diumenge, de març 18, 2007

MICROS, TOGUES, BANDERES...I MITRES


L’estratègia d’assetjament polític al govern de José Luis Rodriguez Zapatero pren totes les formes imaginables i utilitza tots els fronts potencialment desestabilitzadors. El Partit Popular va ensenyant totes les cartes i deixa ben clar que està disposat a jugar-les totes: L’AVT li fa el joc. Hi ha magistrats o togats que hi posen la seva part. Han descobert el plaer de les manifestacions amb banderes desplegades al vent. I mantenen els altaveus connectats als estudis de la Cope on el fabricador de consignes incendiàries les escampa com si anessin carregades d’indulgències. Per treure dubtes el bisbe d’Osca, Jesús Sanz Montes, s’ha encarregat de posar la partitura popular en format de carta pastoral.

Ja ho tenim tot: víctimes, micros, anteres, togues i mitres... tot i tots al servei de la desestabilització del govern Zapatero. Caldrà veure, tanmateix, si el PP i el mateix Rajoy arriben sans i estalvis al final d’una cursa que els seus estrategues han situat en la doble cita electoral: la del 27 de maig primer i les generals després. Es tan bèstia el grau de crispació que han volgut generar en el panorama polític espanyol que jo estic convençut que acabarà en bumerang i esdevindran víctimes del seu joc pervers.

Una cosa és molt clara: Les reformes polítiques, socials i territorials que ha posat en marxa el govern Zapatero són de tanta envergadura que l’oposició ha entès que està posant les bases que permetin avançar cap al model federal de l’estat i no renuncia a explorar nous camins per a la pacificació d’Euskadi. I el PP voldria rebobinar, el PP vol bloquejar-ho i està disposats a tot, entre altres coses a aliar-se amb la dreta més extrema. Rajoy ha perdut l’aposta pel centre dreta i s’ha vist arrossegat ell i els seus aliats reformistes com ara Piqué, Gallardón... cap a una oposició del més pur estil aznarista.

El terreny de joc està marcat. Les cartes són sobre la taula. Si Rajoy ha optat per l’enfrontament, Zapatero ha de jugar també les seves cartes: reforma, reforma i reforma. Diàleg, diàleg i diàleg. Aposta per la pacificació d’Euskadi. Model federal de l’Estat, replantejament de les relacions amb l’església, reforma de la justícia. I això no ho podrà fer si no sent ben explícit el suport de la ciutadania. I aquest suport s’ha de fer sentir també al carrer, també als mitjans de comunicació, també a les urnes del 27 de maig. I no aniria malament que alguna altra mitra s’atrevís a desactivar l’odi que estimulen alguns col.leguesi que recordessin que l’odi no ha deixat de ser un pecat capital.

dimecres, de març 14, 2007

MEMORIAL DEMOCRÀTIC. La memòria del passat, un llegat per al futur

La meva intervenció com a ponent del grup Socialistes-Ciutadans pel Canvi en el debat sobre la tramitació del projecte de llei del MEMORIAL DEMOCRATICA al Parlament en la sessió del dia 14 de març.

Aquí teniu el text íntegre però si voleu veure el document en format PDF podeu clicar aquí.



President
Consellers
Diputades-diputats.
Una salutació especial per a la diputada Rosa M Ferrer, del grup Socialistes-Ciutadans pel Canvi que avui s'incorpora a les tasques parlamentàries.

Amigues i amics de les associacions relacionades amb la lluita per les llibertats. S’ha parlat i parlarem molt avui de memòria i vostès són, sortosament encara, memòria viva. Gràcies per la seva presència.

Es la meva primera intervenció des de la tribuna parlamentària i pujo a defensar en nom del meu grup el projecte de llei del MEMORIAL DEMOCRÀTIC.

Em sento especialment motivat. Potser ho fa el fet de ser el menys jove de la cambra tot i haver nascut en la postguerra.

Vaig néixer l’any 40. I sovint he recordat les paraules de Raimon quan canta: A l’any 40, quan jo vaig néixer. Jo crec que tots, tots havíem perdut.

Es cert:. Havíem perdut la democràcia. Havíem perdut la llengua. Havíem perdut les institucions, la Generalitat, l’escola catalana, havíem perdut les llibertats... havíem perdut la dignitat I a poc a poc ens van fer perdre una altra cosa importantíssima: vam perdre la memòria. El franquisme va institucionalitzar l’oblit i la desmemòria.

Per això celebro d’entrada que ens acompanyin avui en el debat del MEMORIAL unes persones, unes associacions que són encara memòria viva no només de tot allò que van perdre, de tot allò que els va tocar sofrir sinó que són també testimonis vius d’una resistència, d’un compromís, d’un combat per les llibertats que precisament amb la llei que avui entra al Parlament volem preservar com un patrimoni que hem de saber donar en herència a les noves generacions.




Debatem i votarem la tramitació parlamentaria del memorial Democràtic amb dues esmenes a la totalitat sobre la taula i un posicionament un pèl reticent –m’ha semblat- per part del grup de CiU.

M’hi referiré després però abans vull explicar o defensar el sentit del suport del meu grup, les raons o consideracions que avalen el nostre posicionament favorable a la iniciativa del govern d’entesa a presentar aquest projecte de llei al Parlament.

Deixin, tanmateix, que reconegui que fem tard. Que costa d’entendre que ni aquí ni al conjunt de l’Estat existeixi encara una institució encarregada de recollir, de preservar, de conservar el testimoni col·lectiu dels que van patir la repressió i dels que van lluitar per les llibertats. No entro en els perquès d’aquesta tardança. Segur que uns tindran més responsabilitats que uns altres. Deixem-ho aquí de moment.


Però finalment podem dir: ara toca. En primer lloc per imperatiu de l’Estatut que el Conseller ha recordat:
Remarca dues coses l’Estatut:

Primer: Insta a adoptar les iniciatives institucionals necessàries per al reconeixement i la rehabilitació de tots els ciutadans que han patit persecució com a conseqüència de la defensa de la democràcia i l’autogovern i .
I segon: vetllar perquè la memòria històrica es converteixi en símbol permanent de la tolerància, de la dignitat dels valors democràtics, del rebuig dels totalitarismes i del reconeixement de totes les persones que han patit persecució a causa de llurs opcions personals ideològiques o de consciència.

--Reconeixement – Memòria – Salvaguarda de valors-

Aquest és el mandat de l’Estatut.
El Memorial Democràtic respon a aquest mandat.
El Memorial Democràtic és un instrument de la política pública de la Generalitat destinat a gestionar la memòria democràtica col·lectiva.
Amb quina finalitat?
Proclamar solemnement la vigència dels valors democràtics com a base de la convivència.
Garantir que la recopilació de tots els testimonis vinculats a la defensa d’aquests valors puguin convertir-se en un referent i un llegat per a les generacions futures.
I permetre que aquesta iniciativa política es converteixi també en homenatge i reconeixement de totes les víctimes directes o indirectes de la lluita per la democràcia.

Per tant el govern i els grups que li donem suport no prenem la iniciativa del memorial per raons partidistes, ni per ganes de reescriure la història. M’atreviria a dir: no fem memòria. Fem política de memòria. No volem suplir la feina dels historiadors ni duplicar la tasca que fan altres entitats o equipaments culturals, ni volem absorbir la tasca dels ajuntaments o de les associacions que han treballat per mantenir viu el record i el testimoni dels que van defensar o van patir com a conseqüència de la defensa dels valors democràtics.

Al revés: Que quedi clar: Volem donar-los suport. Volem donar instruments de coordinació. Volem oferir un espai de referència per a visualitzar aquest període i aquesta noble causa de la defensa de les llibertats durant aquest període que agafa des de la República, fins a la recuperació plena de les llibertats i de l’autogovern passant per la Generalitat republicana, la guerra civil i la negra nit del franquisme.

Jo voldria insistir que amb el memorial no pretenem reobrir ferides, ni demanar responsabilitats, ni canviar sentències. El Memorial no serà un tribunal de cassació.
Posem en marxa un centre estable de memòria democràtica, entre altres coses per vacunar-nos per al futur.
Es una eina de pedagogia política. De pedagogia democràtica. De pedagogia de compromís en defensa dels valors que són la base de la nostra convivència democràtica i de les llibertats nacionals.

