ROSA REGAS. La incòmoda llibertat

Ha dimitit Rosa Regàs coma Directora General de la Biblioteca Nacional. El nou Ministre de Cultura va bastint el seu equip i no ha dissimulat la seva poca sintonia amb Rosa Regàs. Fins aquí ben poca cosa a comentar. No conec a fons el treball de la fins ara directora general en la reestructuració i funcionament de la Biblioteca Nacional, una tasca que no deu ser gens fàcil, però sí que conec el front mediàtic anti-Regàs que s'ha anat teixint aquests darrers anys arran de les preses de posició valentes sobre fets i situacions polítiques viscudes. La seva llibertat d'opinió, la seva presència en alguns fòrums d'opinió la van convertir en un blanc reiteratiu i despietat de la "brunete mediática". Ni tan sols podia anar pel carrer amb el diari "El País" sota el braç. M'ho deia no fa molt desesperada de l'aire irrespirable de la capital de l'Estat.

Ha dimitit com a directora general però no crec que dimiteixi com a pensadora, com a analista crítica de la vida d'aquest país amb la seva mirada de dona, amb la seva mirada sempre feta des de l'esquerra. Quan he conegut la seva dimissió li he fet unes ratlles que m'atreveixo a transcriure en aquesta pàgina personal el meu blog:

"Benvolguda Directora. Benvolguda Rosa i amiga.
Sóc en Josep M Balcells, ara diputat al parlament de Catalunya pel grup socialista--Ciutadans pel Canvi. Em recordaràs perquè ens hem saludat més d'una vegada.
Em dol quan algú ha de marxar perquè no és de la corda del de dalt. En el teu cas penso que s’hi han afegit altres coses i no hi ha estat aliena la pressió i la campanya mediàtica a què has estat sotmesa no pas per la gestió sinó per la teva llibertat d’expressió en un Madrid irrespirable. Uns altres s’han encongit i han començat a plegar veles pensant en els rèdits electorals imminents. Tanmateix tu has demostrat ser una dona lliure, lliure de pensament, lliure de les dependències de càrrecs i dels honors, lliure en l’ús de la paraula. Jo vull pensar que la renúncia a la direcció general reforçarà encara més la teva llibertat i els ciutadans una mica lúcids d’aquest país ho sabrem apreciar i gaudir.
Gràcies pel que has fet. Gràcies pel que has dit. Gràcies pel teu testimoni de dona valenta.
Si una dia tenim ocasió i ens retrobem ja ho comentarem. Disposa.

Una forta abraçada.

Josep M Balcells"

XIRINACS: MÀRTIRS NO, COMPROMÍS POLÍTIC SÍ

Em va impactar la notícia de la mort d’en Lluís M. Xirinacs. Em va agafar fora del país. El cert és que em va arribar revestida des del primer moment per l’aureola de la desaparició del profeta incòmode, del màrtir, de l’heroi que fa un darrer gest amb la voluntat de sacsejar la consciència col.lectiva del que ell anomena el seu poble.

No vull desdibuixar o desfigurar aquesta imatge que ell i els seus han anat teixint al llarg dels anys. Ho han fet no tan sols amb paraules sinó també amb compromisos valents i nobles. Però al costat d’aquesta visió de Xirinacs, impecable fins i tot amb el final induït que ell mateix ha volgut donar-se, s’hi ha de poder posar un contrapunt crític. Contrapunt que no treu mèrits a la seva trajectòria però que a mi em porta a dir NO de forma contundent a la temptació o tendència fàcil de crear mites en vida que no podran deixar de ser referents ni tan sols quan aquell que encarna el projecte o el somni sent de forma molt lúcida que el fracàs truca un dia i un altre a la seva porta.

Xirinacs era un home amb una densa formació teològica-bíblica-humanística. Un marc intel.lectual que acompanya o fins i tot alimenta un determinat model de societat que podríem qualificar d’utòpic i escatològic i que serveix per alimentar i motivar esperits inconformistes, creadors de pensament alternatiu, crítics amb el poder però alhora, necessitats de sentir-se un col.lectiu portador de projectes o d’un full de ruta que porta a la desitjada terra promesa.

He admirat la trajectòria i conviccions de Xirinacs però modestament considero que ha estat incapaç d’assumir i d’afrontar la necessària i imprescindible mediació política per avançar cap a una societat més lliure. Ell identificava d’alguna manera nació lliure, estat català i Catalunya independent. Hi tenia dret de veure-ho així però potser havia de fugir de sentir-se o que el consideressin consciència del ‘seu poble’ o referent exclusiu dels ciutadans de Catalunya que d’altra banda, més o menys motivats però democràticament, van decidint el marc d’autogovern desitjable o viable en cada moment.

De la mort d’en Xirinacs no en són culpables ni Espanya, ni França ni Itàlia. Al meu entendre, la inducció del seu propi final s’ha produït per la no acceptació que els seus projectes legítims, els seus somnis i els canvis polítics que exigien no eren viables sense la mediació de la política, d’aquella política de la que ell feia temps que n’havia sortit frustrat i que denunciava com a sotmesa a interessos externs. Ho hem de dir així de clar encara que sigui contradint el seu testament. Amb la Mort de Xirinachs no ha mort un esclau. Ha mort un visionari valent, víctima de les utopies que no va voler passar pel cedaç implacable del marge de maniobres que permet el sistema. Penso que no és hora ni de ser ni de fer màrtirs. Es hora, tanmateix, de no renunciar al compromís polític.

NAVARRA: Desautoritzar els propis per evitar la crítica dels adversaris

La decisió de l’executiva del PSOE de lliurar el govern de Navarra a la UPN m’ha caigut com un gerro d’aigua freda. En els darrers dies he mantingut una intensa relació epistolar amb el Secretari General de l’Agrupació socialista de Valtierra: un vell i històric dirigent del partit que el dia de les eleccions va compartir l’eufòria de la pèrdua de la majoria absoluta per part de la UPN i que obria la porta a la fita que s’havien proposat en el campanya: Vèncer entre tots el Partit Popular i obrir una etapa nova, plural, progressista a la Comunitat de Navarra. Dubtes inicials en alguns dirigents, , advertiments des de Ferraz de no donar passos en fals... Però fermesa en les bases que fins al final han exigit d’apostar per la coalició amb NA-BAI i IU “con o sin el beneplácito de Madrid” .

Però Jose Blanco ha dit NO i ha adduït raons d’interès general. Allò que va ser possible a les Illes Balears. Allò que va ser rebut amb entusiasme a Galícia de fer fora el PP del govern malgrat ser, amb escreix, la força més votada, no ha estat vàlid per a Navarra. S’ha preferit desautoritzar les bases territorials per evitar les crítiques que vindrien del PP que trauria l’argument d’una hipotètica submissió a les tesis d’ETA. Nafarroa Bai és un partit legal. Es un partit que va trencar amb ETA. És un partit que ha condemnat la violència. Però és cert que és un partit nacionalista i euskaldun. Perquè des de Madrid es produeix aquesta malfiança?

Em pregunto si el PSC no fos un partit sobirà, des de Ferraz haurien donat el vist i plau al govern d’entesa? Probablement no. José Montilla va ser valent. Nosaltres, com a Ciutadans pel Canvi li vam donar tot el suport i Catalunya està vivint una legislatura amb moltes iniciatives progressistes que ens enorgulleixen a tots. Perquè no a Navarra?

Els socialistes navarresos estan decebuts. El meu amic de Valtierra m’ho ha dit gairebé plorant. Hi haurà crisi. Em dol. I em preocupa la manera com pot afectar el prestigi del President José Luis Rodríguez Zapatero. Venen eleccions: Es percep una certa decepció en sectors progressistes que, després del relatiu fracàs en el procés de pau, intueixen que ha prevalgut la por i que s’ha fet una frenada en alguns àmbits de la política de l’Estat . Un té la impressió que hi ha por dels adversaris, de les seves crítiques, de la seva prepotència mediàtica. Tanmateix no sé perquè em temo que pot ser que s’apaivaguin momentàniament aquelles crítiques però que al mateix temps anirà en augment la frustració en les files dels electors potencials socialistes.

Avui llegia les editorials dels dos diaris barcelonins amb una anàlisi contraposada. Deia el director de la Vanguardia: “Por encima de coyunturas e intereses electorales, debemos felicitarnos de que se haya roto esa dinámica perversa que consiste en arrebatar el poder al partido ganador a cualquier coste”. En canvi l’editorial d’El Periodico deia: “Al tancar així el possible pacte de Navarra, el PSOE fa un clar pas enrere en la seva defensa de l’Espanya plural i actua amb una formació clarament centralista" .

Dues visions. Dues anàlisis contraposades. Em sento més a prop de la segona. Com podrà repercutir aquesta situació en les eleccions del mes de març? Ningú no ho sap, però penso que no és bo donar signes de feblesa davant la dreta i per damunt de tot voldria dir que, si bé les estratègies globals s’han de prendre des de les direccions generals, és difícilment digerible que una direcció general desautoritzi les decisions debatudes en el territori en la lògica d’una campanya electoral que tenia com a primer objectiu desbancar la dreta que portava anys i panys al govern de Navarra. S’ha donat aquesta possibilitat i ara es diu NO. Qui ho pot entendre?