dissabte, de febrer 28, 2009

Les dues memòries confrontades

Les dues memòries confrontades

Dimecres vaig viure una experiència parlamentària impactant. Hi havia convocada la Comissió d'Afers Institucionals per procedir a les compareixences sol·licitades en la tramitació del projecte de llei sobre "la localització i la identificació de les persones desaparegudes durant la guerra civil i la dictadura franquista" coneguda col·loquialment com a llei de fosses.

Les circumstàncies van fer que la presidenta de la Comissió optà en el seu moment per fer asseure plegats a dos dels compareixents: el senyor Pere Fortuny de l'Associació pro memòria als immolats per les llibertats a Catalunya i el reverend Josep Paniego, postulador de la causa de beatificació d'una cinquantena de religiosos gabrielistes assassinats per les faccions incontrolades de la FAI i CNT.

La coincidència va donar peu a escoltar, un darrere de l'altre, dos discursos ben oposats: el del Sr. Fortuny que reclamava el dret a la memòria de les víctimes de la violència franquista que havien estat assassinats per la seva defensa de les llibertats i de la República i avalava el projecte de llei que reconeix el dret a identificar, recuperar, inhumar les seves restes i procedir a un reconeixement de la seva lluita democràtica. Per l'altra banda i present encara a la mesa el senyor Fortuny, va prendre la paraula el Sr. Paniego que amb un to de veu litúrgicament cadenciós qüestionava d'entrada l'oportunitat de la llei i insistia en remarcar el fet que el col.lectiu de religiosos per als quals ell postula la causa de canonització, van ser assassinats per les "ordes anarquistes i marxistes" no pas per ser franquistes sinó senzillament per ser religiosos i prou. Sobre l'oportunitat de tirar endavant el projecte de llei que s'està debatent, opinava que abans s'hagués hagut de fer una consulta a la ciutadania per preguntar si troben bé, en un moment de crisi, fer una despesa considerable per recuperar els cossos enterrats en fosses comunes o si no seria millor deixar-ho tot com està. Va aprofitar la seva intervenció per dir que el règim franquista va fer disbarats però va fer també coses bones, entre d'altres la seva ideologia, la capacitat d'evitar la implicació espanyola en la segona guerra mundial i el fet d'haver construit grans envassaments...

Els portaveus dels dirigents grups vam intervenir posant les coses al seu lloc però el moment més punyent va ser quan els compareixents van tornar a prendre la paraula. Fortuny no es va poder estar de replicar a la provocaciò del religiós amb dos arguments ad hominem: Senyor Paniego, va dir més o menys: "com és que el preocupa la despesa que pot suposar la recuperació de les restes dels desapareguts i de fer-ne memòria!... Perquè no es preocupa i denuncia la despesa que està fent l'arquebisbat de València construint una església monumental per honorar els seus "màrtirs"... Li vull recordar que al meu pare el van matar per una denúncia d'un capellà que fins i tot en el darrer moment no voler intercedir per evitar el seu afusellament..."

Fortuny es va sortir de la comissió abatut i va dir que aquell seria un altre dels dies que no oblidaria mai.

En la meva intervenció jo vaig tenir l'oportunitat de recordar al Sr. Paniego que si bé tant els afusellats representats pel Sr. Fortuny com els seus eren igualment víctimes d'una violència condemnable, el que no ha estat igual ha sigut precisament la memòria o la desmemòria d'uns i altres: el franquisme i l'església van poder recordar i honorar les seves víctimes, els seus noms van penjar de les parets de les esglésies i molts estant cami dels altars... i en canvi els altres van ser humilats i calumniats pel règim franquista primer i silenciats després per l'amnèsia assumida en l'etapa de la transició. Dues memòries traduïdes en seu parlamentària 70 anys després de la guerra civil. Va ser una sessió emotiva.

Les ferides d'aquella guerra i de la dictadura que en va seguir van deixar un rastre que, com es va comprovar aquesta setmana, encara afecta avui a persones familiars o pròximes a les víctimes. Dimecres vam comprovar que d'alguna manera són vives encara les "dues Espanyes". La tardança en la recuperació de la memòria col·lectiva i en la pedagogia per explicar el que va comportar la rebel·lió militar i la dictadura franquista fa que subsisteixin col.lectius avaladors o justificadors d'aquell règim enemic de les llibertats.

diumenge, de febrer 15, 2009

Picotejant l'actualitat

Eleccions gallegues i basques.
Curiosament no es qüestiona a Galícia que pugui governar una coalició de partits i no el partit que guanyi amb vots i amb escons. Encara que guanyi el PP a la ratlla de la majoria absoluta cap analista polític desligitima un govern de socialistes i BNG. Per què a Catalunya encara es retreu com un gest poc democràtic que CiU s'hagi quedat a l'oposició?
Euskadi. La possibilitat que el PNB no arribi a la Lendakaritza no és una quimera. Patxi López pot ser el nou President d'Euskadi. Cal repetir una i una altra vegada que aquesta alternativa no suposa una desbasquització del govern d'Ajuria Enea. Són tan bascos els socialistes com els penebistes i, tanmateix, cal dir que hi haurà un altra manera d'encarar els problemes de fons del País Basc tan democràtica i tan legítima com l'actual. El que em preocupa de la consulta actual és aquesta mena de desempar democràtic que té una àmplia massa d'electors que no trobaran un referent de representativitat en aquests comicis. Em refereixo al col.lectiu indeterminat que es coneix com el món radical abertzale. Hi ha un 15% d'electors que es lamenten de no tenir opció de donar el seu vot a una llista que els representi i asseguren que votaran per una candidatura inexistent i, per tant, el seu vot serà nul. Alguna cosa està fallant a Euskadi. No es pot deixar fora del marc democràtic un ampli nucli de ciutadans. Caldrà bastir nous ponts de diàleg, eliminar resistències i teixir complicitats. Entre altres coses caldrà per part del nou govern que sorgeixi d'aquests comicis, trobar la manera per evitar exclusions sociològiques d'una consulta democràtica.

Crisi i Autonomies. Em preocupa l'abast. Em preocupa el degoteig d'aturats, de tancament d'empreses. I no penso en les empreses grans que surten a les informacions dels mitjans. Penso en els petits negocis, els petits comerços, els quiosquers, els autònoms que queden sense feina...
Cal una suma d'iniciatives, una suma d'esforços i de complicitats. Jose Luis Rodríguez Zapatero s'ha reunit amb els agents socials, empresaris, banquers, sindicats... Són elements indispensables per a un nou pacte social, però cal completar-lo amb el pacte polític i cal completar-lo amb un pacte autonòmic . Trobo a faltar una reunió especial del President del govern espanyol amb els Presidents de les Comunitats autònomes per trobar fòrmules de coordinar esforços i mitjans entre les iniciatives de l'Estat i les de les Autonomies. Si creiem en el model federal de l'Estat hem de visualitzar l'aportació específica que cada un dels territoris està fent per superar la crisi i ajudar a dinamitzar el procés productiu.

Llei electoral. Les plataformes de Ciutadans pel Canvi han engegat una Iniciativa Legislativa Popular per forçar que el Parlament es decideixi a debatre una llei electoral per a Catalunya. És sabut que el govern té des de fa temps un esborrany elaborat per experts que requereix només la voluntat política de donar-li sortida. Però sembla que hi ha resistències i una llei electoral no es pot fer només amb majories simples. Cal un ampli consens polític. El Conseller Ausàs ha de proposar formalment la constitució al Parlament d'una ponència conjunta per a debatre el projecte dels experts. Aparentment ningú no vol aparèixer com a obstaculitzador d'aquest procés. El que potser està passant és ningú no està disposat a ensenyar les vergonyes a l'hora de pronunciar-se per la nova llei i soterradament algú potser frena el debat d'una llei pròpia perquè entre altres coses aposta per més proporcionalitat. Si aconseguim tirar endavant la reforma de l'estructura territorial de Catalunya haurem d'abordar sense més excusa la llei electoral i caldrà fer-ho introduint més proporcionalitat. Caldrà trobar fòrmules per obrir les llistes, i potser fins i tot caldrà incentivar la participació. Benvinguda la ILP si té la força de desblocar l'impàs actual. Si s'aconsegueixen les signatures necessàries avaladores de la ILP i el govern no s'ha avançat amb un projecte mínimament consensuat, els diputats ens veurem obligats a debatre la proposició ciutadana al Parlament. Serà un gran debat però per damunt de tot serà una victòria de la participació ciutadana en la vida política.

dissabte, de febrer 14, 2009

Els diables salvaran el foc


Durant molts anys he viscut arran de terra l’entrada festiva de Sant Fèlix en la Festa Major de Vilafranca. La plaça, plena de gom a gom, trona amb els coets espetegant, les bengales enceses, els trabucaires disparant al cel, i el carro dels focs que cau damunt del portal de la Basílica de Santa Maria il·luminant les cares de milers de persones que durant tres minuts embadalits i muts viuen i senten a flor de pell les sensacions més compartides de la festa. Molts hauran viscut experiències similars a Berga o arreu del país.
És la tradició. És la festa mediterrània. És cultura ancestral heretada. Es un poble que sense renegar del seny expressa amb rauxa la joia compartida.
Vaig estar el dia 7, a la manifestació de Berga fent costat als col·lectius que per frenar la directiva europea 2007/23CE, reivindicaven la defensa i el manteniment de les tradicions populars que tenen el foc i la pirotècnia com elements festius inseparables.
Brussel·les mira les coses més fredament i prioritza la seguretat per damunt de tot: Estableix normes, obligacions per a fabricants, importadors, i distribuïdors de productes pirotècnics. Estableix categories i posa normes per a la venda, l’ús, les edats, les distàncies de seguretat d’aquests productes.
Ara aquesta normativa s’ha de traduir a cada país. I la realitat no és la mateixa al nord que al sud d’Europa. Venim de cultures i de tradicions diferents. Es per això que cal procedir de forma intel·ligent per fer que la transposició que el govern espanyol ha de fer abans del gener del 2010 determini el caràcter singular, cultural, tradicional i si cal excepcional de l’ús del foc en les seves més diverses manifestacions popular i festives que van des dels correfocs més clàssics fins a la Patum passant pels balls de diables, les falles o altres tradicions molt pròpies dels països mediterranis. Si la directiva té en compte només la seguretat nosaltres hi hem de saber introduir l’element festiu, cultural, tradicional, popular. Festa i seguretat han de ser compatibles, com ho han de ser i com ho ha estat sempre, el seny i la rauxa.
Caldrà pedagogia, caldrà explicar a qui no ho sàpiga de Brussel·les que a Catalunya els grups que manipulen el foc ho fan amb la deguda formació i assumint mesures de seguretat que han evitat fins ara accidents o desgràcies irreversibles. Així ho pensa el govern de Catalunya i així ho ha recollit el ministre d’Indústria espanyol Miguel Sebastián: Des del govern de l’Estat es traduirà la directiva europea en una reglamentació flexible i compatible del tot amb les nostres tradicions de festa i de foc. I no ens quedarem aquí. Treballarem també per reclamar la competència de la Generalitat en la regulació d’aquestes extraordinàries manifestacions festives.

A partir d’aquí i comptant amb totes les complicitats podem dir ben alt que guanyarem la batalla europea del foc!.


dimarts, de febrer 03, 2009

Debats del pim pam pum? No, gràcies!

He participat aquest vespre a un debat a TeleTaxi. Resulta sumament incòmode participar en un debat en el que algun dels seus tertulians busca només la desqualificació i el descrèdit dels advesaris polítics. Es el gran problema dels espais amb format de debat a la ràdio o a la televisió que conviden representants de tots els partitis polítics. La impressió que moltes vegades tens quan escoltes o quan participoes en algun d'aquests debats és que t'han portat en un circ o en un quadrilàter de boxa per oferir un espectacle de joc d'artificis dialèctics encaminats només a la desqualificació de l'adversari.
Avui m'ha tocat un cop més compartir debat amb Xavier Garcia Albiol, regidor badaloní del PP. L'agressivitat verbal que destil.len les seves intervencions obliga a la resta a reaccionar també de forma contundent, però aquesta dinàmica degrada el debat polític. Personalment he arribat a la conclusió que si defenso les formes més racionals de fer política no puc acceptar que em posin en una mena d'escenari del pim pam pum... Es millor no anar-hi!.
Un debat ha de poder ser una reflexió constructiva sobre punts de vista discrepants o divergents o oposats, però sempre fet des de la racionalitat, des de la dialèctica del diàleg que permet arribar a conclusions diferents de les inicialment exposades. El diàleg ens ha de portar a acceptar punts de vista o matisos, si més no, de l'altre. Els debats polítics són sempre la defensa successiva de posicionaments inamobibles que expressen el que despectivament anomenem les "consignes" de la direcció...
Hauríem de canviar l'aspecte formal del debat i aquest canvi podria portar fins i tot a admetre que l'adversari potser té raó en alguna de les seves apreciacions...
Al Parlament també passa una mica el mateix amb formes més educades, si es vol, però el debat no serveix massa per apropar posicions sinó per consolidar les pròpies i desmuntar les dels adversaris. Malament!
Avui a TeleTaxi, m'he vist com a forçat a fer el paper que detesto: defensar sense massa matisos les polítiques governamentals. I, tanmateix, no cal necessàriament està d'acord al 100% amb les decisions que pren el propi govern. Penso que en la plena complicitat amb les línies de fons es pot acceptar que la gestió de la crisi, per exemple, no està sent un exemple irrefutable de clarividència.
Juntament amb els periodistes, els polítics que participem a determinades tertúlies hauríem de pactar un codi específic i una dinàmica acadèmica i alhjora mediàtica, que permetés projectar en un debat constructiu les diverses formes d'encarar els reptes i una manera clara d'explicitar els diferents punts de vista o d'enfocaments dels problemes que es volen analitzar o les propostes d'acció que es poden proposar per fer-hi front.