dimecres, de gener 24, 2007

Eutanàsia: un dret que ha de madurar des de baix

Els drets no s'imposen. Quan són col.lectius s'han de protegir. El blindatge dels drets col.lectius prenen forma de llei.
És un dret l'eutanàsia? Hi ha divisió d'opinions perquè, entre d'altres coses, no tots o no sempre tothom vol dir el mateix quan defensa o condemna l'eutanàsia.
El malalt que té una malaltia incurable que li porta sofriments permanents i difícilment suportables pot desitjar escurçar-se la vida i/o demanar que no li allarguin mecàniment. El meu pare va morir als 99 anys. En les quatre darreres setmanes, quan patia per la insuficiència respiratòria cfeixent, repetia sovint: perquè costa tant de morir! Hi ha gent que no és la vellesa la que tanca el seu cicle vital sinó la malaltia que impedeix de viure amb un mínim de dignitat.
Cada vegada que es dóna un cas de persona que al desig de morir hi ha afegit uns mitjans que li han permès d'acomplir la seva voluntat d'escurçar la vida, es replanteja el debat ètic de la legitimitat de l'eutanàsia. El cas de la mort fa uns dies de Madeleine Z n'és una mostra. Carme Figueras en va fer una consideració valenta en el seu blog que després Pilar Rahola va citar i va ampliar. S'han publicat cartes. N'hi havia una a El País signada per Ana Alonso de Las Palmas de Gran Canaria que deia que probablement per insuficiència de suport social el govern Zapatero no promourà la despenalització de l'Eutanàsia. Probablement tingui raó. Les lleis arriben quan hi ha un gruix de demanda social i la demanda social es produeix després d'un ampli debat en l'opinió pública. Cal aprofitar el moment per obrir-lo a fons.
El cas de Ramon Sampedro i la pel.licula Mar adentro, el cas de l'italià Piergiorgio Welby i el cas de Madelaine Z ha tornat a incidir en aquest debat ètic. És important que en aquest debat hi diguin la seva els metges, les associacions per a la mort digna, l'església, els psicòlegs i també els partits polítics o els polítics individualment. Jo penso que cal anar a una despenalització. Jo penso que ho hem de dir i ho hem d'argumentar amb tots els matisos que facin falta.
Curiosament la setmana passada llegia a El País les discrepàncies que sobre aquest punt tenien dos cardenal de l'església catòlica: El cardenal Camillo Ruini, president de la Conferència epìscopal i el cardenal Martini, arquebisbe de Milà. Martini demana un debat al si de l'església sobre aquest punt i afirmava que la renúncia a un aferrissament terapèutic no es podia anomenar eutanàsia. Per tant, ho justificava èticament. Són nous simptomes d'un debat que s'obre camí fins i tot al si d'institucions que tenen la defensa de la vida i la condemna de l'eutanàsia com un element nuclear de la seva doctrina.
Us convido a sumar-vos-hi.

1 comentari:

sargantana ha dit...

Fa 1 hora que busco a Internet informació sobre el càncer relacionat amb el tema no de qualitat de vida sinó de qualitat i dignitat de mort. La persona que a l'habitació del costa manté les constants vitals i prou, maleïda per una metàstasi al cervell, ja no és ma mare. Gràcies perquè a l'article remets a altres discussions sobre el tema. Joan Llinàs Suau.