Obama, un referent!

Com en un altre moment Kennedy va esdevanir un referent de llibertat (Nova frontera) avui és el President Obama el qui encapçala un nou lideratge dels països democràtics. No ho té fàcil al seu pais. Ha perdut fins i tot suport en les enquestes d'opinió, però no renuncia al discurs del canvi.
Ha heretat de Bush una situació de fallida del sistema. Cal ara mesures valentes per refer-lo. He repassat les crònica del discurs sobre l'estat de la nació. En destaco dos punts que m'han semblat especialment transportables a la nostra situació.
1.- Un advertiment als republicans: "Ser el partit del NO, pot resultar políticament rendible a curt termini, però no demostra voluntat de dirigir el país". Que en prenguin nota el PP a nivell d'estat i CiU aquí a Catalunya.

2.- Un consell als partits de govern (Zapatero-Montilla) : "No s'ha de pensar en les properes eleccions sinó en la propera generació" No podem governar només pensant en la rendibilitat electoral immediata. S'ha de governar amb visió de país, amb sentit d'Estat, amb perspectiva de futur.

Dues lliçons que m'han semblat nítides i vàlides per a ser tingudes en compte.

Haití : Pobresa i solidaritat

Una imatge val més que mil paraules, diem els periodistes. En el cas de la tragèdia d'Haití, penso que dir això, és dir poc. Les imatges no són suficients per projectar tot el drama: El drama de les persones i l'abast humà, social, psicològic de la tragèdia és indescriptible. Sentia la crònica d'un enviat especial que deia que el que impacten no són només les imatges de les cases desfetes, dels cossos amuntegats. Allò que més impacta és l'olor o la pudor que sorgeix de cossos en estat de descomposició. Allò que frapa és VEURE la cara de les persones, dels infants, dels ferits. Captar la impotència. Què podem fer? El President Montilla ens ha enviat a cada un dels diputats una carta personal demanant-nos que estimuléssim l'ajut, la solidaritat, les aportacions. Ens deia que ho féssim a través de les ONG catalanes que s'han posat en marxa per ajudar els damnificats d'Haití. Jo acabo de fer la meva aportació econòmica i anoto les adreces i números de comptes corrents de les ONG catalanes que el President ens ha recordat i que s'estan movent expressament i directament per coordinar aportacions de tota mena.
A la pobresa injusta dels haitians s'hi afegeix ara la tragèdia del terratrèmol. Sort que ningú no s'atreveix a al.ludir a cap divinitat per explicar unes causes naturals que cap déu pot gestionar. Suplim nosaltres l'absència de Déu per salvar els castigats primer per la misèria i ara pel terratrèmol.
---

Llistat d'ONG catalanes que han obert comptes per a Haití.

http://www.pangea.org/fcongd/DOCUMENTOS/Llista%20federades%20emerg%C3%A8ncia%20Hait%C3%AD.pdf

Fins l'any que ve...

Avui he tret les figuretes del pessebre i les he desades en una capsa. En deixar-les a un dels prestatges del traster he dit en veu baixa: "fins l'any que ve...".
Hi ha coses que les fem un cop a l'any i ens permeten mesurar el temps amb una perspectiva més llarga que el dia a dia. D'aquí a un any (si som vius) tornarem a treure les figures i mantindrem una tradició que ens recorda la cultura d'on venim: una cultura religiosa, plena de misteris, d'historietes fantàstiques, de referents entranyables... que als més grans ens fan reviure temps d'infància carregats d'emocions.
Avui costa transmetre aquesta mena d'emocions. Podem transmetre el costum de fer el pessebre o de fer cagar el tió, però deixen de tenir aquell misteri que la tradició cristiana havia estat capaç de fer-nos sentir a cada persona i a cada família. Potser amb una mica més d'intensitat als que venim del món rural, sotmès a una moral estricta, a uns hàbits i unes creences i a l'autoritat divina representada pel rector o el mestre del poble. Hom té la impressió d'haver-ho superat feliçment però el cert és que guardem records que no s'esborren.
Hem guardat les figuretes del pessebre. Hi tornarem d'aquí a un any: a finals del 2010. Quantes coses hauran passat! Quantes sorpreses, fets, esdeveniments col.lectius, familiars, personals poden esdevenir al llarg d'aquests propers dotze mesos. Persones estimades que potser ens deixin. Potser nouvinguts a la família. Hi haurà eleccions autonòmiques. Per a mi acabar una legislatura i estar potencialment obert a una altra serà un nou repte. No sé a hores d'ara si em proposaran de continuar com a diputat ni sé si em sentiré amb ànims o amb condicions per fer front al repte d'una nova legislatura. Ara mateix diria que sí, que val la pena continuar. Amb l'experiència actual, amb el panorama més plural i potser més difícil de la propera legislatura potser serà una ocasió per empènyer una reforma en profunditat de les maneres de fer política, potser srà la legislatura de l'aprovaciò de lleis importants: divisió territorial, llei electoral, llei del cinema que ara penso que només encetarem. Potser serem capaços d'introduir canvis estructurals per sortir de la crisi. Potser despareixeran líders polítics històrics i n'apareixeran de nous. Potser serem capaços d'empènyer una proposta de reforma constitucional que ens permeti un marc federal que reforci l'autogovern i garenteixi la solidaritat territorial... Un any nou ple d'expectatives amagades avui en el gest de la retirada de les figuretes del pessebre.
Fins l'any que ve!.

Només dues alternatives?

Avui el diari El País es fa ressò de la proposta de Ciutadans pel Canvi recollida en el que hem anomenat "decàleg federal". Coincideix amb un article al mateix diari de Juan José Lopez Burniol titulat "El problema español". Ni que hagués estat exprés. Lopez Burniol planteja el problema de les relacions Espanya-Catalunya. M'ha agradat quan diu: No és "el problema català" sinó que és "el problema espanyol".
La transisió va ser possible gràcies a un pacte constitucional que intentava superar el repte de l'Espanya centralista i va donar peu a l'Espanya de les Autonomies. Jo afirmo amb tota contundència que aquesta aposta ha estat polítiament positiva i rendible, però la maduració del model autonòmic ha acabat mostrant que el vestit fet a mida ha quedat petit i hi ha el perill que si no torna al sastre acabi estripant-ho tot. És urgent no només refer les mides del vestit sinó buscar un nou model que tingui en compte l'adquació als nous temps derivats precisament de l'experiència històrica viscuda.
El nou model que considerem que pot donar resposta a aquest repte és precisament el model federal. Des de Ciutadans pel Canvi hem perfilat un decàleg que recull els continguts del model : repartiment del poder entre l'Estat federal i les comunitats federades, les competències assumides per prestar eficientment els serveis des del territori, el finançament, la distribució e les seus de l'Estat federal, el Senat plurinacional. Recull també, en el desè punt, la "lliure federació" que inclou la lliure "desfederació" democràticament pactada per totes ls parts concernides.
De moment cal esperar la sentència del TC. Aquesta sentència serà el punt que condicionarà la celeritat del nou procés. Caldrà reaccionar però no només per protestar o qüestionar la sentència sinó per dibuixar les noves fites, el tempus i l'estratègia raonada i raonable per a fer-ho viable.

Desafecció i antisistema

Des de fa una pila d'anys una colla de vells amics celebrem plegats la revetlla de Cap d'any. Cadascú aporta alguna cosa de menjar o de beure o de festa per compartir. Es una colla arrelada en la llar d'infants dels fills respectius que s'ha mantingut fins ara. Els fills ja estan gairebé tots aparellats i algú ja ha esdevingut pare. Compartim plegats una vella masia a les terres d'Osona que serveix de refugi o lloc de trobada de grans i joves en dates senyalades de l'any.
El sopar de Cap d'any, com la majoria d'àpats que compartim al llarg de l'any, va derivar en comentaris sobre l'actualitat política. Eren fresques les jornades de consulta sobre sobiranisme. Era imminent (?) la sentència del TC. El cas Millet i el cas Pretòria eren molt recents... I sobretot la crisi traspuava per tot arreu. En el grup hi ha mestres, hi ha empresaris, hi ha algun jubilat, algun professional lliberal, i jo sóc el polític declarat, referent, per tant, del debat sobre el moment actual de la política, del govern del tripartit i de les alternatives que es poden presentar en les properes eleccions.
Confesso que el debat que es va generar va ser dels més tensos. La incapacitat de confrontar ordenadament els punts de vista va derivar en un enfrontament dialèctic desagradable. Pels més radicals, el govern i de forma més global la classe política, era el blanc de la crítica. Jo em quedava sorprès de veure com els amics, que no són uns "passotes" es convertien en portaveus dels desenganyats de la política i es convertien, gairebé sense massa consciència en "antisistèmics". Descobria de forma virulenta el caldo de cultiu dels que desconfien de la política com a eina per trobar sortida a la crisi, als desequilibris, a la corrupció... Desenganyats, frustrats, consideraven qualsevol mesura contra la crisis o contra la desocupació com una forma més de la corruptela política generalitzada. Increïble. Desconcertant.
Vaig marxar preocupat, conscient del divorci creixent entre ciutadania i polítics. I em preguntava: serem capaços de refer els ponts i les aliances necessàries per donar resposta a les inquietuds i neguits de la gent? A pocs mesos de les eleccions considero que aquesta situació pot donar peu a l'abstenció massiva, al vot en blanc creixent, a noves ofertes electorals populistes que voldran pescar en aquest mar de descontentament general... La democràcia en sortirà enfortida o afeblida? Penso més aviat en la segona hipòtesi. Hi ha el risc de desmuntar el sistema de participació, de delegació, de representativitat que ens va costar tant de construir després de la dictadura...
Els polítics ens hem de calçar. El nostre missatge no pot quedar presoner de les declaracions orgàniques dels dirigents dels partits que només són vistos com una màquina de fabricar poder. És urgent una llei electoral que permeti una representativitat política més transparent més propera al poble, més flexible, més controlada....
Voldria treballar per fer-ho viable.