nostàlgia amb correbous

Ahir es va fer el darrer Ple de la legislatura que per a mi era també el darrer ple com a diputat. He renunciat a anar novament a les llistes del PSC. La d'ahir va ser una jornada emotiva personalment. A diferència d'altres Plens vaig voler estar present d'una manera continuada a l'hemicicle com si volgués empapar-me per darrera vegada de la vivència que he acumulat al llarg d'aquests quatre anys de legislatura. La vida parlamentària és complexa, amb moments de treball molt intens i uns altres de més relaxats, però sempre és enormement gratificant: vius el dia a dia de la política des de dins, les relacionss amb la resta de diputats del propi grup i dels altres grups és sempre enriquidora i acaba fins i tot deixant al marge les afinitats o discrepàncies polítiques per esdevenir una relació personal franca i noble. Ahir mirava la presidència de l'hemicicle i recordava amb emoció el dia que vaig ocupar aquella presidència com a diputat de major edat durant la constitució del Parlament el 19 de novembre del 2006. Ahir s'acumulaven records i feina feta, des de la ponència de la llei del Memorial Democràtic fins a la de la llei del cinema. Moments viscuts intensament que ara passen a ser ja records d'una passat de compromís polític de primera línia.
Ahir vam aprovar les quatre darreres lleis. L'última va ser la de l'empara de les festes dels correbous. Hi vaig votar en contra, diferenciant-me de la resta del meu grup parlamentari juntament amb la diputada gironina Núria Carreras. Feia dos mesos que m'havia arrenglerat a favor de la ILP que suprimia les curses de braus a Catalunya. Ahir em va semblar del tot coherent votar en el mateix sentit: en contra del manteniment de les festes dels correbous perquè considero que, malgrat que no acabi amb la mort dels toros, no deixen de tenir un component d'agressió física i psiquica d'uns animals que els humans convertim en divertiment i espectacle. Tot és discutible però estic convençut que en la ciutadania catalana no són pas poques les persones que comparteixen una sensibilitat refractària a tota mena de sofriment gratuit i per divertimento dels animals, i els diputats no deixem de ser delegats de la ciutadania que en nosaltres ha de poder sentir-se representada a l'hora de fixar posicions. Segur que entre l'electorat socialista hi ha gent contrària a convertir en espectacle la juguesca amb animals indefensos i jo ahir em vaig sentir portaveu amb el meu gest, amb el meu vot..
Va ser per a mi la darrera votació que vaig fer lliurement responent exclusivament a la meva manera d'entendre, en la tramitació d'una llei, la sensibilitat que hem de tenir i promoure en el tractament dels animals.
S'ha acabat la tasca parlamentària. Ara vindrà un temps de descompressió però no d'inactivitat política. Participaré en la campanya, explicaré la feina feta des del Parlament i des del govern, que no és pas poca i estaré pendent de la resposta de l'electorat que estic segur que sabrà comprendre el salt que s'ha donat aquests quatre anys en l'autogovern, en la vertebració del país, en la consolidació dels serveis socials i en la voluntat de defensar aquí i a Madrid tot l'Estatut per poder avançar com a nació pròspera, en un clima de convivència interna allunyat de projectes i aventures que portin germens de confrontació i divisó.
Aquesta tarda aniré al Saló de Cent a escoltar el pregó de la Mercè que farà el poeta, l'arquitecte de la paraula poètica, Joan Margarit. Serà una manera d'amorosir el trànsit cap a la condició de ciutadà.

L'hora del relleu

Avui estic una mica trasbalsat. Sentir-te encara diputat i saber que no ho tornaràs a ser provoca anímicament sensacions contraposades. Ahir vaig comunicar al President Montilla la meva decisió de no postular-me per anar a les llistes electorals. No vol pas dir que tingués un lloc garantit però era versemblant de poder aspirar a una segona legislatura. Finalment m’he exclòs d’aquesta cursa i la veritat que sento com una mena de salt a un terreny desconegut i és que la política professional és com una petita droga que enganxa. I temo raonablement que pugui provocar a curt termini una mena de síndrome d’abstinència. Per a mi l’experiència d’aquests quatre anys al Parlament ha estat apassionant. Ha estat de fet com la culminació d’un compromís polític personal que arrencava del final del franquisme, que va continuar amb l’etapa de la transició, que es va traduir després en la passió professional per la informació i debat polític en els mitjans audiovisuals i que, sortosament, ha acabat amb el privilegi de ser elegit democràticament diputat al Parlament i poder veure i viure la política des de dins amb tots els seus clarobscurs. Balanç extremadament positiu.
Quan ara arriba el moment just de passar pàgina faig ja l’esforç de començar a mirar l’escenari polític amb una mica de distància. Jo vaig entrar en política de la mà de Ciutadans pel Canvi, la plataforma engegada per reforçar la candidatura de Pasqual Maragall. Un dels objectius de la nostra plataforma era no només el canvi de color polític a la Presidència de la Generalitat sinó canviar les formes i la manera de fer política, més lligada a la participació ciutadana, menys sectària o partidista, de més proximitat, més transparent. Eren moments d’optimisme i de voluntat renovadora. Confesso que no hem avançat molt en aquest camí. I no ha estat fàcil l'experiència de govern de coalició. En alguna aposta estratègica els interessos de partit han passat pel damunt del interessos del país. No sempre s’ha sabut explicar la feina feta des del govern i no sempre s’ha trobat la complicitat dels mitjans de comunicació per poder-ho fer. Des de l’oposició no s’ha jugat a fer país sinó a burxar en totes les ferides obertes per les circumstàncies derivades, per exemple, d’una difícil tramitació de l’Estatut, d’una crisi que ha repercutit en l’acció de govern o de les dificultats de mantenir cohesionats els tres socis del govern.
Jo he viscut aquests moments. Hi he treballat des del Parlament. Com a portaveu de Cultura del grup Socialistes-Ciutadans pel Canvi. Arribo al final satisfet de l'experiència. Ara decideixo que és hora del relleu. Com a membre de CpC queda clar que amb el meu gest vull enviar un missatge molt simple, que no és altre que el de dir que la dedicació a la política hauria de ser transitòria. Que no és propietat de ningú. Que hi ha compromís personal però que s'exerceix per delegació. Voldria que quedés clar que CpC no som “ciutadans pel càrrec” com alguna vegada s'ha ironitzat, sinó ciutadans per forçar els canvis, uns canvis que en aquest moment estan per fer i que avui centrem d'una manera molt específica en l’aposta per la via federal, la reforma constitucional per a fer-ho viable i el compromís per a tenir la nostra llei electoral catalana. Uns altres ho forçaran. Jo no renuncio al compromís i després del 28N probablement s’obriran noves portes per a repensar de dalt a baix el paper i la representativitat dels partits i la manera de fer política. Jo no deixaré de ser-hi.

