Fa dia d'estiu. Diuen que plourà al vespre. He llegit els diaris tot esmorzant. M'ha complagut constatar la celebració de dos aniversaris: El 25à aniversari de l'adhesiò d'Espanya a la UE i el 25è aniversari que vam celebrar ahir a Sant Cugat de la Universitat Internacional de la Pau. Un element comú era la il·lusió d'uns projectes: un projecte de superar fronteres i un projecte de compromís per la pau. Ahir, al claustre del Monestir de Sant Cugat érem molts els que recordàvem els inicis de la iniciativa de la Universitat Internacional sorgida de la mà de Frederic Roda i Adolfo Pérez Esquivel i que van trobar suport en l'alcalde socialista de Sant Cugat Angel Casas.. Fa 25 anys érem tots molt joves, però la causa de la pau segueix necessitant de compromís. Faltaven joves en la trobada d'ahir que puguin prendre la torxa del relleu.
Vint-i-cinc anys d'Europa. Llegia avui que Espanya (Catalunya inclosa) ha rebut al llarg d'aquests anys, 125.000 M€. D'aquí a dos anys Espanya deixarà de ser receptor per esdevenir donant. Vol dir que hi ha països de nivell més baix i de necessitats més altes. Europa és passat i també és futur, un futur col.lectiu.
Avui, dia electoral a Brusselles i a can Barça. Expectativa per l'abast dels resultats de Bart De Wever, el líder ultra flamenc. No crec que el dilema sigui la secessió de Flandes, però sí que té els dies comptat la "Nació" belga i en canvi ningú qüestiona "l'Estat" belga. A la llarga sembla que la direcció que s'apunta és la de dos o tres nacions i un sol estat. Un model per al futur Catalunya/Espanya?
L'altra elecció és la de la presidència del Barça. L'avantatge d'aquestes eleccions és que no es qüestiona el model esportiu ni l'equip ni l'entrenador. La nova presidència haurà de gestionar el patrimoni social d'un gran club. Una derivada: Si Jaume Ferrer, el candidat de l'actual president perd i guanya Rosell em pregunto si Laporta donarà el pas a la política. M'inclino a pensar que, per moltes raons, no s'atrevirà. Tots hi sortirem guanyant.
Una última expectativa d'aquest calurós diumenge de juny: Avui arrenca el Grec, el festival de teatre de Barcelona amb l'obra clàssica de Prometeu. L'aposta cultural de Barcelona continua i m'agradarà veure en Jordi Hereu, assegut al setial d'honor de la primera fila del teatre de Montjuic. Segur que els resultats del Barça i el futur polític de l'alcalde seran tema de comentari dels assistents.
diumenge, de juny 13, 2010
dissabte, de juny 12, 2010
Catalunya lliure sí. Catalunya pura no.
El gran repte que té avui Catalunya no és pas com aconseguir sortir d'Espanya sinó com aconseguir sortir de la crisi. La preocupació dels catalans és saber com els afecten les mesures contra la crisi aprovades pel govern i com repercutirà en la seva estabilitat laboral la reforma laboral plantejada.
Avui en el mercat, la Pepi , dependenta de la parada de xarcuteria, em comentava les converses de la gent que hi van a comprar. Tothom -em deia- està preocupat i cada cop són més els que tenen algú pròxim en situació precària. Anem bé, senyor Balcells? em preguntava. Anem ara mateix en la direcció correcta però és una ruta que fa pujada, li he contestat. I afegia: Ve costa amunt per a tots! A la conversa s'hi ha afegit un senyor que ha comentat: "N'hi, però, que tenen l'oportunitat de posar la mà a la cartera dels altres". Es referita al cas Millet i al cas Pretòria. La Pepi m'ha preguntat: en treuran aigua clara?
Aquests són els temes de preocupació que sortien avui en el Mercat: crisi i corrupció.
S'apropa la campanya electoral. Farem molts discursos però el que cal és prendre molts compromisos. Compromís ètic per damunt de tot. No ens dediquem a la política com una opció professional sinó com un compromís de servei democràtic al país. Catalunya sortirà enfortida de la crisi si apostem tots per un model productiu basat en el coneixement, en el valor afegit de la recerca, en la incentivació de nous talents, en la complicitat dels sindicats per reivindicar llocs de treball productius, en una administració que eviti que hi hagi sectors o col·lectius que es quedin a la cuneta. La crisi no pot afectar la qualitat de l'educació ni l'atenció a la salut de tots. De la Universitat han de sortir nous emprenedors i nous cervells que sàpiguen combinar creixement i sostenibilitat....
Són desitjos. Són somnis. Uns altres somnien en una Catalaunya independent. Hi tenen dret però avui no és prioritari. I sobretot no m'agrada que aquest somni legítim acabi sent només un miratge.
Sóc dels que creuen que la Catalaunya pura és el pitjor enemic de la Catalunya lliure.
