Fer pinya. Ni frustracions ni divisions

La festa no va ser desbordant però s'ha de reconèixer que el 13D va escriure una pàgina imaginativa en l'estratègia mobilitzadora del sector independentista. Una manera nova d'agitació reivindicativa i pacífica d'aquells que aspiren a viure en una Catalunya deslligada d'Espanya i amb estat propi. Van triar bé el territori, els segments de la població i la litúrgia de les urnes. Van saber atreure l'atenció de correligionaris sobiranistes d'altres territoris que van qualificar d'observadors internacionals. El programa era atractiu. A l'hora canònica d'obertura dels locals de votació van aixecar el teló, van encendre els focus i van escenificar la consulta amb aires festius i alhora contestataris: tots els ingredients per atreure càmeres i micros i plumes per immortalitzar la jornada. Des del primer moment se sabia que el peix estava venut.
L'endemà, però, es notava la ressaca. Es tornava a la crua realitat d'un país que anava a treballar com cada dia. Els de Santa Coloma de Gramenet ho feien amb més alegria perquè estrenàven metro. Els ecologistes miraven cap a Copenhague. Els pacifistes solidaris es preocupaven per l'evolució del cas d'Aminetu Haidar. Els sindicalistes es preocupaven per l'impacte de la seva mobilització en defensa de l'ocupació. Els culés esperaven la competició del Mundial de clubs... "...cada uno con su tema..."
Confesso que jo em vaig despertar preocupat per tres coses:
1.- pel risc de generar noves frustracions entre aquells que, insatisfets amb la situació actual, pensen que amb el vot de diumenge obren camins de canvi més ràpids i viables per a un futur millor. La democràcia està basada en el treball polític dels representants de la ciutadania, triats lliurament en cada convocatòria electoral. Fer creure que hi ha dreceres alternatives és crear les condicions de noves frustracions que la història massa sovint ens diu que poden degenerar en fòrmules gens democràtiques. Costa d'acceptar que la política és l'art del possible. En cada situació és imprescindible recordar que "quan no es pot, no es pot, i a més és impossible..."
2.- Pel risc de divisió entre els set milions i mig de catalans que estimem el país amb la mateixa intensitat que els que van votar diumenge. En el 78% de la població que podent anar a votar no ho va fer, n'hi deuen haver molts que no estaran d'acord amb el sí. Molts segurament estaran d'acord en mantenir lligams amb la resta d'Espanya i potser uns altres que ni tan sols s'ho volen plantejar. Considero que si avui fa falta alguna cosa és precisament accentuar tot allò que ens fa sentir un sol poble i fer pinya. No és positiu accentuar espais de divisió. És l'hora de la unitat a l'entorn de l'Estatut. La seva defensa, avui per avui, ha de continuar sent l'objectiu més unitari per a la defensa de Catalunya i del nostre autogovern.
3.- Pel paper dels nostres mitjans públics que, humilment i al meu modest capteniment, no es van limitar a informar del fet i dels resultats sinó que van optar o van acabar sent-ne dinamitzadors, abans, durant i després de la diada de la consulta. Equiparar la jornada a una contesa electoral pel que fa al desplegament, a la informació puntual, al degoteig de les dades de participació, a la quasi exclusivitat de testimonis dels promotors de la consulta i de la resposta afirmativa, els van convertir en aliats declarats. En contrast, era inevitable recordar les reticències dels professionals als espais de propaganda gratuita en les campanyes electorals amb les notes de desacord que aquesta vegada no van ni tan sols plantejar, fent en canvi, un seguiment generós, intensiu i apenes contrastat de l'esdeveniment.

Ruptura o pacte. Seny o rauxa.

Aquest és el meu article publicat a El Punt el dimarts dia 8 de desmebre.

Ruptura definitiva del pacte constitucional. Aquesta és, en última instància, l’aposta o l’alternativa proposada pels promotors de la consulta independentista del 13-D.
Defensa de l’Estatut, la seva constitucionalitat i la vigència del marc que estatutàriament regula les relacions de Catalunya amb Espanya. Aquesta és l’aposta que fa unes tres setmanes expressava l’editorial “La dignitat de Catalunya” de 12 diaris catalans.
Vet aquí el dilema: seny o rauxa. Dues maneres de definir-se davant l’etern binomi Catalunya-Espanya, que apareix amb cruesa davant l’opinió pública a les vigílies de la sentència del Tribunal Constitucional.
L’opció rupturista ha triat el dia 13-D per fer visible a 161 municipis una mobilització degudament estimulada pel context polític actual i pel ressò mediàtic per tal d’aconseguir que independentistes convençuts, independentistes emocionals i independentistes conjunturals sumin unes paperetes que justifiquin als promotors que és hora de cremar les naus i dir: “Adéu Espanya”. És la rauxa per autonomàsia.
L’opció pel pacte constitucional ha vingut expressada en l’editorial conjunta de 12 diaris catalans el dia 26 en la que es defensa el respecte als pactes que van inspirar primer la Constitució espanyola i després l’Estatut de Catalunya. Amb fermesa i amb contundència l’editorial recollia el que jo m’atreveixo a qualificar de ‘mínim comú denominador’ dels partits democràtics catalans. S’hi han sumat després una amplíssima gama d’institucions cíviques, empresarials, sindicats, col.legis professionals i una llarga llista d’organitzacions, incloses les dues agrupacions de municipis de Catalunya. Missatge assenyat i clar: Defensa de l’Estatut, defensa de l’autogovern, defensa irrenunciable de la consciència nacional, la llengua i els símbols en el marc d’un projecte que no pot estar encotillat per la lletra de la Constitució sinó inspirat pel pacte que la va fer possible. Amb paraules del president Montilla: “Allò que va ser escrit, acordat i votat per unir no pot servir ara per dividir”.
Entenc i comparteixo el neguit dels que consideren que no hem reeixit a trobar l’encaix satisfactori del binomi Catalunya-Espanya, pero no deixo d’estar també convençut que la dinàmica democràtica en el marc de l’Europa comunitària no és rupturista. I no seré jo qui faci la defensa aferrissada de la unitat sagrada d’Espanya però sí que considero vital i imprescindible salvaguardar, avui més que mai, la unitat interna de Catalunya a l’hora de construir el present i poder projectar col·lectivament el futur. La Catalunya d’avui no té res a veure amb la de 1714 ni amb la del 1936. La Catalunya del 2009 és la dels set milions i mig de catalans, nascuts aquí o vinguts de fora amb arrels culturals diverses i amb identitats múltiples. Tots catalans. Tots amb el mateix dret a decidir el present i el futur col·lectiu. La consulta del dia 13, pel fet de ser maniquea, introdueix obertament o sutilment factors de divisió que poden provocar trencadisses en la convivència i en el sempre difícil procés de construcció d’una consciència nacional compartida per tots els ciutadans que viuen i treballen a Catalunya.
Davant d’aquesta situació complexa hi ha partits democràtics que per interessos electorals, juguen amb l’ambigüitat que és una manera de dir que juguen amb foc. Penso directament amb Convergència Democràtica, que en diu una de freda i una de calenta. Felip Puig fa campanya pel sí. Artur Mas afirma que si es fes un referèndum amb totes les garanties Catalunya optaria per ser espanyola i per això, és millor no fer-lo. Lluís Recoder diu que la consulta del 13-D és un gest estèril que no porta enlloc i que el que caldria fer són gestos que ens permetin realment avançar. En què quedem? No es pot tocar campanes i anar a processó.
Ara toca la defensa de l’Estatut. El seu desenvolupament ens ha de portar encara més autogovern i ens ha de posar a les portes d’un model federal d’Espanya en el marc de l’Europa federal que s’està construint. Els que vulguin apostar per una altra alternativa, més ràpida o més rupturista, que ho expliquin primer, que ho incorporin després a un programa electoral i que acceptin finalment el veredicte de les urnes. En democràcia, les eleccions, són l’única font que dóna validesa i viabilitat a un projecte polític de país.

Jordi Solé Tura, un referent

Necessitava escriure unes ratlles que potser no seran llegides per ningú però que per a mí són com un deute d'agraïment a Jordi Solé Tura, un amic i un referent d'una llarga etapa política. Referent sobretot de compromís polític amb la democràcia, amb la lliberta. D'un nivell intel:lectual extraordinari vaiv tenirlo moltes vegades a les tertúlies televisives en la meva etapa de moderador de debats. Però voldria remarcar la seva hukmanitat. No va deixar mai aquella petja que deixa el fet de ser "de poble". Ser de Mollet, menestral, arrelat a la terra i alhora home d'utopies. Utopies revolucionàries que en el seu moment es van convertir o traduir en utopies democràtiques. El pas per la militància marxista no el van incapacitar per la lluita humanistica. Un polític honest. Un intel.lectual rigorós. El Jordi no va perdre mai el seu esperit crític i autocrític: quan estava al PSUC, després a Bandera, després de nou al PSUC i finalment al PSC. No va idolatrar les sigles. Era un home que lluitava per les idees i per la viabilitat dels projectes polítics en cada tombant de la història del país i de la seva història personal. Recordo el seu llibre sobre el revisionisme dels carrillistes, escrit des de Badera, escrit des de l'esquerra del PSUC però que després va aparcar per sumar forces per fer viable la reforma democràtica després de veure que no era possible la ruptura. Sole Tura, pare de la Constitució, defensar de l'Estatut. No sé si li va venir gran el ministeri però va ser la imatge d'un català progresista titular de la cartera que havia de gestionar la política de les cultures plurals de l'Espanya democràtica.
Jordi Solé Tura. Amb ell vaig compartir converses, visions crítiques dels partits. Home lliure, bon amic dels amics. Necesitava donar-li una gran abraçada!.

Actualitat preocupant

Ahir vaig voler anar a la Plaça de Sant Jaume on hi havia convocada la concentració contra la corrupció. Poca gent. Moltes pancartes. Se'm va apropar un periodista per agrair la meva presència. Li vaig dir que CpC s'havia adherit al manifest. Em sabia greu aquesta mena de dialèctica de ciutadania contra partits polítics. Li deia al col·lega periodista: Hi ha ciutadans honestos i ciutadans corruptes i corruptors, així com hi ha polítics honestos i polítics corruptibles. La resposta no és posar murs entre ciutadans i polítics sinó fer un front comú de ciutadania i partits polítics per lluitar contra la corrupció privada i pública. No podem deixar per als antisistema la denúncia i la lluita contra la corrupció. Aquí hi som tots i els que hem estat elegits democràticament pels ciutadans que creuen en el sistema democràtic, hem d'encapçalar el moviment de regeneració i d'exigència ètica en tots els àmbits de la vida social.

Avui llegeixo la portada del diari El País que avança la previsible sentència del Constitucional sobre l'Estatut. El terrabastall que pot suposar una sentència desqualificadora de 40 articles de l'Estatut aprovat pel Parlament, pel Congrés i refrendat pel poble és inimaginable. La desafecció de la ciutadania, el divorci amb el model d'una Espanya centralista i uniformitzadora pot ser irreparable. Estic preparant un article sobre les consultes del 13D. No puc deixar de pensar que si la sentència del TC és negativa per a l'Estatut els partidaris de la ruptura, del sobviranisme i de la independència se sentiran reforçats. La temptació del crit maragallià "adéu Espanya" es farà més fort i més compartit. No pot ser que un Tribunal Constitucional integrat per magistrats que hi han accedit per la via del pacte político-partidista decideixin amb raons polítiques i no pas jurídiques, com hem d'interpretar el text constitucional i s'atreveixin a qüestionar l'aval del Parlament, del Congrés i del referèndum popular. Si el TC qüestiona aquestes instàncies democràtiques, aquestes instància potser també poden qüestionar l'autoritat del Constitucional. Ho haurem de dir alt i fort l'endemà de la sentència. Resposta política contundent amb el govern i els partits polítics catalans fent pinya.

Algú tensa la corda de l'antisistema

Reconec que hi ha fets que abonen la desafecció els ciutadans amb els polítics. Em dol que això es tradueixi també en una desafecció de "la política". Perquè crec que només la política pot donar resposta als reptes que en cada moment planteja el sistema democràtic. Ètica, bona gestió, transparència, servei a la ciutadania .. són els valors de l'esquerra a l'hora d'exercir responsabilitats públiques.

ahir vaig sopar amb bons amics de Sant Cugat. Molta estona la conversa va girar al voltnt dels casos de presumpta corrupció. L'opinió més generalitatzada és que la corrupció està molt estesa entre els càrrecs públics de l'administració. Jo, en canvi, tinc la certesa que entre la nostra gent la corrupció es dóna en casos aïllats i que predomina la dedicació vocacional i professional dels càrrecs electes.

Tinc ben clar que la democràcia és un sistema imperfecte. Tinc ben clar que la democràcia no podrà garantir mai l'absència de corruptes, però sí que ha de garaqntir sempre que els corruptes puguin ser detectats, jutjats i condemnats. Aquesta és la grandesa de la democràcia.