Les síndromes i les pulsions en la cruïlla electoral

Convergència i Unió corre el risc de patir la síndrome que acompanya al corredor que lidera totes les etapes de la cursa prèvies a la meta: la de no poder o no saber aguantar finalment el ritme i veure com li toca gairebé els talons el que tenia fins fa ben poc a molta distància.
Convergència i, potser d'una manera més personal, Artur Mas, té o tenen set de poder. Al llarg de tota la cursa han patit una primera síndrome: la síndrome de l'abstinència d'un poder que al llarg de 23 anys havien considerat gairebé com un patrimoni inqüestionable i que van perdre en deixar Pujol el tron `presidencial. El primer govern d'esquerres, amb un Maragall de president, avalat d'entrada per més vots que els de CiU malgrat que no es traduissin amb més escons, va deixar Mas a l'oposició tres anys. Després, i malgrat obtenir CiU més vots i més escons, les matemàtiques parlamentàries ven fer que es reedités la coalició d'esquerres amb Montilla de President. Tinc la impressió que a Montilla CiU l'ha vist sempre com un president que s'ha colat sense els mèrits acreditats que ha de poder exhibir qui ocupa la presidència de Catalunya.
Convergència ha passat set anys a l'oposició, fora de les institucions i del poder polític però el partit d'Artur Mas no ha deixat d'ocupar parcel·les de poder en el camp empresarial, econòmic i sobretot mediàtic que li han permès aguantar la travessa del desert amb unes bones crosses que ara el podrien catapultar un altre cop al poder polític. Tanmateix, com a bons catalanets a la tropa de Mas se'ls ha de recordar lka cita popular: "No diguis blat que no estigui al sac i ben lligat"
Estem en precampanya. En circumstàncies normals aquest temps, com la mateixa campanya, està pensada per clarificar posicions, avaluar la feina feta, proposar iniciatives de govern, marcar un full de ruta en el marc d'un projecte de país... però assistirem a la frase feta, a la píndola mediàtica tan generalista que tothom la pot interpretar com vulgui.
Hi ha dos elements capdals en les campanyes: l'estratègia de cada força política i el rigor o imparcialitat dels mitjans a l'hora de transmetre les idees, els continguts, les propostes de fons que facin els partits. Sovint el debat en els mitjans es fa a partir d'un exabrupte d'un polític que genera una rèplica i es converteix en el nucli de les tertúlies on entre els els participants predominen els que vana amb la lliçó apresa per portar l'aigua al molí de qui els ha sabut mimar.
Una perla d'aquests dies: les paraules de Montilla assenyalant el risc de les "pulsions separadores". La lectura "partidista" qualificant de "partidista" l'expressió del president és una mostra de com el llenguatge de campanya estarà sotmès a tota mena de manipulacions semàntiques de difícil comprensió per part de l'electorat. Podem dir que qui no està d'acord en reduir la pulsió separadora, de dins o de fora de Catalunya, és que està a favor de la pulsió independentista? Ho podrien dir més clar i no quedar-se només en la simple desqualificació no argumentada?.
Ho aniré seguint des del bloc que, vés a saber si d'aquí a unes setmanes, haurà de canviar de títol.

La feina feta i les presses

Final de legislatura. Es hora de fer balanç. Els electors posaran la nota el dia de les eleccions. Es important en aquests moments explicar la feina feta, no tant com a moneda de canvi o de rendibilitat electoral sinó per honestedat política. Penso que la campanya hauria de ser el repàs d'aquesta feina feta i la resposta als nous reptes que el país té plantejats. Des dels mitjans s'ens està intoxicant amb un altre tipus de debat que omple les pàgines de política catalana: el debat sobre sobiranisme, sobre l'aposta independentista promoguda per uns grups que volen fer creure dues coses: que el pas a la independència és cosa de bufar i fer ampolles i que amb una Catalunya independent el conjunt de problemes de la ciutadania es poden resoldre avui per demà. La crisi econòmica, la feina estable, la política fiscal, els serveis socials en salut, en educació, la seguretat ciutadana, l'habitatge, el medi ambient, la dependència, la llengua, la convivència, l'emigració, la seguretat social, la justícia, la demografia, les noves tecnologies, la cultura, la creativitat artística, l'esport... són capítols que han de formar part d'un programa de propostes per part d'aquells que volen obtenir el suport de l'electorat. No podem permetre que el debat electoral se centri en àmbits identitaris. Es cert que hi ha un capítol que totes les forces polítiques estem obligats a plantejar-nos que és redefinir les relacions amb Espanya. Una vella qüestió que no es pot resoldre només amb un blanc o negre sinó que té altres components i matisos. L'alternativa a l'actual situació no és només la ruptura. Pot ser, volem que sigui un canvi de model de relacions interestatals a través de l'aposta federal que permet un creixent autotogovern i una redefinida complicitat amb la resta de comunitats confederades que es podrà revisar i matisar i redefinir de forma periòdica si es vol. Aquest és el marc però cal definir polítiques pròpies en tots els àmbits. Això ja ho han estat fent els govern presidits per Maragall i Montilla. I s'ha fet molt i s'ha fet bé i s'ha fet una altra cosa. S'ha fet un assaig difícil però molt útil de compartir govern amb altres forces d'esquerra. Això és un actiu per als socialistes que hem liderat aquets dos governs de coalició. Ho hem de dir orgullosos i hem d'aprendre de l'experiència.
Ara ve una nova etapa. Repassem la feina feta. Ho miraré d'escriure aquests propers dies. Tenim un capital acumulat que ens dóna peu a esperar que els ciutadans ens tornin aa fer confiança.

la represa

Torno de viatge de vacances. He vist bellesa però també molta pobresa. Des del món de l'abundància, malgrat la crisi, he tocat de prop el món que lluita només per la supervivència. Les divises que arriben dels immigrants permeten mantenir els mínims d'una població condicionada pel clima, condicionada per la manca d'infraestructures, amb una fractura insalvable entre món urbà i món rural. Les inversions són minses perquè no semblen rendibles. Només la UE que hi té un ambaixador català en la capital del país (Josep Coll), aposta per posar les bases que permetin passar de pais subdesenvolupat a país en vies de desenvolupament. Estic parlant de Cabo Verde, antiga colònia portuguesa que vol mirar més cap a Europa que cap al continent africà. No ho té gens fàcil.

