dijous, d’octubre 30, 2008

Es de dretes la Reina?

Llegeixo en els diaris d'aquests dies un extracte de confidències de la Reina Sofia a la periodista Pilar Urbano que recull en un llibre en motiu del 70è aniversari de l'esposa del Cap d'Estat. La ubicació política de la periodista Pilar Urbano és ben coneguda i és comprensible que hagués volgut apropar-se al personatge de la Reina sabedora, d'entrada, de la morbositat que genera el poder entrar en la intimitat amagada i sempre misteriosa de la vida d'un membre de la Casa Reial. Pilar Urbano, però, va més enllà i aprofita les confidències per esbrinar el pensament de la Reina sobre temes de debat polític en els que els partits democràtics d'aquest país mantenen discrepàncies notables.
Pilar Urbano estira la corda i hom intueix la satisfacció de poder portar l'aigua al seu molí, al molí de la filosofia conservadora. La Reina s'hi presta i descobrim, en una sinceritat que és d'agrair el seu pensament sobre coses opinables entre els mortals. Es ben comprensible que no li agradin les les cremes de fotos reials ni les imitacions humorístiques dels mitjans, però va més enllà i lamenta aquesta "sagrada llibertat d'expressió" que ho permet. La Reina, potser cedint a l'interès periodístic i polític de l'entrevistadora, s'atreveix també a opinar sobre aspectes de debat polític. Es mostra contrària a que es faci bandera de l'homosexualitat i sobretot és mostra personalment contrària que s'anomeni matrimoni a la vida en comú de dos homesuxuals. La Reina pot tenir totes les opinions que vulgui sobre tot però potser hauria de ser més curosa a l'hora de questionar públicament expressions recollides a les nostres lleis. El 3 de juliol del 2005 Espanya legalitzava el matrimoni entre persones del mateix sexe. Encara que no li agradi, ha de saber callar. La Reina és partidària que s'ensenyi religió a l'escola, un altre tema discutible i discutit entre els partits polítics. Es mostra contrària a l'avortament. No sé si al fet d'avortar o a la despenalització legal de l'avortament. Tampoc és partidària de l'eutanàsia. Jo celebro la "llibertat d'expressió" de la senyora Sofia però voldria que la Reina manifestés en tot moment el respecte per totes les sensibilitats dels ciutadans d'aquest país i no entrés a opinar sobre les lleis que el Congrés democràticament hagi o pugui aprovar. La Monarquia no és el resultat d'una elecció democràtica i si la nostra actual Constitució la consagra és per a què estigui per damunt de les legítimes controvèrsies partidistes o politiques. No fer-ho així seria donar arguments als que aposten per un altre model d'Estat.
Pilar Urbano pot ser de dretes. La Reina en el seu fur intern també. Però si Pilar Urbano ho pot proclamar als quatre vents, la Reina no.

dimecres, d’octubre 29, 2008

Mestissatge: Una oportunitat

Hi ha un alt índex d'immigrants a Catalunya. Uns ho sabem per les dades d'enquestes. Uns altres ho saben pel contacte quotidià que tenen amb la població immigrada ja sigui al treball, a l'escola, al barri. Hi ha gent preocupada per aquest fet imparable. Hi ha gent que té por de perdre una manera de fer i una manera de ser col.lectiva. Això es nota sobretot en el món rural, on la immigració hi ha arribat també amb força.

Ahir vaig anar a escoltar Juan Goytisolo al CCCB. Va parlar de la seva experiència, de la seva reflexió sobre el contacte amb altres cultures, amb gent de tota mena de procedències. I la conclusió que en treia era que aquest contacte, que aquesta barreja, aquest intercanvi quotidià era enriquidor, conflictiu alguna vegada però sempre positiu. Va fer referència a les etapes de convivència cultural a l'Edat Mitjana a Castella i Al Andalus i comentava que la cultura s'engrandeix i es reforça en la mesura que es troba en contacte amb altres tradicions i amb altres portadors culturals que poden semblar rivals. Només el mestissatge, deia Goytisolo, fa que la creativitat no s'estanqui i obliga a repensar-ho tot a partir de la confrontació de maneres diferents de veure i de viure el món.

Detractor de la multiculturalitat que impermeabilitza els diferents, defensava la interculturalitat que comporta barreja, dialèctica i síntesis sempre noves. L'experiència de l'Edat Mitjana, allà on van conviure pacíficament àrabs jueus i cristians n'és una demostració. Goytisolo considera que la crisi actual té el risc de tancar encara més les fronteres. Europa podria tancar-se en sí mateixa i això no seria bo. Per això reivindicava la necesitat d'una gran aliança amb tots els països de la Mediterrània. Som iguals, repetia i hauríem de pensar que tot és de tots. Va recordar aquella frase d'un pensador que aramateix jo no recordo, que deia: "El mundo es la casa de los que no la tienen".

Finalment va denunciar la política d'emigració de la UE. La normativa que avala la "retenció" dels sense papers la va qualificar com un empresonament camuflat i això, deia, és intolerable.

Interessant. Estem abocats a mirar cara a cara els que arriben per poder sobreviure. Són ara força de treball però porten la llavor d'unes noves sensibilitats que han de ser també creadores de cultura i de saber.

Mentre parlava jo pensava en aquells que tenen por de perdre identitats històriques oblidant que la identitat es renova i transforma cada dia. No és un fòssil que cal conservar i ensenyar com a peça de museu sinó una manera de compartir un patrimoni heretat que es multiplica cada dia amb noves aportacions.

dilluns, d’octubre 27, 2008

Suso de Toro interpel·la els catalans

El Parlament va organitzar i acollir el dia 20 unes jornades sobre Mitjans Audiovisuals. Hi va haver una riquesa de reflexions sobre la funció dels mitjans en l'àmbit de la cohesió social sobretot en etapes de constants allaus de nouvinguts. Es va debatre sobre si hi ha d'haver límits en la llibertat d'expressió en el ciberespai, a internet, sobre si es poden posar límits en aquest món que sembla que no té més fronteres que les tecnològiques. Es va parlar de les relacions i les interdependències entre periodistes i polítics: qui marca l'agenda. El conjunt d'intervencions seran editades pel Parlament i seran, sens dubte, motiu de consulta i de reflexió.

Però el que a mi em va calar més a fons va ser el col.loqui privat entre els ponents a l'hora de l'àpat del migdia. Va ser l'escriptor Suso de Toro qui va posar sobre la taula una seriosa d'interpel.lació als polítics, intel.lectuals i periodistes catalans sobre el que ell considerava que era la dimissió dels catalans d'afrontar des d'aquí i de forma valenta i pública el nostre model d'Espanya. Suso ens retreia la sensació d'autocomplaença dels catalans pel fet de sentir-nos autosuficients, cultes i feliços amb la nostra història, la nostra cultura, la nostra llengua, la nostra capacitat emprenadora i el nostre autogovern. Us heu creat -ens deia- una bombolla que us permet dir que esteu feliços i contents d'haver-vos conegut i, consegüentment, poc us importa del que passa fora.

Suso de Toro ens venia a dir que Espanya és també cosa nostra i que la seva permanent refundació ha de ser cosa de tots. Novament posava sobre la taula no només l'encaix de les comunitats hidstòriques dins de l'Espanya autonòmica sinó el projecte de futur d'una Espanya plural, federal potser, que no es pot deixar només a les mans del centralisme madrileny sinó que els catalans, gallecs i bascos hi tenim molt a dir. I ho hem de dir des d'aquí i des d'allà, sense complexes si no volem assistir a la consolidació d'una estructra d'Estat aliena a la sensibilitat dels pobles amb més autoconsciència nacional .

En Fèlix Riera que compartia taula, li va oferir la seva editorial, per posar negre sobre blanc les seves idees i li va proposar el títol: Diàlegs amb Catalunya. Jo he escrit a Suso demanant-li que escrigui i li proposo d'organitzar un cop més un gran debat obert sobre el repte de fons de la seva interpel.lació.

diumenge, d’octubre 19, 2008

Un vell amic, bisbe de Girona

Avui ha volgut assistir a l'acte d'ordenació del nou bisbe de Girona, Francesc Pardo. Catedral plena de gent: tots els bisbes catalans i algun més, amb el Nunci al capdavant. Capellans vinguts d'arreu. Autoritats, consellers, diputats i alcaldes... Cerimònia llarga, suntuosa per tantes mitres que es treien i es posaven els bisbes. El Nunci ho ha fet tot en català. Era d'agrair. Les paraules del nou bisbe han estat al seu estil: planeres, amb un record per a tots i amb un to ja molt episcopal.
Avui mateix el diari el Punt ha tret un article meu que pret`´en reflectir elsmeus records del jove Francesc pardo, la seva trajectòria en el marc d'una església avui més tancada de la que vam viure molts fa trenta anys... Acabo l'article amb una aposta voluntarista del tarannà que el nou bisbe de Çgirona pot imprimir en la seva nova responsabilitat episcopal. Transcric l'article d'El Punt:
Un bon bisbe per a Girona i per a l’església catalana?

Avui serà ordenat a la catedral gironina Mons. Francesc Pardo. Aquests dies més d’un m’ha preguntat: el coneixes? Conservador o reformista? A la primera pregunta he contestat en temps passat: “el coneixia, i molt” A la segona pregunta la història n’escriurà la resposta.
Vaig conèixer el futur bisbe de Girona quan era senzillament el Sisco Pardo. Vaig conviure amb ell durant els darrers anys del franquisme. Compartíem treball de conscienciació dels joves cristians del món rural. Vam fer molts quilòmetres plegats per les comarques catalanes per parlar de fe i compromís. Compromís que en aquell temps volia dir compromís per la democràcia, compromís per les llibertats, compromís antifranquista. Ens vam atrevir a entrar en el debat apassionant de la compatibilitat entre fe i marxisme. De la mà d’Alfonso Carlos Comín vam participar en la fundació del moviment Cristians pel Socialisme. Se sentia còmode en el marc de la teologia de l’alliberament. En Sisco Pardo participava, en representació de la JARC a l’Assemblea de Catalunya. El que serà bisbe de Girona, té arrels progressistes, era un capellà compromès, valent, en sintonia entusiasta amb el Vaticà II.
La meva desvinculació del món eclesiàstic va fer que les nostres relacions personals es refredessin fins quasi desaparèixer. D’això fa trenta cinc anys. Francesc Pardo va seguir vitalment lligat a l’església assumint progressivament responsabilitats pastorals que l’han portat ara fins a l’episcopat. El cert és que amb motiu del seu nomenament com a bisbe de Girona, alguns col·lectius d’església l’han catalogat com a capellà conservador, fins i tot integrista, en consonància amb els aires preconciliars que bufen massa fort al si de l’església. De fet, moviments netament conservadors, aixoplugats per la doctrina restauracionista vaticana, guanyen avui terreny en el camp institucional, teològic i mediàtic. Al mateix temps hi ha fuites importants de sacerdots i cristians decebuts entre altres coses per un replegament doctrinal i moral de l’església que no està disposada a renunciar a les seves quotes de poder social i institucional.
En aquest marc, jo avui vull atrevir-me a fer una aposta en positiu pel nou bisbe de Girona. Una aposta de bisbe potencialment obert, de bisbe proper al poble, de bisbe estimulador de la tasca dels capellans compromesos, un bisbe obert al diàleg amb el món de la cultura, un bisbe que no silenciarà mai la veu dels crítics, la veu dels pobres, la veu de les dones, la veu dels seus preveres. Vull creure de debò que Mons. Francesc Pardo serà fidel a unes arrels de família senzilla, creient, servicial. Fill de casa de pagès sabrà sembrar, sabrà conrear, també sabrà podar i esporgar però segur que finalment podrà collir en el seu camp pastoral. I en el camp obert de la societat civil estic convençut que sabrà dialogar. Girona és terra abonada per al diàleg. Intel·lectuals de prestigi, universitaris, artistes, escriptors, artesans, botiguers, nouvinguts de totes les procedències. El diàleg serà fecund. Girona és terra d’acollida i el bisbe, el nou bisbe Francesc Pardo segur que no hi posarà fronteres. I aquest tarannà d’home bo tindrà la seva influència en l’església catalana que tindrà en el bisbe de Girona un home que sabrà discernir, que no voldrà “apagar mai el ble que fumeja ni trencarà la canya a punt d’esberlar-se”
La història de la tasca pastoral de Francesc Pardo al capdavant de la diòcesi de Girona comença aquest diumenge. L’església catalana té dret a esperar que el nou bisbe esdevingui referent dels que van creure en el Vaticà II i aposti per aquell model comunitari de poble de Déu arrelat al país, a la gent i ajudi a cercar respostes als reptes col.lectius de creients i de ciutadans que treballen plegats per a la fraternitat.
Serà un bon bisbe per a Girona i per a l’església catalana, Mns. Francesc Pardo? Deixem que ho digui la història. Té fusta per ser-ho.

