Porto dies sense escriure tot i patir el neguit de no fer-ho. L'acte del Palau de la Música del diumenge amb ocasió o excusa de la presentació de les memòries del President Maragall em força a aprofitar el blog per deixar constància de l'emoció viscuda a partir de totes i cadascuna de les intervencions: Gemma Nierga, Ferran Mascarell, Francesco Rutelli, Narcís Serra, Cristina Maragall i Pasqual.
Per a mi va ser una desfilada de records, alguns viscuts de molt a prop mentre vaig ser cap de premsa de PM quan era alcalde de Barcelona abans de la seva sortida cap a Roma. Recordava durant l'acte del diumenge el moment viscut quan acompanyava l'ex alcalde Maragall al mostrador de facturació de l'aeroport de Barcelona camí de Roma. Recordava que em vaig atrevir a posar-li el braç a l'espatlla mentre li deia: Pasqual, has de tornar com a candidat i futur President de la Generalitat. Ell em va dir: "No crec pas que arribi aquest moment. La loteria, Josep M, només es treu una vegada i jo ja l'he treta com a alcalde de Barcelona. Dues de seguides no poden tocar. Seria massa".
Després va resultar que sí, que era possible. No sé si va ser ell qui va treure la loteria o vam ser els catalans. Vam ser aquells que vèiem en la seva persona l'home capaç de canviar les formes de fer política i d'encapçalar un lideratge polític. Després vaig compartir la passió i l'entusiasme de la primera campanya amb la mobilització engrescadora de Ciutadans pel Canvi. Va ser una experiència inoblidable. Ell deixa entreveure, en el seu llibre, que una relativa fredor d'algun sector del PSC va impedir que la victòria amb escons (la dels vots ja va arribar) es materialitzés el 2003. Tot és una mica passat, una mica història de grandeses i de misèries d'aquest país que tot estimem.
Diumenge el Palau de la Musica hi érem una mica tots. Fins i tot aquells adversaris polítics que ara no gosarien reproduir les invectives, les desqualificacions públiques adreçades al President Maragall. Mai s'havia tractat al President amb un to tan despectiu i agre com van fer els liders de CiU al president Maragall. Però diumenge també eren al Palau. No sé quins records els vindrien al cap o vés a saber quins remordiments els podria provocar el record d'aquelles trifulgues de no fa tants anys. Deu ser molt humà pensar que quan l'adversari deixa de ser un competidor directe ja pots reconèixer-li la seva vàlua i fins i tot omplir-lo d'elogis i lloances. Es igual: Diumenge vam ser molts que ens vam emocionar vient emocionat el president Maragall, la seva filla Cristina i la Diana.
El nostre país és tan petit que no ens podem permetre d'esperar les "absències" per valorar el que s'havia dit, pensat i fet durant les "presències".Per a mi va ser una desfilada de records, alguns viscuts de molt a prop mentre vaig ser cap de premsa de PM quan era alcalde de Barcelona abans de la seva sortida cap a Roma. Recordava durant l'acte del diumenge el moment viscut quan acompanyava l'ex alcalde Maragall al mostrador de facturació de l'aeroport de Barcelona camí de Roma. Recordava que em vaig atrevir a posar-li el braç a l'espatlla mentre li deia: Pasqual, has de tornar com a candidat i futur President de la Generalitat. Ell em va dir: "No crec pas que arribi aquest moment. La loteria, Josep M, només es treu una vegada i jo ja l'he treta com a alcalde de Barcelona. Dues de seguides no poden tocar. Seria massa".
Després va resultar que sí, que era possible. No sé si va ser ell qui va treure la loteria o vam ser els catalans. Vam ser aquells que vèiem en la seva persona l'home capaç de canviar les formes de fer política i d'encapçalar un lideratge polític. Després vaig compartir la passió i l'entusiasme de la primera campanya amb la mobilització engrescadora de Ciutadans pel Canvi. Va ser una experiència inoblidable. Ell deixa entreveure, en el seu llibre, que una relativa fredor d'algun sector del PSC va impedir que la victòria amb escons (la dels vots ja va arribar) es materialitzés el 2003. Tot és una mica passat, una mica història de grandeses i de misèries d'aquest país que tot estimem.
Diumenge el Palau de la Musica hi érem una mica tots. Fins i tot aquells adversaris polítics que ara no gosarien reproduir les invectives, les desqualificacions públiques adreçades al President Maragall. Mai s'havia tractat al President amb un to tan despectiu i agre com van fer els liders de CiU al president Maragall. Però diumenge també eren al Palau. No sé quins records els vindrien al cap o vés a saber quins remordiments els podria provocar el record d'aquelles trifulgues de no fa tants anys. Deu ser molt humà pensar que quan l'adversari deixa de ser un competidor directe ja pots reconèixer-li la seva vàlua i fins i tot omplir-lo d'elogis i lloances. Es igual: Diumenge vam ser molts que ens vam emocionar vient emocionat el president Maragall, la seva filla Cristina i la Diana.
Pasqual, visionari, imprevisible, somiador, forjador de complicitats continua recordant, continua pensant, continua verbalitzant les intuicions de futur. Ets lliure, no et tallis, però per damunt de tot deixa't estimar i assaboreix el caliu i l'afecte dels que del tot desinteressadament et diem que t'estimem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada