Avui estic una mica trasbalsat. Sentir-te encara diputat i saber que no ho tornaràs a ser provoca anímicament sensacions contraposades. Ahir vaig comunicar al President Montilla la meva decisió de no postular-me per anar a les llistes electorals. No vol pas dir que tingués un lloc garantit però era versemblant de poder aspirar a una segona legislatura. Finalment m’he exclòs d’aquesta cursa i la veritat que sento com una mena de salt a un terreny desconegut i és que la política professional és com una petita droga que enganxa. I temo raonablement que pugui provocar a curt termini una mena de síndrome d’abstinència. Per a mi l’experiència d’aquests quatre anys al Parlament ha estat apassionant. Ha estat de fet com la culminació d’un compromís polític personal que arrencava del final del franquisme, que va continuar amb l’etapa de la transició, que es va traduir després en la passió professional per la informació i debat polític en els mitjans audiovisuals i que, sortosament, ha acabat amb el privilegi de ser elegit democràticament diputat al Parlament i poder veure i viure la política des de dins amb tots els seus clarobscurs. Balanç extremadament positiu.
Quan ara arriba el moment just de passar pàgina faig ja l’esforç de començar a mirar l’escenari polític amb una mica de distància. Jo vaig entrar en política de la mà de Ciutadans pel Canvi, la plataforma engegada per reforçar la candidatura de Pasqual Maragall. Un dels objectius de la nostra plataforma era no només el canvi de color polític a la Presidència de la Generalitat sinó canviar les formes i la manera de fer política, més lligada a la participació ciutadana, menys sectària o partidista, de més proximitat, més transparent. Eren moments d’optimisme i de voluntat renovadora. Confesso que no hem avançat molt en aquest camí. I no ha estat fàcil l'experiència de govern de coalició. En alguna aposta estratègica els interessos de partit han passat pel damunt del interessos del país. No sempre s’ha sabut explicar la feina feta des del govern i no sempre s’ha trobat la complicitat dels mitjans de comunicació per poder-ho fer. Des de l’oposició no s’ha jugat a fer país sinó a burxar en totes les ferides obertes per les circumstàncies derivades, per exemple, d’una difícil tramitació de l’Estatut, d’una crisi que ha repercutit en l’acció de govern o de les dificultats de mantenir cohesionats els tres socis del govern.
Jo he viscut aquests moments. Hi he treballat des del Parlament. Com a portaveu de Cultura del grup Socialistes-Ciutadans pel Canvi. Arribo al final satisfet de l'experiència. Ara decideixo que és hora del relleu. Com a membre de CpC queda clar que amb el meu gest vull enviar un missatge molt simple, que no és altre que el de dir que la dedicació a la política hauria de ser transitòria. Que no és propietat de ningú. Que hi ha compromís personal però que s'exerceix per delegació. Voldria que quedés clar que CpC no som “ciutadans pel càrrec” com alguna vegada s'ha ironitzat, sinó ciutadans per forçar els canvis, uns canvis que en aquest moment estan per fer i que avui centrem d'una manera molt específica en l’aposta per la via federal, la reforma constitucional per a fer-ho viable i el compromís per a tenir la nostra llei electoral catalana. Uns altres ho forçaran. Jo no renuncio al compromís i després del 28N probablement s’obriran noves portes per a repensar de dalt a baix el paper i la representativitat dels partits i la manera de fer política. Jo no deixaré de ser-hi.
Quan ara arriba el moment just de passar pàgina faig ja l’esforç de començar a mirar l’escenari polític amb una mica de distància. Jo vaig entrar en política de la mà de Ciutadans pel Canvi, la plataforma engegada per reforçar la candidatura de Pasqual Maragall. Un dels objectius de la nostra plataforma era no només el canvi de color polític a la Presidència de la Generalitat sinó canviar les formes i la manera de fer política, més lligada a la participació ciutadana, menys sectària o partidista, de més proximitat, més transparent. Eren moments d’optimisme i de voluntat renovadora. Confesso que no hem avançat molt en aquest camí. I no ha estat fàcil l'experiència de govern de coalició. En alguna aposta estratègica els interessos de partit han passat pel damunt del interessos del país. No sempre s’ha sabut explicar la feina feta des del govern i no sempre s’ha trobat la complicitat dels mitjans de comunicació per poder-ho fer. Des de l’oposició no s’ha jugat a fer país sinó a burxar en totes les ferides obertes per les circumstàncies derivades, per exemple, d’una difícil tramitació de l’Estatut, d’una crisi que ha repercutit en l’acció de govern o de les dificultats de mantenir cohesionats els tres socis del govern.
Jo he viscut aquests moments. Hi he treballat des del Parlament. Com a portaveu de Cultura del grup Socialistes-Ciutadans pel Canvi. Arribo al final satisfet de l'experiència. Ara decideixo que és hora del relleu. Com a membre de CpC queda clar que amb el meu gest vull enviar un missatge molt simple, que no és altre que el de dir que la dedicació a la política hauria de ser transitòria. Que no és propietat de ningú. Que hi ha compromís personal però que s'exerceix per delegació. Voldria que quedés clar que CpC no som “ciutadans pel càrrec” com alguna vegada s'ha ironitzat, sinó ciutadans per forçar els canvis, uns canvis que en aquest moment estan per fer i que avui centrem d'una manera molt específica en l’aposta per la via federal, la reforma constitucional per a fer-ho viable i el compromís per a tenir la nostra llei electoral catalana. Uns altres ho forçaran. Jo no renuncio al compromís i després del 28N probablement s’obriran noves portes per a repensar de dalt a baix el paper i la representativitat dels partits i la manera de fer política. Jo no deixaré de ser-hi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada