dimarts, de desembre 15, 2009

Fer pinya. Ni frustracions ni divisions

La festa no va ser desbordant però s'ha de reconèixer que el 13D va escriure una pàgina imaginativa en l'estratègia mobilitzadora del sector independentista. Una manera nova d'agitació reivindicativa i pacífica d'aquells que aspiren a viure en una Catalunya deslligada d'Espanya i amb estat propi. Van triar bé el territori, els segments de la població i la litúrgia de les urnes. Van saber atreure l'atenció de correligionaris sobiranistes d'altres territoris que van qualificar d'observadors internacionals. El programa era atractiu. A l'hora canònica d'obertura dels locals de votació van aixecar el teló, van encendre els focus i van escenificar la consulta amb aires festius i alhora contestataris: tots els ingredients per atreure càmeres i micros i plumes per immortalitzar la jornada. Des del primer moment se sabia que el peix estava venut.
L'endemà, però, es notava la ressaca. Es tornava a la crua realitat d'un país que anava a treballar com cada dia. Els de Santa Coloma de Gramenet ho feien amb més alegria perquè estrenàven metro. Els ecologistes miraven cap a Copenhague. Els pacifistes solidaris es preocupaven per l'evolució del cas d'Aminetu Haidar. Els sindicalistes es preocupaven per l'impacte de la seva mobilització en defensa de l'ocupació. Els culés esperaven la competició del Mundial de clubs... "...cada uno con su tema..."
Confesso que jo em vaig despertar preocupat per tres coses:
1.- pel risc de generar noves frustracions entre aquells que, insatisfets amb la situació actual, pensen que amb el vot de diumenge obren camins de canvi més ràpids i viables per a un futur millor. La democràcia està basada en el treball polític dels representants de la ciutadania, triats lliurament en cada convocatòria electoral. Fer creure que hi ha dreceres alternatives és crear les condicions de noves frustracions que la història massa sovint ens diu que poden degenerar en fòrmules gens democràtiques. Costa d'acceptar que la política és l'art del possible. En cada situació és imprescindible recordar que "quan no es pot, no es pot, i a més és impossible..."
2.- Pel risc de divisió entre els set milions i mig de catalans que estimem el país amb la mateixa intensitat que els que van votar diumenge. En el 78% de la població que podent anar a votar no ho va fer, n'hi deuen haver molts que no estaran d'acord amb el sí. Molts segurament estaran d'acord en mantenir lligams amb la resta d'Espanya i potser uns altres que ni tan sols s'ho volen plantejar. Considero que si avui fa falta alguna cosa és precisament accentuar tot allò que ens fa sentir un sol poble i fer pinya. No és positiu accentuar espais de divisió. És l'hora de la unitat a l'entorn de l'Estatut. La seva defensa, avui per avui, ha de continuar sent l'objectiu més unitari per a la defensa de Catalunya i del nostre autogovern.
3.- Pel paper dels nostres mitjans públics que, humilment i al meu modest capteniment, no es van limitar a informar del fet i dels resultats sinó que van optar o van acabar sent-ne dinamitzadors, abans, durant i després de la diada de la consulta. Equiparar la jornada a una contesa electoral pel que fa al desplegament, a la informació puntual, al degoteig de les dades de participació, a la quasi exclusivitat de testimonis dels promotors de la consulta i de la resposta afirmativa, els van convertir en aliats declarats. En contrast, era inevitable recordar les reticències dels professionals als espais de propaganda gratuita en les campanyes electorals amb les notes de desacord que aquesta vegada no van ni tan sols plantejar, fent en canvi, un seguiment generós, intensiu i apenes contrastat de l'esdeveniment.

diumenge, de desembre 13, 2009

Ruptura o pacte. Seny o rauxa.

Aquest és el meu article publicat a El Punt el dimarts dia 8 de desmebre.

