divendres, de juliol 25, 2008

Trepitjant un front de batalla

Escric des de Bot, a la Terra Alta, després d'un dia de celebració del 70è aniversari de la Batalla de l'Ebre. A Mora d'Ebre s'hi està celebrant un Congrés internacional. Avui a Corbera d'Ebre el President Montilla ha inaugurat el "Centre d'interpretació 115 dies" que recull testimonis, fotografies, objectes i documentació sobre aquells quatre mesos de combats, de destrucció, d'acarnissament, de morts.
A la tarda, tot sol, he visitat el poble vell de Corbera d'Ebre. He quedat corprès en veure les cases destruides pels bombardejos que han romàs tal com van quedar. La vida s'ha refet a la vall i l'església antiga guarda el campanar i les parets refetes com a testimoni de tot el que va suposar la guerra en aquest front de l'Ebre. Els habitants de Corbera tenen cada dia davant dels seus ulls la imatge de desfeta que va deixar la guerra. Hi viuen néts dels que hi van morir. Alguns recordaven avui vells records i les llàgrimes els humitejaven els ulls. Que difícil per a ells ha de ser oblidar i en canvi, com costa transmetre encara avui a les noves generacions aquesta història relativament recent però alhora tan silenciada i tan poc coneguda per les joves generacions.
Trepitjar el que fou el camp de batalla ajuda a pensar, a imaginar la vida, la mort, el dolor, les famílies destrossades. Corbera tenia 2.5oo habitants en el moment de la guerra. Setanta anys després en té 1.100. En el que queda de runa i destrucció del poble vell s'hi aixeca una mena de monument imaginari en honor als caiguts en la batalla de l'Ebre. Un monument fet d'obres escampades en els antics carrers del poble vell i que porta el nom d'ABECEDARI DE LA LLIBERTAT. Són com a 28 poemes (les 28 lletres de l'abcedari) que es canverteixen en poemes de pau i crits de llibertat.
N'he apuntat fragments:
"En el present, preserveu les vostres petjades i proclameu la pluralitat. No permeteu que us podin. Perseguim el perfum del pacifisme".

"Ben caminats siguin tots els K mtrs. que us duguin pel camí d'una feliçllibertat. Fem K amí, és la joia de la vida. Conèixer-vos un k arnaval d'idiosincràcies".

"Qué puedo decirte hijo? Tu abuelo era como tu ahora y su padre uno más de cuantos se sumaron al grito que acabó con la palabra. Imagínate, hijo, el no del sin palabra y el sol ardiente sin palabra y sin palabras el fuego, la luna cayendo rota sobre los tejados, el éxodo descalzo y la amenaza enquistada del otro, el que siembra el camino de clavoss y envenena las fuentes... ¿Qué puedo decirte sin palabra? Conocían, eso sí, los nombres de algunos muertos. Nada. El silencio sólo de las ruinas guarda quizá alguna respuesta".

Val la pena visitar els escenaris d'una guerra fratricida que la nostra generació no ha sabut transformar en memòria regeneradora de la democràcia.

Avui maleïa un cop més el dictador i em preguntava si nosaltres hem sabut explicar als nostres fills el drama que va suposar plantar cara al feixisme i haver de suportar després la humiliació del vençut.

dilluns, de juliol 21, 2008

PSC: Fermesa i complicitats per anar més lluny

En el seu moment m'agradarà expressar les sensacions de viure per dins el Congrés del PSC. Avui em limito a transcriure l'article que he publicat al diari digital "eldebat.com".

