dilluns, d’agost 11, 2008

Finançament: Paraules, gestos i resultats

El finançament és una peça clau de l'autogovern. L'Estatut marca les regles de joc. Hi ha una part, govern de l'estat, que s'ha saltat de moment un punt capdal del reglament: el del calendari. La part perjudicada, Catalunya, protesta, gesticula, fa retrets, recorda la vigència de la llei. L'altra part, el govern central, diu que no passa res, que el partit no ha acabat i pronostica que al final els resultats seran del gust de tothom. Els espectadors o els altres equips que tenen també partits pendents, per exemple Andalusia o Galícia, diuen que aquest partit no el pot guanyar Catalunya. Com que no hi ha àrbitre, de moment, el joc està mig parat.
Això no és cap conte, però sembla, talment, el joc dels enfadors. Confesso que estic preocupat. Per un costat estic molt content de la fermesa del govern. De la fermesa pública del President Montilla. Ha demostrat que Catalunya està per damunt de tot. Ningú no el podrà acusar de "vendre's" al govern de Madrid. Montilla ha demostrat que és el president de tots, el president de Catalunya i que no li tremolen les cames quan ha de plantar cara al govern de l'Estat. El President Montilla ha aconseguit també que la resta de partits facin pinya. Avui, dia 11 d'agost, això és veritat. Tinc només por de la traca final. CiU ha dit que farà costat al govern de Catalunya fins a "l'últim minut". A mi m'hagués agradat que haguessin dit que faran costat "fins al final" perquè poden fer pinya fins al darrer minut i despenjar-se al darrer segon.
Sóc dels que penso que la fermesa s'haurà de traduir en el futur més immediat, en gestos i en fets si les coses van maldades. I això, més enllà de protestes col.lectives o manifestacions al carrer, s'ha de poder traduir en un vot negatiu o com a mínim en una abstenció a l'hora de votar els pressupostos si és que no recullen el nivell de finançament marcat per l'Estatut.
El Pressident Montilla es reunirà ben aviat amb els diputats i senadors del PSC a Madrid. Serà la reunió política de més transcendència en el joc d'interessos suprapartidistes que s'està jugant a Madrid.
Jo defenso fermesa i alhora confio que Jose Luis Rodríguez Zapatero reconduirà la situació. Voldria, tanmateix, que no ho fes mai per la simple pressió política catalana sinó perquè en el seu cap acabi prevalent el model federal d'Estat que comporta el tractament diferenciat i alhora solidari de tots aquells territoris que configuren aquesta Espanya plural i diversa. Si no fos així, em sentiré decebut profundament per no dir traït. No vull pensar-hi. Estic convençut que si els catalans vam ajudar decisivament a fer president Josep Luis Rodriguez Zapatero, ell no voldrà jugar amb foc perquè probablement es cremaria en una propera contesa electoral.