Avui en el mercat, la Pepi , dependenta de la parada de xarcuteria, em comentava les converses de la gent que hi van a comprar. Tothom -em deia- està preocupat i cada cop són més els que tenen algú pròxim en situació precària. Anem bé, senyor Balcells? em preguntava. Anem ara mateix en la direcció correcta però és una ruta que fa pujada, li he contestat. I afegia: Ve costa amunt per a tots! A la conversa s'hi ha afegit un senyor que ha comentat: "N'hi, però, que tenen l'oportunitat de posar la mà a la cartera dels altres". Es referita al cas Millet i al cas Pretòria. La Pepi m'ha preguntat: en treuran aigua clara?
Aquests són els temes de preocupació que sortien avui en el Mercat: crisi i corrupció.
S'apropa la campanya electoral. Farem molts discursos però el que cal és prendre molts compromisos. Compromís ètic per damunt de tot. No ens dediquem a la política com una opció professional sinó com un compromís de servei democràtic al país. Catalunya sortirà enfortida de la crisi si apostem tots per un model productiu basat en el coneixement, en el valor afegit de la recerca, en la incentivació de nous talents, en la complicitat dels sindicats per reivindicar llocs de treball productius, en una administració que eviti que hi hagi sectors o col·lectius que es quedin a la cuneta. La crisi no pot afectar la qualitat de l'educació ni l'atenció a la salut de tots. De la Universitat han de sortir nous emprenedors i nous cervells que sàpiguen combinar creixement i sostenibilitat....
Són desitjos. Són somnis. Uns altres somnien en una Catalaunya independent. Hi tenen dret però avui no és prioritari. I sobretot no m'agrada que aquest somni legítim acabi sent només un miratge.
Sóc dels que creuen que la Catalaunya pura és el pitjor enemic de la Catalunya lliure.
divendres, de juny 04, 2010
Puc opinar?
El meu blog és com un aparador personal per dir de tant en tant i en veu alta el que penso de l'actualitat que més m'interpel·la. Darrerament, tanmateix, hi ha hagut tantes coses sobre les que volia dir la meva que, per complexes i diverses, han acabat bloquejant-me més que no pas estimulant la meva capacitat de bloguejar. Avui, en canvi, hi ha hagut dues coses que em conviden a reprendre aquesta mena de fòrum personal d'expressió per projectar sentiments i reaccions.
La primera és la satisfacció per la nota que he rebut de la Comissió de Defensa i Ètica professional del Col·legi de Periodistes arran d'un recurs d'empara que vaig formular després de la desqualificació pública que feu el Col·legi del contingut del meu blog de data 16 de març comentant el to de l'entrevista de la Directora de TV·3 Monica Terribas al President Montilla feta el dia abans. El Col·legi, fent un 'totum revolutum' dels comentaris crítics que van aparèixer aquells dies sobre l'entrevista va denunciar i reprovar els blogs crítics dels polítics perquè interferien en l 'exercici professional dels periodistes. Exclusió feta dels que incloïen insults em va semblar que la nota del Col.legi no era de rebut per als que ens havíem limitat a opinar i convençut de no haver traspassat cap límit reprovable ni èticament ni professionalment vaig presentar un recurs d'empara al Col·legi de Periodistes preguntant si consideraven que amb aquell blog realment havia vulnerat el codi deontològic de la professió periodística o si, per contra, calia entendre que la meva reflexió personal expressada en el blog s'havia cenyit a l'ampli camp de la llibertat d'expressió que tinc com a diputat i com a periodista.
Ha trigat dos mesos en arribar la resposta, aclaridora per a mi. El president de la Comissió, el periodista Ramon Besa signa el comunicat en el que reconeix que el meu blog del 16 de març no vulnera per res el codi deontològic i que es circumscriu en l'àmbit legítim de la llibertat d'opinió. El Consell reconeix que la seva nota va ser poc precisa, que donava peu a la polèmica i que entenien que m'hagués pogut sentir molest per la mateixa. No inclou una disculpa precisa però deixa clar que la crítica (excloent l'insult) forma part d'aquell marge ampli de la llibertat d'expressió del que no n'ha d'estar exclòs el treball professional dels periodistes.
Ve a tomb aquesta referència per expressar també una primera reacció avui al reportatge emès ahir per TV·3 titulat "Adéu Espanya". Una felicitació a la periodista Genovès per la pulcritud del documental: les imatges, el recurs dels ninotets, la música, el ritme... molt aconseguit. Enhorabona. Una altra cosa és la lectura política que inexorablement se'n pot derivar d'un documental d'aquestes característiques. El reportatge no només avalava la viabilitat d'un procés independentista a Catalunya sinó que s'hi traspuava complicitat -legítima, si voleu, en un documental d'autor-. La viabilitat del procés cap a la independència depenia en exclusiva, segons el reportatge, de la voluntat majoritària dels catalans. Es remarcava que no hi havia problemes insuperables ni en el terreny polític, ni en l'econòmic i els jurídics, constitucionals o comunitaris, eran fàcilment superables un cop aconseguida la majoria refrendada. Però jo em preguntava: Per què en cap moment es van plantejar interrogants o punts de vista diferents en aquests camps en els que segur qu no hi ha un sol punt de vista, o per què no es van analitzar les previsibles resistències internes i externes que podria desencadenar un procés d'aquestes característiques a casa nostra?. Repeteixo que el documental estava molt ben facturat però em va semblar que, per una banda, es deixava palesa (legítimament) la simpatia o l'empatia de qui signava el reportatge per al procés i per la viabilitat del mateix i per una altra banda resultava notòriament incomplert pel fet d'obviar les objeccions diverses que a dins i a fora de Catalunya es plantegen, també legítimament, sobre el cas.
