dijous, de juliol 29, 2010

"Gràcies, sr. Balcells, pel seu vot!"

Ahir, després d'un dia dens al Parlament, tornava a casa cap a les nou del vespre. En baixar del cotxe em vaig creuar amb un matrimoni de mitja edat que passejava el gos i em van cridar per dir-me: "Sr. Balcells, gràcies pel seu vot al Parlament. Li ho volem agrair". Va ser un gest espontani de persones que apenes coneixia i em va cabar de confirmar que el vot per acabar amb les curses de braus a Catalunya reflectia una sensibilitat àmpliament compartida entre la ciutadania. No sé què vota aquest matrimoni que em va saludar però el debat d'ahir traspassa els colors partidistes i penso que és molt transversal. Estic satisfet d'haver representat la sensibilitat dels que considerem que el sofriment dels éssers vius no pot ser mai un espectacle lúdic per als humans.
Avui a primera hora he repassat els diaris, els d'aquí i els de la resta de l'Estat. I lamentablement he tornat a comprovar que la lectura políticament sectària s'ha imposat en la premsa madrilenya. Em dol i sento la impotència de no poder fer la pedagogia de qui vol accelerar el pas cap a una societat lliure d'espectacles sagnants, que és cert que tenen una història, que han estat un referent d'una manera d'entendre "l'art" de la lluita de l'home contra la bèstia però que avui topen contra una nova sensibilitat que ens fa condemnar el sofriment gratuit i programat exclusivament per a gaudi dels humans.
Em deia un fotògraf del Parlament que ha cobert sovint les "corrides" que ha vist com arribaven a la cursa autocars de turistes i que moltes vegades ha pogut captar la sortida de la plaça de turistes que ploraven i marxaven perquè no podien resistir l'espectacle que entenien com una gran crueltat contra els animals.
Siguem valents. Siguem, però, didàtics. No vulguem enfrontar Catalunya amb Espanya. Aquest no és debat. Fem pedagogia i estic segur que la història ens donarà la raó als que hem volgut accelerar el canvi, aturant l'espectacle taurí a Catalunya.

dijous, de juliol 22, 2010

Casdascú amb el seu preàmbul

A 'debat.cat' em van demanar un article sobre el debat al Parlament de la sentència del TC. Vaig escriure això:
....

En el darrer segon i en un cop d’audàcia, el President Montilla es va treure un as de la mànega i va salvar in extremis el Ple extraordinari sobre la sentència de l’Estatut aconseguint aprovar, per una gran majoria, una proposta que reproduïa el preàmbul de l’Estatut del 2006. Era qüestió de dignitat. Era un gest de fermesa en la defensa irrenunciable dels principis inspiradors de l’Estatut.Al llarg del Ple, pocs diputats van estar absents de l’hemicicle durant les intervencions dels portaveus de CiU, PSC, ERC i ICV-EUiA. Menys quòrum, durant els parlaments del PP i del Grup Mixt. Val a dir, tanmateix, que el de divendres va ser un Ple de monòlegs successius. Després d’una contundent declaració del president Montilla, en la que és feu ressò de l’impacte negatiu de la sentència i del rebuig de la mateixa per part de la ciutadania, cada grup, cada portaveu, en la seva intervenció, va posicionar-s’hi. Cada intervenció va sonar com una síntesi de l’argumentari que ressonarà d’aquí a pocs mesos en la campanya per a les autonòmiques. Cadascú va trobar la manera d’ensenyar el carril per on pensa transitar per competir en la cursa autonòmica.Quatre grups parlamentaris, 115 diputats, van votar la proposta del president Montilla que recull la filosofia de la llei orgànica que dóna cobertura al nostre autogovern. El preàmbul és com el compendi de les regles del joc democràtic i constitucional que els signants es comprometen a defensar i compartir.Però en la “prèvia”, en el discurs inicial de cadascú, més enllà de la desqualificació dels àrbitres per haver qüestionat seriosament algunes de les regles del joc estatutari, el que van fer els portaveus, l’un darrere l’altre, va ser ensenyar el mostrari més significatiu i més atractiu de la seva oferta política. Una proclama de missatges i frases de bon sentir per als ‘hooligans’ respectius i un recordatori de tòtems o de crits de guerra per reforçar-ho degudament.Albert Rivera centra el discurs en la desqualificació dels que critiquen els àrbitres i demana explícitament l’expulsió dels contestataris del terreny de joc.El PP, acusat per la resta de ser la causa de tots els mals, lamentava de fet que els àrbitres s’haguessin quedat curts en la interpretació de les regles del joc i estava a l’espera que els recursos pendents acabarien reblant el clau per deixar KO la nostra llei de lleis.CiU pretenia nedar i guardar la roba. Tocar campanes i anar a processó. Tenia clara la denúncia però quedava desconcertada a l’hora de marcar la pista a seguir. Cal canviar de ruta, deia Mas, potser també de bandera, entenien uns altres, però no va poder aclarir on vol o on pot portar el camí alternatiu. Perquè han perdut la brúixola. ERC feia creu i ratlla. Es donava de baixa i anunciava que s’inventaria una altra competició amb uns altres regles de joc. De moment, Puigcercós ensenyava el nou escut, la nova bandera convençut que engrescava la seva afició i retenia els que escolten altres sirenes.ICV va demostrar que s’havia llegit la sentència però es negava a abandonar el camp a l’espera que els aliats acabessin de capgirar els resultats.Els socialistes van ocupar tot el terreny de joc. Ni canviarem de bandera, va dir Iceta, ni deixarem la competició. La lliga continua. Els àrbitres seran substituïts. Tornarem a marcar el camp i podrem jugar el nostre joc. Les targetes vermelles del TC seran un esperó per canviar el model de competició, que farem federal amb la complicitat dels que des de fora senten també com a seva la causa de Catalunya.Divendres passat es va escenificar un preàmbul, preàmbul que anuncia una cruïlla. Cadascú s’hi va retratar. A la tardor, els ciutadans podran posar la qualificació de tots els participants.

