diumenge, de setembre 28, 2008

Qui paga els plats trencats?

Quan escric aquestes notes tots els mitjans de comunicació estan pendents de l'acord imminent entre demòcrates i republicans per a l'aportació pública al sistema financer americà de 700.000 milions de dòlars amb la finalitat d'evitar la fallida de tot l'entremat del sistema que aguanta l'economia capitalista.
La majoria d'analistes aproven aquestes mesures d'urgència però són pocs els que s'atreveixen a denunciar la injustícia que en el fons s'amaga darrera d'aquesta inevitable però escandalosa operació.
La veritat és que no entenc tot l'entrellat del problema que trasbalsa l'economia mundial però sí que tinc clar que estem veient el rostre més descarnat del capitalisme. Josep Borrell ha descriu avui en un article a El Periódico quan parla de les "activitats especulatives d'un sistema financer sense control que s'ha convertit en un casino regentat per dirigents amb sous fantasiosos, assumint riscos creixents finançats per muntanyes de deutes".
Qui paga, ara els plats trencats? Ens podem quedar tranquils quan els americans contesten: l'Estat. Però qui és l'Estat? Són -som- els ciutadans els que haurem de treure les castanyes del foc. Salvaran i "salvarem" ( quan l'onada de la crisi ens toqui més de prop) les grans institucions financeres amb nous impostos, amb noves restriccions de serveis sense que ningú pugui venir a salvar aquells ciutadans concrets que es veuran arrossegats per la crisi en perdre els llocs de feina, o perdre el patrimoni familiar o la casa hipotecada.
L'eufòria presumptuosa dels gestors financers que es van engreixar aquests darrers anys amb els seus jocs de mans especulatius són ara o seran ben aviat angoixa per als sectors més febles del sistema a qui es demanarà, per escarni, que tapin el forat deixat pels seus indigníssims servidors.
Ramon Folch qualificava avui aquesta situació de gran estafa i es preguntava: "On són els delinqüents, quantes ordres de cerca i captura han dictat els jutges quants patrimonis dels estafadors han estat embargats?" i concloïa: "És un cas de desvergonyiment inaudit"
M'agradarà seguir l'evolució. Haurem d'estar al costat del govern quan prengui mesures per evitar les fallides però caldrà fer dues coses més. Per un costat, reforçar des de l'administració i les grans institucions de l'Estat el rigor i el control de tot l'entramat financer per retornar la confiança dels ciutadans amb les institucions democràtiques que han de vetllar pels interessos col.lectius i per un altre promoure les denúncies col.lectives contra els delictes de coll blanc, contra tots aquells que des del poder financer han jugat a inflar la bombolla especulativa i malden ara per sortir de l'embolic amb les butxaques plenes. Butxaques plenes, per cert, a costa de l'erari públic que s'alimenta dels diners que surten de les altres butxaques, les dels ciutadans que els toca pagar un cop més els plats trencats. En català del carrer diem: Cornuts i pagar el beure!