Ruptura definitiva del pacte constitucional. Aquesta és, en última instància, l’aposta o l’alternativa proposada pels promotors de la consulta independentista del 13-D.
Defensa de l’Estatut, la seva constitucionalitat i la vigència del marc que estatutàriament regula les relacions de Catalunya amb Espanya. Aquesta és l’aposta que fa unes tres setmanes expressava l’editorial “La dignitat de Catalunya” de 12 diaris catalans.
Vet aquí el dilema: seny o rauxa. Dues maneres de definir-se davant l’etern binomi Catalunya-Espanya, que apareix amb cruesa davant l’opinió pública a les vigílies de la sentència del Tribunal Constitucional.
L’opció rupturista ha triat el dia 13-D per fer visible a 161 municipis una mobilització degudament estimulada pel context polític actual i pel ressò mediàtic per tal d’aconseguir que independentistes convençuts, independentistes emocionals i independentistes conjunturals sumin unes paperetes que justifiquin als promotors que és hora de cremar les naus i dir: “Adéu Espanya”. És la rauxa per autonomàsia.
L’opció pel pacte constitucional ha vingut expressada en l’editorial conjunta de 12 diaris catalans el dia 26 en la que es defensa el respecte als pactes que van inspirar primer la Constitució espanyola i després l’Estatut de Catalunya. Amb fermesa i amb contundència l’editorial recollia el que jo m’atreveixo a qualificar de ‘mínim comú denominador’ dels partits democràtics catalans. S’hi han sumat després una amplíssima gama d’institucions cíviques, empresarials, sindicats, col.legis professionals i una llarga llista d’organitzacions, incloses les dues agrupacions de municipis de Catalunya. Missatge assenyat i clar: Defensa de l’Estatut, defensa de l’autogovern, defensa irrenunciable de la consciència nacional, la llengua i els símbols en el marc d’un projecte que no pot estar encotillat per la lletra de la Constitució sinó inspirat pel pacte que la va fer possible. Amb paraules del president Montilla: “Allò que va ser escrit, acordat i votat per unir no pot servir ara per dividir”.
Entenc i comparteixo el neguit dels que consideren que no hem reeixit a trobar l’encaix satisfactori del binomi Catalunya-Espanya, pero no deixo d’estar també convençut que la dinàmica democràtica en el marc de l’Europa comunitària no és rupturista. I no seré jo qui faci la defensa aferrissada de la unitat sagrada d’Espanya però sí que considero vital i imprescindible salvaguardar, avui més que mai, la unitat interna de Catalunya a l’hora de construir el present i poder projectar col·lectivament el futur. La Catalunya d’avui no té res a veure amb la de 1714 ni amb la del 1936. La Catalunya del 2009 és la dels set milions i mig de catalans, nascuts aquí o vinguts de fora amb arrels culturals diverses i amb identitats múltiples. Tots catalans. Tots amb el mateix dret a decidir el present i el futur col·lectiu. La consulta del dia 13, pel fet de ser maniquea, introdueix obertament o sutilment factors de divisió que poden provocar trencadisses en la convivència i en el sempre difícil procés de construcció d’una consciència nacional compartida per tots els ciutadans que viuen i treballen a Catalunya.
Davant d’aquesta situació complexa hi ha partits democràtics que per interessos electorals, juguen amb l’ambigüitat que és una manera de dir que juguen amb foc. Penso directament amb Convergència Democràtica, que en diu una de freda i una de calenta. Felip Puig fa campanya pel sí. Artur Mas afirma que si es fes un referèndum amb totes les garanties Catalunya optaria per ser espanyola i per això, és millor no fer-lo. Lluís Recoder diu que la consulta del 13-D és un gest estèril que no porta enlloc i que el que caldria fer són gestos que ens permetin realment avançar. En què quedem? No es pot tocar campanes i anar a processó.
Ara toca la defensa de l’Estatut. El seu desenvolupament ens ha de portar encara més autogovern i ens ha de posar a les portes d’un model federal d’Espanya en el marc de l’Europa federal que s’està construint. Els que vulguin apostar per una altra alternativa, més ràpida o més rupturista, que ho expliquin primer, que ho incorporin després a un programa electoral i que acceptin finalment el veredicte de les urnes. En democràcia, les eleccions, són l’única font que dóna validesa i viabilitat a un projecte polític de país.

dissabte, de desembre 05, 2009

Jordi Solé Tura, un referent

Necessitava escriure unes ratlles que potser no seran llegides per ningú però que per a mí són com un deute d'agraïment a Jordi Solé Tura, un amic i un referent d'una llarga etapa política. Referent sobretot de compromís polític amb la democràcia, amb la lliberta. D'un nivell intel:lectual extraordinari vaiv tenirlo moltes vegades a les tertúlies televisives en la meva etapa de moderador de debats. Però voldria remarcar la seva hukmanitat. No va deixar mai aquella petja que deixa el fet de ser "de poble". Ser de Mollet, menestral, arrelat a la terra i alhora home d'utopies. Utopies revolucionàries que en el seu moment es van convertir o traduir en utopies democràtiques. El pas per la militància marxista no el van incapacitar per la lluita humanistica. Un polític honest. Un intel.lectual rigorós. El Jordi no va perdre mai el seu esperit crític i autocrític: quan estava al PSUC, després a Bandera, després de nou al PSUC i finalment al PSC. No va idolatrar les sigles. Era un home que lluitava per les idees i per la viabilitat dels projectes polítics en cada tombant de la història del país i de la seva història personal. Recordo el seu llibre sobre el revisionisme dels carrillistes, escrit des de Badera, escrit des de l'esquerra del PSUC però que després va aparcar per sumar forces per fer viable la reforma democràtica després de veure que no era possible la ruptura. Sole Tura, pare de la Constitució, defensar de l'Estatut. No sé si li va venir gran el ministeri però va ser la imatge d'un català progresista titular de la cartera que havia de gestionar la política de les cultures plurals de l'Espanya democràtica.
Jordi Solé Tura. Amb ell vaig compartir converses, visions crítiques dels partits. Home lliure, bon amic dels amics. Necesitava donar-li una gran abraçada!.