L'Auditori del Palau de Congressos de València estava ple de gom a gom. A primera fila, a més del promotor de la iniciativa, Eliseu Climent, hi havia Danielle Mitterrand, presidenta de l'associació France-Liberté. Hi havia Federico Mayor Zaragoza, ex director general de la Unesco i president de la Fundació Cultura de Paz. Hi havia l'historiador Gabriel Jackson. Hi havia Alfons López Tena, membre del Consell General del Poder Judicial. També hi era el portaveu del grup parlamentari d'ICV, Jaume Bosch. Jo hi era en representació del grup SOC/CpC. Era l'acte de de presentació de la COMISSIÓ DE LA VERITAT, una iniciativa que es proposa recuperar la memòria de la repressió de la immediata postguerra i dels llargs i foscos anys del franquisme sense obviar cap aspecte: des dels camps de reclusió a les presons, passant per les depuracions ideològiques, les desaparicions, les fosses comunes... l'exili...
Al llarg de l'acte vam escoltar adhesions de personalitats internacionals: Franco Frattini, vicepresident de la Comissió Europea i responsable de Seguretat i Justícia. Es van adherir Desmond Tutú, arquebisbe de Sud-Africa, Mario Soares, expresident de Portugal, Francesco Cossiga, expresident de la República italiana, Jorge Semprún, escriptor i exministre de Cultura del govern espanyol...
Més enllà de les personalitats assistents i les que s'hi van adherir, cal dir que la iniciativa per a posar en marxa aquesta Comissió de la Veritat va sorgir d'entitats ciutadanes del País Valencià que apleguen un ampli ventall d'associacions cíviques i religioses disposades a treure de l'oblit i de l'anonimat els milers de ciutadans que van ser represaliats per la dictadura franquista.
En els parlaments es va insistir una i una altra vegada que la iniciativa no sorgia de ressentits sinó de persones i col.lectius que defensen el dret a saber la veritat del que va passar: "Tenim dret a saber" es repetia i afegien que aquesta memòria històrica sobre la repressió de la dictadura no és incompatible amb la reconciliació d'una generació que vol mirar cap al futur. La memòria és un dret. L'amnistia de la transició no és sinònim ni d'amnèsia ni de silenci.
Va ser un acte emotiu. Recordo algunes de les coses dites en els parlaments: "La memòria històrica és una condició per fer justícia i retornar la dignitat als perdedors". "La democràcia no es pot construir sobre un silenci". "Hem de poder respondre amb dades històriques als néts que pregunten on són enterrats els seus avis afusellats". "La història no és un tribunal però és la instància que dóna dret a buscar la veritat". Es van recordar les paraules de Nelson Mandela: "Es impossible oblidar però és possible perdonar". Es va fer una crida al rigor: "Hem de voler saber i hem de saber voler". Amb la distància que ens donen els anys transcorreguts podem dir avui que "tenim força per assimilar la memòria". I aquesta memòria, si volem que sigui duradora, s'ha de transmetre no només en comissions o en seminaris especialitzats. Aquesta memòria -deia Jorge Semprún- cal que es transmeti a través dels llibres, del cinema, del teatre i a través dels mitjans de comunicació. Una democràcia consolidada no pot tenir por de la veritat ni pot tenir vergonya d'explicar-la.
L'acte de València va acabar amb l'actuació de Lluís Llach que acompanyat per l'Agrupació Artística Musical de Dènia i l'Orfeó Navarro Reverter de València va interpretar la seva impressionant composició CAMPANADES A MORT.
Catalunya es disposa també a encarar aquesta memòria. El projecte de llei del Memorial Democràtic és a punt d'entrar al Parlament. Com a diputat nascut aquell any en el que Raimon canta que tots havíem perdut, confio de poder-me implicar a fons en la tramitació d'aquesta llei.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada