PROFESSORA, NO CATEQUISTA

A l'Estat espanyol hi ha uns 17.000 professors proposats per l'episcopat i contractats i pagats amb els pressupostos generals de l'Estat que imparteixen la classe de religió a les escoles. L'acomiadament d'una professora pel fet de conviure amb un home que no és el seu marit va donar peu primer a un plet davant els tribunals ordinaris i després a un requeriment davant del Tribunal Constitucional que ara ha emès la sentència i ho ha fet donant la raó a l'episcopat emparant-se amb el Concordat i acords bilaterals posteriors entre l'Església i l'Estat.

Resulta, segons la sentència del Constitucional, que els acords bilaterals avalen la tesi dels bisbes segons la qual els bisbes, que fixen la idoneïtat del professor, hi poden incloure el requisit de ser un model de referència segons el codi moral de la religió catòlica que ensenya. No n'hi ha prou en explicar el cos doctrinal del dogma catòlic, de fer el recorregut per la història de l'església, la seva estructura, la seva jerarquia, la seva moral sinó que s'imposa un estil de vida adequat a aquesta moral i aquests principis per part del professor/a que ensenya la matèria.

Com queda el respecte per als drets fonamentals de la persona, en aquest cas de M. del Carmen Galayo Macías que, sense contradir cap llei de l'Estat, lliurement, ha volgut conviure amb un home que estima? Com queda el caràcter aconfessional de l'Estat si s'accepta com a condició per ensenyar a una escola pública que es porti una vida personal adequada als codis morals d'una determinada religió?. Perquè l'Estat ha de pagar uns professors per a les seves escoles públiques deixant a una autoritat religiosa la fixació d'uns criteris d'idoneïtat que superen el criteri bàsic de competència acadèmica i professional per entrar en el de la vida personal i privada?

El cas de la professora Galayo no és únic, però la declaració del Constitucional hi afegeix un element que considero preocupant i que ens porta a plantejar sense embuts la conveniència de posar sobre la taula la revisió dels acords entre Espanya i la Santa Seu.

No em resisteixo, d'altra banda, a contraposar el zel dels bisbes a l'hora d'exigir una exemplaritat de vida personal segons els seus codis morals d'una professora competent i permetre que dia rere dia des de la seva emissora es llencin improperis i calúmnies contra els que no combreguen amb les tesis polítiques del personatge que predica a la Cope.

A mesura que el fet religiós al nostre país per una banda ja no és un element d'ahesió i de pràctica tan comuna i d'una altra el fet que s'incorporin en la societat catalana i espanyola altres referents religiosos com els que acompanyen el fenòmen creixent de l'immigració, obliga a donar un pas contundent en la defensa de la laïcitat de l'Estat en totes les seves traduccions o manifestacions públiques.

Es hora de revisar els acords bilaterals entre Espanya i el Vaticà 1979 que van actualitzar el Concordat dels anys 50.

De qui i per a qui és la cultura

Sovint el debat polític és un pim-pam-pum entre oposició i govern. Hem de ser capaços, tanmateix, de focalitzar la reflexió en reptes que estiguin més a mig i a llarg termini de l'acció de govern. Són aquells àmbits on es juga el dia a dia dels ciutadans: salut, treball, habitatge, convivència... També cultura o polítiques culturals en una Catalunya canviant i en el marc d'un món sense fronteres.

Divendres el conseller Tresserras farà la primera compareixença davant la comissió de cultura del Parlament. S'estrena d'alguna manera com a Conseller en la instància parlamentària encarregada de fer el seguiment de l'acció de govern en l'àmbit cultural. No comença de zero. Es hereu d'una acció de govern que ha fet de la cultura un referent nou del model de l'estat del benestar. Parteix de la convicció que la cultura és una eina bàsica en la construcció de l'imaginari d'una nació i és l'instrument més eficient per a la convivència dels seus ciutadans.

Ferran Mascarell, l'antecessor de l'actual conseller Tresserras, havia remarcat les quatre dimensions en què s'expressa avui la cultura: la dimensió simbòlica, la dimensió creativa, la dimensió econòmica i la dimensió social. La cultura , per tant, no és només l'àmbit de la llengua, instrument indispensable encara que no únic, de l'expressió cultural. La cultura és coneixement. Com a tal produeix valor afegit a tot allò que toca, a tot allò que porta l'imprompta de l'home, sobretot en la seva dimensió col.lectiva. Per això la cultura és patrimoni de tots els que se senten integrats en la col.lectivitat. Per això és important que tots els que conviuen en un territori se sentin formant part d'aquest col.lectiu nacional que genera drets i deures.

La cultura feta per homes i dones que comparteixen territori i projecte de país esdevé un patrimoni el gaudi del qual ha de ser a l'abast de tothom.

Afavorir la creativitat, garantir la difusió i incentivar el consum d'aquesta productivitat col.lectiva és tasca del govern. I aquí és precisament on es juga avui la seva grandesa el govern d'entesa de la Generalitat que presideix José Montilla i que té el Conseller Tresserras com a responsable polític d'aquest àrea fonamental de l'executiu.

Catalunya és una nació que al costat del capital cultural acumulat al llarg de la seva història viu avui una transformació sociològica d'una enorme transcendència: la derivada de l'allau d'una immigraciò massiva procedent de cultures d'origen ben divers. Tenim clar avui que la immigració no és només mà d'obra, sinó que és també capital humà. Per tant, és també potencial cultural que porta el segell de la diversitat. Es un col.lectiu amb drets d'accés al consum dels béns culturals del país d'acollida. Aquesta nova realitat, complexa en sí mateixa, exigeix una política ambiciosa i atrevida per part del govern. El conseller Tresserras ho sap. Sap que aquest país som set milions de catalans. Set milions, la meitat dels quals tenen la matriu de la Catalunya històrica però l'altra meitat són fills de les migracions i la barreja que han comportat. Set milions, per tant, no tallats amb el mateix patró. Set milions que sense haver begut de les mateixes fonts culturals, tots es poden sentir amb més o menys capacitat de crear i de produir cultura. Set milions amb dret a consumir i gaudir d'aquesta riquesa cultural heretada i produïda en el passat o en el present.

Caldrà incentivar la creativitat, la productivitat i l'excel.lència. Caldrà protegir l'especificitat catalana d'aquesta producció cultural però també la seva diversitat i la seva pluralitat. Caldrà mantenir i augmentar les inversions en equipaments. I caldrà repensar la política de comunicació per trobar la complicitat dels mitjans que permeti una millora substantiva en la difusió i la distribució d'aquesta riquesa cultural que ha de ser patrimoni de tots.

Desitjo i confio que el conseller Tresserras ens pugui presentar un projecte ambiciós, integrador i il.lusionant.

VOLEM SABER: LA MEMÒRIA QUE FA JUSTICIA

L'Auditori del Palau de Congressos de València estava ple de gom a gom. A primera fila, a més del promotor de la iniciativa, Eliseu Climent, hi havia Danielle Mitterrand, presidenta de l'associació France-Liberté. Hi havia Federico Mayor Zaragoza, ex director general de la Unesco i president de la Fundació Cultura de Paz. Hi havia l'historiador Gabriel Jackson. Hi havia Alfons López Tena, membre del Consell General del Poder Judicial. També hi era el portaveu del grup parlamentari d'ICV, Jaume Bosch. Jo hi era en representació del grup SOC/CpC. Era l'acte de de presentació de la COMISSIÓ DE LA VERITAT, una iniciativa que es proposa recuperar la memòria de la repressió de la immediata postguerra i dels llargs i foscos anys del franquisme sense obviar cap aspecte: des dels camps de reclusió a les presons, passant per les depuracions ideològiques, les desaparicions, les fosses comunes... l'exili...

Al llarg de l'acte vam escoltar adhesions de personalitats internacionals: Franco Frattini, vicepresident de la Comissió Europea i responsable de Seguretat i Justícia. Es van adherir Desmond Tutú, arquebisbe de Sud-Africa, Mario Soares, expresident de Portugal, Francesco Cossiga, expresident de la República italiana, Jorge Semprún, escriptor i exministre de Cultura del govern espanyol...

Més enllà de les personalitats assistents i les que s'hi van adherir, cal dir que la iniciativa per a posar en marxa aquesta Comissió de la Veritat va sorgir d'entitats ciutadanes del País Valencià que apleguen un ampli ventall d'associacions cíviques i religioses disposades a treure de l'oblit i de l'anonimat els milers de ciutadans que van ser represaliats per la dictadura franquista.

En els parlaments es va insistir una i una altra vegada que la iniciativa no sorgia de ressentits sinó de persones i col.lectius que defensen el dret a saber la veritat del que va passar: "Tenim dret a saber" es repetia i afegien que aquesta memòria històrica sobre la repressió de la dictadura no és incompatible amb la reconciliació d'una generació que vol mirar cap al futur. La memòria és un dret. L'amnistia de la transició no és sinònim ni d'amnèsia ni de silenci.