diumenge, d’octubre 12, 2008

Més enllà de la política, hi ha POESIA

Perquè els politics només sabem parlar de politica? Perquè no parlem mai de poesia? Es que no ens agrada? És que no en llegim?
A la Comissió de Política Cultural vaig proposar –i es va acceptar- de mostrar la satisfacció pel fet que el nostre poeta Joan Margarit fos guardonat amb el Premio Nacional de Poesía.
Margarit és avui un referent d’aquella poesia sorgida d’allò de més preuat que tenim els humans: els sentiments, les emocions.
M’agrada la poesia de Joan Margarit. M’agrada quan diu que “un poema és un procés d’entrada i sortida d’una caixa negra: hi entra una informació i en surt una altra: la informació d’entrada és una persona amb un determinat estat interior, que jo en diria, un grau de desordre. ... La informació de sortida és aquesta persona que, després de llegir el poema, té un grau menor de desordre o, si es vol, se sent més ordenada”.

Margarit posa paraules poètiques a la vida i per això la seva poesia té una càrrega de sentiment i d’humanitat: és el recer que queda en darrera instància quan ens trobem en la intempèrie. Per això diu: “La poesia és ara l’última casa de misericòrdia”.

“Casa de misericòrdia” és el títol del darrer llibre que ha estat la base per justificar el guardó: Premio Nacional de Poesía.

Margarit és arquitecte i catedràtic de Càlcul d’estructures i això no impedeix que sigui un gran humanista, apassionat per la vida, la vida d’avui, el present. En el seu epíleg diu: “Pensant i parlant sobre la vida que un voldria dur, se’n va la vida. Per això és més important el que fem que no pas el que pensem que volem fer”.

Que a la nostra terra no hi faltin els poetes. Perdríem tots l’última casa de misericòrdia.

diumenge, d’octubre 05, 2008

Joan Carrera: Un bisbe que creia en el Vaticà II

Ha mort el bisbe Carrera. El coneixia bé. Durant una llarga etapa el vaig tenir com a convidat quinzenal en un programa de Barcelona Televisió en un cara a cara amb Ramon Espasa: Un agnòstic i un creient parlant de l'actualitat però tocant sobretot temes relacionats amb els valors. No defugia cap qüestió i es pronunciava amb valentia i alhora amb prudència sobre temes morals i socials fregant sovint l'heterodòxia eclesiàstica. Era bisbe "auxiliar". Això té connotacions de "criat de l'amo" i l'amo era el Cardenal Ricard M. Carles. Les relacions entre el Cardenal i el seu bisbe auxiliar no sempre van ser plàcides. Les discrepàncies es van accentuar en moments concrets i Joan Carrera vivia amb dolor però alhora amb fermesa aquesta manera diferent de veure l'església però sobretot la manera diferent de veure el món. Carrera era un bisbe del Vaticà II, convençut que l'Església és sobretot "poble de Déu" més que Jerarquia autoritària. És vivència més que no pas ritual de pràctiques, és consciència més que no pas dogma.
El bisbe Carrera valorava els mitjans de comunicació. Els veia com una eina transmissora de valors i de missatges i volia que els valors i els missatges de l'evangeli puguessin passar també a través de les ones. Ell va impulsar Ràdio Estel, però no va fer una ràdio sectària ni propagandística, sinó un mitjà per donar cabuda a la paraula de l'església i dels valors humans. Res a veure amb l'altra emissora episcopal -la Cope- que ell havia denunciar públicament com a sectària.
Ha mort Joan Carrera. Ha mort un pont de diàleg amb la societat civil, amb els partits polítics. Ell era partidari del compromís polític. Ell havia participat en el naixement d'Unió Democràtica. Un home proper al món obrer. Un home que vivia en barri obrer. Un bisbe que entenia els capellans compromesos amb els moviments veïnals. Un bisbe que era comprensiu amb els capellans que es secularitzaven i mantenia amb ells l'amistat de sempre. Era sosbretot un home de fe, de conviccions, de coherència. Era no només una bona persona sinó una persona bona.
He perdut un amic. Hem perdut un home senzill i compromès. L'església ha perdut un referent del Vaticà II.
L'església avui ja no fa bisbes de la talla de Joan Carrera. Quina llàstima!.