. Jo vull pensar que la renúncia a la direcció general reforçarà encara més la teva llibertat i els ciutadans una mica lúcids d’aquest país ho sabrem apreciar i gaudir.
Gràcies pel que has fet. Gràcies pel que has dit. Gràcies pel teu testimoni de dona valenta.
Si una dia tenim ocasió i ens retrobem ja ho comentarem. Disposa.

Una forta abraçada.

Josep M Balcells"

divendres, d’agost 24, 2007

XIRINACS: MÀRTIRS NO, COMPROMÍS POLÍTIC SÍ



Em va impactar la notícia de la mort d’en Lluís M. Xirinacs. Em va agafar fora del país. El cert és que em va arribar revestida des del primer moment per l’aureola de la desaparició del profeta incòmode, del màrtir, de l’heroi que fa un darrer gest amb la voluntat de sacsejar la consciència col.lectiva del que ell anomena el seu poble.

No vull desdibuixar o desfigurar aquesta imatge que ell i els seus han anat teixint al llarg dels anys. Ho han fet no tan sols amb paraules sinó també amb compromisos valents i nobles. Però al costat d’aquesta visió de Xirinacs, impecable fins i tot amb el final induït que ell mateix ha volgut donar-se, s’hi ha de poder posar un contrapunt crític. Contrapunt que no treu mèrits a la seva trajectòria però que a mi em porta a dir NO de forma contundent a la temptació o tendència fàcil de crear mites en vida que no podran deixar de ser referents ni tan sols quan aquell que encarna el projecte o el somni sent de forma molt lúcida que el fracàs truca un dia i un altre a la seva porta.

Xirinacs era un home amb una densa formació teològica-bíblica-humanística. Un marc intel.lectual que acompanya o fins i tot alimenta un determinat model de societat que podríem qualificar d’utòpic i escatològic i que serveix per alimentar i motivar esperits inconformistes, creadors de pensament alternatiu, crítics amb el poder però alhora, necessitats de sentir-se un col.lectiu portador de projectes o d’un full de ruta que porta a la desitjada terra promesa.

He admirat la trajectòria i conviccions de Xirinacs però modestament considero que ha estat incapaç d’assumir i d’afrontar la necessària i imprescindible mediació política per avançar cap a una societat més lliure. Ell identificava d’alguna manera nació lliure, estat català i Catalunya independent. Hi tenia dret de veure-ho així però potser havia de fugir de sentir-se o que el consideressin consciència del ‘seu poble’ o referent exclusiu dels ciutadans de Catalunya que d’altra banda, més o menys motivats però democràticament, van decidint el marc d’autogovern desitjable o viable en cada moment.

De la mort d’en Xirinacs no en són culpables ni Espanya, ni França ni Itàlia. Al meu entendre, la inducció del seu propi final s’ha produït per la no acceptació que els seus projectes legítims, els seus somnis i els canvis polítics que exigien no eren viables sense la mediació de la política, d’aquella política de la que ell feia temps que n’havia sortit frustrat i que denunciava com a sotmesa a interessos externs. Ho hem de dir així de clar encara que sigui contradint el seu testament. Amb la Mort de Xirinachs no ha mort un esclau. Ha mort un visionari valent, víctima de les utopies que no va voler passar pel cedaç implacable del marge de maniobres que permet el sistema. Penso que no és hora ni de ser ni de fer màrtirs. Es hora, tanmateix, de no renunciar al compromís polític.

dissabte, d’agost 04, 2007

NAVARRA: Desautoritzar els propis per evitar la crítica dels adversaris



La decisió de l’executiva del PSOE de lliurar el govern de Navarra a la UPN m’ha caigut com un gerro d’aigua freda. En els darrers dies he mantingut una intensa relació epistolar amb el Secretari General de l’Agrupació socialista de Valtierra: un vell i històric dirigent del partit que el dia de les eleccions va compartir l’eufòria de la pèrdua de la majoria absoluta per part de la UPN i que obria la porta a la fita que s’havien proposat en el campanya: Vèncer entre tots el Partit Popular i obrir una etapa nova, plural, progressista a la Comunitat de Navarra. Dubtes inicials en alguns dirigents, , advertiments des de Ferraz de no donar passos en fals... Però fermesa en les bases que fins al final han exigit d’apostar per la coalició amb NA-BAI i IU “con o sin el beneplácito de Madrid” .

Però Jose Blanco ha dit NO i ha adduït raons d’interès general. Allò que va ser possible a les Illes Balears. Allò que va ser rebut amb entusiasme a Galícia de fer fora el PP del govern malgrat ser, amb escreix, la força més votada, no ha estat vàlid per a Navarra. S’ha preferit desautoritzar les bases territorials per evitar les crítiques que vindrien del PP que trauria l’argument d’una hipotètica submissió a les tesis d’ETA. Nafarroa Bai és un partit legal. Es un partit que va trencar amb ETA. És un partit que ha condemnat la violència. Però és cert que és un partit nacionalista i euskaldun. Perquè des de Madrid es produeix aquesta malfiança?

Em pregunto si el PSC no fos un partit sobirà, des de Ferraz haurien donat el vist i plau al govern d’entesa? Probablement no. José Montilla va ser valent. Nosaltres, com a Ciutadans pel Canvi li vam donar tot el suport i Catalunya està vivint una legislatura amb moltes iniciatives progressistes que ens enorgulleixen a tots. Perquè no a Navarra?

Els socialistes navarresos estan decebuts. El meu amic de Valtierra m’ho ha dit gairebé plorant. Hi haurà crisi. Em dol. I em preocupa la manera com pot afectar el prestigi del President José Luis Rodríguez Zapatero. Venen eleccions: Es percep una certa decepció en sectors progressistes que, després del relatiu fracàs en el procés de pau, intueixen que ha prevalgut la por i que s’ha fet una frenada en alguns àmbits de la política de l’Estat . Un té la impressió que hi ha por dels adversaris, de les seves crítiques, de la seva prepotència mediàtica. Tanmateix no sé perquè em temo que pot ser que s’apaivaguin momentàniament aquelles crítiques però que al mateix temps anirà en augment la frustració en les files dels electors potencials socialistes.

Avui llegia les editorials dels dos diaris barcelonins amb una anàlisi contraposada. Deia el director de la Vanguardia: “Por encima de coyunturas e intereses electorales, debemos felicitarnos de que se haya roto esa dinámica perversa que consiste en arrebatar el poder al partido ganador a cualquier coste”. En canvi l’editorial d’El Periodico deia: “Al tancar així el possible pacte de Navarra, el PSOE fa un clar pas enrere en la seva defensa de l’Espanya plural i actua amb una formació clarament centralista" .

Dues visions. Dues anàlisis contraposades. Em sento més a prop de la segona. Com podrà repercutir aquesta situació en les eleccions del mes de març? Ningú no ho sap, però penso que no és bo donar signes de feblesa davant la dreta i per damunt de tot voldria dir que, si bé les estratègies globals s’han de prendre des de les direccions generals, és difícilment digerible que una direcció general desautoritzi les decisions debatudes en el territori en la lògica d’una campanya electoral que tenia com a primer objectiu desbancar la dreta que portava anys i panys al govern de Navarra. S’ha donat aquesta possibilitat i ara es diu NO. Qui ho pot entendre?

dissabte, de juliol 21, 2007

JOSEP PIQUE I LA REGENERACIO DEL PP: MISSIÓ IMPOSSIBLE

“A qui no li agradi que se’n vaig a casa i que no molesti”. Són paraules d’Angel Acebes a Barcelona fa quatre dies en el moment d’anunciar la gestora que havia d’assumir un poder paral·lel al de l’equip del president del partit català Josep Piqué. Ha estat la imposició de l’estil Acebes-Zaplana-Aznar. És l’estil de la dreta pura i dura dins del PP que Mariano Rajoy no ha pogut domesticar. Piqué tira la tovallola per certificar que la renovació del partit d’Aznar no és viable. És una manera també de dir que Mariano Rajoy s’ha rendit a l’ala dura del Partit Popular. Es una manera de confessar que Rajoy no controla, que Rajoy no mana, que l’ombra d’Aznar és allargada i que a través d’Acebes o Zaplana continua tallant el bacallà.

Piqué deixa, almenys de moment, l’escena política. Catalunya perd un polític de talla, de llarga trajectòria democràtica. De dretes, sí, però d’una dreta civilitzada, homologable amb les dretes europees que governen ara mateix a França o Alemanya. Piqué, en la seva carta, parla de misèries i mesquineses dins del partit. Hi són a tot arreu. Però no és això el que l’ha fet renunciar al lideratge del PPC i a l’escó parlamentari. Es la frustració per no haver pogut regenerar un partit ancorat a la dreta amb massa tics franquistes en les seves files.

La desaparició de Piqué obre molts interrogants: Daniel Sirera i Xavier Garcia-Albiol i l’incombustible Alberto Fernàndez Díaz són teòricament les noves cares dels populars a Catalunya però no deixen de ser senzillament el reflex o el mirall de qui els imposa, de qui els dictarà discurs i estil de fer política que no són altres que el trio Aznar, Acebes i Zaplana.

