dilluns, de gener 19, 2009

A 8 € l'hora pel treball d-un arquitecte!

El meu fill petit és arquitecte. L'apassiona la seva feina. Ha treballat com autònom amb tres despatxos d'arquitectes d'un cert renom. Reconeix que ha après molt. En tots els casos ha pogut aportar rigor i visió creativa en els projectes amb els quals ha treballat. Està dolgut tanmateix, no només per la precarietat laboral en què treballen els autònoms, sinó també per l'experiència de veure com s'abusa de l'arquitecte novell que estima l'ofici i s'hi entrega a fons. Els sous són molt baixos. S'han de pagar la seguretat social com a autònoms, sense baixes, sense atur automàtic, sense seguretats... Probablement, en aquesta societat regida pel mercat pur i dur de les professionals liberals, es consideri que es tracta d'etapes inicials a l'espera que el talent i el risc obrin l'expectativa d'aixecar el vol pel propi compte o tinguin l'avinentesa d'integrar-se en equips lligats a l'adminstració pública.
Faig aquesta introducció per explicar una conversa, si es vol anecdòtica, del meu fill que em truca la setmana passada per explicar-me que li havien ofert o demanat que com a arquitecte s'incorporés immediatament a un projecte d'una obra en la que de moment li garantien quatre mesos de dedicació plena. En preguntar per les condicions salarials li diuen que li pagarien 8 € l'hora! Sí, 8 Euros l'hora! El meu fill m'explicava que la seva reacció va ser de rebuig frontal amb un to d'indignació. "M'he sentit denigrat, pare,- em deia- però no puc acceptar que s'abusi de la precarietat laboral, de la crisi o de les ganes de treballar que tenim els joves arquitectes pagant un preu indigne". Li vaig donar la raó. No vull fer comparatives del preu de l'hora de serveis professionals dels que venen a fer una reparació a casa o als tallers d'automòbils o senzillament el que paguem a les dones de fer feina (superen a Sant Cugat els 10 € l'hora)
Probablement la crisi portarà a situacions d'aquestes però caldria denunciar aquells que arpofitant-se de la conjuntura exploten els col.lectius dels profesionals joves sorgits de les nostres facultats i els porten a la frustració negant-los aquelll estímul inicial indispensable per demostrar la seva capacitat, la seva creativitat i el valor afegit que poden aportar a la tasca de reactivació de l'activitat empresarial i econòmica del país.

dijous, de gener 08, 2009

Palestina

Quants dies sense escriure!. Quantes coses viscudes i sentides per compartir! Necessitat d'escriure. Necessitat d'expressar vivències i de compartir-les. Potser tot queda sobre un espai del blog amb pocs lectors per compartir aquestes idees, sentiments, vergonyes, pors...
Aquests dies he mirat la televisió. He escoltat la ràdio. He llegit diaris... però reconec que allò que m'ha entrat més endins de la guerra de Gaza són les imatges, les fotografies: pares amb els cadàvers dels seus fills als braços. Homes cridant amb els punys enlaire, carregats de ràbia i segurament d'odi. Dones plorant de desesperació. Cases destruides. Carrers amsb restes de metralla i de ferralla, bruts, amb nens amb la mirada perduda... Quin drama! Quina impotència! Els EUA bloquegen resolucions de les NNUU. Obama calla perquè encara no és president. Europa ha de suplir la presidència inoperant de Txèquia per aconseguir una vergonyosa treva: Tres hores sense bombes i després vint-i-una castigant la població, les institucions, les escoles... per deixar un territori inhabitable i impossible de reconstruir.
Sento impotència. Com podem pressionar per parar aquesta massacre?. Rebia fa uns dies un correu amb una llista de productes israelians per boicotejar. Es una manera de mostrar la condemna d'una agressió desproporcionada i injusta. On és el dret internacional? Perquè es vol justificar la guerra amb l'argument o l'excusa dels cohets que Hamas dispara contra poblacions israelianes?. El que fa israel no és sinó la resposta brutal a unes agressions motivades per un contenciós històric del que ningú s'atreveix a demanar-ne responsabilitats a una de les parts del conflicte.
La solució no és la violència ni la guerra. Només hi ha una solució, que passa per la política. Política en majúscules, política internacional. Aquesta solució política ha de ser imposada per la pressió dels pobles.
Per això ens hem de sumar a les manifestacions. Jo aniré a la que hi ha convocada el dissabte a les 5 de la tarda a la Plaça Universitat de Barcelona. Hauríem d'omplir el centre de Barcelona tots els que estimem la pau i tots els que volem manifestar la nostra solidaritat amb el poble palestí que pateix en carn viva les conseqüències d'una agressió descomunal per part d'Israel. Imposar primer la treva i imposar immediatament després una alternativa política que permeti viure en coexistència pacífica dos pobles, Palestina i Israel.
Dissabte, tots a la Manifestació per aturar la guerra de Gaza!.