Aterro de nou a Barcelona i retrobo el debat polític que hi vaig deixar: Clima preelectoral amb la sensació d'una ciutadania fatigada del debat sobre les relacions Espanya-Catalunya. Lleigeixo dos articles ben contraposats: el de Suso de Toro denunciant l'anticatalanisme imperant a Espanya que justifica o convida al divorci i l'article d'Arturo Pérez Reverte que avala precisament aquest menyspreu per les reivindicacions de més autogovern. I tot això condiciona el debat preelectoral que la dreta mirarà de centrar en els trets identitaris més que no pas en els temes de polítiques socials, de sortida de la crisi, d'infraestructures, de serveis, de convivència... M'agradarà participar en el debat polític de campanya si finalment el PSC em fa confiança a l'hora de compartir llista i programa electoral.

La setmana entrant està programada la trobada de Vilopriu. No sé si Montilla ho aprofitarà per anunciar la data electoral però, si més no, el seu discurs marcarà l'aposta socialista que aquesta vegada serà sens dubte nítidament diferenciat de la resta. Autogovern, Estatut a fons, via federal, progrés, valors cívics, convivència, catalanitat, cultura.

Em sorprèn l'optimisme de CiU. Em preocupa el protagonisme que tindran en el campanya els mitjans propers al nacionalisme més identitari. La divisiò de les propostes independentistes no sé si són degudes als personalismes dels promotors o són maniobres que en la pràctica afavoreixen la indefinició convergent que sempre neda i guarda la roba.

Acabo deixant constància d'un alegria molt compartida: la victòria ahir del Barça davant del Sevilla. Un partit esplèndit. Un nou aval per l'equip del Pep. Ens va fer gaudir d'un vespre culé. que duri!

Les notícies somortes de l'agost

Agost és un mes en el que les notícies no acostumen a tenir el ressò habitual. Els comunicadors ho saben i sovint ho aprofiten per filtrar informacions que no volen que siguin cridaneres. Avui els diaris en posen una de molt grossa que el jutge Solaz, quan torni d'unes "merescudíssimes" vacances, s'encarregarà de treure-li el suc judicial i penal que correspongui. Em refereixo a l'informe de l'Agència Tributària sobre les comissions pagades per Ferrovial al Palau i que després es desviaven cap a CiU. Es va veure clar en la comissió d'investigació del Parlament i que ara l'Agencia confirma amb escreix. CiU ja no pot enredar la troca. Gairbé 6 milions d'Euros han engreixat les arques de CiU per fer oposició al tripartit. Tot apunta de forma molt clara que el partit que aspira a governar la Generalitat no té les mans netes i l'electorat ho ha de saber. Artur Mas haurà de donar explicacions i no tirar pilotes fora ni fer-se el victimista com ha fet fins ara. Confio que el jutge Solaz, després de les vacances s'afanyi a dirimir responsabilitats i posi fil a l'agulla d'un procés que està a cridat a passar a la crònica de la corrupció política, a la catalana, més ben muntada de la història

Una altra notícia a les portes de l'estiu: la renúncia d'Antoni Castells a anar a les llistes del PSC. Gest valent i potser contradictori si no es veu com una aposta per repensar les relacions de Catalunya amb Espanya i del PSC amb el Psoe. No es pot intepretar com un cop de porta sinó com un punt d'inflexió d'unes relacions malmeses per una història de desencontres i que s'han de refer des de posicionaments ben delimitats per cada una de les parts. L'encaix de Catalunya amb Espanya, al que els socialistes no han de renunciar, requeix aliats d'una i altra banda i és evident que l'únic soci potencial per a fornir aquesta aliança és el PSOE, però el PSC no hi pot apareixer com una simple part del tot sinó com un sujecte amb veu pròpia que s'ha de fer sentir en els àmbits de representació democràtica a nivell d'Estat. Castells, des del PSC, ha d'ajudar a trobar la fòrmula.

Una darrera notícia que m'ha preocupat avui: la subvenció de la Generalitat a l'Acció Culutral del País Valencià que dirigeix Eliseu Climent. No puc entrar en desqualificació política perquè desconec els compromisos contrets entre les dues parts, però confesso que d'entrada no em fa bona pinta i que en el futur ens veurem obligats a repensar aquesta mena de subvencions gestionades des de fora de Catalunya però mantingudes pel govern que administra els pressupostos culturals, més aviat migrats, del país.

"Gràcies, sr. Balcells, pel seu vot!"

Ahir, després d'un dia dens al Parlament, tornava a casa cap a les nou del vespre. En baixar del cotxe em vaig creuar amb un matrimoni de mitja edat que passejava el gos i em van cridar per dir-me: "Sr. Balcells, gràcies pel seu vot al Parlament. Li ho volem agrair". Va ser un gest espontani de persones que apenes coneixia i em va cabar de confirmar que el vot per acabar amb les curses de braus a Catalunya reflectia una sensibilitat àmpliament compartida entre la ciutadania. No sé què vota aquest matrimoni que em va saludar però el debat d'ahir traspassa els colors partidistes i penso que és molt transversal. Estic satisfet d'haver representat la sensibilitat dels que considerem que el sofriment dels éssers vius no pot ser mai un espectacle lúdic per als humans.
Avui a primera hora he repassat els diaris, els d'aquí i els de la resta de l'Estat. I lamentablement he tornat a comprovar que la lectura políticament sectària s'ha imposat en la premsa madrilenya. Em dol i sento la impotència de no poder fer la pedagogia de qui vol accelerar el pas cap a una societat lliure d'espectacles sagnants, que és cert que tenen una història, que han estat un referent d'una manera d'entendre "l'art" de la lluita de l'home contra la bèstia però que avui topen contra una nova sensibilitat que ens fa condemnar el sofriment gratuit i programat exclusivament per a gaudi dels humans.
Em deia un fotògraf del Parlament que ha cobert sovint les "corrides" que ha vist com arribaven a la cursa autocars de turistes i que moltes vegades ha pogut captar la sortida de la plaça de turistes que ploraven i marxaven perquè no podien resistir l'espectacle que entenien com una gran crueltat contra els animals.
Siguem valents. Siguem, però, didàtics. No vulguem enfrontar Catalunya amb Espanya. Aquest no és debat. Fem pedagogia i estic segur que la història ens donarà la raó als que hem volgut accelerar el canvi, aturant l'espectacle taurí a Catalunya.

Casdascú amb el seu preàmbul

A 'debat.cat' em van demanar un article sobre el debat al Parlament de la sentència del TC. Vaig escriure això:

....

En el darrer segon i en un cop d’audàcia, el President Montilla es va treure un as de la mànega i va salvar in extremis el Ple extraordinari sobre la sentència de l’Estatut aconseguint aprovar, per una gran majoria, una proposta que reproduïa el preàmbul de l’Estatut del 2006. Era qüestió de dignitat. Era un gest de fermesa en la defensa irrenunciable dels principis inspiradors de l’Estatut.Al llarg del Ple, pocs diputats van estar absents de l’hemicicle durant les intervencions dels portaveus de CiU, PSC, ERC i ICV-EUiA. Menys quòrum, durant els parlaments del PP i del Grup Mixt. Val a dir, tanmateix, que el de divendres va ser un Ple de monòlegs successius. Després d’una contundent declaració del president Montilla, en la que és feu ressò de l’impacte negatiu de la sentència i del rebuig de la mateixa per part de la ciutadania, cada grup, cada portaveu, en la seva intervenció, va posicionar-s’hi. Cada intervenció va sonar com una síntesi de l’argumentari que ressonarà d’aquí a pocs mesos en la campanya per a les autonòmiques. Cadascú va trobar la manera d’ensenyar el carril per on pensa transitar per competir en la cursa autonòmica.Quatre grups parlamentaris, 115 diputats, van votar la proposta del president Montilla que recull la filosofia de la llei orgànica que dóna cobertura al nostre autogovern. El preàmbul és com el compendi de les regles del joc democràtic i constitucional que els signants es comprometen a defensar i compartir.Però en la “prèvia”, en el discurs inicial de cadascú, més enllà de la desqualificació dels àrbitres per haver qüestionat seriosament algunes de les regles del joc estatutari, el que van fer els portaveus, l’un darrere l’altre, va ser ensenyar el mostrari més significatiu i més atractiu de la seva oferta política. Una proclama de missatges i frases de bon sentir per als ‘hooligans’ respectius i un recordatori de tòtems o de crits de guerra per reforçar-ho degudament.Albert Rivera centra el discurs en la desqualificació dels que critiquen els àrbitres i demana explícitament l’expulsió dels contestataris del terreny de joc.El PP, acusat per la resta de ser la causa de tots els mals, lamentava de fet que els àrbitres s’haguessin quedat curts en la interpretació de les regles del joc i estava a l’espera que els recursos pendents acabarien reblant el clau per deixar KO la nostra llei de lleis.CiU pretenia nedar i guardar la roba. Tocar campanes i anar a processó. Tenia clara la denúncia però quedava desconcertada a l’hora de marcar la pista a seguir. Cal canviar de ruta, deia Mas, potser també de bandera, entenien uns altres, però no va poder aclarir on vol o on pot portar el camí alternatiu. Perquè han perdut la brúixola. ERC feia creu i ratlla. Es donava de baixa i anunciava que s’inventaria una altra competició amb uns altres regles de joc. De moment, Puigcercós ensenyava el nou escut, la nova bandera convençut que engrescava la seva afició i retenia els que escolten altres sirenes.ICV va demostrar que s’havia llegit la sentència però es negava a abandonar el camp a l’espera que els aliats acabessin de capgirar els resultats.Els socialistes van ocupar tot el terreny de joc. Ni canviarem de bandera, va dir Iceta, ni deixarem la competició. La lliga continua. Els àrbitres seran substituïts. Tornarem a marcar el camp i podrem jugar el nostre joc. Les targetes vermelles del TC seran un esperó per canviar el model de competició, que farem federal amb la complicitat dels que des de fora senten també com a seva la causa de Catalunya.Divendres passat es va escenificar un preàmbul, preàmbul que anuncia una cruïlla. Cadascú s’hi va retratar. A la tardor, els ciutadans podran posar la qualificació de tots els participants.

Si no vols "caldo", dues tasses!

Avui serà una dia que quedarà enregistrat en la història de Catalunya. Centenars de milers de catalans sortirem al carrer per defensar la nostra dignitat com a nació, com a poble. Ahir en parlava llargament amb el meu fill Martí. Li recordava que jo era a la manifestació de 1977. Ell hi serà avui. És una anella generacional per defensar l'autogovern de Catalunya, la nostra dignitat. I ho farem l'endemà d'haver conegut la totalitat de la sentència, la lletra petita, els arguments jurídics d'interpretacio d'aquells articles que no han estat anul·lats però que, segons el TC, han de ser interpretats d'una determinada manera. Aquesta segona fase ha servit per reblar el clau, per acabar de mutilar aquells espais d'autogovern recollits en l'Estatut. Un Estatut aprovat a Catalunya i aprovat a Madrid. Un Estatut pactat al Parc de la Ciutadella i al Conmgrés dels Diputats i després refrendat pel poble. El Tribunal ha passat la tisora i, al meu entendre, ha anat més enllà de la simple anàlisi i contrast amb la Constitució. N'ha fet una lectura política i això no correspon al TC de fer-ho. Ha fet la interpretació política de les paraules i ha projectat un determinat model d'Estat que està en la ment del magistrats però que no correspon al marc constitucional que en el seu dia es va pactar amb una redacció prou frlexible per poder encaixar més d'una interpretació. La composició del Tribunal, amb membres caducats o absents ha permès una sentència lesiva per a Catalunya. El fet mateix de publicar ahir la totalitat de la sentència ha estat interpretat com un gest més d'arrogància i m'ha recordat l'expressió catalana: "Si no vols caldo, dues tasses". Per protestar, per expressar la indignació de tots, sortirem avui de forma unitària i pacìfica pels carrers de Barcelona. El temps dirà després com descabdellar l'embolic polític que ha generat la sentència. Els socialistes hi tenim un paper decisiu en aquest repte. Vull pensar que els companys d'aquí i de Madrid sabran estar a l'alçada de les circumstàncies.

Unitat i multitud, aquesta és la qüestió

Anar per feina! ha estat sempre una expressió molt nostra. Doncs, resulta que algú prefereix entorpir la marxa col·lectiva abans de renunciar a una pírrica rendibilitat política. La marxa de dissabte és molt important. És la reacció d'un poble que s'ha sentit maltractat amb una sentència que desqualifica la voluntat de dos parlaments, el català i l'espanyol i la voluntat sobirana del poble que va refrendar l'Estatut del 2006.
Què volem que passi dissabte? Doncs poder veure i poder ensenyar a la resta de l'Estat una riuada de catalans que protesten per la sentència del Constitucional. Volem que el dissabte, fent pinya, hi hagi una veu que aplegui totes les sensibilitats ferides per la sentència del Constitucional: Unitat i Multitud són els dos elements fonamentals de la manifestació de dissabte. Jo voldria que la història la recordés com una data de defensa de la nostra voluntat de ser. I, tanmateix, estem enfangats en les formes. És del tot evident que dóna força una manifestació popular si està encapçalada pel President del país i pels representants electes d'aquest país que fan seves les grans causes del poble. Quin és o quin són els símbols emblemàtics del nostre poble? Doncs la Senyera i el President elegit democràticament i que ens representen a tots. President i senyera han d'encapçalar la manifestació si volem mantenir el do preuat de la unitat. Després hi caben moltes més expressions de col.lectius que sota un o altre lema, una o altra pancarta podran desfilar mostrant també el seu propi perfil i les seves reivindicacions específiques.
Si us plau! no esgarrem amb picabaralles una causa noble i compartida que ens pugui aplegar a tots i oferir una imatge immensa i multitudinària d'unitat darrere del simbol que tothom coneix com el símbol nacional de Catalunya.
President, no hi ha ningú que pugui representar i encapçalar millor una manifestació feta en nom de Catalunya. A hores d'ara em pregunto. si el President fos avui el sr. Jordi Pujol, algú pensa que s'hagués qüestionat una proposta similar com la feta pel president Montilla? Qui vulgui erosionar una força política no pot disparar el tret contra la primera autoritat del país més enllà de les sigles polítiques que en el seu moment el van avalar com a candidat a la presidència. Qui fa això està disparant contra els referents d'aquesta nació que tots estimem i volem defensar.

I... malgrat tot, avancem!

Hi haurà un abans i un després de la sentència del TC. Vaig saber la notícia en un acte de ciutadans pel Canvi sobre Justícia Federal amb Montserrat Tura com a ponent. Vam buscar immediatament un aparell de televisió per escoltar el discurs del president Montilla. Compartíem tots la sensació de qui rep una bufetada a la plaça pública. Ens han castigat de cara a la paret -va dir un dels assistents- Sensació també d'impotència. El TC ha robat la paraula del poble i la d'aquells que el poble havia escollit amb tota nt com a representants polítics. Parlament, Congrés dels Diputats, Referèndum... tres instàncies deslegitimades per uns jutges, la meitat dels quals tenen el mandat caducat. Només la història podrà reparar el cop moral que hem rebut com a poble.
Resposta? Primer: Unitat en la protesta. Manifestació massiva, contundent. Que ho sentin la resta de pobles d'Espanya i del món. Catalunya no vol abaixar el cap.Continuarem lluitant per ampliar la nostra sobirania. No m'han agradat les paraules de ZP en dir que la sentència havia tancat definitivament el procés de descentralització autonòmica. Les dinàmiques socials no es paren amb sentències ni amb declaracions. Les decepcions col·lectives generen reaccions de més afirmació col·lectiva. Caldrà trobar camins per recuperar àmbits de poder retallats per altres vies i si ens diuen que només hi ha una interpretació restrictiva de la Constitució i en aquesta lectura nosaltres no hi som comptats caldrà començar a treballar per la reforma constitucional.


Mentrestant hem aprovat la llei del cinema. Com a ponent ha estat una experiència parlamentària impagable. El procés ha estat dur. La tramitació parlamentària m'ha permès tastar la duresa de la negociació entre els socis del govern primer, l'oposició catalanista després i finalment el sector empresarial. Una llei entra al Parlament d'una manera i en surt d'una altra i mai no és del gust de tots. Ha quedat un text legal exigent. Tal vegada el podríem haver flexibilitzat una mica més. Confio que el desenvolupament reglamentari i l'aplicació progressiva hi acabarà de possar seny i prudència per no trencar tots els ponts de la negociació que caldrà mantenir fins a l'entrada en vigor. Allò més important és haver aconseguit aprovar-la amb el vots de quatre grups parlamentaris. Els que l'hem aprovada, uns o altres, estarem o estaran governant en el moment de l'aplicació. Això és una garantia que fa preveure que la llei serà viable i no serà paper mullat.

diumenge, 13 de juny

Fa dia d'estiu. Diuen que plourà al vespre. He llegit els diaris tot esmorzant. M'ha complagut constatar la celebració de dos aniversaris: El 25à aniversari de l'adhesiò d'Espanya a la UE i el 25è aniversari que vam celebrar ahir a Sant Cugat de la Universitat Internacional de la Pau. Un element comú era la il·lusió d'uns projectes: un projecte de superar fronteres i un projecte de compromís per la pau. Ahir, al claustre del Monestir de Sant Cugat érem molts els que recordàvem els inicis de la iniciativa de la Universitat Internacional sorgida de la mà de Frederic Roda i Adolfo Pérez Esquivel i que van trobar suport en l'alcalde socialista de Sant Cugat Angel Casas.. Fa 25 anys érem tots molt joves, però la causa de la pau segueix necessitant de compromís. Faltaven joves en la trobada d'ahir que puguin prendre la torxa del relleu.
Vint-i-cinc anys d'Europa. Llegia avui que Espanya (Catalunya inclosa) ha rebut al llarg d'aquests anys, 125.000 M€. D'aquí a dos anys Espanya deixarà de ser receptor per esdevenir donant. Vol dir que hi ha països de nivell més baix i de necessitats més altes. Europa és passat i també és futur, un futur col.lectiu.

Avui, dia electoral a Brusselles i a can Barça. Expectativa per l'abast dels resultats de Bart De Wever, el líder ultra flamenc. No crec que el dilema sigui la secessió de Flandes, però sí que té els dies comptat la "Nació" belga i en canvi ningú qüestiona "l'Estat" belga. A la llarga sembla que la direcció que s'apunta és la de dos o tres nacions i un sol estat. Un model per al futur Catalunya/Espanya?

L'altra elecció és la de la presidència del Barça. L'avantatge d'aquestes eleccions és que no es qüestiona el model esportiu ni l'equip ni l'entrenador. La nova presidència haurà de gestionar el patrimoni social d'un gran club. Una derivada: Si Jaume Ferrer, el candidat de l'actual president perd i guanya Rosell em pregunto si Laporta donarà el pas a la política. M'inclino a pensar que, per moltes raons, no s'atrevirà. Tots hi sortirem guanyant.

Una última expectativa d'aquest calurós diumenge de juny: Avui arrenca el Grec, el festival de teatre de Barcelona amb l'obra clàssica de Prometeu. L'aposta cultural de Barcelona continua i m'agradarà veure en Jordi Hereu, assegut al setial d'honor de la primera fila del teatre de Montjuic. Segur que els resultats del Barça i el futur polític de l'alcalde seran tema de comentari dels assistents.

Catalunya lliure sí. Catalunya pura no.

El gran repte que té avui Catalunya no és pas com aconseguir sortir d'Espanya sinó com aconseguir sortir de la crisi. La preocupació dels catalans és saber com els afecten les mesures contra la crisi aprovades pel govern i com repercutirà en la seva estabilitat laboral la reforma laboral plantejada.
Avui en el mercat, la Pepi , dependenta de la parada de xarcuteria, em comentava les converses de la gent que hi van a comprar. Tothom -em deia- està preocupat i cada cop són més els que tenen algú pròxim en situació precària. Anem bé, senyor Balcells? em preguntava. Anem ara mateix en la direcció correcta però és una ruta que fa pujada, li he contestat. I afegia: Ve costa amunt per a tots! A la conversa s'hi ha afegit un senyor que ha comentat: "N'hi, però, que tenen l'oportunitat de posar la mà a la cartera dels altres". Es referita al cas Millet i al cas Pretòria. La Pepi m'ha preguntat: en treuran aigua clara?
Aquests són els temes de preocupació que sortien avui en el Mercat: crisi i corrupció.
S'apropa la campanya electoral. Farem molts discursos però el que cal és prendre molts compromisos. Compromís ètic per damunt de tot. No ens dediquem a la política com una opció professional sinó com un compromís de servei democràtic al país. Catalunya sortirà enfortida de la crisi si apostem tots per un model productiu basat en el coneixement, en el valor afegit de la recerca, en la incentivació de nous talents, en la complicitat dels sindicats per reivindicar llocs de treball productius, en una administració que eviti que hi hagi sectors o col·lectius que es quedin a la cuneta. La crisi no pot afectar la qualitat de l'educació ni l'atenció a la salut de tots. De la Universitat han de sortir nous emprenedors i nous cervells que sàpiguen combinar creixement i sostenibilitat....
Són desitjos. Són somnis. Uns altres somnien en una Catalaunya independent. Hi tenen dret però avui no és prioritari. I sobretot no m'agrada que aquest somni legítim acabi sent només un miratge.
Sóc dels que creuen que la Catalaunya pura és el pitjor enemic de la Catalunya lliure.

Puc opinar?

El meu blog és com un aparador personal per dir de tant en tant i en veu alta el que penso de l'actualitat que més m'interpel·la. Darrerament, tanmateix, hi ha hagut tantes coses sobre les que volia dir la meva que, per complexes i diverses, han acabat bloquejant-me més que no pas estimulant la meva capacitat de bloguejar. Avui, en canvi, hi ha hagut dues coses que em conviden a reprendre aquesta mena de fòrum personal d'expressió per projectar sentiments i reaccions.

La primera és la satisfacció per la nota que he rebut de la Comissió de Defensa i Ètica professional del Col·legi de Periodistes arran d'un recurs d'empara que vaig formular després de la desqualificació pública que feu el Col·legi del contingut del meu blog de data 16 de març comentant el to de l'entrevista de la Directora de TV·3 Monica Terribas al President Montilla feta el dia abans. El Col·legi, fent un 'totum revolutum' dels comentaris crítics que van aparèixer aquells dies sobre l'entrevista va denunciar i reprovar els blogs crítics dels polítics perquè interferien en l 'exercici professional dels periodistes. Exclusió feta dels que incloïen insults em va semblar que la nota del Col.legi no era de rebut per als que ens havíem limitat a opinar i convençut de no haver traspassat cap límit reprovable ni èticament ni professionalment vaig presentar un recurs d'empara al Col·legi de Periodistes preguntant si consideraven que amb aquell blog realment havia vulnerat el codi deontològic de la professió periodística o si, per contra, calia entendre que la meva reflexió personal expressada en el blog s'havia cenyit a l'ampli camp de la llibertat d'expressió que tinc com a diputat i com a periodista.

Ha trigat dos mesos en arribar la resposta, aclaridora per a mi. El president de la Comissió, el periodista Ramon Besa signa el comunicat en el que reconeix que el meu blog del 16 de març no vulnera per res el codi deontològic i que es circumscriu en l'àmbit legítim de la llibertat d'opinió. El Consell reconeix que la seva nota va ser poc precisa, que donava peu a la polèmica i que entenien que m'hagués pogut sentir molest per la mateixa. No inclou una disculpa precisa però deixa clar que la crítica (excloent l'insult) forma part d'aquell marge ampli de la llibertat d'expressió del que no n'ha d'estar exclòs el treball professional dels periodistes.

Ve a tomb aquesta referència per expressar també una primera reacció avui al reportatge emès ahir per TV·3 titulat "Adéu Espanya". Una felicitació a la periodista Genovès per la pulcritud del documental: les imatges, el recurs dels ninotets, la música, el ritme... molt aconseguit. Enhorabona. Una altra cosa és la lectura política que inexorablement se'n pot derivar d'un documental d'aquestes característiques. El reportatge no només avalava la viabilitat d'un procés independentista a Catalunya sinó que s'hi traspuava complicitat -legítima, si voleu, en un documental d'autor-. La viabilitat del procés cap a la independència depenia en exclusiva, segons el reportatge, de la voluntat majoritària dels catalans. Es remarcava que no hi havia problemes insuperables ni en el terreny polític, ni en l'econòmic i els jurídics, constitucionals o comunitaris, eran fàcilment superables un cop aconseguida la majoria refrendada. Però jo em preguntava: Per què en cap moment es van plantejar interrogants o punts de vista diferents en aquests camps en els que segur qu no hi ha un sol punt de vista, o per què no es van analitzar les previsibles resistències internes i externes que podria desencadenar un procés d'aquestes característiques a casa nostra?. Repeteixo que el documental estava molt ben facturat però em va semblar que, per una banda, es deixava palesa (legítimament) la simpatia o l'empatia de qui signava el reportatge per al procés i per la viabilitat del mateix i per una altra banda resultava notòriament incomplert pel fet d'obviar les objeccions diverses que a dins i a fora de Catalunya es plantegen, també legítimament, sobre el cas.