Qui hi surt perdent? Una part de l’electorat català que en la disjuntiva entre dreta i esquerra en les generals pensava que podia confiar en un polític de tarannà dialogant, liberal i catalanista.

Hi perd també el Parlament. L’aportació de Josep Piqué en els debats generals, en les comissions i en les preguntes al President aportava seny i profunditat ni que fos des de l’òptica dels interessos de la dreta sociològica. Però qui hi perd per damunt de tot penso que és Mariano Rajoy. Piqué feia creïble el seu discurs inicialment renovador. Però Rajoy és ara presoner del seu antecessor i dels seus adlàters Acebes-Zaplana. Quant de temps falta per a la seva defenestració? Quant temps falta perquè Mariano Rajoy anunciï la seva dimissió irrevocable com a conseqüència d’una derrota electoral o d’un cop d’estat al si del partit?
Temps al temps.

Josep M Balcells

dimarts, de juny 19, 2007

Pactes i pedagogia política


El PSC, a més governar les quatre capitals catalanes, presideix 20 dels 23 ajuntaments de Catalunya de més de 50.000 habitants. Avui té 56 alcaldes més que el 2003. Fa quatre anys 4.660.896 persones vivien en municipis amb alcaldes socialistes. Ara en són 5.309.814.
CiU té molts alcaldes en poblacions petites però en té 111 menys que al 2003.
Els números canten: els socialistes han vist reforçat el seu poder municipal. Els convergents, que perden dues diputacions i més d’un centenar d’alcaldies, tasten una vegada més la duresa d’una situació que els deixa més pobres en poder i en capacitat de recursos.
Més enllà de les xifres, tanmateix, la configuració dels ajuntaments són també un element de pedagogia democràtica. Cal remarcar el ventall de combinacions que han donat de si els resultats a l’hora de configurar els equips de govern municipals. La veritat és que els ajuntaments s’han constituït en funció de moltes variables. Hi ha hagut pactes i aliances que responien a models i programes. Hi ha hagut pactes que s’han materialitzat o s’han fet inviables en funció de les persones. Uns altres senzillament per guanyar o no perdre el poder o les prebendes que poden anar lligades al seu exercici.
M’he preguntat i m’ha preocupat com ho ha pogut veure l’elector, tant el que ha votat, com el que s’ha abstingut o el que ha votat en blanc. I m’ha preocupat que la imatge de mercadeig hagi prevalgut en no pocs casos per damunt de programes i coherències d’afinitats polítiques. I que això pugui donar més raons als desencantats dels polítics. La veritat és que uns partits han jugat a la ‘puta i la ramoneta’ molt més que uns altres. Més d’un s’haurà de posar vermell si li retreuen discursos i grans principis que reclamen dels altres i justifiquen quan són ells els que els conculquen o no respecten.
El cas més significatiu que tinc a la ment: Vielha. Convergència ha fet alcalde a l’únic regidor del PP que va obtenir poc més de 200 vots, un 11% dels electors. Convergència va rebutjar l’oferta dels socialistes d’UA que li oferiren compartir l’alcaldia dos anys entre les dues formacions més votades.
On és la coherència amb el discurs tan repetit per part de CiU i del PP que cal que governi la llista més votada? On és la coherència amb els compromisos contrets a cal notari durant les autonòmiques?. Tan efímers són els principis?
Una darrera observació: quan els resultats no són del tot satisfactoris la repercussió més immediata es reflecteix en crisis internes en els partits. Només cal veure la primera lluita pel lideratge a dins de Ciutadans, partit de la ciutadania. Només cal veure el desconcert a dins d’ERC per definir espai, prioritats i aliances estratègiques. Només cal veure al si de Convergència i Unió la pugna Mas – Duran per situar-se en el marc de la política espanyola.
La propera cita de les generals posarà cadascú al seu lloc.





dilluns, de juny 04, 2007

Electors i Partits

El marc dels electors. A destacar l’abstenció i el vot en blanc.

1. Abstenció molt alta: 2.479.044 (46’20%). Resposta ràpida: Hi ha fatiga per tantes convocatòries electorals: No deixa de ser una explicació massa fàcil. Potser sí que és una raó. Però no és pas la determinant. Hi ha fatiga potser de debats de precampanya no precisament municipalistes. Hi ha fatiga de picabaralles personals o partidistes que no tenen res a veure amb els reptes de les nostres ciutats i pobles. Hi ha fatiga alimentada per tertúlies mediàtiques que retreuen les contradiccions o deficiències del sistema més que no pas les iniciatives que milloren la qualitat de vida del territori i de les persones que hi viuen. Hi ha també perplexitat i desencís quan l’electorat comprova després de les eleccions que el joc imprescindible de pactar aliances de govern es tradueix de cara a la gent en una mena de mercadeig: les aliances no es materialitzen a partir de la confrontació o convergència de propostes de govern sinó amb una calculadora a la mà per comprovar què em dones si jo et dono...

2.- Vot en blanc: 89.617 (3’10%). Vot desencantat dels partits. Vot de denúncia. Vot que demana una altra manera de fer política. Interpreto que ens diuen: Tenim partits vells amb velles propostes per a una societat amb reptes nous i una generació que no vol saber massa del passat perquè intueix que un món nou està naixent. Volem respostes ambicioses, agosarades per respondre al problema de l’habitatge, de l’especulació, de la degradació del medi ambient, de la política participativa, del pes dels partits per damunt de la participació activa de la ciutadania.

Els partits: Consolidació del poder del PSC. Retrocés del poder de CiU. ERC descol·locada.

1.- No hi ha dubte que el PSC ha guanyat poder en aquestes eleccions. Després del 27M els socialistes gestionen els ajuntaments de les quatre capitals catalanes i els ajuntaments de l’àrea metropolitana. Han obtingut 289 regidors més que el 2003. Al llarg de quasi trenta anys el PSC ha consolidat aquella primera collita del 79. No és fàcil arribar a aquestes cotes però encara és més difícil mantenir-s’hi. O lidera les transformacions o pot veure qüestionada la seva hegemonia.

2.- CiU.- Ha perdut Tarragona, Ha perdut la Diputació de Lleida i ha perdut 293 regidors. Però no ha deixat d’aparèixer com l’oposició alternativa al PSC.

3.- ERC.- Ha guanyat la Diputació de Lleida. Ha guanyat 305 regidors i curiosament ha entrat en crisi interna. Quedar per sota de les expectatives fa que renunciï a refer el tripartit a Barcelona i veu com es qüestiona la direcció per una part de les bases i pel sector més radical que esperava la primera oportunitat per plantejar batalles de poder.

Futur a curt i mig termini.
A curt termini venen les generals. Estaran bipolaritzades: PSOE-PP. A Catalunya això tindrà també la seva traducció matisada pels partits nacionalistes (CiU-ERC) Els resultats i les aliances a Madrid determinaran també la força del govern d’Entesa i la solidesa o afebliment de l’oposició convergent.

A mig termini: Cal un pacte mediàtic per evitar la permanent frivolització de la política. Complir promeses electorals i explicar-les. Trobar noves fórmules de participació activa de la ciutadania. Nova llei electoral que primi el valor dels vots de cada elector i reguli el joc de les aliances.

divendres, de maig 25, 2007

Algú em diu: " Malgrat tot aniré a votar"

Som divendres, a dos dies d'anar votar. Més d'un repeteix que es respira un ambient abstencionista. Precisament arran d'això he rebut avui unes reflexions d'una amiga que m'han semblat molt interessants i que seria bo de poder compartir amb qui obri el meu blog. Amb el seu permís us les penjo.

----

"Reflexions de metro"

No sé si el que teniu són ganes de guanyar amb el canvi, o be preferiu utilitzar els politics, encara que sigui per tenir un nou alcalde, o una alcaldessa, per sistema...

Jo tinc una mica de desgana. Ahir vaig llegir algun paper d'aquests que ens envien a casa i vaig quedar sorpresa del nivell de pragmatisme i concreció de la major part de propostes.

No puc evitar-ho, el canvi no em sembla de debó, l'utilitza'ns és clarament equívoc, el nou alcalde i el seu equip esta encarrilat en velles idees i els fora sistema estàn massa lligats. Tanmateix, la política deu ser això, deu trascórrer arran de terra i no pels núvols de l’inédit viable, que és una de les moltes definicions de la utopia.

Pujar el nivell deu ser cosa de tothom, sobretot si ens apuntem a abandonar l’adotzenament i la mediocritat que ens atenalla. Si interioritzem de debó això que un món millor és possible i assumim la nostra responsabilitat de col•laborar en aquesta millora, si participem a través de noves tecnologies o de velles artesanies, però quotidianament, si...

Sense eufòria, però aniré a votar! He seguit algunes de les accions fetes per l’ajuntament i he comprovat que no és indiferent qui governi. He participat en algún dels plens del meu districte i he vist les dificultats per conciliar prioritats i interessos legítims, però que l’acció política tenía sentit i utilitat. També he estat al cas d’alguns moviments veïnals de la zona, en oposició a alguns equipaments col•lectius, i he vist la poca claredat d’alguns sectors, tant muninicipals com veïnals, i que era necessari intervenir per trobar-hi solucions.

M’agradaria més votar a St. Pere de Torelló, per l’Entesa, perquè veus els regidors i les regidores més a prop, i també les coses que es poden o que cal fer, perquè podria discutir amb ells més de cara a cara, sense tant reglament i preguntes formulades a l’avançada. Deu ser el que us deu passar a les que voteu en municipis més abastables que Barcelona.

Sense eufòria, amb una mica de desgana però votaré. Vaig estar massa anys sense poder-ho fer per desaprofitar ara l’oportunitat. Encara que sigui entretant no apliquem un sistema millor. Ni que sigui, com li vaig sentir a dir a la Montserrat Roig un dia : votar, perquè d’altres més purs que jo es puguin abstenir. Si no voteu per puresa o bé perquè feu opció per una altra fórmula, d’acord, però, sisplau, que no sigui per desídia.

25 de maig de 2007




dilluns, de maig 21, 2007

Incentivar el vot o legitimar l'abstenció

PRIMERA HISTÒRIA. Catalunya Ràdio. Tertúlia del matí: dilluns dia 21. Barbeta, Capdevila, Culla i Añoveros. Escolto la tertúlia i acabo tenint la impressió en primer lloc que els tertulians (no sé si molt plurals) de la nostra ràdio pública estaven d’acord amb una previsió: hi haurà un alt índex d’abstenció en les eleccions de diumenge. En segon lloc es van dedicar a justificar-la: cansament de la política, idees velles, falta de lideratges, manca de programes alternatius... ganes de castigar els partits i els governants...D’aquí en treien una conseqüència: els elegits perden representativitat. Malgrat que en Culla va advertir que l’abstenció era dolenta 'per se' pel sistema, la conversa, com deia, va derivar cap a una justificació i una argumentació sobre la legitimitat política de l’abstencionisme. En Bassas hi va posar cullerada defensant la bondat d’anar a votar però tot seguit suggeria l’opció del vot en blanc com una manera de demostrar el divorci entre ciutadans i politics.

Vaig quedar astorat per no dir indignat com a oient de Catalunya Ràdio. Primer per aquesta mena de derrotisme democràtic. D’entrada ningú va fer esforç per incentivar el vot. Tenien tots el to no sé si de ressentits o de desencantats. Em va doldre, d'altra banda constatar que la nostra ràdio pública, en un dels seus programes més emblemàtics, donés la impressió de trobar-se més còmode fent-se altaveu dels sectors més crítics del sistema i jugant a la contra. Venien a dir: abans estàvem millor!.

SEGONA HISTÒRIA. Sant Pau d’Ordal, municipi de Subirats: diumenge al vespre. Al local del Centre agrícola. Debat obert amb els quatre caps de llista: CiU, PPC, ERC i PSC/PM. Més de 200 persones omplien la sala a vessar. Debat disciplinat, ben moderat, tocant tot allò que afecta la vida del Municipi i dels nuclis de població dispersa que el componen. Llenguatge planer, directe, contrastant projectes i punts de vista. Exemplar. Preguntes dels veïns interessant-se per la manera com pensaven resoldre problemes col•lectius. Dues hores de debat seguit amb una gran atenció pel públic de totes les edats. Una lliçó de democràcia, de participació, d’interès per al debat polític de ciutadans d'un municipi rural.

No sé què passarà el diumenge, però de les dues històries que he comentat, m’agrada més la segona. No ho va recollir cap televisió ni cap cadena de ràdio. Com l’acte de St. Pau d’Ordal potser n’hi ha hagut molts que no han tingut ressò mediàtic. La crítica de centrar la crònica de campanya molt exclusivament a les grans capitals no és culpa exclusiva dels partits. Potser també ho és dels mitjans. Els partits han d’incentivar la participació i el vot però els mitjans, i sobretot els públics tenen també un compromís amb tot allò que reforci la qualitat del sistema democràtic. I això no és fa ressaltant els dèficits sinó reforçant les raons del compromís de la ciutadania amb els seus representants polítics.

dilluns, de maig 07, 2007

LLISTES CONTAMINADES

La dinàmica democràtica grinyola al País Basc. Aplicant la discutida i discutible llei de partits, el Suprem ha anul·lat les 246 llistes d'Abertzale Sozialistak i 133 que aspiraven a presentar-se sota les sigles d'ANV. La sentència venint com ve del Suprem s'ha d'acatar però això no obsta que es pugui expressar la preocupació per una situació que toca molt de prop els drets fonamentals en què es basa el nostre sistema democràtic: el dret al sufragi. El dret a votar i ser votat. Puc entendre la iniciativa del govern i del fiscal a l'hora de presentar les impugnacions a les llistes per tal de fer cumplir la llei de partits, però anul·lar més de la meitat d'unes llistes que van ser prèviament avalades per més de 85.000 firmes no deixa de plantejar interrogants sobre la viabilitat de l'exercici dels drets fonamentals i el marc legal que el condiciona. La decisió del Suprem, recolzada en l'aplicació de la llei de partits es tradueix en una limitació del sufragi passiu. L'argument és la presumpta o probable vinculació d'alguns noms amb Batasuna.
Jo em pregunto: Si el govern de l'Estat i el govern basc ha pogut dialogar amb els líders de Batasuna per explorar un escenari que permeti engegar o encarrilar el procés de pau, perquè no tenen dret els ciutadans que se senten a prop de les tesis de Batasuna a ser escollits per participar en el procés democràtic d'una eleccions municipals?
Aquí hi ha hagut sens dubte l'escenificació d'un pols entre l'esquerra abertzale i el govern. Batasuna, resistint-se a condemnar i renunciar a la violència, s'ha aixoplugat en una formació política, ANV, que sí que exclou la violència però això no ha estat suficient per obtenir la llum verda del Suprem i han estat les persones integrades en les seves llistes les que han estat objecte d'anàlisi personalitzat per la seva vinculació directa amb Batasuna. Una formació política, la que lidera Otegui, arrelada legalment o il.legal en tot el territori havia d'aparèixer en el conjunt de llistes de l'esquerra abertzale. El partit pot ser o no legal però els candidats, si no estan declarats inhàbils per sentència, tenen dret a ser elegits en el sufragi universal. Però, vet aquí que apareixen les "llistes contaminades!.
Segons Javier Perez Royo el dret de participació política no té limits. En un article a El País del dissabte dia 5 el catedràtic afirmava que no es poden posar límits a l'exercici del dret de sufragi actiu i passiu. Amb dues úniques excepcions: que hi hagi sentència judicial ferma que comporti alhora la pèrdua del dret de sufragi pel temps fixat en la sentència o la incapacitat judicialment declarada.
Alguna cosa grinyola en el país basc. De ben segur que la dependència de Batasuna de l'estratègia de la banda terrorista ETA juntament amb la pressió partidista del PP està condicionant els marges de maniobra per a una sortida del problema però això no ha d'impedir que es pugui demanar valentia democràtica a totes les parts. I probablement en un moment o altre caldrà revisar la polèmica llei de partits que el mateix Pérez Royo considera inconstitucional i que, com és sabut, està recorreguda davant el Tribunal d'Estrasburg.

dimecres, d’abril 11, 2007

MUNICIPALS: COMPLICITAT AMB LA CIUTADANIA

Els veïns de Sant Pere de Torelló han pogut decidir la destinació de 36.000 € del pressupost municipal del 2007. A través d’una consulta oberta, on hi havia cinc propostes i una casella per a altres iniciatives, els veïns van optar per la compra d’aparells d’estalvi d’aigua i de llum per al consum domèstic. Van respondre la consulta 248 veïns d’un total de 750 enquestes repartides als domicilis, una per família.

A un mes i mig de les eleccions municipals, l’experiència de St, Pere de Torelló és una bona referència per insistir en allò que és l’essència del sistema democràtic: la participació ciutadana. Participar no és només votar cada quatre anys. Cal trobar i proposar formes noves, actives, deliberatives de participació ciutadana en la gestió de la cosa pública. Jordi Hereu, alcalde i candidat del PSC per Barcelona deia que Barcelona no es construeix només des de l’ajuntament sinó colze a colze amb la gent.

Ciutadans pel Canvi, allà on participa en candidatures de Progrés Municipal, aposta per obrir processos i mecanismes de participació a través de consultes que poden prendre forma estable de “consells ciutadans” representatius d’entitats locals o traduir-se puntualment en referèndums populars sobre problemes sobrevinguts al programa electoral. La participació en la destinació d’una partida del pressupost municipal o la determinació de prioritats a l’hora de decidir projectes o plans d’ inversions i d’infraestructures són altres formes de concretar l’exercici democràtic de la ciutadania.

Preocupa el fantasma de l’abstenció. Ens preocupa el divorci o el distanciament entre els polítics i els ciutadans. Les municipals són una oportunitat per reconciliar ciutadania i polítics, perquè els programes de les municipals es poden centrar en coses que afecten molt directament al dia a dia de la gent: serveis, equipaments culturals, habitatge protegit, transport públic, centres d’acollida, creixement sostingut, convivència i cohesió social... Per això s’equivoquen els partits que pretenen fer servir les municipals per refer contenciosos partidistes. El PP està interessat en fer de les municipals una mena de primàries per a les legislatives del 2008. CiU vol fer de les municipals una mena de segona volta de les autonòmiques que el van deixar fora del govern. S’equivoquen. Faran un mal servei a la democràcia si les fan servir d’excusa o de trampolí per a una altra contesa. Les municipals només són municipals, amb reptes propis i diferenciats a cada lloc que reclamen imaginació, empenta, noves idees i moltes complicitats.

diumenge, de març 18, 2007

MICROS, TOGUES, BANDERES...I MITRES


L’estratègia d’assetjament polític al govern de José Luis Rodriguez Zapatero pren totes les formes imaginables i utilitza tots els fronts potencialment desestabilitzadors. El Partit Popular va ensenyant totes les cartes i deixa ben clar que està disposat a jugar-les totes: L’AVT li fa el joc. Hi ha magistrats o togats que hi posen la seva part. Han descobert el plaer de les manifestacions amb banderes desplegades al vent. I mantenen els altaveus connectats als estudis de la Cope on el fabricador de consignes incendiàries les escampa com si anessin carregades d’indulgències. Per treure dubtes el bisbe d’Osca, Jesús Sanz Montes, s’ha encarregat de posar la partitura popular en format de carta pastoral.

Ja ho tenim tot: víctimes, micros, anteres, togues i mitres... tot i tots al servei de la desestabilització del govern Zapatero. Caldrà veure, tanmateix, si el PP i el mateix Rajoy arriben sans i estalvis al final d’una cursa que els seus estrategues han situat en la doble cita electoral: la del 27 de maig primer i les generals després. Es tan bèstia el grau de crispació que han volgut generar en el panorama polític espanyol que jo estic convençut que acabarà en bumerang i esdevindran víctimes del seu joc pervers.

Una cosa és molt clara: Les reformes polítiques, socials i territorials que ha posat en marxa el govern Zapatero són de tanta envergadura que l’oposició ha entès que està posant les bases que permetin avançar cap al model federal de l’estat i no renuncia a explorar nous camins per a la pacificació d’Euskadi. I el PP voldria rebobinar, el PP vol bloquejar-ho i està disposats a tot, entre altres coses a aliar-se amb la dreta més extrema. Rajoy ha perdut l’aposta pel centre dreta i s’ha vist arrossegat ell i els seus aliats reformistes com ara Piqué, Gallardón... cap a una oposició del més pur estil aznarista.

El terreny de joc està marcat. Les cartes són sobre la taula. Si Rajoy ha optat per l’enfrontament, Zapatero ha de jugar també les seves cartes: reforma, reforma i reforma. Diàleg, diàleg i diàleg. Aposta per la pacificació d’Euskadi. Model federal de l’Estat, replantejament de les relacions amb l’església, reforma de la justícia. I això no ho podrà fer si no sent ben explícit el suport de la ciutadania. I aquest suport s’ha de fer sentir també al carrer, també als mitjans de comunicació, també a les urnes del 27 de maig. I no aniria malament que alguna altra mitra s’atrevís a desactivar l’odi que estimulen alguns col.leguesi que recordessin que l’odi no ha deixat de ser un pecat capital.

dimecres, de març 14, 2007

MEMORIAL DEMOCRÀTIC. La memòria del passat, un llegat per al futur

La meva intervenció com a ponent del grup Socialistes-Ciutadans pel Canvi en el debat sobre la tramitació del projecte de llei del MEMORIAL DEMOCRATICA al Parlament en la sessió del dia 14 de març.

Aquí teniu el text íntegre però si voleu veure el document en format PDF podeu clicar aquí.



President
Consellers
Diputades-diputats.
Una salutació especial per a la diputada Rosa M Ferrer, del grup Socialistes-Ciutadans pel Canvi que avui s'incorpora a les tasques parlamentàries.

Amigues i amics de les associacions relacionades amb la lluita per les llibertats. S’ha parlat i parlarem molt avui de memòria i vostès són, sortosament encara, memòria viva. Gràcies per la seva presència.

Es la meva primera intervenció des de la tribuna parlamentària i pujo a defensar en nom del meu grup el projecte de llei del MEMORIAL DEMOCRÀTIC.

Em sento especialment motivat. Potser ho fa el fet de ser el menys jove de la cambra tot i haver nascut en la postguerra.

Vaig néixer l’any 40. I sovint he recordat les paraules de Raimon quan canta: A l’any 40, quan jo vaig néixer. Jo crec que tots, tots havíem perdut.

Es cert:. Havíem perdut la democràcia. Havíem perdut la llengua. Havíem perdut les institucions, la Generalitat, l’escola catalana, havíem perdut les llibertats... havíem perdut la dignitat I a poc a poc ens van fer perdre una altra cosa importantíssima: vam perdre la memòria. El franquisme va institucionalitzar l’oblit i la desmemòria.

Per això celebro d’entrada que ens acompanyin avui en el debat del MEMORIAL unes persones, unes associacions que són encara memòria viva no només de tot allò que van perdre, de tot allò que els va tocar sofrir sinó que són també testimonis vius d’una resistència, d’un compromís, d’un combat per les llibertats que precisament amb la llei que avui entra al Parlament volem preservar com un patrimoni que hem de saber donar en herència a les noves generacions.




Debatem i votarem la tramitació parlamentaria del memorial Democràtic amb dues esmenes a la totalitat sobre la taula i un posicionament un pèl reticent –m’ha semblat- per part del grup de CiU.

M’hi referiré després però abans vull explicar o defensar el sentit del suport del meu grup, les raons o consideracions que avalen el nostre posicionament favorable a la iniciativa del govern d’entesa a presentar aquest projecte de llei al Parlament.

Deixin, tanmateix, que reconegui que fem tard. Que costa d’entendre que ni aquí ni al conjunt de l’Estat existeixi encara una institució encarregada de recollir, de preservar, de conservar el testimoni col·lectiu dels que van patir la repressió i dels que van lluitar per les llibertats. No entro en els perquès d’aquesta tardança. Segur que uns tindran més responsabilitats que uns altres. Deixem-ho aquí de moment.


Però finalment podem dir: ara toca. En primer lloc per imperatiu de l’Estatut que el Conseller ha recordat:
Remarca dues coses l’Estatut:

Primer: Insta a adoptar les iniciatives institucionals necessàries per al reconeixement i la rehabilitació de tots els ciutadans que han patit persecució com a conseqüència de la defensa de la democràcia i l’autogovern i .
I segon: vetllar perquè la memòria històrica es converteixi en símbol permanent de la tolerància, de la dignitat dels valors democràtics, del rebuig dels totalitarismes i del reconeixement de totes les persones que han patit persecució a causa de llurs opcions personals ideològiques o de consciència.

--Reconeixement – Memòria – Salvaguarda de valors-

Aquest és el mandat de l’Estatut.
El Memorial Democràtic respon a aquest mandat.
El Memorial Democràtic és un instrument de la política pública de la Generalitat destinat a gestionar la memòria democràtica col·lectiva.
Amb quina finalitat?
Proclamar solemnement la vigència dels valors democràtics com a base de la convivència.
Garantir que la recopilació de tots els testimonis vinculats a la defensa d’aquests valors puguin convertir-se en un referent i un llegat per a les generacions futures.
I permetre que aquesta iniciativa política es converteixi també en homenatge i reconeixement de totes les víctimes directes o indirectes de la lluita per la democràcia.

Per tant el govern i els grups que li donem suport no prenem la iniciativa del memorial per raons partidistes, ni per ganes de reescriure la història. M’atreviria a dir: no fem memòria. Fem política de memòria. No volem suplir la feina dels historiadors ni duplicar la tasca que fan altres entitats o equipaments culturals, ni volem absorbir la tasca dels ajuntaments o de les associacions que han treballat per mantenir viu el record i el testimoni dels que van defensar o van patir com a conseqüència de la defensa dels valors democràtics.

Al revés: Que quedi clar: Volem donar-los suport. Volem donar instruments de coordinació. Volem oferir un espai de referència per a visualitzar aquest període i aquesta noble causa de la defensa de les llibertats durant aquest període que agafa des de la República, fins a la recuperació plena de les llibertats i de l’autogovern passant per la Generalitat republicana, la guerra civil i la negra nit del franquisme.

Jo voldria insistir que amb el memorial no pretenem reobrir ferides, ni demanar responsabilitats, ni canviar sentències. El Memorial no serà un tribunal de cassació.
Posem en marxa un centre estable de memòria democràtica, entre altres coses per vacunar-nos per al futur.
Es una eina de pedagogia política. De pedagogia democràtica. De pedagogia de compromís en defensa dels valors que són la base de la nostra convivència democràtica i de les llibertats nacionals.

I Naturalment aquest projecte ha d’esdevenir un instrument per retornar la honorabilitat als lluitadors per la democràcia i per la llibertat i -insisteixo- ha de ser també un referent visible de la voluntat de la nostra generació de transmetre la vigència d’aquest patrimoni democràtic a les generacions més joves.


Considero que és un deure de la nostra generació, de la meva generació de fer això. Es un deute generacional. Catalunya tenia un deute amb el passat que ara podem saldar.

Naturalment haig de fer referència a les esmenes a la totalitat presentades i defensades pel grup Popular i el grup mixt. Els ha contestat bé el portaveu d’Iniciativa.

Jo penso que no han entès o no ha volgut entendre el fons de la llei i s’ha quedat amb les branques. No s’aguanten els arguments.

Vostès preferirien que el record i la memòria es quedessin en els arxius privats o en les aules universitàries de recerca i no sistematitzats, a l’abast de tot el públic .
Jo no sé si té por del passat o del futur. Si té por de sortir esquitxat del passat. No pateixi. No es tracta de passar llista de ningú.
Però em temo que al darrere del seu rebuig hi hagi una altra por: la por al futur immediat, la por que un sector nostàlgic potser encara del franquisme, els pugui retreure una complicitat excessiva amb el reconeixement dels lluitadors antifranquistes i els negui al seu moment suport electoral.

Jo els demano que en el discurs freqüent que fan de reconeixement de les víctimes del terrorisme, que tots compartim, hi incloguin també ara i aquí, el reconeixement de les víctimes d’un altre terror, el del franquisme i la dictadura.

Vull pensar i espero que en la tramitació de la llei que estic segur que tindrà el vot majoritari de la cambra podrem comptar amb la seva complicitat i les seves aportacions constructives.


Al sr. Sra.

M’ha complagut que finalment, en aquest terreny que no s’hagi volgut sumar a l’estratègia de la dreta. Penso que les reticències encara existents potser tenen alguna cosa a veure amb la mala consciència de no haver pres una iniciativa similar quan vostès governaven, que era quan tocava. Però és important que, com a mínim, no facin pinya amb els que voldrien bloquejar-ho. Penso que la tramitació parlamentaria ajudarà a trobar formules permetin sumar i que evitin que aquesta llei pugui tenir cap ombra de sectarisme.
S’ha (Ha) parlat de pluralisme de memòries. Perquè no. M’agrada el concepte. No em negarà, tanmateix, que fins al dia d’avui la historia fins i tot democràtica ha estat injusta amb els perdedors. Per què mentre per un costat s’han impulsat processos que porten directament al santoral en d’altres hi ha hagut oblit o passivitat en el reconeixement públic dels que es van podrir a la presó o van ser enterrats en fosses comunes i en l’anonimat més absolut.

Acabo
Busquem consensos.
Busquem complicitats i apostem per fer pedagogia de la lluita democràtica. El Memorial ha de ser una eina de pedagogia política. El que va passar, el que es va patir, el que es va amagar ha de ser recuperat i conservat. Ha de ser conegut. I afegiria amb èmfasi: tot aquest patrimoni ha d’anar o ha de passar per l’escola, ha d’anar al teatre, ha d’anar al cinema i a la televisió perquè arribi a tothom. S’ha de convertir en homenatge permanent a tots aquells que van lluitar per la democràcia i que van morir pels valors que fonamenten avui les nostres llibertats, la nostra democràcia i nostra autonomia.


Deixeu que acabi citant unes paraules de F. Major Saragossa que va pronunciar en l’acte de constitució de la comissió per la Veritat de València fa ben poques setmanes:

L’última cosa que desitjaria és que alguns dels nostres descendents mirés enrere i ens menyspreés perquè vam poder fer tantes coses però no ens hi vam atrevir.

Atrevim-nos avui a posar en marxa el memorial i que els joves que prendran el nostre relleu es puguin sentir orgullosos d’aquells que els van llegar el testimoni de la lluita per les llibertats.

dimarts, de febrer 27, 2007

PROFESSORA, NO CATEQUISTA

A l'Estat espanyol hi ha uns 17.000 professors proposats per l'episcopat i contractats i pagats amb els pressupostos generals de l'Estat que imparteixen la classe de religió a les escoles. L'acomiadament d'una professora pel fet de conviure amb un home que no és el seu marit va donar peu primer a un plet davant els tribunals ordinaris i després a un requeriment davant del Tribunal Constitucional que ara ha emès la sentència i ho ha fet donant la raó a l'episcopat emparant-se amb el Concordat i acords bilaterals posteriors entre l'Església i l'Estat.

Resulta, segons la sentència del Constitucional, que els acords bilaterals avalen la tesi dels bisbes segons la qual els bisbes, que fixen la idoneïtat del professor, hi poden incloure el requisit de ser un model de referència segons el codi moral de la religió catòlica que ensenya. No n'hi ha prou en explicar el cos doctrinal del dogma catòlic, de fer el recorregut per la història de l'església, la seva estructura, la seva jerarquia, la seva moral sinó que s'imposa un estil de vida adequat a aquesta moral i aquests principis per part del professor/a que ensenya la matèria.

Com queda el respecte per als drets fonamentals de la persona, en aquest cas de M. del Carmen Galayo Macías que, sense contradir cap llei de l'Estat, lliurement, ha volgut conviure amb un home que estima? Com queda el caràcter aconfessional de l'Estat si s'accepta com a condició per ensenyar a una escola pública que es porti una vida personal adequada als codis morals d'una determinada religió?. Perquè l'Estat ha de pagar uns professors per a les seves escoles públiques deixant a una autoritat religiosa la fixació d'uns criteris d'idoneïtat que superen el criteri bàsic de competència acadèmica i professional per entrar en el de la vida personal i privada?

El cas de la professora Galayo no és únic, però la declaració del Constitucional hi afegeix un element que considero preocupant i que ens porta a plantejar sense embuts la conveniència de posar sobre la taula la revisió dels acords entre Espanya i la Santa Seu.
No em resisteixo, d'altra banda, a contraposar el zel dels bisbes a l'hora d'exigir una exemplaritat de vida personal segons els seus codis morals d'una professora competent i permetre que dia rere dia des de la seva emissora es llencin improperis i calúmnies contra els que no combreguen amb les tesis polítiques del personatge que predica a la Cope.

A mesura que el fet religiós al nostre país per una banda ja no és un element d'ahesió i de pràctica tan comuna i d'una altra el fet que s'incorporin en la societat catalana i espanyola altres referents religiosos com els que acompanyen el fenòmen creixent de l'immigració, obliga a donar un pas contundent en la defensa de la laïcitat de l'Estat en totes les seves traduccions o manifestacions públiques.

Es hora de revisar els acords bilaterals entre Espanya i el Vaticà 1979 que van actualitzar el Concordat dels anys 50.

dilluns, de febrer 19, 2007

De qui i per a qui és la cultura

Sovint el debat polític és un pim-pam-pum entre oposició i govern. Hem de ser capaços, tanmateix, de focalitzar la reflexió en reptes que estiguin més a mig i a llarg termini de l'acció de govern. Són aquells àmbits on es juga el dia a dia dels ciutadans: salut, treball, habitatge, convivència... També cultura o polítiques culturals en una Catalunya canviant i en el marc d'un món sense fronteres.

Divendres el conseller Tresserras farà la primera compareixença davant la comissió de cultura del Parlament. S'estrena d'alguna manera com a Conseller en la instància parlamentària encarregada de fer el seguiment de l'acció de govern en l'àmbit cultural. No comença de zero. Es hereu d'una acció de govern que ha fet de la cultura un referent nou del model de l'estat del benestar. Parteix de la convicció que la cultura és una eina bàsica en la construcció de l'imaginari d'una nació i és l'instrument més eficient per a la convivència dels seus ciutadans.

Ferran Mascarell, l'antecessor de l'actual conseller Tresserras, havia remarcat les quatre dimensions en què s'expressa avui la cultura: la dimensió simbòlica, la dimensió creativa, la dimensió econòmica i la dimensió social. La cultura , per tant, no és només l'àmbit de la llengua, instrument indispensable encara que no únic, de l'expressió cultural. La cultura és coneixement. Com a tal produeix valor afegit a tot allò que toca, a tot allò que porta l'imprompta de l'home, sobretot en la seva dimensió col.lectiva. Per això la cultura és patrimoni de tots els que se senten integrats en la col.lectivitat. Per això és important que tots els que conviuen en un territori se sentin formant part d'aquest col.lectiu nacional que genera drets i deures.

La cultura feta per homes i dones que comparteixen territori i projecte de país esdevé un patrimoni el gaudi del qual ha de ser a l'abast de tothom.

Afavorir la creativitat, garantir la difusió i incentivar el consum d'aquesta productivitat col.lectiva és tasca del govern. I aquí és precisament on es juga avui la seva grandesa el govern d'entesa de la Generalitat que presideix José Montilla i que té el Conseller Tresserras com a responsable polític d'aquest àrea fonamental de l'executiu.

Catalunya és una nació que al costat del capital cultural acumulat al llarg de la seva història viu avui una transformació sociològica d'una enorme transcendència: la derivada de l'allau d'una immigraciò massiva procedent de cultures d'origen ben divers. Tenim clar avui que la immigració no és només mà d'obra, sinó que és també capital humà. Per tant, és també potencial cultural que porta el segell de la diversitat. Es un col.lectiu amb drets d'accés al consum dels béns culturals del país d'acollida. Aquesta nova realitat, complexa en sí mateixa, exigeix una política ambiciosa i atrevida per part del govern. El conseller Tresserras ho sap. Sap que aquest país som set milions de catalans. Set milions, la meitat dels quals tenen la matriu de la Catalunya històrica però l'altra meitat són fills de les migracions i la barreja que han comportat. Set milions, per tant, no tallats amb el mateix patró. Set milions que sense haver begut de les mateixes fonts culturals, tots es poden sentir amb més o menys capacitat de crear i de produir cultura. Set milions amb dret a consumir i gaudir d'aquesta riquesa cultural heretada i produïda en el passat o en el present.

Caldrà incentivar la creativitat, la productivitat i l'excel.lència. Caldrà protegir l'especificitat catalana d'aquesta producció cultural però també la seva diversitat i la seva pluralitat. Caldrà mantenir i augmentar les inversions en equipaments. I caldrà repensar la política de comunicació per trobar la complicitat dels mitjans que permeti una millora substantiva en la difusió i la distribució d'aquesta riquesa cultural que ha de ser patrimoni de tots.

Desitjo i confio que el conseller Tresserras ens pugui presentar un projecte ambiciós, integrador i il.lusionant.

dilluns, de febrer 12, 2007

VOLEM SABER: LA MEMÒRIA QUE FA JUSTICIA

L'Auditori del Palau de Congressos de València estava ple de gom a gom. A primera fila, a més del promotor de la iniciativa, Eliseu Climent, hi havia Danielle Mitterrand, presidenta de l'associació France-Liberté. Hi havia Federico Mayor Zaragoza, ex director general de la Unesco i president de la Fundació Cultura de Paz. Hi havia l'historiador Gabriel Jackson. Hi havia Alfons López Tena, membre del Consell General del Poder Judicial. També hi era el portaveu del grup parlamentari d'ICV, Jaume Bosch. Jo hi era en representació del grup SOC/CpC. Era l'acte de de presentació de la COMISSIÓ DE LA VERITAT, una iniciativa que es proposa recuperar la memòria de la repressió de la immediata postguerra i dels llargs i foscos anys del franquisme sense obviar cap aspecte: des dels camps de reclusió a les presons, passant per les depuracions ideològiques, les desaparicions, les fosses comunes... l'exili...

Al llarg de l'acte vam escoltar adhesions de personalitats internacionals: Franco Frattini, vicepresident de la Comissió Europea i responsable de Seguretat i Justícia. Es van adherir Desmond Tutú, arquebisbe de Sud-Africa, Mario Soares, expresident de Portugal, Francesco Cossiga, expresident de la República italiana, Jorge Semprún, escriptor i exministre de Cultura del govern espanyol...

Més enllà de les personalitats assistents i les que s'hi van adherir, cal dir que la iniciativa per a posar en marxa aquesta Comissió de la Veritat va sorgir d'entitats ciutadanes del País Valencià que apleguen un ampli ventall d'associacions cíviques i religioses disposades a treure de l'oblit i de l'anonimat els milers de ciutadans que van ser represaliats per la dictadura franquista.

En els parlaments es va insistir una i una altra vegada que la iniciativa no sorgia de ressentits sinó de persones i col.lectius que defensen el dret a saber la veritat del que va passar: "Tenim dret a saber" es repetia i afegien que aquesta memòria històrica sobre la repressió de la dictadura no és incompatible amb la reconciliació d'una generació que vol mirar cap al futur. La memòria és un dret. L'amnistia de la transició no és sinònim ni d'amnèsia ni de silenci.

Va ser un acte emotiu. Recordo algunes de les coses dites en els parlaments: "La memòria històrica és una condició per fer justícia i retornar la dignitat als perdedors". "La democràcia no es pot construir sobre un silenci". "Hem de poder respondre amb dades històriques als néts que pregunten on són enterrats els seus avis afusellats". "La història no és un tribunal però és la instància que dóna dret a buscar la veritat". Es van recordar les paraules de Nelson Mandela: "Es impossible oblidar però és possible perdonar". Es va fer una crida al rigor: "Hem de voler saber i hem de saber voler". Amb la distància que ens donen els anys transcorreguts podem dir avui que "tenim força per assimilar la memòria". I aquesta memòria, si volem que sigui duradora, s'ha de transmetre no només en comissions o en seminaris especialitzats. Aquesta memòria -deia Jorge Semprún- cal que es transmeti a través dels llibres, del cinema, del teatre i a través dels mitjans de comunicació. Una democràcia consolidada no pot tenir por de la veritat ni pot tenir vergonya d'explicar-la.

L'acte de València va acabar amb l'actuació de Lluís Llach que acompanyat per l'Agrupació Artística Musical de Dènia i l'Orfeó Navarro Reverter de València va interpretar la seva impressionant composició CAMPANADES A MORT.

Catalunya es disposa també a encarar aquesta memòria. El projecte de llei del Memorial Democràtic és a punt d'entrar al Parlament. Com a diputat nascut aquell any en el que Raimon canta que tots havíem perdut, confio de poder-me implicar a fons en la tramitació d'aquesta llei.

dilluns, de febrer 05, 2007

El trencaclosques ha de passar per les urnes

No hi ha dubte. Els crits de "Zapatero dimisión" ressonen avui com un eco d'aquell altre crit "Váyese señor González" d'ara fa deu anys. El PP no només no ha digerit la derrota del 2004 sinó que cada cop amb més virulència i amb la cara descoberta deixa clar que vol tornar al poder aliant-se amb qui sigui: togues, mitres, micros i fins i tot tirant mà de l'enemic que diu que vol combatre, és a dir, ETA.

Assistim a una escenificació insòlita d'una oposició que no repara en mitjans. La dreta ha descobert la força del carrer ple de manifestants, de pancartes i de banderes. Amb la gola enrogida pel crit de llibertat, reclamen una Espanya que exclogui una altra manera de conviure lliurement en la diversitat. Són ja set les manifestacions multitudinàries fetes a Madrid amb gent vinguda o portada de tots els racons de l'Estat. L'eclosió popular té benediccions i suports mediàtics.

Amb aquest panorama quina és la força del govern i d'aquells que li donem suport? Deixo per descomptat que cal mantenir i repetir la crida a la unitat dels demòcrates en contra del terrorisme. Però s'ha d'evitar que es vegi el terrorisme com l'únic repte que té avui el país o el govern. En aquest camp estic segur que Zapatero acabarà trobant les condicions i els aliats per reprendre un procés de pau que només ETA ha trencat. Però, mentrestant, Zapatero ha de demostrar també -i ho està fent- que l'acció de govern ni s'esgota en el combat antiterrorista ni es redueix a les iniciatives del govern central. Cal continuar impulsant l'economia productiva, lluitar contra la corrupció urbanística, aplicar les mesures que incrementen els serveis socials i l'atenció a persones amb dependència, posar en marxa plans que faciliten l'accés a l'habitatge de la gent jove, combatre activament la violència de gènere... Aquesta és i serà la força de Zapatero enfront d'una dreta sectària.

Però Zapatero ha de creure també que les autonomies i els ajuntaments són part de l'Estat. Des de la proximitat gestionen serveis i aporten cohesió social i territorial. S'ha d'evitar duplicar funcions o envair competències. I esperar que en la propera cita de les urnes els ciutadans posin nota a uns i altres. Aquesta nota de finals de maig serà l'avantmatx de les generals de l'any que ve. Zapatero ha de guanyar les dues partides. Des de l'esquerra, des dels socialistes, des de Ciutadans pel Canvi lluitarem per consolidar el lideratge de José Luis Rodríguez Zapatero convençuts que amb ell veurem el final d'ETA, i amb ell podrem traduir i gestionar l'Estatut sense recels ni restriccions al servei dels ciutadans i en l'òptica cada cop més viable d'una Espanya federal.

divendres, de febrer 02, 2007

Competències polítiques i demandes socials

Probablement com a polític hauria d 'estar preocupat aquests dies sobre el presumpte conflicte de competències entre el govern de l'Estat i el govern de la Generalitat en dos àmbits molts sensibles: el de l'educació i el derivat de la llei de dependència. Confesso, tanmateix, que predomina en mi la preocupació sobre els destinataris dels decrets més que no pas la instància governamental que s'ha avançat a regular continguts i recursos. Em preocupa per damunt de tot el com afecten les mesures i les normatives "decretades" més que no pas qui les ha signades. I entenc naturalment que no podem deixar d'analitzar a qui li pertoca organitzar el sistema educatiu o gestionar els serveis socials.

Els serveis jurídics per una banda i el Consell Consultiu per una altra ja han dit la seva i pertoca ara al govern, als partits i al Parlament pronunciar-se sobre si cal, si procedeix o si és oportú donar curs a recursos que permetin dirimir els àmbits de les respectives competències. Però m'incomoda com a ciutadà constatar que els mitjans s'omplen de planes o de minuts sobre el debat competencial i no dediquen apenes espai i temps en la substància dels decrets o de les lleis que han donat peu a la polèmica.

Decret sobre la tercera hora de castellà.

Em pregunto: L'increment d'una hora més de castellà o en castellà, qüestiona de debò l'aposta del nostre sistema educatiu que té el català com a llengua vehicular de l'ensenyament? Va en detriment de la capacitació dels alumnes en la llengua catalana que a Catalunya empapa tot l'aprenentatge escolar? Què hi diuen els pares? Què hi diuen els mestres? No seria convenient que bona part del debat actual se centrés en discutir entre tots els sectors de la comunitat educativa la manera de reforçar i garantir des de primària el domini oral, escrit i comprensiu del català, del castellà i progressivament també de l'anglès? No seria bo que creguéssim de debò en l'autonomia de centres i deixéssim que cada escola estructuri horaris, reforci els punts febles i compensi els dèficits que hi puguin haver segons el marc sociològic i lingüístic extraescolar del centre? En definitiva: No valdria la pena que ens preguntéssim si hi ha nens i nenes en els barris perifèrics de Barcelona o en els petits nuclis rurals del territori que tenen més mancança d'una llengua que d'una altra i que en funció d'això es programés una atenció, un temps o una resposta diferenciada? Per ser rigurosos, no hauríem de fer estudis ben transparents i per saber el substrat lingüístic de la població escolar d'arreu del territori per respondre amb mitjans pedagógics als deficits o demandes que puguin aparèixer? No hauríem d'afrontar el debat públic i mediàtic en aquestes coses i no centrar-lo exclusivament en l'esfera política dels drets competencials?

Llei de la dependència.

El Consell Consultiu ha estat contundent: Assegura que la llei aprovada al Congrés dels Diputats per tots els grups parlamentaris ( menys CiU i el PNB), envaeix competències del nou Estatut en una proporció del 70%. Amb aquesta única dada caldria concloure que s'ha de recórrer al Constitucional per blindar l'àmbit competencial de la Generalitat. No hi ha dubte que ens tornem a trobar en el debat políticament correcte i necessari: la defensa del marc competencial. Però aquest debat polític sobre competències relega a un segon pla els comentaris, valoracions i abast dels continguts de la nova llei a un segon pla. Les informacions i les tertúlies mediàtiques no discuteixen sobre l'impacte social que poden tenir les mesures d'una llei que consagra per primera vegada l'atenció a les persones dependents com a un dret universal i fonamental, que estableix uns criteris objectius per a definir graus i riquisits que donen dret a uns serveis universals, independentment de quina sigui l'administració que atorga o gestiona aquests ajuts. Cal dir i recordar que l'aplicació de la llei suposarà una atenció efectiva i programada a casa nostra a més de 200.000 persones que pateixen ara algun tipus de dependència. Aquest és el fons que segurament interessa i preocupa al ciutadà i que hauria de ser avaluat i discutit en l'àmbit de l'opinió pública. No oblidem que el recurs podria eventualment, encara que no necessàriament, aturar el compte enrere de l'aplicació d'aquesta llei.

Cal afegir també que aquesta llei estatal no és cap obstacle per a la tramitació d'una llei pròpia de Serveis Socials anunciada pel govern de la Generalitat i que, en aquest marc podrà implementar la llei del govern central.

Resumint: Que el debat de competències es faci i es mantingui en les instàncies polítiques que correspongui però que no sigui motiu o excusa per silenciar o escamotejar el debat públic sobre reptes educatius o deficits socials que estan a la base d'unes mesures legals o administratives que pretenen donar-hi resposta.

divendres, de gener 26, 2007

Perquè posen llenya al foc?

No puc deixar de pronunciar-me i de manifestar la meva discrepància i la meva preocupació per la sentència de la Sala Penal de l'Audiència Nacional de denegar l'excarceració de De Juana Chaos per a poder complir la pena de presó al seu domicili i evitar així el risc de morir a la presó com a consequència de la seva vaga de fam. Ha estat una decisió majoritària al dels Magistrats de l'Audiència: 12 contra 4. Però aclarim bé que ha estat un Ple forçat per evitar precisament que rebés llum verda la petició del fiscal que demanava l'excarceració i que els tres jutges encarregats del cas tenien intenció d'avalar.
Jurídicament s'ha d'acatar la resolució però tots tenim el dret d'opinar sobre l'oportunitat d'una decisió judicial i sobre la càrrega política que traspua. Ho reflecteixen les reaccions que ha generat. Hi ha un rerefons de venjança en veus procedents d'AVT. Hi ha instrumentalització partidista quan el PP responsabilitza no només al Fiscal General sinó també el govern d'haver plantejar l'alternativa legal de l'excarceració. Hi ha baixesa moral quan Rajoy diu que la sentència ha estat una de les alegries més grans de la seva vida.
Voldria recordar que el senyor De Juana Chaos compleix aquesta sentència d'empresonament no pas pels crims o assassinats comesos en 11 atemptats teroristes. Per això ja va complir la pena imposada al seu dia. Ara està a la presó per dos articles de premsa que van ser considerats com una amenaça terrorista. Si 12 anys de presó per un delicte d'opinió ja és una cosa força gruixuda, mantenir unes condicions en el compliment de la pena que poden portar a la mort de l'etarra, considero que sobrepassa les consideracions jurídiques per posicionar-se en l'estratègia política d'una determinada manera de lluitar contra el terrorisme. Jo dic NO a la politització de la justícia. Vull confiar ara en el Suprem. Mentrestant, si estimem la vida i si volem trobar camins de pacificació, si us plau senyors jutges, no posin més llenya al foc.

dimecres, de gener 24, 2007

Eutanàsia: un dret que ha de madurar des de baix

Els drets no s'imposen. Quan són col.lectius s'han de protegir. El blindatge dels drets col.lectius prenen forma de llei.
És un dret l'eutanàsia? Hi ha divisió d'opinions perquè, entre d'altres coses, no tots o no sempre tothom vol dir el mateix quan defensa o condemna l'eutanàsia.
El malalt que té una malaltia incurable que li porta sofriments permanents i difícilment suportables pot desitjar escurçar-se la vida i/o demanar que no li allarguin mecàniment. El meu pare va morir als 99 anys. En les quatre darreres setmanes, quan patia per la insuficiència respiratòria cfeixent, repetia sovint: perquè costa tant de morir! Hi ha gent que no és la vellesa la que tanca el seu cicle vital sinó la malaltia que impedeix de viure amb un mínim de dignitat.
Cada vegada que es dóna un cas de persona que al desig de morir hi ha afegit uns mitjans que li han permès d'acomplir la seva voluntat d'escurçar la vida, es replanteja el debat ètic de la legitimitat de l'eutanàsia. El cas de la mort fa uns dies de Madeleine Z n'és una mostra. Carme Figueras en va fer una consideració valenta en el seu blog que després Pilar Rahola va citar i va ampliar. S'han publicat cartes. N'hi havia una a El País signada per Ana Alonso de Las Palmas de Gran Canaria que deia que probablement per insuficiència de suport social el govern Zapatero no promourà la despenalització de l'Eutanàsia. Probablement tingui raó. Les lleis arriben quan hi ha un gruix de demanda social i la demanda social es produeix després d'un ampli debat en l'opinió pública. Cal aprofitar el moment per obrir-lo a fons.
El cas de Ramon Sampedro i la pel.licula Mar adentro, el cas de l'italià Piergiorgio Welby i el cas de Madelaine Z ha tornat a incidir en aquest debat ètic. És important que en aquest debat hi diguin la seva els metges, les associacions per a la mort digna, l'església, els psicòlegs i també els partits polítics o els polítics individualment. Jo penso que cal anar a una despenalització. Jo penso que ho hem de dir i ho hem d'argumentar amb tots els matisos que facin falta.
Curiosament la setmana passada llegia a El País les discrepàncies que sobre aquest punt tenien dos cardenal de l'església catòlica: El cardenal Camillo Ruini, president de la Conferència epìscopal i el cardenal Martini, arquebisbe de Milà. Martini demana un debat al si de l'església sobre aquest punt i afirmava que la renúncia a un aferrissament terapèutic no es podia anomenar eutanàsia. Per tant, ho justificava èticament. Són nous simptomes d'un debat que s'obre camí fins i tot al si d'institucions que tenen la defensa de la vida i la condemna de l'eutanàsia com un element nuclear de la seva doctrina.
Us convido a sumar-vos-hi.

divendres, de gener 19, 2007

Diputat i territori

Des del Parlament toques de prop l'acció de govern, les propostes, els projectes de llei, els decrets i les normatives de funcionament d'una administració pensada per servir el país i per executar un projecte de govern. Des del Parlament coneixes les preocupacions dels diputats, els de la majoria i els de l'oposició, que pregunten al govern, que demanen explicacions, que proposen resolucions... T'adones que la política es pensa i es fa al llarg d'una legislatura i que el moment fort no és precisament el de l'etapa preelectoral. De mica en mica es fa perceptible les sensibilitats dels grups parlamentaris i la traducció en mesures de govern que acabaran de definir el prfil d'una legislatura.
Personalment tinc interès en fer de mediador d'interessos i de preocupacions de la gent del territori, en el meu cas del Vallès. Per suggeriment de la Federació del Vallès Oest del PSC he enviat una carta de presntació a entitats cíviques de la comarca oferint la meva mediació en tot allò que pugui necessitar un diàleg, una resposta, una complicitat amb el govern d'entesa. No han passat gaires dies per rebre ja peticions de contacte. Coses diverses: La Teresa Casals, vol saber a qui s'ha d'adreçar per saber si pot rebre algun ajut una ONG de Terrassa vinculada solidàriament amb El Alto de Bolívia on hi voldria aportar ajuda a centres infantils o escolars. El SR. Rafael Montero, portaveu de l'Associació catalana pel benestar familiar del menor està interessat en que es promoguin mesures legislatives que evitin el dolor de fills de famílies que han passat per una ruptura matrimonial. La Sra. Antònia Domènech que reclama ajuts per poder continuar reforçant uns serveis a persones dependents que no arriben a poder resoldre el seu problema asmb els seus recursos... Són problemes, són iniciatives, són respostes solidàries que el govern ha de conèixer i ha de poder recolzar. Penso que la tasca de diputat del territori ha de permetre canalitzar demandes i reforçar inciatives ciutadanes d'aquesta mena quan depassen l'àmbit municipal, sobretot quan van lligades amb un compromís solidari.

Es una tasca sovint desconeguda però alhora important de fer.

dimarts, de gener 16, 2007

Embolica que fa fort!

Si no ens hi juguéssim el futur això seria un espectacle entretingut. Però és massa important el que està en joc per deixar que la lluita contra el terrorisme, l'aposta per aconseguir una convivència sense violència, el procés de pacificació al país basc i el final d'Eta es converteixin en instrument de confrontacio partidista entre el govern i el primer partit de l'oposició. Resoldre el problema de la violència terrorista no és una aposta de partit. Es un repte per a l'estat democràtic. Partits i ciutadans tenim el deure de fer pinya per forçar el final del terrorisme. Lamentable l'espectacle el d'ahir al Congrés amb un Rajoy agressiu fins a l'extrem d'afirmar que si no hi ha bombes és un simptoma que el govern està fent concessions i que els terroristes les posen quan el govern no cedeix a les seves demandes. El debat del Congrés va ser l'escenificació d'un combat polític de boxa més que un debat per trobar la unitat dels demòcrates contra els que no saben, no volen o no poden reconstruir un procés que posi punt final a una dinàmica de terror.
Partits i societat hem de fer un crit ben fort per dir: No al terror. No a ETA. Sí a la llibertat i sí també a la discrepància democràtica. Però una cosa hem de tenir tots ben clar: qui ha de liderar el procés ha de ser el govern democràticament elegit. Avui ha de ser el govern de Rodríguez Zapatero. Si un dia Rajoy arribés a president també tindriém el deure de fer-li costat en el lideratge en la lluita terrorista. Ara li ha tocat i encara li toca de fer-ho a Rodríguez Zapatero. Té dret a assejar nous camins, a explorar, quan es donin noves circumstàncies, nous diàlegs. Ho ha de poder fer amb el suport i el coixí dels partits i de la societat. Ara no toca, o no és el moment. Ara cal pair la trencadissa, però no es pot renunciar a aprofitar qualsevol escletxa nova que el futur depari per a intentar-ho de nou. Una condició bàsica és la discreció. No es pot fer ni mullader mediàtic ni lluita electoralista amb el terrorisme. Em va agradar l'observació que va fer el portaveu del PNB al Congrés Josu Erkoreka referint-se al paper dels mitjans. Va dir: el procés irlandès no hauria resistit ni una sola tertúlia radiofònica espanyola. Hem frivolitzat el repte del procés de pau i l'hem exposat al vent i als cops de qui comparteixen taula mediàtica amb la funció de donar un espectacle dialèctic. El procés per ell mateix delicat i fràgil no pot aguantar els cops creuats i necessàriament contradictoris d'unes tertúlies plantejades com a fòrums de confrontació i no pas de consensos.
Acabo per avui. Eta potser es frega les mans. Els demòcrates no ens podem quedar esperant a veure qui ha de moure fitxa o a comentar qui treu més rendiments electorals d'aquest situació. Ara cal aixecar la veu reclamant pau, però també unitat, reclamant suport a qui té la responsabilitat de liderar el procés polític: Zapatero i el seu govern i exigir alhora una paraula, un gest, un posicionament clar de l'esquerra abertzale desmarcant-se del terror i condemnant tota forma de violència. Batasuna ha quedat desconcertada i fora de joc. Només sobreviurà si és capaç de dir prou al terror. Quan ho faci, si arriba finalment aquest moment, potser es podran obrir nous camins que aplanin un nou procés de pau.

dilluns, de gener 15, 2007

No ens equivoquem/ Aposta pel territori

Aquesta tarda Zapatero fixarà el seu posicionment sobre la lluita antiterrorista. El debat parlamentari reflectirà probablement la polèmica mantinguda arran de les manifestacions de dissabte. El perill és que el debat serveixi més per a la batalla partidista que per fixar estratègiqes unitàries democràtiques davant la barbàrie d' ETA. I és impresentable, al meu entendre, que després d'unes convocatòries amb vocació d'unitat a les que s'hi va negar tant el PP com AVT ara surti el Fòrum d'Ermua convocant-ne una altra per al dia 3. L'objectiu no és un altre que posar a provar el govern i el PSOE sobre la seva presència en aquesta convocatòria a la que de ben segur s'hi cumarà el PP. Continua la guerra partidista que no és la millor per fer front a ETA i al terrorisme. Lamentable. Zapatero no ha de renunciar a liderar el procés per acabar amb el terrorisme. Zapatero no ha de negar que el final últim d'aquest procés ha de ser dialogat. Però ha de continuar reclament unitat. Ho hem de dir i repetir. Hem de fer costat al president Zapatero i hem de fer una crida al mitjans perquè acompanyin també aquest procés. La setmana passada vaig veure un ebat pel Canal 9 sobre el tema. Sis participants moderats per una periodista: tots qüestionant la política de Zapatero. Ni una sola veu matisant o defensant el posicionament del govern. Impresentable. Aquesta intoxicació mediàtica sectària fa mal. Són massa els mitjans que intoxiquen en la mateixa direcció. Es difícil d'adonar-se'n des de Catalunya però això és el que crea un determinat estat d'opinió a la resta de l'Estat que no ajuda a crear les condicions per a una estratègia antiterrista unitària i democràtica. Des de Ciutadans pel Canvi hem de fer una treball d'informació, d'explicació, de mobilització activa per clarificar on és l'enemic que fa impossible la pau. Perquè no ens enganyem: mentre hi hagi guerra entre els partis democràtics, ETA en treurà rendibilitat.

Territori.

El Grup Parlamentari Socialistes/CpC vam tenir dos dies de reflexió sobre el nou curs parlamentari. Ho vam fer a Deltebre. Els Consellers nadal, Maragall i Castells ens avn explicar els projectes dels seus respectius Departaments. Interessant el que van dir, el que van explicar però sobretot la sensació de capacitat i de convicció. S'ho creuen i alhora en saben. Però una altra vesant de la trobada va ser el contacte amb el territori: Terres de l'Ebre. Contacte no només amb alcaldes regidors i càrrecs electes d'aquelles terres sinó també amb cooperatives d'allà. Jo vaig visitar la Cooperativa de cítrics Exportadora d'Agris d'Alcanar. Viuen preocupats per la crisi: preus de venda per sota dels costos de producció. Ens deiemn que un 25% de la collita es quedarà als arbres perque no és rendible el cost de la collita amb el de la venda posterior. Demanen atenció: ajuda per retirar la fruita dels camps i suport via reduccions dels impostos entre d'altres.
Considero interssant aquesta atenció als problemes del territori. Els parlamentaris ens n'hem de fer ressò i buscar propostes que hi donin resposta.
Més a prop, també rebo peticions d'entitats i associacions de la comarca del Vallès on intento fer de diputat territorial, que plategen problemes i demanen ajuats. El diputat ha de fer si més no, de canal d'intermediació per a donar resposta a reptes i problemes de petits o grans col.lectius. En tornaré a parlar un altre dia.