Va ser un acte emotiu. Recordo algunes de les coses dites en els parlaments: "La memòria històrica és una condició per fer justícia i retornar la dignitat als perdedors". "La democràcia no es pot construir sobre un silenci". "Hem de poder respondre amb dades històriques als néts que pregunten on són enterrats els seus avis afusellats". "La història no és un tribunal però és la instància que dóna dret a buscar la veritat". Es van recordar les paraules de Nelson Mandela: "Es impossible oblidar però és possible perdonar". Es va fer una crida al rigor: "Hem de voler saber i hem de saber voler". Amb la distància que ens donen els anys transcorreguts podem dir avui que "tenim força per assimilar la memòria". I aquesta memòria, si volem que sigui duradora, s'ha de transmetre no només en comissions o en seminaris especialitzats. Aquesta memòria -deia Jorge Semprún- cal que es transmeti a través dels llibres, del cinema, del teatre i a través dels mitjans de comunicació. Una democràcia consolidada no pot tenir por de la veritat ni pot tenir vergonya d'explicar-la.

L'acte de València va acabar amb l'actuació de Lluís Llach que acompanyat per l'Agrupació Artística Musical de Dènia i l'Orfeó Navarro Reverter de València va interpretar la seva impressionant composició CAMPANADES A MORT.

Catalunya es disposa també a encarar aquesta memòria. El projecte de llei del Memorial Democràtic és a punt d'entrar al Parlament. Com a diputat nascut aquell any en el que Raimon canta que tots havíem perdut, confio de poder-me implicar a fons en la tramitació d'aquesta llei.

El trencaclosques ha de passar per les urnes

No hi ha dubte. Els crits de "Zapatero dimisión" ressonen avui com un eco d'aquell altre crit "Váyese señor González" d'ara fa deu anys. El PP no només no ha digerit la derrota del 2004 sinó que cada cop amb més virulència i amb la cara descoberta deixa clar que vol tornar al poder aliant-se amb qui sigui: togues, mitres, micros i fins i tot tirant mà de l'enemic que diu que vol combatre, és a dir, ETA.

Assistim a una escenificació insòlita d'una oposició que no repara en mitjans. La dreta ha descobert la força del carrer ple de manifestants, de pancartes i de banderes. Amb la gola enrogida pel crit de llibertat, reclamen una Espanya que exclogui una altra manera de conviure lliurement en la diversitat. Són ja set les manifestacions multitudinàries fetes a Madrid amb gent vinguda o portada de tots els racons de l'Estat. L'eclosió popular té benediccions i suports mediàtics.

Amb aquest panorama quina és la força del govern i d'aquells que li donem suport? Deixo per descomptat que cal mantenir i repetir la crida a la unitat dels demòcrates en contra del terrorisme. Però s'ha d'evitar que es vegi el terrorisme com l'únic repte que té avui el país o el govern. En aquest camp estic segur que Zapatero acabarà trobant les condicions i els aliats per reprendre un procés de pau que només ETA ha trencat. Però, mentrestant, Zapatero ha de demostrar també -i ho està fent- que l'acció de govern ni s'esgota en el combat antiterrorista ni es redueix a les iniciatives del govern central. Cal continuar impulsant l'economia productiva, lluitar contra la corrupció urbanística, aplicar les mesures que incrementen els serveis socials i l'atenció a persones amb dependència, posar en marxa plans que faciliten l'accés a l'habitatge de la gent jove, combatre activament la violència de gènere... Aquesta és i serà la força de Zapatero enfront d'una dreta sectària.

Però Zapatero ha de creure també que les autonomies i els ajuntaments són part de l'Estat. Des de la proximitat gestionen serveis i aporten cohesió social i territorial. S'ha d'evitar duplicar funcions o envair competències. I esperar que en la propera cita de les urnes els ciutadans posin nota a uns i altres. Aquesta nota de finals de maig serà l'avantmatx de les generals de l'any que ve. Zapatero ha de guanyar les dues partides. Des de l'esquerra, des dels socialistes, des de Ciutadans pel Canvi lluitarem per consolidar el lideratge de José Luis Rodríguez Zapatero convençuts que amb ell veurem el final d'ETA, i amb ell podrem traduir i gestionar l'Estatut sense recels ni restriccions al servei dels ciutadans i en l'òptica cada cop més viable d'una Espanya federal.

