Estem acabant el curs polític i totes les formacions volen deixar els deures fets per tenir encarat el proper curs que es preveu difícil econòmicament i socialment.
ERC ha fet seu congrés. No l'ha tancat bé. No hi ha hagut capacitat d'integració de les diverses famílies que conviuen sota el paraigua de l'esquerra independentista. Quan un congrés no es tanca bé deixa sempre una mena de bomba de rellotgeria per explotar. Pot ser que sigui desactivada a temps però pot ser que exploti en el moment menys oportú. He parlat personalment amb tots els corrents presents en el Congrés. Tothom admet que el debat ha deixat ferides obertes i s'han produit trencadisses no desitjades. A títol molt personal un dels personatges defenestrats en el Congrés em confessava que ell ho estava digerint prou bé però que en cavi era molt dur de pair per a la seva família a la que havia sacrificat molts anys per la dedicació absoluta a la seva tasca política i ara tenia la impressió que li havien donat una patada al cul sense miraments... Són un de tants aspectes emocionals derivats del compromís polític.
Em preocpa les derivades que això té o pot tenir per al govern d'Entesa. No ho podem passar per alt. Qui serà l'interlocutor en el govern d'aquesta ERC sorgida del Congrés? Puigcercós?, Carod? Predominarà la responsabilitat de partit de govern o les estratègies utòpiques dels més radicals independentistes? Què passarà al setembre a l'arrencada del nou curs? Què passarà després de la sentència del Constitucional? Estic segur que el President Montilla ha tingut temps de plantejar-se totes les alternatives. Serà un curs, la crònica del qual, ni està escrita ni es pot avançar.
Congrés del PP a València. Una altra dada important del panorama polític. Rajoy ha aconseguit el que semblava impossible: imposar la seva gent i donar la imatge de gir cap al centre. Però deixa també els crítics amb l'Aznar al capdavant, descol.locats però no vençuts. No hi ha dubte que la nova executiva té un aire nou, gairebé tots menys el propi Rajoy que vcol aparèixer com alliberat dùn paper que l'aznarisme li havia assignat. Tanmateix, no ens enganyem: El PP és la dret que aplega totes les sensibilitats de la dreta i m'atreveixo a dir del postfranquisme. El seu objectiu és evitar el vot de càstig d'un sector que vota el PSOE per no veure el PP al govern. Es un repte per a ells i és un repte per als socialistes. Tenim el risc, des del socialisme de voler llimar tant les arestes que tenen color d'esquerra progresista que deixi de ser un pol de referència del tot una franja de l'electorat que ens vota perquè confia en un govern i en una política alternativa de progrés en mig d'una crisi global on s'hi kuga el benstar de les capes més febles de la nostra societat. Las situació general es preveu crítica en els propers dos anys. La temptació és sumar-se a fer polítiques conservadores i proteccionistes dels interessos dels de sempre... Em preocupa les línies de fons de la política social europea: el tema de les 65 hores setmanals, el tema de la política d'immigració. I com a catlà em proecupa el gir centralista de les polítiques comptencials i territorials del govern Zapatero.
Em pregunto: serem capaços des de la societat civil, des del PSC, des de la Convenciói pel futur, des de Ciutadans pel Canvi de mantenir l'aposta per la renovació, per l'Espanya federal, per una nova llei electoral, per la defensa de la pluralitat, per la interculturalitat...?
ERC ha fet seu congrés. No l'ha tancat bé. No hi ha hagut capacitat d'integració de les diverses famílies que conviuen sota el paraigua de l'esquerra independentista. Quan un congrés no es tanca bé deixa sempre una mena de bomba de rellotgeria per explotar. Pot ser que sigui desactivada a temps però pot ser que exploti en el moment menys oportú. He parlat personalment amb tots els corrents presents en el Congrés. Tothom admet que el debat ha deixat ferides obertes i s'han produit trencadisses no desitjades. A títol molt personal un dels personatges defenestrats en el Congrés em confessava que ell ho estava digerint prou bé però que en cavi era molt dur de pair per a la seva família a la que havia sacrificat molts anys per la dedicació absoluta a la seva tasca política i ara tenia la impressió que li havien donat una patada al cul sense miraments... Són un de tants aspectes emocionals derivats del compromís polític.
Em preocpa les derivades que això té o pot tenir per al govern d'Entesa. No ho podem passar per alt. Qui serà l'interlocutor en el govern d'aquesta ERC sorgida del Congrés? Puigcercós?, Carod? Predominarà la responsabilitat de partit de govern o les estratègies utòpiques dels més radicals independentistes? Què passarà al setembre a l'arrencada del nou curs? Què passarà després de la sentència del Constitucional? Estic segur que el President Montilla ha tingut temps de plantejar-se totes les alternatives. Serà un curs, la crònica del qual, ni està escrita ni es pot avançar.
Congrés del PP a València. Una altra dada important del panorama polític. Rajoy ha aconseguit el que semblava impossible: imposar la seva gent i donar la imatge de gir cap al centre. Però deixa també els crítics amb l'Aznar al capdavant, descol.locats però no vençuts. No hi ha dubte que la nova executiva té un aire nou, gairebé tots menys el propi Rajoy que vcol aparèixer com alliberat dùn paper que l'aznarisme li havia assignat. Tanmateix, no ens enganyem: El PP és la dret que aplega totes les sensibilitats de la dreta i m'atreveixo a dir del postfranquisme. El seu objectiu és evitar el vot de càstig d'un sector que vota el PSOE per no veure el PP al govern. Es un repte per a ells i és un repte per als socialistes. Tenim el risc, des del socialisme de voler llimar tant les arestes que tenen color d'esquerra progresista que deixi de ser un pol de referència del tot una franja de l'electorat que ens vota perquè confia en un govern i en una política alternativa de progrés en mig d'una crisi global on s'hi kuga el benstar de les capes més febles de la nostra societat. Las situació general es preveu crítica en els propers dos anys. La temptació és sumar-se a fer polítiques conservadores i proteccionistes dels interessos dels de sempre... Em preocupa les línies de fons de la política social europea: el tema de les 65 hores setmanals, el tema de la política d'immigració. I com a catlà em proecupa el gir centralista de les polítiques comptencials i territorials del govern Zapatero.
Em pregunto: serem capaços des de la societat civil, des del PSC, des de la Convenciói pel futur, des de Ciutadans pel Canvi de mantenir l'aposta per la renovació, per l'Espanya federal, per una nova llei electoral, per la defensa de la pluralitat, per la interculturalitat...?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada