dimarts, d’octubre 26, 2010

Monzo-Rahola-Ramoneda

Un bon columnista suggereix, interpel·la, planteja interrogants...en una paraula, convida a pensar a partir de les seves reflexions o els seus punts de vista.
Avui m'han semblat interessants tres comentaris:
1.- Quim Monzó, a La Vanguardia en la columna que titulava "Siboney, en tu boca la miel uso su dulzor" Arran de la notícia que recollia fa uns dies que la Generalitat havia multat l'any passat 94 empreses per no etiquetar en castellà o que havia multat Ikea amb 8.000 € per deficiències en la informació al consumidor, entre d'altres perquè no tenia etiquetatge en castellà, Monzó constata que "la caverna no dice ni mu. Silencio absoluto. Ni una queja, ni un gemido, mucho menos un asomo de rebelión. Nada de: "Vaya atropello". Nada de "Ustendes no tienen derecho a decirme en qué lengua debo etiquetar mis productos". Ningún grito de "Libertad!". Por què no repiten ahora aquello tan sobado de "Prohibido prohibir"?
2.- Rahola en la columna que titula "Palabra de candidato" diu: "entiendo que el PSC necesite alejarse de un tripartito que lo fulmina en el recuerdo, pero sería mejor intentar despistar que vender algo indigerible, no en vano todos sabemos que con el tripartito el PSC pierde, pero sin el tripartito no es nada".
3- Ramoneda amb l'article a El País que poryta per títol "El exorcismo" diu: El PSc deja de priorizar la construcción de una izquierda nacional catalana, para regresar a la disputa identitaria, para volver a ser la alternativa al nacionalismo y sus diversas variantes. En realidad es un retorno a la anormalidad de un país sin alternativa. El PSC vuelve así a una cultura que siempre ha estado latente: sus eleccions son la locales y las españolas, no la catalanas. Es lo que de él espera el PSOE. Pero, cuidado, porque la pendiente de la derrota suele ser muy inclinada y genera efectos en cadena. El día después del entierro del tripartito, la pregunta es: ¿quién reconstruirá la izquierda nacional catalana?
...
Dels tres extractes el que més em preocupa és l'interrogant de Ramoneda: Qui reconstruirà l'esquerra nacional catalana? Considero que el PSC no pot o no ha de renunciar a ser el pal de paller d'aquesta reconstrucció. Potser ara no toca el tripartit. Potser ara estem en el punt i a part. Però aquest punt i a part no l'hem de convertir de cap manera en un punt i final.

dijous, d’octubre 21, 2010

Quatre imatges. Quatre missatges

Quatre imatges he retingut en les darreres hores que m'han semblat com retalls o imputs que resumien per a mi l'actualitat de les darreres 24 hores.



1- "Maragall vs. Alzheimer". És el títol del llibre de l'Àngela Vinent que ahir es va presentar al Saló de Cent de l'ajuntament de Barcelona en presència de Pasqual Maragall. Aquell Saló meravellós de la Casa Gran havia estat escenari compartit per molts dels que vam treballar al costat de l'alcalde Maragall i que ahir ens vam retrobar per a la presentació del llibre escrit per la que va ser cap de premsa de PM i a la que jo vaig succeir en el càrrec l'any 1996. La lluita i el compromís de PM contra l'Alzheimer ens mostra un dels reptes que no és exclusiu dels afectats sinó que ens interpel·la tots. En el pròleg del llibre Maragall diu: "Hem anat i tornat de la lluna, però encara hem de tancar en residències, a manca d'altra cosa, els malalts que hauríem de tenir dormint a casa..."



2.- Revolta ciutadana a França en protesta per la reforma de les pensions per part del govern Sarkozy. Són impactants les mobilitzacions i és significatiu la implicació dels estudiants. El President els diu que planteja precisament la reforma per garantir-los a ells les pensions. Tanmateix, en el marc de la revolta, m'ha semblat suggestiu el comentari que he llegit per explicar el compromís dels estudiants dient que els joves no els mou tant la xifra dels 60 o 62 com la del 68. El 60/62 són els anys per entrar en la jubilació. el 68 és el referent històric de la revolta del maig del 68. Tanmateix, penso jo, que la lluita dels joves francesos avui no va tant dirigida "contra el sistema" sinó "contra un govern de dretes" que els està retallant uns drets conquerits al llarg de molts anys de lluita.



3.- Presa de possessió del nou govern Zapatero. Encarrilada la reforma, garantida l'aprovació dels pressupostos, ZP reestructura el govern per arribar fins al final de la legislatura. Reprèn l'alè i és una mostra de fermesa. Pren molt de relleu Alfredo Pérez Rubalcaba, capaç de reforçar el lideratge de ZP i de prendre el rellu si les circumstàncies ho aconsellen. La vicepresidència primera, doncs, està en bones mans! I al seu costat Ramon Jauregui, un home de diàleg amb els nacionalistes, un home que pot entendre lo de l'Espanya plural.

4.- Entrada de Joan Laporta al Camp Nou donant la mà a mossèn Ballarin. Què volia mostrar mossèn Ballarin assegut a la dreta de Joan Laporta? Li perdonava els possibles pecats com a president del Barça? L'avalava com a candidat de SI a la Presidència de la Generalitat? Tinc el convenciment que va ser Laporta qui va voler instrumentalitzar mossèn Ballarin i el bon capellà es va deixar estimar per tancar la setmana de glòria que li havia proporcionat a TV3 l'Albert Om.

dimecres, d’octubre 13, 2010

llei del cinema: arma electoral?

No m'ha sorprès. No sé qui ha estat primer si Ciudadanos o el PPC , si l'Albert Rivera o l'Alicia Sánchez-Camacho. Potser "tanto monta, monta tanto"... Han recorregut la llei del cinema davant del Tribunal Constitucional. Un cop més intenten guanyar en el Constitucional el que van perdre en el Parlament. Un cop més recorren a la llengua, al català, per fer-ne una arma electoral. Per al PP no pesen els vots dels quatre grups parlamentaris de la Cambra catalana que van sancionar la llei amb els seus vots. No pesa el dictamen del Consell de garanties estatutàries que va avalar la constitucionalitat del text. No els importa el que digui d'aquí a uns mesos el TC. De moment el seu recurs serveix per alimentar la campanya i rivalitzar per veure qui és més espanyolista entenent que s'és més espanyolista com més es qüestioni l'ús públic del català.
Els socialistes vam avalar la llei i la defensarem i deixarem fet l'esborrany de reglament per a que el govern sorgit de les urnes pugui aprovar-lo i permeti el desplegament de la llei que de les pel·lícules doblades o subtitulades obliga a a disposar del 50% de còpies en català i en castellà per a ser emeses en igualtat de condicions en les dues llengües.
Però, alerta: al costat de la notícia del recurs al TC del PP i de Ciudadanos, hi ha un rumor de més gravetat sobre l'existència de negociacions bilaterals entre CiU i les Majors per congelar l'aplicació de la llei. Una llei, recordem-ho, que Convergència va avalar amb els seus vots. Seria pitjor aquesta postura hipòcrita de CiU que la dels partits de la dreta espanyolista. Convergència es va rendir a les Majors quan governava i volia imposar per decret el doblatgte en català. Ara, quan disposa ja d'una eina legal que li dóna tota la força per imposar el dret a veure el cinema en català en les pantalles de les nostres sales d'exhibició, es torna a rendir. Hipocresia, submissió als interessos empresarials abans que la defensa patriòtica de la llengua catalana. Si es confirmen els rumors ens haurem de preguntar: On és la defensa del sobiranisme que tan predica Artur Mas com a carta electoral?

dilluns, d’octubre 04, 2010

llistes, convenció CpC, enquestes

No em crec les dades de l'enquesta d'avui d'El Periodico. És foto fixa d'un moment condicionat per un estat d'opinió , induït per molts factors. Cal deixar que passi la campanya, els missatges més nets dels candidats i la mobilització de l'electorat més motivat.
He viscut de prop la tasca del govern i el treball parlamentari: lleis per consolidar serveis, per estructurar el país, per blindar la cohesió social. Inversions en escoles, hospitals, transport públic, carreteres, gestió de l'aigua, protecció civil, seguretat, recerca... Això s'ha d'explicar. Els mitjans han de centrar els debats en la feina feta i en els projectes de futur que cada formació política presenti. Els socialistes han acumulat un capital que només es pot qüestionar des del sectarisme o la manipulació.
Dissabte el Consell Nacional del PSC tancava les llistes que competiran per omplir els escons del Parlament en la IX legislatura. Hi ha cares noves. Hi ha cares joves. Hi ha perfils de llarga trajectòria política. Hi ha gent sectorialment molt competent. Hi ha "viejas glorias". Hi ha catalanistes de soca-rel. Els conec gairebé a tots. Amb molts d'ells he compartit grup parlamentari. Ara m'ho miro amb neguit perquè hi ha molta gent interessada en silenciar o amagar la feina feta. Però queden gairebé dos mesos per fer arribar el full de ruta. Ara, de fet, comença la cursa. Tot està per fer. Tot és possible. Alguns, des de l'oposició, ja fa setmanes que canten victòria. Uns altres, fins ara al govern, potser tinguin la moral baixa per les enquestes que marquen unes tendències negatives. Caldrà entrar en l'esprint final i veure com s'acaba decantant aquella gran bossa de vots indecisos i aquella altra no pas petita i que més em preocupa que és la dels vots en blanc.
Les llistes de cada candidatura sempre tenen infinitat de lectures. Uns no hi són perquè no han volgut. Uns altres no hi són perquè els han descartat. Uns altres no han passat determinats filtres. No és senzill d'ordenar una llista electoral si es vol tenir en compte els necessaris
equilibris de gènere, d'edat, de territori, de responsabilitat orgànica, de sensibilitats nacionals, de competència sectorial...
Especialment positiu el fet que J. Montilla hagi posat la M. Tura de numero dos. Avui l'he sentida a Catalunya Ràdio i ha projectat clarament el seu perfil catalanista i d'esquerres com la majoria, diria jo de la llista que encapçala José Montilla i que pot recollir l'aval d'aquest ampli sector de l'electorat de centre esquerra que és el que acaba decantant la contesa electoral a Catalunya. Si aquest sector vota, el PSC guanya. Si s'absté o, per les raons que sigui, vota en blanc, serà CiU que s'emportarà el gat a l'aigua.
De passada només i parlant de la llista confesso que m'ha estranyat l'absència de la diputada Lidia Santos, secretària de la Mesa i experta redactora i negociadora de l'Estatut. Penso, personalment, que és una pèrdua per al grup i per a la candidatura socialista.
Dissabte s'aprobava la llista del PSC i al mateix dia Ciutadans pel Canvi feia la seva XI Convenció. No va ser una jornada totalment tranquil·la. Al moment de debatre la renovació de la Junta Rectora i d'escollir la presidència de l'Associació va tenir lloc un debat intern viu i una mica tens però que, en definitiva, no deixava de reflectir aquest esperit propi de CpC d'apostar sempre per la transparència i el debat democràtic. Els estatuts de CpC diuen expressament que l'associació no donarà suport a un soci que es vulgui presentar a una llista electoral més enllà de dos mandats o legislatures i afegeix que els socis es comprometen a no acceptar un tercer mandat en llistes electorals. Atès que es donava el cas d'un soci que havia acceptat d'anar per tercer cop en la llista al Parlament i que al mateix temps optava o es presentava com a candidat a formar part de la nova Junta Rectora, es va posar en consideració de l'assemblea si aquest fet no contradeia la lletra i l'esperit d'uns estatuts que aposten per la limitació de mandats i que amb una hipotètica entrada a la Junta Rectora podria fer encara més visible la contradicció. Es va fer un debat viu però serè i finalment l'afectat, per al bé de l'associació, va reconsiderar la situació i va retirar la seva candidatura a la Junta. El seu gest, no pas fàcil, l'honora. Penso que va ser un exemple de debat polític i de coherència de tots, inclosa la de la persona de molta vàlua personal que lliurament ha optat per retirar-se de la direcció de CpC tot i mantenir la presència com a independent en les llistes del PSC. Llistes mínimament obertes i limitació de mandats amb excepcions tal vegada en les instàncies municipals, penso que són apostes de regeneració de la vida política que tots hauríem de defensar.
Finalment, l'Alvar Roda, regidor de CpC a l'ajuntament de Sant Cugat, va ser elegit president de Ciutadans pel Canvi. Serà una tasca feixuga per a una nova etapa plena d'interrogants, però tots farem pinya per trobar sortides i fer camí al servei d'una política gestionada també per la ciutadania des de les bases de la societat civil.



.

divendres, d’octubre 01, 2010

Deixant l'escó, però no el compromís polític

Ahir el Diari de Sant Cugat em publicava aquest article.

....Deixant l'escó, però no el compromís polític

Demà el Consell Nacional del Partit dels Socialistes aprovarà la llista de candidats al Parlament de Catalunya per a les eleccions del 28N. No hi figurarà el meu nom. En la llista del 2006 hi constava amb a número 16. Fa unes setmanes vaig comunicar al president Montilla la meva renúncia a optar a la continuïtat. No han estat aliens, a l’hora de prendre la decisió, dos factors: la consciència de trobar-nos davant d’un moment polític complex que requerirà reformes en profunditat, i el convenciment que per afrontar precisament els nous reptes és del tot necessari de facilitar l’entrada de nova saba i donar pas a una nova generació de polítics que tinguin coratge i capacitat per repensar els mecanismes del nostre sistema democràtic, el paper dels partits i la implicació de la ciutadania en la gestió dels afers públics.
L’experiència d’aquests quatre anys al Parlament ha estat apassionant. He comprovat la grandesa de la política. També les mesquineses dels qui mercadegen amb la política. Sobresurt, tanmateix, el record estimulant de la feina feta: He viscut els debats parlamentaris amb interès. Gairebé sempre amb passió. He recolzat l’ acció del govern, he donat la cara com a portaveu a la Comissió de Cultura. He defensat els interessos del territori, del nostre Vallès. Gairebé un centenar de lleis hem aprovat en aquesta legislatura al servei del desenvolupament del país i d’una millor convivència i una major qualitat de vida de tots els catalans. Hem desplegat i defensat l’Estatut. Hem modernitzat el país, hem blindat la llengua, hem garantit els serveis de salut, d’educació, de mobilitat per a tothom, amb més infraestructures, amb més inversions, amb pactes socials per donar sortida a la crisi. I ho hem fet no només malgrat el contenciós del TC o les resistències de vegades del govern central sinó també malgrat les dificultats pròpies d’un govern de coalició i malgrat la nul·la disponibilitat per part de l’oposició, sobretot de CiU, de fer passar els interessos del país pel damunt dels del partit. Lamentable.
Deixo ara l’escó defensant la dignitat del compromís i la dedicació a l’activitat política però afegint que aquesta dedicació no ha d’esdevenir mai un modus vivendi, que la limitació de mandats s’hauria d’anar introduint en els programes electorals i que la renovació generacional en la classe política ha de deixar de ser un eslògan per convertir-se en la praxis de tots els partits.
El 28N serà una nova prova de foc. El marc de crisi que ens acompanya té aquesta vegada un risc: que els cants de sirena de lideratges populistes basats en somnis d’afirmació exclusivament identitària puguin distorsionar el discurs dels qui, com el PSC, amb l’aval de la feina ben feta, tornarà a oferir-se per desplegar l’Estatut i l’autogovern.
Segur que després de les eleccions, guanyi qui guanyi, s’encetarà una nova etapa política a Catalunya. Els resultats pot ser que generin una sacsejada política i social de grans dimensions. S’obriran probablement nous reptes per repensar de dalt a baix la política catalana, el paper i la representativitat dels partits i la implicació de la ciutadania en el compromís polític.
Jo hi voldré participar.

Josep M Balcells
Encara diputat.