dissabte, de juliol 10, 2010

Si no vols "caldo", dues tasses!

Avui serà una dia que quedarà enregistrat en la història de Catalunya. Centenars de milers de catalans sortirem al carrer per defensar la nostra dignitat com a nació, com a poble. Ahir en parlava llargament amb el meu fill Martí. Li recordava que jo era a la manifestació de 1977. Ell hi serà avui. És una anella generacional per defensar l'autogovern de Catalunya, la nostra dignitat. I ho farem l'endemà d'haver conegut la totalitat de la sentència, la lletra petita, els arguments jurídics d'interpretacio d'aquells articles que no han estat anul·lats però que, segons el TC, han de ser interpretats d'una determinada manera. Aquesta segona fase ha servit per reblar el clau, per acabar de mutilar aquells espais d'autogovern recollits en l'Estatut. Un Estatut aprovat a Catalunya i aprovat a Madrid. Un Estatut pactat al Parc de la Ciutadella i al Conmgrés dels Diputats i després refrendat pel poble. El Tribunal ha passat la tisora i, al meu entendre, ha anat més enllà de la simple anàlisi i contrast amb la Constitució. N'ha fet una lectura política i això no correspon al TC de fer-ho. Ha fet la interpretació política de les paraules i ha projectat un determinat model d'Estat que està en la ment del magistrats però que no correspon al marc constitucional que en el seu dia es va pactar amb una redacció prou frlexible per poder encaixar més d'una interpretació. La composició del Tribunal, amb membres caducats o absents ha permès una sentència lesiva per a Catalunya. El fet mateix de publicar ahir la totalitat de la sentència ha estat interpretat com un gest més d'arrogància i m'ha recordat l'expressió catalana: "Si no vols caldo, dues tasses". Per protestar, per expressar la indignació de tots, sortirem avui de forma unitària i pacìfica pels carrers de Barcelona. El temps dirà després com descabdellar l'embolic polític que ha generat la sentència. Els socialistes hi tenim un paper decisiu en aquest repte. Vull pensar que els companys d'aquí i de Madrid sabran estar a l'alçada de les circumstàncies.

dimecres, de juliol 07, 2010

Unitat i multitud, aquesta és la qüestió

Anar per feina! ha estat sempre una expressió molt nostra. Doncs, resulta que algú prefereix entorpir la marxa col·lectiva abans de renunciar a una pírrica rendibilitat política. La marxa de dissabte és molt important. És la reacció d'un poble que s'ha sentit maltractat amb una sentència que desqualifica la voluntat de dos parlaments, el català i l'espanyol i la voluntat sobirana del poble que va refrendar l'Estatut del 2006.
Què volem que passi dissabte? Doncs poder veure i poder ensenyar a la resta de l'Estat una riuada de catalans que protesten per la sentència del Constitucional. Volem que el dissabte, fent pinya, hi hagi una veu que aplegui totes les sensibilitats ferides per la sentència del Constitucional: Unitat i Multitud són els dos elements fonamentals de la manifestació de dissabte. Jo voldria que la història la recordés com una data de defensa de la nostra voluntat de ser. I, tanmateix, estem enfangats en les formes. És del tot evident que dóna força una manifestació popular si està encapçalada pel President del país i pels representants electes d'aquest país que fan seves les grans causes del poble. Quin és o quin són els símbols emblemàtics del nostre poble? Doncs la Senyera i el President elegit democràticament i que ens representen a tots. President i senyera han d'encapçalar la manifestació si volem mantenir el do preuat de la unitat. Després hi caben moltes més expressions de col.lectius que sota un o altre lema, una o altra pancarta podran desfilar mostrant també el seu propi perfil i les seves reivindicacions específiques.
Si us plau! no esgarrem amb picabaralles una causa noble i compartida que ens pugui aplegar a tots i oferir una imatge immensa i multitudinària d'unitat darrere del simbol que tothom coneix com el símbol nacional de Catalunya.
President, no hi ha ningú que pugui representar i encapçalar millor una manifestació feta en nom de Catalunya. A hores d'ara em pregunto. si el President fos avui el sr. Jordi Pujol, algú pensa que s'hagués qüestionat una proposta similar com la feta pel president Montilla? Qui vulgui erosionar una força política no pot disparar el tret contra la primera autoritat del país més enllà de les sigles polítiques que en el seu moment el van avalar com a candidat a la presidència. Qui fa això està disparant contra els referents d'aquesta nació que tots estimem i volem defensar.

divendres, de juliol 02, 2010

I... malgrat tot, avancem!

Hi haurà un abans i un després de la sentència del TC. Vaig saber la notícia en un acte de ciutadans pel Canvi sobre Justícia Federal amb Montserrat Tura com a ponent. Vam buscar immediatament un aparell de televisió per escoltar el discurs del president Montilla. Compartíem tots la sensació de qui rep una bufetada a la plaça pública. Ens han castigat de cara a la paret -va dir un dels assistents- Sensació també d'impotència. El TC ha robat la paraula del poble i la d'aquells que el poble havia escollit amb tota nt com a representants polítics. Parlament, Congrés dels Diputats, Referèndum... tres instàncies deslegitimades per uns jutges, la meitat dels quals tenen el mandat caducat. Només la història podrà reparar el cop moral que hem rebut com a poble.
Resposta? Primer: Unitat en la protesta. Manifestació massiva, contundent. Que ho sentin la resta de pobles d'Espanya i del món. Catalunya no vol abaixar el cap.Continuarem lluitant per ampliar la nostra sobirania. No m'han agradat les paraules de ZP en dir que la sentència havia tancat definitivament el procés de descentralització autonòmica. Les dinàmiques socials no es paren amb sentències ni amb declaracions. Les decepcions col·lectives generen reaccions de més afirmació col·lectiva. Caldrà trobar camins per recuperar àmbits de poder retallats per altres vies i si ens diuen que només hi ha una interpretació restrictiva de la Constitució i en aquesta lectura nosaltres no hi som comptats caldrà començar a treballar per la reforma constitucional.


Mentrestant hem aprovat la llei del cinema. Com a ponent ha estat una experiència parlamentària impagable. El procés ha estat dur. La tramitació parlamentària m'ha permès tastar la duresa de la negociació entre els socis del govern primer, l'oposició catalanista després i finalment el sector empresarial. Una llei entra al Parlament d'una manera i en surt d'una altra i mai no és del gust de tots. Ha quedat un text legal exigent. Tal vegada el podríem haver flexibilitzat una mica més. Confio que el desenvolupament reglamentari i l'aplicació progressiva hi acabarà de possar seny i prudència per no trencar tots els ponts de la negociació que caldrà mantenir fins a l'entrada en vigor. Allò més important és haver aconseguit aprovar-la amb el vots de quatre grups parlamentaris. Els que l'hem aprovada, uns o altres, estarem o estaran governant en el moment de l'aplicació. Això és una garantia que fa preveure que la llei serà viable i no serà paper mullat.