I Naturalment aquest projecte ha d’esdevenir un instrument per retornar la honorabilitat als lluitadors per la democràcia i per la llibertat i -insisteixo- ha de ser també un referent visible de la voluntat de la nostra generació de transmetre la vigència d’aquest patrimoni democràtic a les generacions més joves.


Considero que és un deure de la nostra generació, de la meva generació de fer això. Es un deute generacional. Catalunya tenia un deute amb el passat que ara podem saldar.

Naturalment haig de fer referència a les esmenes a la totalitat presentades i defensades pel grup Popular i el grup mixt. Els ha contestat bé el portaveu d’Iniciativa.

Jo penso que no han entès o no ha volgut entendre el fons de la llei i s’ha quedat amb les branques. No s’aguanten els arguments.

Vostès preferirien que el record i la memòria es quedessin en els arxius privats o en les aules universitàries de recerca i no sistematitzats, a l’abast de tot el públic .
Jo no sé si té por del passat o del futur. Si té por de sortir esquitxat del passat. No pateixi. No es tracta de passar llista de ningú.
Però em temo que al darrere del seu rebuig hi hagi una altra por: la por al futur immediat, la por que un sector nostàlgic potser encara del franquisme, els pugui retreure una complicitat excessiva amb el reconeixement dels lluitadors antifranquistes i els negui al seu moment suport electoral.

Jo els demano que en el discurs freqüent que fan de reconeixement de les víctimes del terrorisme, que tots compartim, hi incloguin també ara i aquí, el reconeixement de les víctimes d’un altre terror, el del franquisme i la dictadura.

Vull pensar i espero que en la tramitació de la llei que estic segur que tindrà el vot majoritari de la cambra podrem comptar amb la seva complicitat i les seves aportacions constructives.


Al sr. Sra.

M’ha complagut que finalment, en aquest terreny que no s’hagi volgut sumar a l’estratègia de la dreta. Penso que les reticències encara existents potser tenen alguna cosa a veure amb la mala consciència de no haver pres una iniciativa similar quan vostès governaven, que era quan tocava. Però és important que, com a mínim, no facin pinya amb els que voldrien bloquejar-ho. Penso que la tramitació parlamentaria ajudarà a trobar formules permetin sumar i que evitin que aquesta llei pugui tenir cap ombra de sectarisme.
S’ha (Ha) parlat de pluralisme de memòries. Perquè no. M’agrada el concepte. No em negarà, tanmateix, que fins al dia d’avui la historia fins i tot democràtica ha estat injusta amb els perdedors. Per què mentre per un costat s’han impulsat processos que porten directament al santoral en d’altres hi ha hagut oblit o passivitat en el reconeixement públic dels que es van podrir a la presó o van ser enterrats en fosses comunes i en l’anonimat més absolut.

Acabo
Busquem consensos.
Busquem complicitats i apostem per fer pedagogia de la lluita democràtica. El Memorial ha de ser una eina de pedagogia política. El que va passar, el que es va patir, el que es va amagar ha de ser recuperat i conservat. Ha de ser conegut. I afegiria amb èmfasi: tot aquest patrimoni ha d’anar o ha de passar per l’escola, ha d’anar al teatre, ha d’anar al cinema i a la televisió perquè arribi a tothom. S’ha de convertir en homenatge permanent a tots aquells que van lluitar per la democràcia i que van morir pels valors que fonamenten avui les nostres llibertats, la nostra democràcia i nostra autonomia.


Deixeu que acabi citant unes paraules de F. Major Saragossa que va pronunciar en l’acte de constitució de la comissió per la Veritat de València fa ben poques setmanes:

L’última cosa que desitjaria és que alguns dels nostres descendents mirés enrere i ens menyspreés perquè vam poder fer tantes coses però no ens hi vam atrevir.

Atrevim-nos avui a posar en marxa el memorial i que els joves que prendran el nostre relleu es puguin sentir orgullosos d’aquells que els van llegar el testimoni de la lluita per les llibertats.