Jo m'atreveixo a suggerir a TV-3 un nou reportatge sobre un altre model d'estructura política de Catalunya en el marc espanyol i europeu. Seria el procés i l'aprofundiment del model federal com un model que no és ni centralista ni independentista i del qual també en tenim models reeixits a Europa i fora d'Europa. Estic segur que el desplegament generós de l'Estatut, superada la sentència del TC, ha de permetre avançar precisament cap aquest model federal en el marc d'Espanya i d'Europa desbordant a mig termini el model autonòmic. L'aposta majoritària pel federalisme hauria de ser una altra alternativa tant o més plausible que la independència.
La primera és la satisfacció per la nota que he rebut de la Comissió de Defensa i Ètica professional del Col·legi de Periodistes arran d'un recurs d'empara que vaig formular després de la desqualificació pública que feu el Col·legi del contingut del meu blog de data 16 de març comentant el to de l'entrevista de la Directora de TV·3 Monica Terribas al President Montilla feta el dia abans. El Col·legi, fent un 'totum revolutum' dels comentaris crítics que van aparèixer aquells dies sobre l'entrevista va denunciar i reprovar els blogs crítics dels polítics perquè interferien en l 'exercici professional dels periodistes. Exclusió feta dels que incloïen insults em va semblar que la nota del Col.legi no era de rebut per als que ens havíem limitat a opinar i convençut de no haver traspassat cap límit reprovable ni èticament ni professionalment vaig presentar un recurs d'empara al Col·legi de Periodistes preguntant si consideraven que amb aquell blog realment havia vulnerat el codi deontològic de la professió periodística o si, per contra, calia entendre que la meva reflexió personal expressada en el blog s'havia cenyit a l'ampli camp de la llibertat d'expressió que tinc com a diputat i com a periodista.
Ha trigat dos mesos en arribar la resposta, aclaridora per a mi. El president de la Comissió, el periodista Ramon Besa signa el comunicat en el que reconeix que el meu blog del 16 de març no vulnera per res el codi deontològic i que es circumscriu en l'àmbit legítim de la llibertat d'opinió. El Consell reconeix que la seva nota va ser poc precisa, que donava peu a la polèmica i que entenien que m'hagués pogut sentir molest per la mateixa. No inclou una disculpa precisa però deixa clar que la crítica (excloent l'insult) forma part d'aquell marge ampli de la llibertat d'expressió del que no n'ha d'estar exclòs el treball professional dels periodistes.
Ve a tomb aquesta referència per expressar també una primera reacció avui al reportatge emès ahir per TV·3 titulat "Adéu Espanya". Una felicitació a la periodista Genovès per la pulcritud del documental: les imatges, el recurs dels ninotets, la música, el ritme... molt aconseguit. Enhorabona. Una altra cosa és la lectura política que inexorablement se'n pot derivar d'un documental d'aquestes característiques. El reportatge no només avalava la viabilitat d'un procés independentista a Catalunya sinó que s'hi traspuava complicitat -legítima, si voleu, en un documental d'autor-. La viabilitat del procés cap a la independència depenia en exclusiva, segons el reportatge, de la voluntat majoritària dels catalans. Es remarcava que no hi havia problemes insuperables ni en el terreny polític, ni en l'econòmic i els jurídics, constitucionals o comunitaris, eran fàcilment superables un cop aconseguida la majoria refrendada. Però jo em preguntava: Per què en cap moment es van plantejar interrogants o punts de vista diferents en aquests camps en els que segur qu no hi ha un sol punt de vista, o per què no es van analitzar les previsibles resistències internes i externes que podria desencadenar un procés d'aquestes característiques a casa nostra?. Repeteixo que el documental estava molt ben facturat però em va semblar que, per una banda, es deixava palesa (legítimament) la simpatia o l'empatia de qui signava el reportatge per al procés i per la viabilitat del mateix i per una altra banda resultava notòriament incomplert pel fet d'obviar les objeccions diverses que a dins i a fora de Catalunya es plantegen, també legítimament, sobre el cas.
Jo m'atreveixo a suggerir a TV-3 un nou reportatge sobre un altre model d'estructura política de Catalunya en el marc espanyol i europeu. Seria el procés i l'aprofundiment del model federal com un model que no és ni centralista ni independentista i del qual també en tenim models reeixits a Europa i fora d'Europa. Estic segur que el desplegament generós de l'Estatut, superada la sentència del TC, ha de permetre avançar precisament cap aquest model federal en el marc d'Espanya i d'Europa desbordant a mig termini el model autonòmic. L'aposta majoritària pel federalisme hauria de ser una altra alternativa tant o més plausible que la independència.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
