dijous, de febrer 28, 2008

L'agenda inacabada

La paraula agenda ve del llatí, del verb "agere" que vol dir fer o actuar. La traducció d'agenda, que és gerundi, seria "Les coses que s'han de fer". Ahir vaig assistir a la presentació del llibre de l'ex Conseller Josep M Vallès, ex president de Ciutadans pel Canvi. Li ha posat per títol "Una agenda imperfecta. Amb Maragall i el projecte del canvi". Vallès és un professor rigurós, amb el cap i el pensament ben estructurat. Més enllà de l'experiència personal com a Conseller, analitza el corrent de fons que reclama el canvi en les maneres de fer política, en la dinàmica parlamentària, en l'estructura i la funció dels partits polìtics. Maragall va saber captar aquesta urgència de renovació i de canvi però no va poder superar les resistències d'uns i altres. Vallès parla "d'agenda imperfecta" i jo interpreto que vol dir agenda inacabada. Tornarà a venir l'empenta del canvi. No sabem qui l'impulsarà però la regeneració democràtica ens interpel.la a tots.
Ahir tam,bé vaig assistir a Tribuna Barcelona on intervenia Joan Ridao, d'ERC. Vaig voler sentir el candidat d'ERC davant d'un públic moderat i professional. Va estar equilibrat, pragmàtic, sense renunciar als objectius independentistes de futur però tocant de peus a terra va mostrar la voluntat de col.laborar amb un govern presidit per Rodríguez Zapatero sense seguidisme, amb exigències i condicions: "S'haurà de batejar abans el PSOE si vol que anem a la seva Comunió..." , però no va tenir problemes en afirmar que si es donen les condicions "serem aliats exigents però segurs de Zapatero". Va dir que no s'hi val l'abstenció ni el vot en blanc i ho va il.lustrar amb la frase: "per sortir de l'infern no cal passar pel purgatori del vot en blanc..."
Al vespre, a Sant Cugat, vaig assistir a l'acte de campanya del PSC. Hi intervenien la diputada santcugatenca Montserrat Colldeforns i el secretari d'estat d'economia David Vegara. Vegara, sense papers per llegir, va fer una exposició clara, didàctica, sobre el moment actual de l'economia i les propostes del PSOE. Va justificar els 400 € i les mesures per mantenir la bona orientació de l'economia espanyola.
Arribava a casa a mig partit del barça. La falta de gols em posava nerviós. al final el Xavi, després d'uns mans invisibles d'Etoo, marca el gol de l'empat. A dormir més tranquil!.

dimarts, de febrer 26, 2008

El debat

Ahir vaig veure el debat Zapatero-Rajoy. No vaig poder deixar de mirar-m'ho com a periodista a més de diputat. Si haig de ser sincer confesso que en l'escenificació dialèctica del debat jo crec que Rajoy va tenir la iniciativa: va marcar el territori en cada un dels capítols que va iniciar. Va ser agressiu, amb una mirada incisiva (perduda en alguna ocasió) però sempre en atac al contrincant. Zapatero es va posar una mica més a la defensiva abans d'iniciar el contraatac . Potser no va cuidar prou la postura en el debat: Estava assegut a la punta de la cadira. Li donava una certa inestabilitat i s'inclinava cap al davant com si necessités ajuda postural per acabar de rematar.
Pel que fa als continguts Zapatero va haver de tirar mà del passat, un passat que en bona lògica retrata la manera de fer política del PP. En aquest sentit el va ajudar i li va permetre desemmascarar el caràcter més reaccionari del PP. Va explicar bé el que ha fet però potser li va faltar contundència a l'hora d'argumentar alguns punts claus de la seva política: la política antiterrorista i la seva política enfront de la immigració així com la seva concepció del model d'Estat i de les seves conviccions federals.
Rajoy va recórrer als punts més durs, més definitoris i alhora discutibles de la seva visió de les autonomies, de la llengua, de la immigració (xenòfob en el to i en les expressions). El van retratar. Es la dreta pura i dura.
No sé si el debat va servir per convèncer els indecisos. Penso més aviat que va reforçar als que ja saben a qui han de votar. Caldrà esperar el dilluns que ve per veure com arriben tots dos a aquesta franja de l'electorat indecís. Caldrà propostes, caldrà explicar amb convicció l'aposta per la descentralització, per les polítiques socials, per la sensibilitat cultural, pel benestar. col.lectiu.
El que ha permès el debat és fer veure que el dilema del dia 9 es troba entre Zapatero o Rajoy. Els tercers queden difuminats. Potser tampoc no és bo, però la veritat és que cal definir bé el pal de paller per després poder teixir aliances que jo voldria que es fessin amb tota l'esquerra.
Avui vaig a Ullastrell. M'ha cridat el Bru i la Mercè, de l'agrupació del PSC. Es agradable compartir amb les bases aquestes jornades prèvies a les eleccions. La campanya també es cou en aquesta base local.

