dilluns, de novembre 29, 2010

lideratge per regenerar el sistema

No és simple el mapa electoral que han dibuixat les eleccions del 28N. I encara és més difícil interpretar els resultats. Majoritàriament el vot s'ha concentrat en CiU. Si sempre s'ha parlat de vots prestats, aquesta vegada també podem dir que Convergència en té molts, i Artur Mas haurà de saber gestionar aquesta diversitat de suports que ha obtingut per la fuita d'altres formacions polítiques que han pagat car el pas pel govern, els efectes de la crisi o els errors d'enfocament de campanya.
L'altre element preocupant és l'espai consolidat i ampliat que ha obtingut el PPC. Amb discursos equívocs i jugant amb el foc del fenomen immigratori Alícia Sànchez Camacho ha posat les bases que poden permetre una penetració del vot popular de cara les generals del 2012. Posem-nos tot les piles!.

De la campanya m'ha dolgut sobretot una cosa: que no s'hagi insistit prou en la immensa feina feta. Que no s'hagi insistit en el compromís de no permetre fer cap pas enrere. Que s'hagi volgut passar pàgina molt aviat de l'experiència de govern de coalició per anunciar que jo repetiríem l'aposta del mal anomenat "tripartit". Que els trets marcadament catalanistes de l'acció de govern s'hagin esvaït per posar-nos exclusivament en els braços protectors del govern de ZP...

Panorama socialista a Catalunya: daltabaix, derrota inapel·lable, clatellada. Són termes que s'han fet servir en les darreres hores per qualificar els resultats electoral d'ahir dels socialistes de Catalunya. No n'hi ha per menys. Montilla ha reaccionat ràpid: renúncia a l'acta de diputat i renúncia a presentar-se com a candidat a la primera secretaria del partit. Són primeres mesures per donar peu a una anàlisi sense condicionants del que ha passat i del per què.
Ara ve el més difícil: deixar que lliurement flueixi el debat intern que permeti la catarsi. El socialisme català ha de poder decidir què vol ser aquí a Catalunya i quin tipus de relacions orgàniques o no orgàniques vol tenir amb la o les famílies socialistes d'arreu.
El socialisme català no només té un lloc i una veu a fer-se sentir en el mapa polític català sinó que ha de tenir lloc i veu a Madrid. Reivindicar i recuperar aquesta veu del socialisme català és del tot imprescindible per a poder tenir també el reconeixement entre l'electorat i la ciutadania de Catalunya.
El socialisme català ha de poder expressar i defensar el seu projecte d'Estat plurinacional, amb autonomia, amb independència, amb autoritat, aquí i allà. Ha de poder proposar la via federal per encaixar les relacions de Catalunya i Espanya. I a partir d'aquí ha de tenir la capacitat de guanyar-se aliats aquí i allà.
Per tot això fa falta lideratge perquè això ha de desembocar en una mena de regeneració del partit. Lideratge amb discurs, amb relat, amb objectius formulats i argumentats, amb capacitat d'arrossegar els de dins i els de fora. El perill que tenen els vells partits és que esdevinguin partits vells.
El PSC té a curt termini el repte de les municipals. Si no comença el procés de regeneració pot acumular la desfeta que provoquen mecànicament els tsunamis. Algú ha d'aixecar la bandera de la reconducció. El PSC té un gran capital humà però els lideratges no s'improvisen. I no puc deixar d'assenyalar un nom de referència que en aquests moments corre de boca en boca, per liderar aquest procés: Antoni Castells ! S'atrevirà a aixecar aquesta bandera?
Acabo. Avui a casa hi fa fred. Se'ns ha congelat l'alè i haurem d'encendre la calefacció conscients que necessitarem temps fins a notar que hem recuperat la temperatura perduda.

divendres, de novembre 26, 2010

dimecres, de novembre 24, 2010

El dia 29 ja no hi serem a temps



A hores d’ara no sabem què ens depara la nit electoral. Coneixem de moment les tendències que marquen els sondejos, però les mateixes enquestes detecten, a pocs dies dels comicis, un milió de vots d’indecisos. Aquest milió de vots, que de moment, no han quedat reflectits en la distribució d’escons, són els que faran decantar finalment la balança.
Però jo fa dies que em ve al cap un altre imaginari: El dels ciutadans que potser es posaran aquella nit les mans al cap en veure els resultats i la distribució d’escons. Ciutadans que potser s’hauran abstingut, que potser hauran votat en blanc, que potser s’hauran decantat per l’aposta més utòpica o més rupturista i a l’hora de l’escrutini s’adonen que al final de la jornada el país es troba amb unes noves majories o unes noves combinacions partidistes que ens poden portar a polítiques neoliberals o a carrerons sense sortida.
Aquella nit, els “formatgets” de les televisions ens dibuixaran un nou mapa polític a Catalunya i és possible que aquell dibuix provoqui aquella mateixa nit, més d’un calfred i més d’un s’acabi penedint del seu vot.
Què passaria, em pregunto, si l’endemà mateix de les eleccions poguéssim repetir les votacions? Estic seguríssim que els resultats no serien els mateixos. Estic segur que hi hauria molt gent que, un cop vistos els resultats, tindria la sensació que col·lectivament ens hem equivocat encara que la teoria digui que el poble no s’equivoca mai. A més d’un li agradaria tenir una segona oportunitat, tenir la capacitat de refer la consulta, de canviar el seu vot i els del seu entorn per refer l’assignació d’escons i configurar unes noves majories i minories. Al ciutadà no li agrada que siguin les cúpules dels partits les que cuinin l’endemà les aliances negades potser durant la campanya. A més d’un li agradaria decantar-se ara per aquell candidat que hagi pogut quedar excessivament castigat o rebaixar el suport a aquell altre que hagi estat excessivament valorat per les urnes.
Lamentacions inútils en la nit electoral d’una ciutadania que tendeix a votar més pels impulsos a flor de pell que per raonaments d’eficiència política. El fet és que l’endemà ja no hi serem a temps de canviar les coses. No hi haurà una segona oportunitat com no n’hi va haver, i ho poso com a exemple, a les eleccions del 1999 i del 2003. Estic segur que si aquesta segona oportunitat hagués existit en aquells comicis, Pasqual Maragall, hagués recuperat l’endemà de la jornada electoral els vots i escons suficients per passar àmpliament a Jordi Pujol i a Artur Mas. Ens vam quedar curts i Maragall va arribar quatre anys tard a la Presidència i va necessitar les crosses de tota l’esquerra, per poder presidir el primer govern progressista i d’esquerres a Catalunya. Molts van lamentar ben aviat no haver concentrat molt més el vot en la primera gran oportunitat de donar un tomb a la política catalana.
Amics, amigues: Després del 28N no hi valdran les lamentacions. No podrem tornar a votar el dia 29. Tenim una sola oportunitat. Per tant, el 28N hem de saber votar com ho faríem en una segona volta, apostant per aquells que són garantia de progrés!.

dilluns, de novembre 08, 2010

La visita del Papa ressucita debats adormits

Vaig decidir finalment assistir a la Missa de dedicació de la Sagrada Família. No me'n penedeixo. La plasticitat i bellesa de la litúrgia catòlica quan està presidida pel Papa no es pot negar que és extraordinària. Rememorava les moltes cerimònies del Papa que havia presenciat a Roma quan hi era de corresponsal. Allà el Papa anava envoltat de cardenals, de bisbes, de guàrdies suissos i d'una munió de fidels en el marc de la gran Basílica de Sant Pere... Aquí també hi havia molta gent i molts cardenals i molts bisbes però sobretot hi havia també el marc impressionant del Temple. Puc assegurar que la Missa d'ahir, més enllà de la creença personal, tenia un plus d'emotivitat: era la nostra Sagrada Família, la de Gaudí. Érem a Barcelona, a casa. I vet aquí que el Papa també parlava en català (una mica), els textos litúrgics barrejaven català, llatí, castellà... els cants, majoritàriament en català... Tot plegat, motiu de satisfacció.



Però la visita del Papa ha tingut més dimensions i les seves paraules no han estat només les estrictament litúrgiques. I és que els viatges del Papa, més enllà de l'objectiu específic de cada una de les seves sortides del Vaticà, tenen sempre uns trets i unes pretensions que depassen la conjuntura del moment. Quines són aquestes constants, quins són aquests trets que es troben en tots els viatges? En destacaria tres.



1.- Reforçament del lideratge religiós del Papa. Tota la logística vaticana en tots els viatges, sobretot des que els va promoure Joan Pau II, està focalitzada o centrada en la projecció de la persona del Papa. El personatge és el centre. I aquesta centralitat queda reforçada amb el bany de masses que s'organitza en cada un dels seus desplaçaments. La centralitat com a líder religiós, submergit i aclamat per milers de seguidors o creients projecten una imatge de religió poderosa i potent que en els temps que corren la reforcen davant d'altres confessions. Cal, tanmateix, el focus mediàtic per multiplicar els efectes d'aquesta visualització del Papa com a líder religiós universal.



2.- Reconeixement del Pontífex com a home poderós entre poderosos. El Papa viatja sempre com a Cap de l'església catòlica i com a Cap d'Estat. Això comporta que ens els seus desplaçaments rebi el tractament i els honors que es donen als caps d'estat: rebudes o comiats dels Caps d'Estat, desfilades militars, recepcions... Aquesta vessant, per als estrategues vaticans, no deixa de tenir importància perquè reforça el paper de l'església catòlica (Vaticà) en el concert de les nacions.



