Fer pinya. Ni frustracions ni divisions

La festa no va ser desbordant però s'ha de reconèixer que el 13D va escriure una pàgina imaginativa en l'estratègia mobilitzadora del sector independentista. Una manera nova d'agitació reivindicativa i pacífica d'aquells que aspiren a viure en una Catalunya deslligada d'Espanya i amb estat propi. Van triar bé el territori, els segments de la població i la litúrgia de les urnes. Van saber atreure l'atenció de correligionaris sobiranistes d'altres territoris que van qualificar d'observadors internacionals. El programa era atractiu. A l'hora canònica d'obertura dels locals de votació van aixecar el teló, van encendre els focus i van escenificar la consulta amb aires festius i alhora contestataris: tots els ingredients per atreure càmeres i micros i plumes per immortalitzar la jornada. Des del primer moment se sabia que el peix estava venut.
L'endemà, però, es notava la ressaca. Es tornava a la crua realitat d'un país que anava a treballar com cada dia. Els de Santa Coloma de Gramenet ho feien amb més alegria perquè estrenàven metro. Els ecologistes miraven cap a Copenhague. Els pacifistes solidaris es preocupaven per l'evolució del cas d'Aminetu Haidar. Els sindicalistes es preocupaven per l'impacte de la seva mobilització en defensa de l'ocupació. Els culés esperaven la competició del Mundial de clubs... "...cada uno con su tema..."
Confesso que jo em vaig despertar preocupat per tres coses:
1.- pel risc de generar noves frustracions entre aquells que, insatisfets amb la situació actual, pensen que amb el vot de diumenge obren camins de canvi més ràpids i viables per a un futur millor. La democràcia està basada en el treball polític dels representants de la ciutadania, triats lliurament en cada convocatòria electoral. Fer creure que hi ha dreceres alternatives és crear les condicions de noves frustracions que la història massa sovint ens diu que poden degenerar en fòrmules gens democràtiques. Costa d'acceptar que la política és l'art del possible. En cada situació és imprescindible recordar que "quan no es pot, no es pot, i a més és impossible..."
2.- Pel risc de divisió entre els set milions i mig de catalans que estimem el país amb la mateixa intensitat que els que van votar diumenge. En el 78% de la població que podent anar a votar no ho va fer, n'hi deuen haver molts que no estaran d'acord amb el sí. Molts segurament estaran d'acord en mantenir lligams amb la resta d'Espanya i potser uns altres que ni tan sols s'ho volen plantejar. Considero que si avui fa falta alguna cosa és precisament accentuar tot allò que ens fa sentir un sol poble i fer pinya. No és positiu accentuar espais de divisió. És l'hora de la unitat a l'entorn de l'Estatut. La seva defensa, avui per avui, ha de continuar sent l'objectiu més unitari per a la defensa de Catalunya i del nostre autogovern.
3.- Pel paper dels nostres mitjans públics que, humilment i al meu modest capteniment, no es van limitar a informar del fet i dels resultats sinó que van optar o van acabar sent-ne dinamitzadors, abans, durant i després de la diada de la consulta. Equiparar la jornada a una contesa electoral pel que fa al desplegament, a la informació puntual, al degoteig de les dades de participació, a la quasi exclusivitat de testimonis dels promotors de la consulta i de la resposta afirmativa, els van convertir en aliats declarats. En contrast, era inevitable recordar les reticències dels professionals als espais de propaganda gratuita en les campanyes electorals amb les notes de desacord que aquesta vegada no van ni tan sols plantejar, fent en canvi, un seguiment generós, intensiu i apenes contrastat de l'esdeveniment.