Jo m'atreveixo a suggerir a TV-3 un nou reportatge sobre un altre model d'estructura política de Catalunya en el marc espanyol i europeu. Seria el procés i l'aprofundiment del model federal com un model que no és ni centralista ni independentista i del qual també en tenim models reeixits a Europa i fora d'Europa. Estic segur que el desplegament generós de l'Estatut, superada la sentència del TC, ha de permetre avançar precisament cap aquest model federal en el marc d'Espanya i d'Europa desbordant a mig termini el model autonòmic. L'aposta majoritària pel federalisme hauria de ser una altra alternativa tant o més plausible que la independència.

noms propis

Jordi Estadella.- Tenia 61 anys. No sé si són molts o pocs però podem dir que era jove d'esperit. Portava sobre l'esquena una llarguíssima trajectòria professional. Era un bon comunicador, sobri, però amb una gran càrrega d'humor, d'humor subtil i franc. En Jordi era un home d'una gran humanitat. Home que estimava la feina. Cuidava els detalls, mimava els amics. Amant de la bona taula i dels vins selectes. Recordo que va ser ell qui em va portar per primera vegada al Suquet de l'Almirall, a la Barceloneta. Em deia que sempre hi tenia taula. Allí vaig descobrir que el chef era de l'Espluga Calba, el meu poble. Estadella va ser un creatiu de la ràdio. Va passar amb èxit per la televisió, va saber explotar la seva professionalitat en el doblatge. Vaig intervenir en la proposta d'encarregar-li un programa gastronòmic a Com Ràdio que ha dirigit fins a les vigílies del seu traspàs. Jordi Estadella era persona de paraula. Mantenia per damunt de tot la seva independència professional però no va tenir cap inconvenient en participar en la presentació d'alguns actes electorals amb Pasqual Maragall. Jordi Estadella ha mort als 61 anys però els amics hem coincidit en dir que ha mort massa jove.

President Montilla.- Estic llegint el llibre d'en Pernau, "Descobrint Montilla". Descriu la coherència d'una trajectòria personal i un compromís polític, però confesso que jo he descobert José Montilla des de la proximitat de la feina parlamentària que m'ha permès veure de prop el perfil polític del President. Potser han sorprès a més d'un les seves intervencions en defensa del català o de la immersió lingüística en les sessions de control parlamentari. Montilla diu i repeteix que és catalanista, que es federalista, que és un home compromès amb la justícia social. Però aquests darrers dies més que mai s'ha visualitzat la seva fermesa en la defensa de l'Estatut. S'ha visualitzat la capacitat de liderar un posicionament unitari davant el contenciós del Constitucional. Ha deixat ben clar que la defensa de Catalunya està per damunt de qualsevol altre compromís. Montilla està consolidant no només per als catalans sinó per a tota Espanya que la Presidència de la Generalitat sigui un referent de lideratge en la defensa de l'autogovern i de les aspiracions més ambicioses per a Catalunya.

Antoni Castells.- Conseller de competència reconeguda en el seu àmbit d'economia i finances però alhora amb un perfil polític de llarg recorregut. Davant de l'amenaça d'una sentència adversa avala el front català al Senat i al Congrés. Es una mesura de força que si es materialitzés marcaria una fita històrica. Castells demana que ZP no s'arronsi davant l'ofensiva de la dreta que qüestiona el pacte constitucional. L'Estatut és també un actiu per a Zapatero. Ens hi juguem no només l'autogovern de Catalunya sinó el model de l'Espanya plural, embrió de l'Espanya Federal a la que no hem de renunciar. Castells saps que sense la unitat política a Catalunya no avançarem però sense la complicitat dels socialistes espanyols tampoc. Hem de saber sumar aquests dos factors. En cada moment hi pot haver un factor determinant. Confio que Castells ajudi amb fermesa a trobar aquesta complicitat.

Itziar Gonzàlez

Diuen que no podia més i ha tirat la tovallola. Ho he sentit molt. És una dona que ha mamat el compromís polític a casa i s'ho ha cregut fins arribar a assumir la responsabilitt de regidora de Ciutat Vella. Una càrrega feixuga per a una persona que no era partidària d'imposar sinó de convèncer a partir de la participació, de la mediació, del debat, del joc net. Ho va intentar en casos ben emblemàtics abans de ser regidora (Plaça Lesseps) i ho ha volgut introduir com un nou estil de fer política municipal: des de la proximitat, governant colze a colze amb els veïns sense cedir a pressions de poders fàctics del barri, presumptament d'esquerres. Aquesta batalla és dura, difícil i no la pot afrontar una persona sense el suport ampli del teixit social i sense el recolzament efectiu de tot l'equip de govern. Alguna cosa ha fallat. Potser hi era aquest suport però potser ella no l'ha sentit amb la contundència que calia quan les disjuntives eren a cara o creu.
Barcelona ha perdut una política que s'havia cregut que governar era servir i en un barri amb uns reptes de cohesió urgents sabia que les reformes no vindrien dels sectors ben assentats al districte. També és veritat que sense ells no es pot transformar Ciutat Vella. Per això calia anar fins al final en el debat, en la participació per crear condicions de convivència, de cohesió, d'empatia. Itziar hi ha dedicat hores i més hores. Hi ha deixat la salut. No serà inútil. I un dia li haurem de reconèixer públicament el seu compromís i el seu estil o model de governar.
Volia només deixar constància de l'admiració pel seu treball i voldria desitjar que la renúncia no pugui semblar ni per a ella ni per a ningú el fracàs d'una aposta que des de l'esquerra hauríem de reivindicar amb força.

Església pecadora. Societat hipòcrita

Quin escàndol! Quin terratrèmol està sacesejant l'església catòlica. Arriba fins al capdamunt. Afecta personalment al Papa. L'aparició simultània de casos de pederàstia a Irlanda, Alemanya, Estats Units, Itàlia... ha abonat la sospita d'abusos delictius generalitzats entre el clergat de l'església catòlica.
Una cosa queda clara: En termes eclesiàstics es pot dir que s'ha posat de relleu que hi ha pecadors, de pecat mortal, en un sector representatiu de l'església. En termes de dret penal és clar que han aparegut delinqüents que haurien d'estar posats en mans de la justícia i ser castigats d'acord amb la legislació penal civil. La jerarquía no ho ha volgut fer i apareix com a còmplice.
Pecadors a l'església? No és cap novetat. Encobridors del pecador? També és tradició a si de l'estament clerical-episcopal. Les dues coses són greus: el pecat perquè no és una cosa exclusivament personal o de consciència sinó que hi ha víctimes, víctimes innocents que no s'han pogut defensar i que han viscut amb el trauma de la seva infantesa o joventut sense poder acusar, sense poder veure castigats els corruptors.
Tancada en si mateixa l'església no sap reaccionar o reacciona a la defensiva. No n'hi ha prou en la comporensió envers el pecador. Cal una condemna i cal entendre que són accions penades per la justícia de qualsevol país civilitzat. L'Església hauria de ser la més interessada en posar en mans e la justícia els clergues que han abusat dels menors i hauria de sortir amb l'anunci d'un compromís per a separar del sacerdoci els que han delinqüit i alhora defensar els milers de sacedots i religiosos o religioses que continuen servint la fe i el poble amb el seu ministeri.
Església pecadora sí, però església servidora també i segurament que pesa més el servei mantingut de sempre que els casos dels que han prostituit la seva vocació.
Al costat d'aquest drama des de la societat civil denunciem els fets, demanem justícia sense pal.liatius però en no pocs casos s'ha donat la impressió d'aprofitar els delictes d'uns pocs per atiar un anticlericalisme que tampoc no és just. Pedòfils i pederastes n'hi ha a l'església i a la societat civil i a tots els estaments de la nostra societat benestant. Pocs columnistes han aprofitat l'ocasió per revelar casos de pederastes que han tingut com a subjectes destacats prohoms del món de les lletres, de la política o de la cultura . Hi ha una hipocresia en la societat que ens permet acusar un sector especialment blindat però no estimula a desemmascarar les xarxes de prostitució i d'abusos de menors d'una societat que ha fet del sexe una mena de bandera de la llibertat.
Església pecadora, sí, església servidora, també. Societat defensora del dret, denunciadora dels delictes, protectora dels menors i dels febles, sí, però lamentablement hem de reconèixer que també estem davant d'una societat hipòcrita que veu la brossa en l'uld del veí i no veu la biga dels seus propis ulls.

Catalunya causa comuna

Vaig participar a la conferència Catalunya causa comuna. Més de 1500 persones repartits en set àmbits vam dialogar, discutir, intercanviar idees, propostes, suggeriments per construir, no partidísticament sinó col.lectivament Catalunya.
Va ser un debat obert, fresc, suggerent. Vaig prendre notes. Recullo algunes idees, algunes expressions que reflecteixen la voluntat de la renovació política.
Una aposta estratègica i transversal va ser avançar cap al federalisme. L'alternativa a l'Estat de les autonomies no és tradueix només en l'independentisme. La via federal amb la reforma que comporta de la constitució és l'aposta més compartida dels participants a l'Asemblea que defensen l'estat plurnacional amb sobirnanismes molt repartits.
De la intervenció de Montilla em va agradar quan defensava el compromís polític: La política ha d'il·lusionar, però no és una il:lusió. És divertida però no és una diversió. No pot ser teatre però ha de ser creació col·lectiva.
Vaig participar en el debat sobre catalanisme. Es van dir moltes coses però una ides de fons enllaçava la majoria d'intervencions. Construir Catalunya no és patrimoni de cap grup particular ni de cap partit concret. Es un repte col·lectiu, de tots. També dels que han vingut de fora i han esdevingtut els nous catalans subjectes també de la construcció nacional de Catalunya.
Es percep una estratègia de la dreta encaminada a radicaitzar el catalanisme per generar com a contrrapartida la divisió i la confrontació interna. La resposta és la unitat cívica amb el reconeixement dels drets i deures de tots els que viuen, treballen i senten Catalunya com la seva pàtria i la dels seus fills.
No al multiculturalisme que construeix un país amb mosaic impermeable. Sí a interculturalitat que barreja la diversitat.
Catalunya no es fa ailladament, al marge del que passa a l'entorn. Ni es fa només des de la política. El món globalitzat traspassa fronteres, crea sinèrgies comercials, logístiques, empresarials que s'han d'aprofitar per bastir espais relacionals més amplis com hauria de ser l'euroregió.
Es va insistir en la necessitat de treballar la complicitat i la sinèrgia amb els intel.lectuals espanyols. Es defensava la visualitzció de l'estat plurilingüe. No hem de defensar només el català com a llengua pròpia de
Catalunya. Hem d'aconseguir que l'Estat se la consideri també una llengua seva.

Interesant el debat. Caldrà aprofundir i donar-li continuitat. Es va suggerir la conveniència de generar consells cívis arreu del territori per fomentar el debat polític plural, no partidista però des d'una visió d'esquerres. Això vol dir compromís i dedicació.

Entrevista Zapatero

Entrevista a José Luis Rodríguez Zapatero, en el marc de la seu del Sincrotró. Un "mano a mano" Zapatero - Terribas. Interessant. Contingut i forma, impecables. I segur que no té res a veure amb la polèmica desfermada arran de l'entrevista amb el President Montilla. La Mònica va treure amb fermesa i contundència tots els fronts informatius d'interès per a l'audiència catalana: pregunta-resposta-rèplica. Amb to sosegat van anar desgranant els fronts de l'actualitat. Era la mateixa Mònica de l'altra setmana que sense deixar de ser valenta i incisiva no va provocar incomoditat ni a l'entrevistat ni a tota la gama d'espectadors que vam estar pendents de l'entrevista. Visca!.

Després de l'entrevista i de les reaccions

No em podia imaginar que un apunt d'un blog tan modest com el meu sobre l'entrevista al President Montilla quedés embolicat amb un foc creuat entre tertulians, columnistes, agències i ciutadans que també hi han volgut posar cullerada. Vistes les reaccions t'acabes preguntant: has estat massa precipitat? poc prudent? políticament incorrecte? Potser tot una mica i a posteriori acabes descobrint que l'espontaneitat d'expressar la pròpia opinió sembla que ha de tenir uns certs límits quan no pots separar la condició de ciutadà de la de diputat. Puc dir que les meves notes no qüestionaven la trajectòria de la Monica Terribas com a professional excel·lent que sempre he reconegut. Exposava senzillament una reacció personal després de veure aquella entrevista. I probablement sorgia de la reacció de qui també ha fet moltes entrevistes, la reacció de dir: Jo l'hagués feta d'una altra manera. Si la meva precipitació o la meva imprudència han pogut generar una altra lectura ho lamento profundament però alhora reivindico el dret a la discrepància i la llibertat d'expressar-la.