Es més fàcil fer d’oposició que governar, i en temps de crisi encara més. Des de l’oposició es pot demanar la lluna. Des del govern s’ha de poder dir sense complexes que la lluna és inabastable. Des de l’oposició es poden omplir i engrandir fins a l’infinit els capítols pressupostaris de serveis o d’inversions sense necessitat de saber quan suma tot plegat ni haver de respondre com es pagarà. Des del govern s’ha de saber quants diners hi haurà a la caixa per pagar projectes, serveis i també, perquè no, somnis col·lectius.
Aquest contrast s’ha viscut aquesta setmana al Congrés dels Diputats a Madrid i al nostre Parlament en el debat i votació dels pressupostos 2009 amb el rerefons afegit d’una assignatura troncal pendent: el nou sistema de finançament per a Catalunya.
Això lògicament ha donat un argument més a l’estratègia de l’oposició i ha permès fins i tot als socis de govern marcar territori propi. El paper més difícil el tenen el president Montilla, el conseller Castells i el PSC.
La imatge de la sabata llançada per un periodista iraquià al president dimissionari del EUA (tan plena de sentit en aquell context) ha visualitzat una manera de mostrar no només la ràbia sinó també la impotència davant una situació injusta. La referència al gest de la sabata anti-Bush s’ha convertit aquests dies en un recurs fàcil per a aquells que fan de la política opositora un joc de fira i de focs d’artifici. Ahir el diputat Francesc Homs de CiU demanava al Parlament un gest similar contra Zapatero pel contenciós del finançament.
Els socialistes catalans han deixat clar que no cauran en la temptació de la sabata, que la defensa de Catalunya no passa per la via de la terra cremada. Per això han aixecat el veto als pressupostos de l’Estat. Uns pressupostos que, a més de ser bons per a mantenir les polítiques socials i el compromís de més inversions per a Catalunya, impedeix una crisi de govern de conseqüències imprevisibles.
Tanmateix, i dit això, cal reconèixer, que el govern de José Luis Rodríguez Zapatero té un deute pendent amb Catalunya. Té un deute pendent amb el compliment de l’Estatut i té uns compromisos incomplerts. Li ho ha recordat amb fermesa el President Montilla, ho ha fet el conseller Castells en la taula de negociació i ho ha dit ben alt el PSC amb l’Estatut a les mans com argument.
I és que més enllà de les exigències estatutàries i atès que hi ha hagut promeses públiques i calendaris precisos incomplerts per part del president Zapatero, s’ha de reconèixer que avui hi ha un clam al carrer que diu que s’ha acabat el temps, que s’està acabant la pròrroga i que si arribem a fi d’any sense resoldre aquest contenciós, ZP perdrà credibilitat, confiança i estima a Catalunya i això pot arrossegar la credibilitat, la confiança i l’estima dels catalans amb el govern de la Generalitat i més directament amb el president Montilla i el PSC. Més enllà de les previsibles repercussions electorals que això pot suposar per al projecte socialista, aquí i allà, és evident que si l’impàs actual persisteix obligarà a reconsiderar segons el comunicat dels socialistes catalans les relacions PSOE-PSC. Sóc dels que crec que la complicitat ha de ser sempre en les dues direccions. No és pot exigir el manteniment d’una part sense la correspondència de l’altra. No es pot trencar la complicitat d’una sense posar en entredit o comprometre la complicitat de l’altra.
Aquí no es jugarà a l’espectacle de la sabata iraquiana. Que s’ho treguin del cap els que voldrien trencadisses, però s’ha d’evitar, de totes totes, que des de les més altes instàncies es jugui amb foc, perquè el risc d’incendi és incontrolable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada