diumenge, de març 28, 2010

Catalunya causa comuna

Vaig participar a la conferència Catalunya causa comuna. Més de 1500 persones repartits en set àmbits vam dialogar, discutir, intercanviar idees, propostes, suggeriments per construir, no partidísticament sinó col.lectivament Catalunya.
Va ser un debat obert, fresc, suggerent. Vaig prendre notes. Recullo algunes idees, algunes expressions que reflecteixen la voluntat de la renovació política.
Una aposta estratègica i transversal va ser avançar cap al federalisme. L'alternativa a l'Estat de les autonomies no és tradueix només en l'independentisme. La via federal amb la reforma que comporta de la constitució és l'aposta més compartida dels participants a l'Asemblea que defensen l'estat plurnacional amb sobirnanismes molt repartits.
De la intervenció de Montilla em va agradar quan defensava el compromís polític: La política ha d'il·lusionar, però no és una il:lusió. És divertida però no és una diversió. No pot ser teatre però ha de ser creació col·lectiva.
Vaig participar en el debat sobre catalanisme. Es van dir moltes coses però una ides de fons enllaçava la majoria d'intervencions. Construir Catalunya no és patrimoni de cap grup particular ni de cap partit concret. Es un repte col·lectiu, de tots. També dels que han vingut de fora i han esdevingtut els nous catalans subjectes també de la construcció nacional de Catalunya.
Es percep una estratègia de la dreta encaminada a radicaitzar el catalanisme per generar com a contrrapartida la divisió i la confrontació interna. La resposta és la unitat cívica amb el reconeixement dels drets i deures de tots els que viuen, treballen i senten Catalunya com la seva pàtria i la dels seus fills.
No al multiculturalisme que construeix un país amb mosaic impermeable. Sí a interculturalitat que barreja la diversitat.
Catalunya no es fa ailladament, al marge del que passa a l'entorn. Ni es fa només des de la política. El món globalitzat traspassa fronteres, crea sinèrgies comercials, logístiques, empresarials que s'han d'aprofitar per bastir espais relacionals més amplis com hauria de ser l'euroregió.
Es va insistir en la necessitat de treballar la complicitat i la sinèrgia amb els intel.lectuals espanyols. Es defensava la visualitzció de l'estat plurilingüe. No hem de defensar només el català com a llengua pròpia de
Catalunya. Hem d'aconseguir que l'Estat se la consideri també una llengua seva.

Interesant el debat. Caldrà aprofundir i donar-li continuitat. Es va suggerir la conveniència de generar consells cívis arreu del territori per fomentar el debat polític plural, no partidista però des d'una visió d'esquerres. Això vol dir compromís i dedicació.

dimarts, de març 23, 2010

Entrevista Zapatero

Entrevista a José Luis Rodríguez Zapatero, en el marc de la seu del Sincrotró. Un "mano a mano" Zapatero - Terribas. Interessant. Contingut i forma, impecables. I segur que no té res a veure amb la polèmica desfermada arran de l'entrevista amb el President Montilla. La Mònica va treure amb fermesa i contundència tots els fronts informatius d'interès per a l'audiència catalana: pregunta-resposta-rèplica. Amb to sosegat van anar desgranant els fronts de l'actualitat. Era la mateixa Mònica de l'altra setmana que sense deixar de ser valenta i incisiva no va provocar incomoditat ni a l'entrevistat ni a tota la gama d'espectadors que vam estar pendents de l'entrevista. Visca!.

dimecres, de març 17, 2010

Després de l'entrevista i de les reaccions

No em podia imaginar que un apunt d'un blog tan modest com el meu sobre l'entrevista al President Montilla quedés embolicat amb un foc creuat entre tertulians, columnistes, agències i ciutadans que també hi han volgut posar cullerada. Vistes les reaccions t'acabes preguntant: has estat massa precipitat? poc prudent? políticament incorrecte? Potser tot una mica i a posteriori acabes descobrint que l'espontaneitat d'expressar la pròpia opinió sembla que ha de tenir uns certs límits quan no pots separar la condició de ciutadà de la de diputat. Puc dir que les meves notes no qüestionaven la trajectòria de la Monica Terribas com a professional excel·lent que sempre he reconegut. Exposava senzillament una reacció personal després de veure aquella entrevista. I probablement sorgia de la reacció de qui també ha fet moltes entrevistes, la reacció de dir: Jo l'hagués feta d'una altra manera. Si la meva precipitació o la meva imprudència han pogut generar una altra lectura ho lamento profundament però alhora reivindico el dret a la discrepància i la llibertat d'expressar-la.

No atiaràs el foc en va

No atiaràs el foc en va! Podria formar part d’un decàleg de pedagogia política en temps de crisi. I, tanmateix, tot fa pensar que no són pas pocs els que els agrada de jugar amb foc. El d’Horta de Sant Joan, de l’estiu passat, encara crema políticament parlant. I la neu de la setmana passada s’ha convertit en un altre focus del que més d’un li voldrà treure punta per veure si a la curta o a la llarga algú s’acaba cremant. I mentrestant estem immersos en “la crisi” que alguns sembla que preferirien retenir uns quants mesos més per veure si el govern en pot sortir socarrimat. No oblidem tampoc la bomba de rellotgeria instal·lada al Tribunal Constitucional que podria explotar en qualsevol moment. Es un panorama fàcilment manipulable pels demagogs de torn o per aquells experts en pescar en aigües tèrboles.
No hi ha dubte que la ciutadania mostra avui símptomes de desconcert. Correm el risc que la desafecció constatada envers els polítics acabi convertint-se en una desafecció envers la democràcia. La psicologia col.lectiva té uns requisits per funcionar en positiu i en l’àmbit que ens ocupa això es tradueix en un pressupòsit bàsic: La ciutadania no només necessita sinó que té dret a dipositar i mantenir la confiança en aquells que la democràcia ha posat al Parlament i al capdavant del govern. És també cert que aquest dipòsit de confiança té una data de caducitat que són les eleccions, però mentre dura el mandat cal reforçar l’aval democràtic de qui governa. Des de l’oposició això no s’ha de qüestionar. Minar sistemàticament aquest lligam de confiança pot ser una forma de deslegitimar el sistema democràtic. I això és greu perquè la desafecció democràtica no fa distinció de colors ni de partits. Va tot en un mateix sac i podem perdre bous i esquelles. La prova del nou la donarà la participació.
Falten encara vuit mesos i el govern continua governant. Hi ha 25 projectes de llei en tràmit parlamentari. Es compta amb tothom per afrontar la sortida de la crisi. Es prioritzen les inversions però no es renuncia a mantenir els equipaments que garanteixen salut, educació, seguretat, transports públics... Al novembre es farà balanç i serà el moment de proposar avançar en el mateix projecte d’esquerres o optar per alternatives que fins ara s’han limitat a negar o qüestionar la feina feta o a prometre escenaris sobiranistes de bona musica i poca lletra. La temptació del salvapàtries pot aparèixer en qualsevol moment amb qualsevulla sigla i amb qualsevol nom i cognom popular. La contrapartida al que neda i guarda la roba o al que somia pàtries futuribles només serà el balanç de la feina feta, el rigor de la gestió i la seriositat del lideratge. Tenim un problema: la comunicació. La majoria de mitjans ja no fan d’intermediaris sinó que prenen partit i contrarrestar el seu poder no està a l'abast del ciutada`. Tampoc del govern. Però jo encara crec en els professionals i en la seva capacitat de fer jugar net a les seves empreses mediàtiques. De ser així, la partida de novembre capgirarà els pronòstics dels sondejos i desmentirà que la ciutadania prefereix tornar cap a fòrmules del passat o caminar cap aventures de camins barrats.

dimarts, de març 16, 2010

l'entrevista.

Ahir vaig estar pendent de l'entrevista que li feia Mònica Terribas al president Montilla i confesso que no em va agradar. Confesso que aquesta vegada no em va agradar el to de l'entrevistadora. Em va semblar agressiu, com a poc respectuosa per al personatge que entrevistava que era el President del país. Va ser entrevista dura, sense tenir en compte ni respectar la lenta expressió que tenia el president en alguns moments. Montilla necessitava buscar la paraula, la frase justa per expressar el seu pensament i la Mònica no el deixava. Tenia pressa. el tallava per replicar o per plantejar un altre punt. Semblava talment que era la portaveu dels crítics a tota la gestió de la catàstrofe de la nevada. No buscava la versió dels fets i la reflexió del President sinó que l'assetjava amb preguntes que posaven el president a la defensiva i no pas en el pla de donar explicacions de la visió i la reacció que el govern havia tingut en el conflicte atmosfèric i elèctric. Finalment em va semblar que confonia el paper del personatge. Entrevistava el President de la Generalitat o el Primer Secretari del PSC? Barrejava el càrrec institucional amb el d'home de partit. Senzillament em va semblar una entrevista poc reeixida no tant pel què com pel com va estar gestionada. I la veritat és que en moments de conflictes que afecten un gran nombre de ciutadans del país calia que el President de tots donés la seva versió i ho podés fer amb el seu tarannà pausat, reflexiu, potser lent però amb el dret que se li respecti aquesta manera d'expressar-se i que no es vegi forçat a la dialèctica del pim pam pum.