No és bo que davant de casos o d'incidics de corrupció la reacció sigui escampar la sospita, engegar el ventilador amb l'eslogan del "...i tu més!" De la responsabilitat dels polítics dependrà que aquesta acusació "urbi et orbi" no acabi minant de forma perillosa la confiança que els electors han de tenir amb els seus representants. M'ha agradat aquest cap de setmana llegir el diari de Duran i Lleida quan es queixa dels que amb l'excusa d'uns fets que poden ser delictius... s'aprofiti l'ocasió per "destruir" l'adverssari. La democràcia necessita dels partits. Necessita que cada partir pugui exposar i defensar el seu model, la seva recepta davant una crisi o uns reptes conjunturals, siguin econòmics, siguin derivats de corrupteles... Duran Lleida diu jo defensaré la "meva veritat", que fa sinònim de la meva convicció, però necessito el complement de les veritats o conviccions de la resta de partits. Necessito aquest complement no l'absència o destrucció de l'adversari polític... Em sembla bé aquest punt de vista.

Crec en la necessitat i en la viabilitat d'una regeneració política, des de la democràcia. Ho intentem des de ciutadans pel Canvi. S'hi ha compromès el partit dels socialistes de Catalunya. És l'hora de la veritat. Vull pensar que sabrem transmetre el misatge a la ciutadania i recuperarem la confiança dels electors.

Gràcies, Manel Fuentes!

És el text de la meva col.laboració al diari digital eldebat.cat que van penjar ahir.
------

Potser és atrevit per part meva encapçalar amb un nom propi aquesta columna. Fins i tot algú pot pensar que per la meva condició de diputat és políticament incorrecte. I, tanmateix, també com a periodista, i fent ús de la sempre reivindicada llibertat d’expressió, vull deixar constància del reconeixement professional de Manel Fuentes al capdavant del programa ‘El matí de Catalunya Ràdio’.
Era un repte agafar el programa estrella de Catalunya Ràdio en un moment d’un alta competència radiofònica i després d’un any de persistents desercions en l’audiència de la Ràdio Nacional de Catalunya.Fa només dos mesos que dirigeix el programa i tot indica no només que ha recuperat oients sinó que s’està convertint de nou en el referent de la informació radiofònica matinal a Catalunya.
Manel Fuentes, que ha excel•lit en altres gèneres en el món audiovisual i que havia guanyat un merescut prestigi en el de la sàtira i l’humor, està demostrant avui que domina bé el terreny, sovint minat, de la informació rabiosa del dia a dia. De fet, ‘El Matí de Catalunya Ràdio’ no deixa de ser un “multiprograma”, amb espais per a la informació, per a l’entrevista, per al debat, per a l’humor, per a la participació, per al concurs... Fuentes juga bé en cada parcel•la però és especialment rigorós i hàbil en l’entrevista. No deixa que l’entrevistat s’esmunyi, formula bé la pregunta, replica, contrasta, insisteix fins a obtenir respostes no susceptibles d’ambigüitat. I, com correspon a un programa de dens contingut informatiu, no té cap complex Manel Fuentes a dibuixar una línia editorial de fons que expressa i defensa en cada obertura de programa. Una línia marcada pel rigor, per l’exigència ètica i per una visió progressista dels esdeveniments. Una línia d’anàlisi contrastada amb el debat plural i feta sempre des de l’òptica catalana. Enhorabona per a Catalunya Ràdio i per als oients que ens podem despertar cada dia amb l’oferta Fuentes.
Després d’aquest desfogament elogiós amb un professional, no puc deixar d’expressar preocupació pel conjunt del col·lectiu de col·legues periodistes que viuen una situació laboral d’extrema precarietat. Una precarietat que pot condicionar sens dubte el seu mateix treball professional. La crisi castiga tots els sectors però el dels mitjans de comunicació, menys visible, és preocupant per l’impacte o les conseqüències que té aquesta situació en els treballadors i en el seu producte informatiu o periodístic. Més enllà de les “patums” mediàtiques, admirades, ben pagades i potser temudes per ‘l’establishment’, hi ha un exèrcit de professionals que, amb contractes precaris i amb sous mileuristes, fan la feina sovint amb autonomia condicionada. Els ciutadans hem de ser conscients que la “seva precarietat és la nostra desinformació” com deia la pancarta de la manifestació a la Plaça de Sant Jaume.

