dijous, de març 20, 2008

MADRID, CANÀRIES, DOÑANA I PLAÇA DE SANT JAUME

Després d'una campanya electoral venen molt bé uns dies de descans, de pausa, de reflexió. Es Setmana Santa i per als partits poden ser dies de penitència i temps per pair uns resultats electorals adversos per uns. Per uns altres, dies de gestació d'un nou govern o d'expectació si és que es consideren cridats a altes responsabilitats. Per uns tercers dies de trobades discretes per oferir-se o negociar parceles de poder. I per als electors? A Catalunya a l'ala de les esquerres, els votants socialistes estaran molt satisfets i se sentiran guanyadors per haver-los votat. Uns altres ho estaran per haver impedit que "torni" el PP. N'hi haurà uns altres que estaran decebuts de no haver pogut mantenir en el Congrés la presència qualificada de les reivindicacions independentistes. Finalment n'hi ha que sentiran una frustració per no haver aconseguit, per culpa de la llei electoral, la representació parlamentària que els vots dels electors els havien atorgat. Penso en aquest cas en el marc estatal: Més de 900.000 vots decantats perl'opció d'IU i IC.Verds, només donen per dos diputats quan uns altres (CiU) amb menys de 800.000 en tenen deu! N'hi ha per sentir-se estafats. "Em sento quasi extraparlamentària" deia la Teresa dolguda pel poc pes d'IC/Verds i IU.
La nostra democràcia té moltes contradiccions. Ens ho hem de plantejar molt a fons! És urgent la reforma de la llei electoral a Espanya i proposar definitivament la catalana al nostre Parlament.
Demà pujo al Mas Molelles. Es el refugi compartit pels amics de tota la vida. Hi ha molta barreja de posicionaments, però segur que tots hem votat a l'esquerra. No sé si serem capaços de compartir reflexions o prevaldrà la sensació d'impotència... A més d'un li doldrà l'excessiu marge de confiança que els electors han fet al PSC. Uns altres es doldran de la crisi d'ERC i més d'un es preguntarà perquè Iniciativa no acaba d'atraure el vot massiu de les bases treballadores...
Mentrestant esperarem els moviments a les altures... Sabrà el PSC representar el catalanisme d'esquerres? Sabrà defensar els interessos de tots?

dilluns, de març 10, 2008

QUI HO HAVIA DE DIR!

M'avançaven els resultats cap a les set de la tarda d'ahir. Ales vuit tots els sondejos coincidien en assegurar que el PSOE guanyava les eleccions. Centrats en Catalunya, la xifra més espectacular: El PSC treu 25 diputats, quatre més que en les altres generals.
L'altra cara de la moneda: ERC es queda amb tres i IC/verds en treu 1. El PP guanya un diputat i CiU també en guanya 1. El PSC, malgrat els elements que des de l'oposició repetien una i una altra vegada, aconsegueix tocar sostre. No paga els plats trencats de rodalies, o les obres de l'AVE o els papers de Salamanca., retallada de l'Estatut.. i confia que ZP reconduirà els problemes. Li dóna un vot de confiança i li nega al PP.
Zapatero serà president gràcies al vot del PSC. Avantatge en 16 punts al PP i d'aquests en rep 25 de Catalunya.Els catalans no han passat factura. Confien que els socialistes poden reconduir els problemes de les infraestructures i poden tenir més pes a Madrid que la resta de partits polítics catalans sumats..
Els resultats, en canvi, sí que han passat factura a ERC i a IC-Verds. Surt del govern Puigcercós, dimiteis Llamazares. IC es queda amb el diputat Joan Herrera... El PP aconsegueix només un diputat de més i CiU també un de més.
Els interessos catalans seran defensats pels socialistes catalans o no ho seran per ningú. El pes que poden fer sentir dins del grup parlamentari del PSOE és imprescindible si volen tenir credibilitat. Jo penso que Zapatero ho ha de tenir clar i els diputats que vagin al Congrés també. Primera assignatura: President del Congrés: Per què ha de ser BONO?, un polític poc amic de les reivindicacions calalanes. Es pot forçar un altre candidat?. Què farà CiU? Avui m'he assegut al costat de Carles Campuzano, de CiU al dinar de Tribuna. Li he demanat que farien amb la proposta de Bono. Ha estat molt sincer: No en farem cap problema si, a canvi, ens donen la vicepresidència del Congrés. Aquesta és la filosofia teòricament catalanista de CiU: Si ens deixen tocar cuixa, faren de bons xicots i signarem en blanc...

Demà hi haurà canvi de Conseller de Governació. S'obre un parèntesi a ERC fins al Congrés del mes de juny. Les aigües baixen tèrboles. Caldrà esperar. Ells pretenen que no se'n resenteixi la coalició de l'entesa.
Espero el Ple de dimecres per veure e'lestat d'ànims. Caldria blindar el govern de Catalaunya i que els factors exògens no l'afectin.
L'altre interrogant que es resoldrà demà és si Rajoy continua o plega. Sembla que hi ha moltes possibilitats que llenci la tovalloa... Un altre element per reforçar l'equip Zapatero.

Demà hi tornaré.



diumenge, de març 09, 2008

CARA O CREU

Acabo de venir de votar. Hi havia gent. Cares conegudes que amb el gest o la mirada m'expressaven complicitat.
al mati, a l'anar a buscar el pa el forner m'ha desitjat sort i m'ha fet saber que havia canviat el vot. Ell votava sempre CiU. Avui, m'ha dit, "us votaré" i ha afegit: "miraré de convèncer la resta de la família".
Un veí sortia de casa per anar a votar i m'ha dit que havia rebut el sobre de tots els partits menys el del PSOE, el partit que ell volia votar. Li he dit que aquí ha de votar el PSC. No ho sabia. No m'ho podia creure. Li ho he explicat. Ell m'ha dit " doncs jo he llençat el sobre del PSC. Ara hauré de buscar-lo al col.legi electoral"... Sembla mentida.
Tot esmorzant he llegit l'article de Pilar Rahola sobre l'alcaldessa de Mondragon, d'ANB. Es diu Inocencia. Rahola ha jugat amb el nom a l'hora d'analitzar què pot passar a dins del cap de l'alcaldessa d'un poble en el que acaben d'assassinar un dels seus veïns, que havia estat regidor de l'ajuntament. No s'explica que no pugui sortir una reacció de ràbia, de condemna dels pistolers i de solidaritat amb la víctima.
Són petitsd apunts del dia de la votació a l'espera del tencament dels col.legis. Voldria una victòria molt clara de ZP. Voldria un Zapatero més valent per tirar endavant reformes que s'han quedat frenades en aquesta legislatura. Voldria que plantés cara a la jerarquia de l'Església espanyola. Voldria que reformés el poder judicial. Voldria que apostés per la diversitat. Voldria que entengués el potencial de Catalunya. Voldria que fes un gest ràpid per a la devolució dels papers de Salamanca. Voldria que apostés per la llei de terminis en la interrupció voluntària de l'embaràs. Voldria més serveis, més defensa de la dignitat dels immigrants...
Avui ens juguem el cara a creu: o reforcem el reformisme o tornem enrere i per molt anys...
Si guanyem serà per reforçar allò que ja hem fet però que està inacabat. Cal fer un salt més atrevit cap endavant.
Demà m'han demanat que a primera hora vagi a Ràdio Estel per comentar resultats. Amb molt de gust!

divendres, de març 07, 2008

Campanya: misatges, silencis, absències, reptes

Avui darrer dia de campanya. Aquest vespre vaig al míting de MEDIONA a l'Alt Penedès. Tenen un alcalde, en Servand, molt eixerit. Els donaré raons i arguments per fer viable la continuitat del govern de Zapatero.
Ahir vaig estar al Palau Sant Jordi en el miting final, amb uns predicadors de luxe: Hereu, Montilla, Chacón Felipe i Zapatero. Va ser formidable com a espectacle. Hi vaig anar amb la Sílvia Munt. Hi va haver una nutrida presència de gent de la cultura, artistes, intel.lectuals. Quan a la Sílvia li vaig fer arribar la invitació no li va costar acceptar-la. em va dir que tots ens havíem de mullar i que havíem de garantir un govern d'esquerres i evitar la tornada del PP. Abans de comenár el miting va poder saludar i parlar amb el president Montilla. Va ser un gest de sensibilitat amb els homes i dones del món de la cultura que no tenen por de donar la cara per un govern d'esquerres.
El miting va donar per a tot: trobada d'amics, de coneguts, de gent compromesa, sentint-se part d'una ciutadania compromesa amb l'esquerra des de sempre.
Sens dubte l'estrella desitjada i més aplaudida va ser Felipe. Ell és un mestre en aquest tipus d'acte. Va recórrer a tots els gèneres oratoris: l'humor, la ironia, l'atac, la tendresa, la crida a la revolta, l'argumentació, la dialèctica... "Els de la dreta no guanyen perquè no saben perdre. Ensenyem-los a perdre perquè aprenguin a guanyar!" Elogis a la política de Zapatero tot i reconèixer que no sempre ho ha sabut explicar.
Va venir després el discurs de Zapatero. Florit de frases solemnes però potser fluix de compromisos. Vaig trobar a faltar uns mínims de disculpes amb Catalunya: ni una referència al problema de rodalies, a l'AVE, a la crisi elèctrica, al difícil part de l'Estatut. Em van faltar compromisos amb la reforma de la Justícia, amb la necessàriaq revisiò de les relacions amb l'Església...
Personalment vaig trobar a faltar la presència de l'estimat Pasqual Maragall. La primera vegada en molts anys que estaria absent del miting final d'una campanya electoral. Ni presència ni referència hi va haver a l'ex president. Ho sento en l'anima. Es simptoma d'alguna cosa anormal. No podem perdre memòries i referents com si no passés res!.
Tanamteix, el miting va ser formalment apoteòsic. Hi ha encara confiança entre electorat fidel i dirigents polítics. Que no els defraudem. Seria el cop de gràcia a la democràcia.
Diumenge serà un gran dia! . Confio en l'afluència a les urnes. Confio en la victòria àmplia dels socialistes. Confio que la dreta es renovi. Confio complicitats entre electors i elegits. Confio que no es perdin sensibilitats, sintonies. Confio que els diputats del PSC siguin decisius, siguin determinants no només per fer president a Zapatero sinò perquè Zapatero compleixi els seus compromisos amb Catalunya.

dimarts, de març 04, 2008

Rectes finals

Acabo de saber que el Cardenal Rouco Varela ha estat escollit President de la Conferència Episcopal Espanyola per dos vots de diferència. El vicepresident serà el bisbe de Bilbao Ricardo Blázquez. La veritat és que la presidència de Bláquez tampoc no s'ha notat massa. Ha estat tan pressionat per l'ala dreta que sempre ha liderat Rouco i que tenia el braç executor en al Secretari de la Conferència que no ha marcat una diferència notable. L'Església es troba en la línia conservadora i sovint integrista que defineix el Pontificat del Papa Benet XVI. Em preocupa més l'impacte i el desànim dels cristians de base, aquests creients de debò que repensen la seva fe a partir dels canvis que viuen en la societat. Penso en els capellans que voldrien més obertura i flexibilitat en tot allò que és opinable. Hi ha gent que pateix pel fet de representar una església que cada cop es troba més allunyada de la gent, dels problemes i dels reptes del país. Quant de sofriment causa això en persones que han renunciat a tot i ho han donat tot per servir el missatge evangèlic. Fa tres setmanes m'explicava un capellà de Vic, procedent de la Cartoixa, que el bisbe l'havia suspès a divinis, que vol dir que no el deixa exercir de capellà en tot el bisbat de Vic. Un home que viu com un ermità, que aplega cada diumenge desenes de persones que assisteixen o assistien a les seves celebracions i li demanaven consell: es troba ara desautoritzat pel bisbe Romà Casanova. Quantes ferides obertes per una jerarquia preocupada només per l'ortodoxia i no per les persones.
Recta final a les Primàries demòcrates americanes. Demà sabrem si Clinton continua o si Obama surt amb la nominació. Per pura atracció em sento molt a prop d'Obama, pel seu discurs, perquè torna a parlar de valors, de somnis, de projectes, d'esperança en el canvi. em diuen que Clinton és més sòlida, amb més capacitat i sobretot amb més experiència i a més és dona!. He pensat que potser són iguals però han aconseguit una cosa important: retornar la passió per la política. La política com a cosa de tots, en la que tots hi hem de poder dir alguna cosa perquè ens afecta en les coses més quotodianes. La veritat és que per damunt de tot el que espero i confio és que els demòcrates guanyin. Que el Bush entengui que els americans, i no només els ciutadans progressistes d'arreu del món, l'han desaprovat, l'han castigat. Que s'obri un nou horitzó en la política internacional i no s'imposi la llei del més fort.
L'altra recta final són les eleccions generals. Ahir vaig seguir el segon debat Rajoy-Zapatero. Vaig veure un cop més un Rajoy bel.ligerant, un gran perfil d'home de l'oposició inclinat a la bronca, a la desqualificació de l'adversari, sense propostes. Des del principi fins al final va voler acorralar Zapatero. De fet va ser atrevit, agressiu. Els seus havien de quedar satisfets del paper que va fer el candidat. Zapatero es va mostrar més tranquil. Un pèl nerviós en alguns moments. Potser li va faltar valentia a l'hora de defensar obertamenyt i sense cap complexe les seves polítiques sobre immigració, sobre la diversitat i pluralitat dels pobles i de les autonomies. Estava de vegades massa a la defensiva. Potser m'hagués agradat que no s'hagués justificat tant i hagués fet pedagogia de les politiques de l'esquerra en el model d'Estat, en la política lingüística a Catalunya, en l'aportació que fan els immigrants i la riquesa potencial, no només econòmica sinó humana i cultural que porten. Davant dels dos models jo crec que els electors ho han de tenir clar. Espero que diumenge ho puguem celebrar. Em preocupa només que estiguem davant del blanc o negre. Seria bo que els matisos traduits en alternatives partidistes haguessin tingut també una presència mediàtica més neta. Dijous anirem al palau Sant Jordi. per compartir sentiments, il.lusions i raons per apostar per ZP.