Competències polítiques i demandes socials

Probablement com a polític hauria d 'estar preocupat aquests dies sobre el presumpte conflicte de competències entre el govern de l'Estat i el govern de la Generalitat en dos àmbits molts sensibles: el de l'educació i el derivat de la llei de dependència. Confesso, tanmateix, que predomina en mi la preocupació sobre els destinataris dels decrets més que no pas la instància governamental que s'ha avançat a regular continguts i recursos. Em preocupa per damunt de tot el com afecten les mesures i les normatives "decretades" més que no pas qui les ha signades. I entenc naturalment que no podem deixar d'analitzar a qui li pertoca organitzar el sistema educatiu o gestionar els serveis socials.

Els serveis jurídics per una banda i el Consell Consultiu per una altra ja han dit la seva i pertoca ara al govern, als partits i al Parlament pronunciar-se sobre si cal, si procedeix o si és oportú donar curs a recursos que permetin dirimir els àmbits de les respectives competències. Però m'incomoda com a ciutadà constatar que els mitjans s'omplen de planes o de minuts sobre el debat competencial i no dediquen apenes espai i temps en la substància dels decrets o de les lleis que han donat peu a la polèmica.

Decret sobre la tercera hora de castellà.

Em pregunto: L'increment d'una hora més de castellà o en castellà, qüestiona de debò l'aposta del nostre sistema educatiu que té el català com a llengua vehicular de l'ensenyament? Va en detriment de la capacitació dels alumnes en la llengua catalana que a Catalunya empapa tot l'aprenentatge escolar? Què hi diuen els pares? Què hi diuen els mestres? No seria convenient que bona part del debat actual se centrés en discutir entre tots els sectors de la comunitat educativa la manera de reforçar i garantir des de primària el domini oral, escrit i comprensiu del català, del castellà i progressivament també de l'anglès? No seria bo que creguéssim de debò en l'autonomia de centres i deixéssim que cada escola estructuri horaris, reforci els punts febles i compensi els dèficits que hi puguin haver segons el marc sociològic i lingüístic extraescolar del centre? En definitiva: No valdria la pena que ens preguntéssim si hi ha nens i nenes en els barris perifèrics de Barcelona o en els petits nuclis rurals del territori que tenen més mancança d'una llengua que d'una altra i que en funció d'això es programés una atenció, un temps o una resposta diferenciada? Per ser rigurosos, no hauríem de fer estudis ben transparents i per saber el substrat lingüístic de la població escolar d'arreu del territori per respondre amb mitjans pedagógics als deficits o demandes que puguin aparèixer? No hauríem d'afrontar el debat públic i mediàtic en aquestes coses i no centrar-lo exclusivament en l'esfera política dels drets competencials?

Llei de la dependència.

El Consell Consultiu ha estat contundent: Assegura que la llei aprovada al Congrés dels Diputats per tots els grups parlamentaris ( menys CiU i el PNB), envaeix competències del nou Estatut en una proporció del 70%. Amb aquesta única dada caldria concloure que s'ha de recórrer al Constitucional per blindar l'àmbit competencial de la Generalitat. No hi ha dubte que ens tornem a trobar en el debat políticament correcte i necessari: la defensa del marc competencial. Però aquest debat polític sobre competències relega a un segon pla els comentaris, valoracions i abast dels continguts de la nova llei a un segon pla. Les informacions i les tertúlies mediàtiques no discuteixen sobre l'impacte social que poden tenir les mesures d'una llei que consagra per primera vegada l'atenció a les persones dependents com a un dret universal i fonamental, que estableix uns criteris objectius per a definir graus i riquisits que donen dret a uns serveis universals, independentment de quina sigui l'administració que atorga o gestiona aquests ajuts. Cal dir i recordar que l'aplicació de la llei suposarà una atenció efectiva i programada a casa nostra a més de 200.000 persones que pateixen ara algun tipus de dependència. Aquest és el fons que segurament interessa i preocupa al ciutadà i que hauria de ser avaluat i discutit en l'àmbit de l'opinió pública. No oblidem que el recurs podria eventualment, encara que no necessàriament, aturar el compte enrere de l'aplicació d'aquesta llei.

Cal afegir també que aquesta llei estatal no és cap obstacle per a la tramitació d'una llei pròpia de Serveis Socials anunciada pel govern de la Generalitat i que, en aquest marc podrà implementar la llei del govern central.

Resumint: Que el debat de competències es faci i es mantingui en les instàncies polítiques que correspongui però que no sigui motiu o excusa per silenciar o escamotejar el debat públic sobre reptes educatius o deficits socials que estan a la base d'unes mesures legals o administratives que pretenen donar-hi resposta.