divendres, de setembre 26, 2008

Pedres vives

Demà es casen en Joan i la Mariona. Ho volen fer d'una manera ben informal però acompanyats de molts amics. La parella viu ara a El Salvador. Hi van anar en projectes de solidaritat i han volgut allargar la seva estada allà per compartir amb aquell poble llatinoamericà els reptes, la pobresa i l'esperança. Demà es casen i ben aviat es retrobaran amb els seus col.legues salvadorencs. Aquí, els amics catalans som molts. Amb en Joan , els meus fills i una colla més de nois i noies amb llurs pares hem participat molts anys d'acampades i molts anys de convivència al Mas Molelles, una masia compartida ara a St. Pere de Torelló. En Joan és geòleg. Ha pogut treballar en la seva especialitat aquí i allà.
Demà farem festa grossa com la vam fer fa una setmana en el vint-i-cinquè aniversari de la primera acampada de tota aquesta colla batejada com a "colla Vallferrera". El regal col.lectiu serà unes pedres que cadascú té guardades del viatges personals i que són procedents d'indrets ben diferents. Amb la pedra s'hi ha d'acompanyar un pensament, una frase, un desig...
En trio tres que porten missatge: Una pedra d'una platja de Turquia, un mar -diu la nota- que banya països i cultures ben diverses. I afegeix: "Les pedres, com el mar, no entenen de races ni d'identitats. Són universals".
Una altra, treta de la vora del mar Mort (Jordània). Amb la pedra, l'amic del Joan i la Mariona els diu: "Pedra de prop d'un mar salat, ple de llàgrimes de dos pobles: Israel i Palestina. La pedra fosca vol ser imatge de la síntesi de dues races cridades a conviure en pau".
La tercera és d'una glacera de Noruega, "una pedra -diu un altre amic- polida pel fred i el glaç. la vida sovint és dura i freda però la reacció a la fredor i a la duresa exigeix esforç i solidaritat. Si hi afegim tendresa ens sentirem definitivament humans".
Un casament, dóna per això i més. Una parella carregada d'il.lusions, de projectes, de somnis però sobretot carregats d'estimació. Un amor, però, no per quedar-se'l sinó per repartir i compartir.
Demà serà un dia gran per en Joan i la Mariona però també per tots els amics que els acompanyarem.

dimecres, de setembre 10, 2008

Ricard Domingo i BTV

Acabo de llegir la notícia: l'Angel Casas ha estat elegit nou Director de Barcelona Televisió pel Consell d'Administració de la cadena barcelonina. Confesso que m'ha sorprès el relleu. Vull pensar que tant l'Angel com els membres del Consell hauran sospesat molt la disponibilitat, la capacitat i el projecte que volen dur a terme en aquesta nova etapa plena de reptes tecnològics, de gestió i de model. Angel Casas hereta un televivisó d'un molt alt nivell de prestigi, de qualitat i de bona gestió. No serà fàcil mantenir-ho i millorar-ho, però li ho desitjo cordialment.

No vull, però, parlar ara del nou director ni de la nova etapa que arrenca per a Barcelona televisió sinó retre homenatge al director sortint, en Ricard Domingo. Recordo bé la seva arribada a la direcció. Durant dos mesos jo vaig exercir de director en funcions després que Joan Tàpia deixés aquesta responsabilitat. Confesso avui que fins i tot havia tingut la presumpció que podria ser jo mateix el substitut definitiu de Tapia al capdavant de BTV, però vet aquí que en el seu moment em comuniquen que no seré jo sino que serà en Ricard Domingo qui prendrà el relleu de la direcció. Recordo que en Ferran Mascarell, president del Consell d'administració, em va dir: veuràs, Josep M., que d'aquí a un temps, me'n faràs els millors elogis del nou director i n'estareu tots molt contents.

Avui puc dir que la prediccions es van complir. Ricard Domingo ha estat un gran director de Barcelona Televisió. S'hi va submergir des del primer dia i des del primer moment va tenir clar que ell era el pal de paller d'un equip i ha sabut fer de pal de paller. Ha sabut estructurar l'equip de direcció i la resta de personal. Hi ha dedicat tot el temps i més. Ha renovat la imatge, ha renovat i bastit tota la infraestructura tècnica, digital, operativa en la nova seu del Poble Nou. Amb escassos recursos ha sabut posar en antena una programació de qualitat, oberta, plural i de proximitat.

Ricard Domingo ha sabut estimar Barcelona i ha sabut posar la televisió pública al servei dels barcelonins. Ricard Domingo és una gran persona que s'ha fet estimar. Jo he après d'ell i avui em sento en l'obligació d'agrair-li en veu alta els anys i el treball compartits però sobretot l'amistat que es va anar forjant des del primer dia i que estic segur que els canvis professionals no l'afebliran.