Un congrés de partit no és l’aplec d’un col·lectiu homologat per un carnet i una militància disciplinadament homogènia convocat per ratificar els dictats de la direcció. És el moment de formular els grans principis inspiradors de la seva acció política degudament actualitzats a partir d’un debat intern mantingut primer a les bases de les agrupacions i perfilat definitivament amb esmenes i transaccions debatudes i votades pels seus delegats.
El PSC ha celebrat el seu onzè congrés. Al seu darrera, trenta anys d’història. Al seu present unes responsabilitats de govern. Al seu davant uns reptes de societat i de país.
Ciutadans pel Canvi ha pogut fer sentir també la seva veu al Congrés del PSC. Des de l’autonomia i alhora des de la complicitat de fons. Si hagués d’assenyalar matisos o diferències diria que són de ritme: les reformes s’han d’accelerar, s’ha de fer a més velocitat. En alguns punts són de grau: cal anar més enllà, cal anar més lluny. Són d’accents: el protagonisme ha de recaure per damunt de tot en la ciutadania i amb plena complicitat amb els seus representants democràtics
Ciutadans pel Canvi ha reclamat una llei electoral catalana basada en un principi de major proporcionalitat i mirant de trobar, en determinades consultes, fórmules de llistes obertes i de limitació de mandats.
Ciutadans pel Canvi ha reivindicat consultes puntuals entre períodes electorals. Cal trobar mecanismes de participació democràtica de la ciutadania sobre punt o dilemes d’interès col·lectiu. El divorci entre partits polítics i ciutadania només se salva si som capaços d’articular nous mecanismes de participació i nous llenguatges que permetin un diàleg franc i permanent amb els col·lectius dinàmics de la societat.
Ciutadans pel Canvi ha demanat més concreció en l’aplicació de la laïcitat de l’Estat. La laïcitat és compatible amb les bones relacions amb l’església catòlica i les altres religions, amb respecte per la seva llibertat d’expressió i amb no poques complicitats amb totes al servei del poble, però això no ha de generar mai cap privilegi ni cap tracte de favor ni en el sistema fiscal ni en el camp educatiu ni ha de permetre cap interferència en la gestació o aplicació de les lleis.
Ciutadans pel Canvi comparteix amb el PSC l’aposta federal d’Espanya, però demanem sense embuts la reforma de la Constitució que ho faci viable.
Ciutadans pel Canvi, dins d’aquesta estratègia federal vol que els diputats socialistes catalans puguin anar més lluny a l’hora de marcar un perfil propi. Que puguin tenir veu pròpia i que això es tradueixi en el moment oportú en grup propi al Congrés. Catalunya és plural. No volem que siguin només els nacionalistes els que s’apropiïn a Madrid de la representativitat dels catalans.
Ciutadans pel Canvi ha demanat exigència i celeritat en el desplegament de l’Estatut. En aquest marc hem demanat aquell nou model de finançament que permeti la suficiència financera de les polítiques públiques i obri la porta a un autèntic federalisme fiscal.
Del Congrés en sí mateix vull remarcar-ne tres coses. Primera: el perfil dels delegats i de la nova executiva: pluralitat de sensibilitats, de gènere, de procedència territorial i d’història personal: el botó més significatiu és el nou President, Isidre Molas i el Primer Secretari Jose Montilla. Segona: la fermesa de José Montilla a l’hora de proclamar davant de José Luis Rodriguez Zapatero que per damunt de tot ell i el partit es deuen a Catalunya i els seus ciutadans. Tercera: La convocatòria de la Conferència Oberta per a la Catalunya del futur per aplegar totes les sensibilitats de l’esquerra.
Anirem lluny!







diumenge, de juliol 13, 2008

El País també veu fantasmes

Ahir em va sorprendre i doldre la primera plana del diari El País qualificant de "segregació" la iniciativa de les aules especials d'acollida dels alumnes que arriben a mig curs... Vaig comentar la notícia fins i tot amb persones de la redacció de Barcelona que em confessaven la seva discrepància amb l'enfocament que havia donat el diari a la informació. No es tracta només d'una cosa puntual. Estem assistint a una dinàmica d'opinió que es va estenent fora de Catalaunya i que comença a fer forat també a casa nostra.
Penso que cal reaccionar amb serenor i alhora amb contundència. Penso que d'entrada hem de mostrar la nostra disconformitat amb la presentació de la notícia per part d'El País. Jo ahir vaig escriure una carta al director en aquest sentit i avui també en llegeixo una del Conseller Maragall. per què no som molts els que ho fem...?
Això escrivia al Sr. Javier Moreno, director del diari de Madrid.
Querido director.
Soy suscriptor de su diario. Me sorprendió muy negativamente esta mañana el titular de primera página de El País sobre las aulas de acogida que está planeando el Departament d’Educació de la Generalitat.
“Cataluña segregará a los niños africanos fuera de la red escolar” La lectura para quienes no conocen la realidad escolar de Catalunya és que se pretende organizar una especie de apartheid, cuando en realidad se pretende ayudar a un aterrizaje suave a los niños que llegan una vez iniciado el curso y entran en un centro donde se imparten las materias en catalán, la lengua propia de Cataluña. Es una medida para los niños y para sus familias. La acogida y el contacto con el entorno de su ciudad y de su barrio, de la llengua escolar y de las costumbres del país que los acoge, facilitarán una mejor integración posterior en el aula.
Algo se está haciendo últimamente en los mismos centros escolares, pero la experiencia dice que los alumnos llegados a mitad de curso, tienen dificultades de integrarse en el conjunto. Es un problema para ellos y es un problema para sus compañeros y para los mismos docentes. Un tiempo corto de acogida y de ayuda personalitzada para los niños y las familias puede ayudar a sentirse más cómodos en el inicio de curso, cuando se incorporen definitivamente en el aula correspondiente.
Por qué presenta EL PAIS la noticia como una segregación?, Por qué da pie a la interpretacIón de una exclusión en toda regla de los inmigrantes cuando precisamente es una medida para facilitar su inclusión?
En un momento de fuerte debate sobre las lenguas españolas, cuando incluso en el Congreso del PSOE se ha reconocido que las cosas se están haciendo bien y que las lenguas cooficiales són una riqueza común, por qué presentan vds. en negativo una medida pensada para integrar y no para segregar?
Que lo haga El Mundo o la Cope... bien, però por qué se suma El País que tiene una redacción en Cataluña que conoce bien la situación y las razones de estas medidas? Por favor, no echen más leña al fuego en una polémica capitalizada por la derecha más integrista de España o por aquellos que entienden España como una realidad unívoca y no plural.!

