dilluns, de gener 28, 2008

REPRESA

He congelat el blog durant unes setmanes i el reprenc ara amb la voluntat de donar-hi un to més franc, allunyat del format article periodístic i més proper a l'espontaneitat i al recull de vivències relacionades amb la vida quotidiana i la reflexió política personal.
Arrenco el dilluns, dia 28: Dia parlamentàriament tranquil en el que l'agenda està en blanc tot el matí. Al vespre assistiré a la reunió del Comitè Executiu de la Federació del PSC del Vallès Oest. Trobo interessant veure la militància del partit des del territori. Jo que no tinc carnet del PSC (sóc de l'associació Ciutadans pel Canvi) confesso que és admirable la voluntat de càrrecs electes i voluntaris del partit dels socialistes de Catalunya per fer-se seves les línies programàtiques de la campanya electoral que és a les portes. Qualsevol campnya electoral posa a prova la solidesa dels diferents nivells de direcció i de la militància de base dels partits. Comprovo aquella mena d'ambient de les grans competicions esportives: hem de guanyar. Hem de ser els primers. Som els millors. La gent se sent format part d'un gran equip que aspira a la victòria. Interessant. La victòria serà de tots. Però, d'entrada, el més important d'una campanya no és només el resultat final. Es sobretot el programa. Són les propostes. És el model de societat. No ho podem oblidar.
Acabem d'elegir al Parlament el Consell de Govern de la Corporació catalana de Mitjans Audiovisuals. He rebut més aviat comentaris crítics. El més punyent és el que em va enviar la meva amiga TC. Em deia, entre altres coses: "Què poc oxígen donem a la credibilitat del sistema polític! ... No t'ho amago, estic decebuda i també malhumorada... cada vegada m'enrabia més haver de donar la raó a les persones que es mostren escèptiques i convençudes que els interessos partidistes i de la classe política està per damunt del bé comú i l'interès general".
Em fan mal aquestes paraules perquè n'era conscient que el procediment acabaria projectant un model que es pretenia superar. Vull pensar, perquè sóc optimista de mena, que la praxis , ens acabarà mostrant que hem fet, tanmateix, un pas - un petit pas- endavant.
Em mirava avui l'acudit polític d'en Ferreres al Periódico amb un ZP cridant: "Compte que ve el llop!" i el ramat reacciona amb aquest comentari: "Cada quatre anys el mateix. Això avorreix les ovelles". No és la por d'allò que ens podria portar una dreta extrema al poder el que ha de motivar el vot sinó la il.lusió d'allò que podrà fer l'esquerra per resoldre els problemes i construir un model de país i de convivència estables.
L'església en campanya. Així ho sembla. Però només sentim un sector de l'església: la jeràrquica, la més institucional que amb els vents que bufen al Vaticà es va tancant en si mateixa i es va dretanitzant sense escrúpols a l'hora d'arrenglerar-se amb els polítics més conservadors. Penso que cal fer sempre esment d'aquells col.lectius, d'aquelles comunitats de base, potser sense càrrecs, potser sense veu, però amb un testimoni de servei i de compromís. Ells són també "església". Em venen al cap les paraules d¡E. Mounier: "En el dfutur els homes no es dividiran segons que creguin o no en Déu sinó segons que s'hagin posat o no al costat de les víctimes del sistema"