3.- Projecció del missatge i adoctrinament d'acord amb la doctrina i la moral de l'església. Per als creients és reforçament de la seva fe. Per a la societat civil és una manera de projectar un determinat model d'organització social, de costums, de model de família, de moral personal...



Què ha passat a Barcelona? . En primer lloc cal dir que la dedicació del temple de la Sagrada Família era un motiu extremadament valuós per a motivar i justificar el viatge. La construcció en el segle XXI d'una església-catedral-basílica de les característiques de Gaudí és un fet excepcional i l'església ho ha volgut aprofitar per viatjar a Barcelona, una de les ciutats més laiques o religiosament més eclèctiques i plurals d'Espanya.



I què ha passat? Doncs l'arquebisbat de Barcelona fa un balanç molt positiu. Està molt satisfet de com s'ha desenvolupat la visita. L'arquebisbe ha dit que el Papa ha marxat molt content i que s'emporta un record inoblidable de Barcelona. Podem dir que s'ha acomplert l'objectiu de la visita, amb la dedicació com a basílica del Temple de Gaudí a la Sagrada Família i el Vaticà pot mostrar-se satisfet perquè la figura del Papa ha quedat reforçada davant de milers de persones i projectada mediàticament a tots els racons del món. Al mateix temps ha pogut repetir el seu missatge més reiteratiu: model tradicional de família, drets a la vida des del primer moment de la concepció. crida per a que la societat legisli emparant aquesta visió i aquest model. Per tant: no a l'homosexualitat ni al matrimoni gai, no als condons ni a la interrupció voluntària de l'embaràs. I hi ha afegit un altre missatge més sorprenent: alerta amb el laicisme creixent a Espanya que genera anticlericalisme i que ens pot fer retornar a l'ambient sociopolític dels anys 30... Poca broma!



Aquí és on el Papa es va equivocar. Parlava com a cap de l'església, com a cap d'estat, com a historiador...?. Com és possible que Benet XVI denunciï l'anticlericalisme agressiu, comparable segons ell als temps de la República i ho digui en una Espanya on la Cope, la ràdio dels bisbes, ha esdevingut la ràdio més integrista i més agressiva contra Catalunya i contra els valors de pluralisme i tolerància democràtica. No serà que un sector de l'església, la que aquests dies s'ha mobilitzat més per fer pinya al voltant del Papa, ha pogut suggerir aquestes paraules políticament crítiques contra el govern Zapatero?



Com era d'esperar aquests conjunt d'elements que han acompanyat la visita de Benet XVI ha tornat a posar sobre la taula vells debats. Vells debats al si mateix de l'església i vells debats de les seves relacions amb la societat civil i amb els estats.


D'entrada la separació Església-Estat. L'església sembla que vulgui tenir la darrera paraula sobre temes que regulen les relacions socials la regulació dels quals correspon a aquells que democràticament han rebut l'encàrrec de la ciutadania per legislar i governar. L'església sembla talment que enyori el nacionalcatolicisme i no respecta de bon grat la independència de la societat civil que, en democràcia, legisla amb autonomia d'acord amb els reptes que l'evolució i la ciència aconsellen i determinen.


Vaig estar divendres a l'església del Pi escoltant la reflexió i la declaració de les comunitats de base amb motiu de la visita del Papa. Van ser contundents: Església no democràtica, església poc evangèlica, deien. Església discriminadora de la dona. (I no havien vist la imatge de les bones monges que van netejar l'altar...) Denunciaven la "papolatria", la concentració del poder personal del Papa que allunyant-se de la doctrina del Vaticà II està retornant a la visió teològica del Vaticà I. La trobada portava per títol: Quin model de papat necessita l'església del segle XXI? I apostaven per una església més democràtica, per un reconeixement de la igualtat de la dona a dins de l'església, per una revisió de la moral sexual, pel reconeixement de l'homosexualitat... Reclamaven una església dels pobres, deslligada dels podersos, servidora incondicional dels més febles...etc, etc

Aquesta m'imagino que és l'esperança més sòlida per a la reconversió de l'església. Ja no val aquella màxima cartoixana: "..non reformanda quia nunquam deformata" que vol dir: No s'ha de reformar perquè mai ha estat deformada. Des de les bases consideren que l'església sí que ha estat deformada i que s'ha de reconvertir. Suggereixo, i acabo, la lectura del llibre ben documentat de Lluís Busquets que porta per títol: Carta al Papa d'un creient crític amb motiuu de la seva visita a Catalunya.

Vint-i-quatre hores després de deixar el Papa Barcelona, la ciutat recupera el seu ritme. Els barcelonins, majoritàriament, se senten honorats d'haver estat a l'aparador mundial amb les imatges de la Sagrada Família i la visita de Benet XVI però són conscients que els problemes i els reptes són avui els mateixos que fa dos dies. La solució no vindrà de Roma. Vindrà de l'esforç de cadascú, la solidaritat de tots i l'encert del govern a prendre mesures eficients.