Por favor, director, expliquen las cosas en profundidad para unos lectores que no disponen de información completa y para los que su primera página de hoy les puede haber provocado una vez más el desconcierto y una visión sesgada de lo que se hace en Cataluña.

Atentamente

diumenge, de juliol 06, 2008

Santa Nebrera, verge i màrtir

Montserrat Nebrera va entrar a la política per curiositat intel.lectual de la mà de Josep Piqué. Penso que els Mitjans de Comunicació la vam posar a l'aparador i l'ala renovadora del PP es va fixar que aquella professora de la Universitat Internacional tenia ganxo com a polemista. Jo recordo, dirigint a Barcelona Televisió un espai de debat que en moments d'absència de portaveus del pensament conservador vam descobrir-la: una dona que sabia parlar, que argumentava bé, que tenia bona imatge i es va convertir en un referent dels tertulians de la dreta civilitzada del país.
M'he retrobat amb ella al Parlament. Hem tingut l'ocasió de comentar la nostra experiència política, cadascú en posicionaments ben diferents però els dos amb ganes d'aportar aire fresc a les nostres formacions polítiques.
Avui Nebrera s'ha fet políticament gran. Ha madurat als ulls dels militants del PP i als ulls de l'opinió pública. Continua sent de dretes, continua defensant els valors conservadors en el camp dels models familiars, dels models econòmics, dels models d'estructura territorial de l'Estat... però és una dona que no s'ha sotmès a la dinàmica interna de les jerarquies de partit. Ha estat heterodoxa en aquest sentit. Ha estat rebel i ha lluitat per la llibertat de pensament al si del partit que la va acollir com a militant.
Això li ha exigit esforç, tenacitat, duresa, valentia... I ha aguantat. Per això li dic "santa" Nebrera. Li dic també verge en sentit figurat perquè s'ha deixat estimar sense tastar encara la mel del poder. amb una certa ingenuitat s'ha tirat a la piscina sene tenir en compte que la podria trobar sense aigua o hi podria trobar els cocodrils esperant-la per cruspir-se-la. Li dic màrtic perquè l'han crucificat, l'han pressionat, l'han desqualificat i han intentat de marginar-la. N'ha sortit victoriosa moralment. Per això ahir al vespre li vaig enviar un correu amb aquest text:

"Et felicito molt sincerament!. Penso que avui has fet un gran servei no només al PP sinó a la dinàmica interna dels partits. Has estat no només una rebel sinó una dona que té unes idees, una manera de veure la política i la funció del propi partit i ho sap defensar. Segur que has passat hores baixes, de molta tensió... però la pròpia militància al final t’ha donat un suport que ni tu mateixa et deuries imaginar. Jo que he seguit de prop la teva trajectòria me n’he alegrat i m’he sentit solidari de la teva gosadia. No sé que faràs ara amb la nova presidenta. Què et deixaran fer al Grup parlamentari. Tindrem ocasió de parlar-ne. De moment, descansa de l’esforç però amb aquella íntima sensació que ha valgut la pena!."

Ella m'ha contesat agraint les meves paraules.
I això no treu que demà mateix ens tornarem a veure les cares en el debat perlamentari des d'optiques polítiques ben diferents, però amb el respecte que dóna saber que tens davant una dona amb una trajectòria de coherència.
vvfkfyp