dimarts, d’abril 22, 2008

El 9M obliga a redefinir-se

Ha passat un mes i mig després de les eleccions. A la nit electoral tots els partits troben el millor discurs per justificar els propis resultats, però la realitat és tossuda i acaba obligant a agafar el toro per les banyes. Al PP més enllà del drama o del sainet Rajoy-Esperanza Aguirre ens trobem a Catalunya amb un PPC sense lideratge amb la disjuntiva de confirmar Daniel Sirera, imposat arran del relleu de Piqué o optar per la diputada díscola que intueix que cal renovar el discurs però que no té els suports de la militància. Finalment l'Alberto Fernàndez Días s'acaba de decidir a postular-se també per a la presidència. Fernàndez és un pes pesant però és passat. No sé què farà el seu germà Jorge. Ni l'un ni l'altre voldrà perdre el control del partit amb Presidència o sense. A l'ombra de cada un dels presidenciables a hores d'ara no sé si hi ha l'Esperanza Aguirre o el Rajoy. Tanmateix, un embolic perquè el grup parlamentari està molt dividit.

A CiU o més aviat a CDC pot donar la impressió que les aigües baixen tranquil·les però la veritat és que hi ha sectors convergents que no estan disposats a ser reconeguts només per l'etiqueta sobiranista i pretenen fer política més definida pels reptes globals de país on el marc identitari no ho condicioni tot. Sorgeix la figura de Recoder, el meu alcalde de Sant Cugat: intel·ligent, lúcid, obert, de mà estesa. S'hi ha afegit l'alcalde de Figueres i diputat, Santi Vila: Veus assenyades que demanen que parlin els dirigents territorials. No sé què hi pot aportar el reaparegut angel Colom, ex dirigent d'ERC que aboca el partit a l'escisiò, que s'aixopliuga a CDC i ara pretén fer de pont amb els seus antics adversaris d'ERC. Sabrem com acaben els equilibris abans de l'estiu.

ERC: Aquí sí que tenen un embolic. Quatre candidatures difícilment disposades a una síntesi. Segons com acabi el debat i la confrontació, pot tenir conseqüències primer en el partit amb risc d'una nova escisió i després al govern si les tesis guanyadores aposten per refer pactes i aliances...

PSC. Ha sortit molt reforçat de les eleccions però ara cal veure el pes que ZP li donarà a Madrid en l'àrea del govern i en l'àmbit parlamentari. S'han aixecat veus (Castells i Maragall) recordant la reivindicació de grup parlamentari. No vull pensar que només sigui una estratègia per tenir més pes en el congrés de juliol. Tanmateix, jo m'hi apunto tot i considerant que si no és viable en aquest moment caldrà trobar la forma de fer sentir la veu dels diputats socialistes catalans a Madrid. Cal tenir un portaveu que expliciti el posicionament dels socialistes catalans en els grans temes d'Estat tant si afecten Catalunya com si no. Es imprescindible trobar la fòrmula que eviti que en les grans lleis la veu de Catalunya s'expressi només amb òptica convergent. En el Congrés del PSC penso que aquesta dimensió hauria de quedar molt definida més enllà que es pugui fer o no grup parlamentari propi.

diumenge, d’abril 13, 2008

Nou govern. Primeres impressions.

Divendres esperava una trucada de ZP que no es va produir. Si ho hagués fet no m'hagués trobat a l'AVE camí de Madrid. De moment els dos únics catalans que tindran cartera ministerial són Carme Chacón i Celestino Corbacho. Dos destacats dirigents socialistes catalans del sector més proper a Ferraz. Em preocupen les primeres setmanes de la Ministra de Defensa, passant revista a les tropes amb la panxa de set mesos. Segur que entre la tropa es faran tota mena d'acudits. Vull pensar que s'acabarà imposant la seva capacitat i la seva fermesa. No sé qui podrà canviar a quí: ella sempre somriu i els militars no ha fan mai en públic. El servei militar és una cosa seriosa. Temps al temps.
Corbacho a Treball i Immigració. De fermesa no li faltarà al fins ara alcalde de l'Hospitalet i President de la Diputació. Tindrà molta feina i no sé si li quedarà temps com a minisrre català per plantejar davant de l'executiu i davant de ZP, els reptes i problemes que té Catalunya.
Ser ministre se suposa que dóna aquella proximitat amb les instàncies de decisió del poder de l'Estat per fer entendores i viables unes reivindicacions històriques i una identitat pròpia que té Catalunya com a nació.
Em va sorprendre la continuitat de Magdalena Alvarez. Jo em vaig oposar a la seva recusació amb l'argument que faltaven dos mesos per a les eleccions i que no valia la pena un caanvi precipitat de ministra a la recta final de la legislatura. Estava convençut que ZP no volia un canvi per dos mesos... però jurava que es produiria el relleu amb la constitució del nou govern. No ha estat així. Diuen que Chaves ha forçat la màquina. Ni el nostre Parlament ni l'opinió pública catalana han estat suficient per impedir aquest nomenament. Una altra (insignificant?) frustració.
Serà una legislatura en la que es mantindrà un pols permanent entre el govern de Montilla i el govern Zapatero. Haurem de ser coherents, valents no en dialèctiques sinó en arguments. Cada dia que passa tinc la impressió que haurem de tornar a plantejar si no seria bo que el PSC tingués grup parlamentari propi al Congrés. Seria la manera de "pesar" en el govern de Madrid.

dimecres, d’abril 09, 2008

SARAJEVO: Pasqual Maragall i la solidaritat de Barcelona

Feia fred el dia 6 d’abril. Havia nevat i bufava el vent, però Sarajevo estava de festa.
Commemoraven la resistència partisana del 1942 i els primers fets tràgics de la guerra del 1992. El record anava acompanyat del reconeixement de solidaritats internacionals. L’acte central i emotiu per a nosaltres era el lliurament de la distinció singular com a CIUTADÀ D’HONOR de la ciutat de Sarajevo a PASQUAL MARAGALL. Va ser un acte emotiu en el marc del Teatre Nacional.
El President Maragall va fer un discurs concentrant el protagonisme en la ciutadania de Barcelona, d’aquella Barcelona olímpica que es va bolcar per Sarajevo. Va fer un cant a la pau i a la continuïtat dels projectes solidaris i va impactar quan, d’una manera valenta (i potser políticament incorrecta perquè hi havia representacions de Belgrad...) va afirmar que eno es podrà consolidar el procés de pau a Bòsnia Herzegovina, fins que Mladic i Karadzic no s’hagin assegut davant del Tribunal Internacional de La Haia.
Una vintena de persones vam acompanyar Pasqual Maragall en aquest viatge. El primer Tinent d’alcalde de Barcelona hi era en representació de l’alcalde Jordi Hereu i en nom de la ciutat. Hi havia també el company diputat Antoni Comín i el Sr. Joan M. Tintoré, President del club de Tennis Barcelona. L’ànima de l’expedició era en Manel Vila, l’home que va posar en marxa l’Ambaixada de la Democràcia Local Barcelona.-Sarajevo que tant ha fet per a la ciutat.
Vam tenir temps per visitar la seu d’aquesta oficina ADL i saludar la seva gent: persones que van estar al nostre servei els dos dies d’estada. La majoria havien viscut com a refugiats a Barcelona i havien tornat al seu país per ajudar a la seva reconstrucció: parlaven català a la perfecció. La veritat és que Barcelona és present a Sarajevo amb gratitud i admiració. Vam poder-ho comprovar a Mojmilo. A la Plaça Barcelona vam viure la reacció espontània de ciutadans que en reconèixer que érem barcelonins es van acostat per agrair tot el que Barcelona havia fet pel seu barri..
Dos personatges, dues anècdotes: El general Jovan Djviak, serbi, però que va dirigir la resistència dels musulmans de la ciutat. Un home formidable que ens va fer de cicerone per explicar-nos els indrets de la resistència. Quan es va acabar la guerra el van retirar de l’exèrcit perquè era serbi (tot i haver lluitat a l’altre costat) i no podia tornar a Sèbia perquè el consideraven un traïdor.
L’altre personatge que ara no recordo el nom que té la família a la república Srpska però que ell encara viu i treballa a Madrid. Havia participat en la defensa de Sarajevo en la línia divisòria del front. Em deia que la tragèdia de la guerra no s’explica a les escoles. Està prohibit com està prohibit escriure’n llibres. Diu que la memòria tornaria a generar odis i és millor oblidar...
La veritat és que la situació política del país es veu encara molt precària pel que fa a l’estabilitat. Tot sembla dependre de la comunitat internacional.

dissabte, d’abril 05, 2008

Cadascú al seu lloc

Porto dies sense escriure i em dol perquè han passat moltes coses. La més candent ara mateix és la crisi de l'aigua.
No s'ha gestionat bé i tothom ho aprofita per portar l'aigua al seu molí... vull dir per qüestionar el Conseller Baltasar sense aportar alternatives. Els silencis i les mitges veritats no acostumen a ser ben rebudes per part de la ciutadania. La transparència i la pedagogia en aquests casos han de primer pel damunt de qualsevol altra consideració.
Es l'hora dels experts, dels entesos, dels savis i no de les tertúlies frívoles que poden opinar sobre la solució més adequada sense entendre-hi ni un borrall. I és hora dels polítics. El govern central no es pot limitar a dir NO a una proposta del govern de la Generalitat sense exposar alternatives viables i garantir l'aigua de boca als catalans amb mesures raonables, ràides i si cal transitòries mentre es planifiquen les infraestructures hídriques a mig i llarg termini. I l'oposició ha de fer pinya davant d'una emergència nacional.

Setmana clau per a la formació del nou govern Zapatero. CiU no serà ni clau ni decisiva. Ho seran, això sí els 25 diputats del PSC a l'hora de la investidura i a l'hora de condicionar el govern de cara a les reivindicacions pendents: finançament, infraestructures, balances fiscals, papers de Salamanca, desplegament de l'Estatut, llei de dependència... Aquí hem de demostrar el nostre pes i la nostra eficiència política.

Pasqual Maragall. Ha estat protagonista aquestes dies: Català de l'any, llibre de Jordi Mercader Mil dies amb PM, i el de Josep M Vallès, Una agenda imperfecta: amb Maragall i el projecte de canvi. Interessant tots dos llibres. Maragall el polític de referència com a valent, innovador necessitat, tanmateix, de suport orgànic i estructural que li han regatejat i l'han portat a la retirada prematura.
Avui viatjo am ell a Sarajevo. La capital de Bòsnia li vol retre un homenatge per suport i solidaritat durant la guerra amb la iniciativa imasginativa de l'onzè Districte de Barcelona... Em sento feliç de poder-lo acompanyar i compartir aquest reconeixement i afecte. Maragall serà sempre un referent per a la política catalana. Les seves intuicions i els seus somnis seran una pista per traçar camins de futur.