Contra la corrupció i en defensa de la política

A falta de temps o de voluntat d'escriure unes notes cada dia, em limito avui a penjar l'article que em publica avui el diari El Punt. em comprometo a escriure més sovint al blog.
En defensa de la política
--
En defensa de la política

Plou sobre mullat. L’impacte del cas Pretòria ha tornat a colpejar la ciutadania quan encara no ens havíem refet del malson del cas Millet. La primera conseqüència, més enllà de l’alarma social generada, és una percepció de trencadissa de la confiança entre els ciutadans i les institucions. Entre els ciutadans i els seus representants polítics. Queda sota sospita la feina i la funció d’aquells que tenim el deure de representar, gestionar i vetllar pels interessos de la col.lectivitat. I això és greu. No podem minimitzar aquest impacte ni el recel indiscriminat que generen aquests fets.
Es cert que podem i hem de proclamar la presumpció d’innocència de tots els encausats o detinguts, i que més enllà dels casos descoberts o sospitosos de corrupció, hem de proclamar que no es pot estendre aquesta presumpta culpabilitat a tots els prohoms del país o a tots els polítics. Però això no treu el risc que aquesta situació aboni la maleïda tesi dels que prediquen, des de la demagògia o des la poca convicció democràtica, que la culpa no és dels corruptes sinó del sistema.
Es per això que, des de la plena confiança en la justícia per un cantó i en el sistema democràtic general per un altre, hem de convenir que cada cas de corrupció ha de ser una nova oportunitat per fer net i sobretot per ampliar tots els mecanismes que puguin impedir les pràctiques corruptes.
El missatge és: Tolerància zero, però des de tots els àmbits:
1.-Tolerància cívica i social zero. No només a l’hora de condemnar la corrupció pública o institucional sinó a l’hora de reconèixer i denunciar les mini-pràctiques corruptes que impregnen massa sovint actuacions privades, comercials o professionals que tots comentem, avalem o justifiquem en privat i que generalment no rebutgem amb contundència. Penso, per exemple, en cobraments o pagaments en diner negre, transaccions sense IVA, reformes domèstiques sense permisos... A Espanya es calcula que el frau fiscal arriba ara mateix als 75.000 milions d’€. Poca broma. Aquí em temo que podríem dir que qui estigui net de culpa que tiri la primera pedra.
2.-Tolerància partidista zero. La vinculació orgànica a partits de imputats o condemnats per corrupció obliga a les formacions polítiques a aplicar amb rigor els seus codis ètics interns a partir d’una exigent vigilància interna, una transparència dels seus comptes i de les seves fonts de finançament i un control de l’actuació dels seus càrrecs electes o de confiança en l’exercici de la seva funció institucional. Els partits han de tenir mecanismes per fer teràpia de prevenció. És una demanda d’ètica política que la ciutadania voldria veure traduïda en llei. Considero que una nova llei de finançament dels partits que imposés la transparència i una llei electoral que contemplés, per exemple, una determinada limitació de mandats i la viabilitat d’una llistes desblo quejades, podrien reforçar la credibilitat del compromís dels polítics al servei del país i la ciutadania.
3.- Tolerància institucional zero. Govern, ajuntaments, institucions públiques han de ser transparents. Informació, participació, comptes clars, exposició i debat públic i alhora exercici del poder de decisió i d’execució sense deixar que les pressions i els interessos privats condicionin els projectes. El creixement d’un municipi o el model urbanístic no el poden dictar els constructors o les immobiliàries. Resistir les pressions externes entra en el sou de l’alcalde, del regidor o del conseller o del diputat. I quan la pressió es fa insistent i reiterativa, cal saber formular la denúncia pública i/o presentar la dimissió.

És hora de la política. No és hora de condemnar els polítics al flagell de l’opinió pública. És la política la que ha de trobar la resposta democràtica als reptes d’una corrupció massa present en el món privat i de vegades massa escandalosa en l’àmbit públic. I per això cal un lideratge no pas de nouvinguts en el món polític sinó per part d’aquells que avui tenen la responsabilitat de governar i donar respostes. Jo apel·lo al president Montilla a encapçalar aquest lideratge de regeneració, buscant la complicitat de totes les forces polítiques, també dels altres poders fàctics i sobretot de la ciutadania. Entre els poders fàctics jo faig una crida als mitjans de comunicació: informació i denúncia dels corruptes i del corruptors, en els àmbits públics i privats, però també projecció de la praxis ètica dels polítics i les institucions quan reforcen els mecanismes que impedeixen impunitats i corrupteles.