dilluns, de febrer 25, 2008

Marroc, Parlament, Campanya, recuperant dies...

VIATGE AL MARROC. Del 10 al 14 de febrer. Quatre dies d'immersió en les esferes de poder del Marroc. Tractats com una Delegació d'alt rang: cotxes oficials, escortes, àpats, entrevistes al més alt nivell. Ens van rebre el President del parlament, quatre ministres: Economia, Indústria, Ministre de relacions amb el Parlament, Ministre encarregat de la comunitat marroquina a l'estranger. Entrevistes amb els alcaldes de Rabat, Casablanca i Marrakech. Tots de forma reiterativa ens van fer arribar un triple missatge: El Marroc està en vies de desenvolupament accelerat en el camp del turisme i la construcció. El Marroc està reforçant cada cop més el seu model democràtic, però el Sàhara no té sortida si no és per la via d'una autonomia generosa vinculada al REgne del Marroc (semblant -deien- a la catalana). No qüestionen la monarquia ni la suporemacia del Rei en la governabilitat del país. Es el Rei qui presideix el Consell de Ministres. Defensen la llibertat de culte però protegeixen l'islam i les seves mesquites sagrades. Hi ha tolerància en el rol de la dona però el model "masclista" es nota per tot arreu. El Marroc no mira l'Africa negra. Mira al nord. Mira a Europa. Es i se sent país fronterer amb Europa i guardià de la seva seguretat. País que està donant un pas molt fort en l'economia capitalista. Atreu capital multinacional. Inversions en el camp de l'explotació agrícola, en el camp de la construcció i en les infraestructures. Un pais atractiu pels contrastos. Dues classes socials amb barreres encara avui insuperables. Alt nivell d'analfabetisme que ara volen reduir. . Caldrà fer un seguiment. Viatge interessantíssim. el President Montilla hi va d'aquí a dos mesos. Anirà acompanyat d'empresaris: terreny abonat a les inversions ( i també acollidor de deslocalitzacions a baixa cost...)


PARLAMENT.- L'endemà d'arribar del marroc teníem Ple del parlament. Sessió tensa i bronca al si de la Cambra. Manaiobra de debat d'una Proposta de Resolució sobre la independència de Kosovo formulada el mes de novembre i presentada a correcuita la vigília del Ple. CiU i ERC interessats en votar un redactat que deia que es veia amb bons ulls la independència en el ben entès que estés consensuada entre les dues parts (Sèrbia i Kosovo)i tingués la benediccció de les Nacions Unides. Incomodava al grup del PSC-CpC perquè el procés independentista de facto s'havia fet sense el consentiment d'una de les parts i no tenia el vist i plau de les NNUU. La inclusió del debat i votació calia que fos aprovada pels grups. Miquel Iceta, conscient de la falta de quòrum per part dels grups proposants demana votació immediata i l'aritmètica parlamentaria acaba rebutjant la inclusió del punt en l'odre del dia. CiU se sent abatuda. Faltaven 7 diputats seus i un d'ERC.
Dies horribilis. Bronca a la tarda del mateix dia entre ERC i CiU. Entre Ridao i Mas. En comptes d'interpel.lar al President, Ridao dedica els seus dos minuts i mig per atacar Mas. Aquest, quan arriba el seu torn de preguntes oficialitza davant del faristol el seu posicionament i diu que només arribarà a la Presidència de la Generalitat per la via de les eleccions i del vots dels ciutadans. Hi ha, per tant, una renúncia explícita a una hipotètica moció de censura. Queda tothom retrat.
L'article avui d'Antoni Pugiverd a La Vanguardia retreu la baixesa parlamentària que traspuen aquests dos incidents.

Campanya.- Estem en plena campanya. el que volien els socialistes ho acaben d'acosneguir. Calia centrar la campnya en la polarització. Aquestes eleccions són cosa de dos: Zapatero o Rajoy. El debat d'aquest vespre ha creat expectació. Més enllà de qui guanyi penso que la gent està descobrint la necessitat de votar. M'ho han dit persones que dubtaven però només el fet de veure una possibilitat de govern del PP els fa veure que cal assegurar un govern d'esquerres. Zapatero ho té bé. Penso tanmateix que la campanya és massa personalista., No gira al voltant d'uns eixos programàtics sinó en el perfil dels candidats. S'intueix el que hi ha darrere seu però no és una lluita d'equips, ni d'apostes programàtiques, sinó qui dóna més...
Novament m'han agradat les referències d'Antoni Puigverd a l'article d'avui a La Vanguardia. Tornaré a escriure aquests dies... més que mai!

dissabte, de febrer 09, 2008

Marroc: veí pròxim que sembla molt llunyà

Demà surto cap al Marroc formant part d'una delegació del grup parlamentari socialistes-ciutadans pel canvi que hi anem convidats pel grup parlamentari socialista del Marroc. Encapçala la delegació Higini Clotas, el vicepresident del Parlament. Serem nou els diputats/des que mantindrem una colla de contactes amb membres del Parlament, amb dirigents del partit socialista i amb autoritats locals del marroc. Com no podia ser d'una altra manera el company Mohamed Chaib és l'enallç i coordinador d'aquest viatge d'intercanvis. Amb poc més d'una hora ens plantarem a Casablanca i ens trobarem amb una realitat política, social, cultural, econòmica ben diferent de la nostra: com dos mons amb històries compartides en el passat i en el present separats per barreres culturals i recels heretats d'aquella història i també per litigis fronterers i sobiranistes.
Penso que si Espanya diem que és la porta del sud d'Europa, el Marroc és la porta del nord dels països àrabs africans. El mur, la muralla cultural que ens separa ha fet o fa difícil el diàleg i la comunicació. Hi ha barreres que hem de trencar. Tanmateix, la immigració està forçant aquest diàleg. Un diàleg que per ser autèntic ha de ser multilateral, en les dues direccions. Escoltar, no jutjar, respectar, no imposar, explicar-se, preguntar, comprendre...
Tinc ganers de fer-ho aquests quatre dies. Es una oportunitat que eem dóna el fet de ser parlamentari. A la tornada escriuré les meves impressions.

dilluns, de febrer 04, 2008

Vot en blanc?

Avui llegeixo l'article de Pasqual Maragall a la Vanguardia. No m'ha sorprès la petició del vot en blanc. Si el President Maragall està convençut que cal un altre partit que encari els reptes polítics dee Catalunya amb visió nova, amb visió europea, fent foc nou, és lògic que dels programes electorals que hi ha sobre la taula no en trobi cap que el satisfaci del tot i opti pel vot en blanc. Els sociòlegs electorals sempre han repetit que el canvi d'un vot fidel en el passat no passa mai automàticament a un altre partit sense allotjar-se primer en el vot en blanc. Es l'avantsala del canvi d'opció. Pasqual Maragall fa això mateix. Demana vot en blanc tot preparant el salt cap al Partit Català d'Europa.
En qualsevol contesa electoral hi diversos tipus de vots o de votants.
El vot dels CONVENÇUTS o dels FIDELS. Els que en una consulta i en una altra, passi el que passi, es digui el que es digui mantindran i repetiran el vot al seu partit de sempre sigui quin sigui el programa i el candidat.
Hi ha el vot ÚTIL o el vot del PRAGMATISME, que és el que amb molt o poc entusiasme, opta pel vot menys dolent, el vot que permeti frenar el partit opositor amb l'esperança que els resultats facilitin un pas endavant ni que sigui petit.
Hi ha finalment el vot de la PROTESTA. Es el vot inconformista. Aquell que considera que en democràcia d'entrada, s'ha de votar per ser ciutadà actiu però el sistema ens permet, tanmateix, expressar el nostre posicionament polític de moltes maneres.
Maragall, opta pel vot de PROTESTA tot i saber que les seves crítiques actuals eren igualment vàlides quan ell encapçalava la llista socialista. Jo el comprenc. Jo voldria i vull també que les coses vagin d'una altra manera. Per això estic a Ciutadans pel Canvi. Però l'experiència parlamentària em fa tocar de peus a terra i tot i estar d'acord amb les paraules de Martí Pol: "Tot està per fer i tot és possible" opto per aquella opció que ens impedirà de fer marxa enrere. Opto per aquella opció que ens pot permetre de donar un altre "passet" endavant... opto per votar el partit dels Socialistes de Catalunya amb el respecte més gran pels que ho facin per un altre partit d'esquerra i creguin que el vot en blanc és una veu que els grans partits hauran de saber escoltar. Jo també ho faré.

divendres, de febrer 01, 2008

Maragall no es rendeix, els bisbes tampoc

Ahir vaig rebre diverses trucades de mitjans interessats en saber què en sabia i què en pensava de la intenció i voluntat de Pasqual Maragall a presentar-se a les eleccions sota una nova formació política, el Partit Català per Europa. De tothom és coneguda la meva simpatia i admiració pel President Maragall. Es un polític genial, de conviccions, imprevisible. No fa gaires setmanes parlava amb ell d'aquesta iniciativa. A les meves objeccions sobre l'oportunitat de participar en llista pròpia a les generals em responia: "mai no semblarà el moment. Les idees s'han de posar en marxa en el moment que es tenen". Ho ha intentat. Ha volgut que ens hi impliquéssim Ciutadans pel Canvi. La veritat és que a tots ens ha semblat una proposta inviable i alhora contraproduent. No podem competir ara amb els partits existents de l'esquerra catalana. No podem dividir més el vot. L'atomització electoral no porta enlloc i l'experiència italiana n'és una mostra i per això neix el Partit Demòcrata per superar la divisió partidista del centre esquerra. " ARA", i remarco "ara", no hi ha a Catalunya espai per a un nou partit. Es cert que ens trobem en una etapa de qüestionament dels partits tradicionals i que això ha anat lligat a la desafecció creixent de la gent envers les formacions polítiques i els mateixos professionals de la política. Però a dos dies de tancar-se la inscripció dels que es presenten a les eleccions del 9 de març, presentar una llista verge a competir per un espai de l'esquerra em sembla del tot inoportú. Els punts programàtics que apunta Pasqual Maragall són assumibles tant pel PSC com per ICV. Hi afegeix la rotació de diputats per ser, tots els de la llista, presents al Congrés al llarg de la legislatura. Idea genial, típicament maragalliana, però de difícil concreació: tres mesos per cada candidat de la llista...? El temps per aterrar. Ni temps per a la tramitació d'una llei... És no tocar de peus a terra. Maragall, però, ens diu que no podem estar satisfets amb la manera de fer dels partits tradicionals. Que cal una renovació de la mateixa estructura dels partits i una nova manera de fer política. Totalment d'acord. No ens neguem a buscar nous camins que passen d'entrada pel debat d'idees, per la participació, per la defensa de nous models d'estat, que passen pel federalisme, que passen per la laicitat, que passen per la subsidiaritat en el marc d'una Europa plural i solidària.
Bisbes. Hem tornat a topar amb l'església. La jerarquia s'ha tret la careta. Sense cap mena de complexe han entrat en la campanya per arrenglerar-se contra el PSOE i avalar implícitament l'alternativa del PP. És molta cara! Ells mateixos es contradiuen: l'església partidària sempre de la mediació i que històricament ha exercit aquest servei públic com a mitjancera en temes de pacificació ara nega que això ho pugui fer el govern. Dialogar amb ETA per trobar la pau ho poden fer alguns eclesiàstics, alguns bisbes, però no ho pot fer el govern democràticament elegit. Ens trobem davant d'un conflicte polític, no pas moral. Si no hi ha respecte per l'autonomia de cada una de les parts, el govern s'ha de plantejar la revisió dels pactes amb el Vaticà i situar la relació amb l'església catòlica al nivell que li correspongui pel seu pes social. Em dol que no surtin altres veus d'església, que no surtin o que els mitjans no les recullin. Segur que hi ha comunitats de base wue viuen la seva fe d'una altra manera i això no els impedeix d'optar a l'hora del vot per la dreta o l'esquerra segons el conjunt de mesures i valors que entrin en els seus programes electorals.