Massa sovint des de l'esquerra ignorem els moviments interns que es gesten a dins de l'Església catòlica. Cal tenir en compte que no són aliens al que passa a fora, a la societat civil. Encara que no ho sembli, l'església no és un cos monolític. Hi ha corrents interns en el col.lectiu eclesial dialècticament potents. Es va visualitzar molt en el Concili Vaticà II on va guanyar el corrent renovador que va repensar la mateixa teologia de l'església i la seva relació amb el món, amb la societat des d'un angle progressista, respectuós amb l'autonomia d'allò que els pares conciliars en deien "l'ambit temporal".
Vet aquí, però, que Benet XVI, que en el concili més aviat estava amb els renovadors ha esdevingut el líder del restauracionisme iniciat ja per Joan Pau II. Els seus posicionaments teològics i morals estan més a prop de les tesis de Trento i del Concili Vaticà I.
Però la llavor sembrada pel Concili de Joan XXIII no s'ha mort i alhora l'aire que bufa a la societat actual no deixa d'entrar també a les consciències dels creients més oberts. El tema de la reivindicació de la igualtat de la dona, el seu accés al sacerdoci, el celibat dels capellans, la moral sexual, l'autonomia de la societat civil, els corrents de laicitat, reforçats arreu d' Europa al costat d'una barreja creixent de creences religioses, relativitzen automàticament l'hegemonia que fins ara tenia l'església catòlica i dibuixen una situaciò nova en vies de canvis i de transformacions. Tots hi hem d'estar amatents, també des de la política.
Dos articles d'El País (15/08/08) m'han dut a fer aquesta reflexió. Dos articles que recomano. Un de Gregorio Peces Barba, titulat -Versión laica del "non possumus"-. En transcric aquest paràgraf: "Està justificado desde el lado de la democracia, en la cultura jurídica y política moderna, poner límites a la soberbia pretensión de la Iglesia de tener la última palabra en el ámbito público y señalar las incompatibilidades radicales de su visión premoderna del mundo y de la vida, des un non possumus laico y secularizado frente a los abusos eclesiásticos. También frente a esa laicidad "descafeinada" que pretende la convivencia del pluralismo y de la neutralidad del Estado con privilegios y con una situación de diferencia con las demás religiones, en base a una "realidad social" mayoritaria, de su función nacional y de su influencia sobre la cohesión de España". Em sembla senzillament encertada l'anàlisi del catedràtic Peces Barba.
L'altre article, del mateix divendres dia 15, es titula "En el nombre de la Madre, de la Hija y del..." que analitza el moviment de fons, intern a dins de l'Església, de lluita per la igualtat de la dona i assegura que el Vaticà fa el sord i en tanca a revisar una situació que els corrents de la història faran insostenible.
Es bo que, al costat dels debats d'aquests dies sobre el finançament autonòmic, sapiguem girar la mirada cap a altres fenòmens, cap a altres reptes que condicionen també la convivència i el marc de valors que regulen la nostra vida col.lectiva.
Vet aquí, però, que Benet XVI, que en el concili més aviat estava amb els renovadors ha esdevingut el líder del restauracionisme iniciat ja per Joan Pau II. Els seus posicionaments teològics i morals estan més a prop de les tesis de Trento i del Concili Vaticà I.
Però la llavor sembrada pel Concili de Joan XXIII no s'ha mort i alhora l'aire que bufa a la societat actual no deixa d'entrar també a les consciències dels creients més oberts. El tema de la reivindicació de la igualtat de la dona, el seu accés al sacerdoci, el celibat dels capellans, la moral sexual, l'autonomia de la societat civil, els corrents de laicitat, reforçats arreu d' Europa al costat d'una barreja creixent de creences religioses, relativitzen automàticament l'hegemonia que fins ara tenia l'església catòlica i dibuixen una situaciò nova en vies de canvis i de transformacions. Tots hi hem d'estar amatents, també des de la política.
Dos articles d'El País (15/08/08) m'han dut a fer aquesta reflexió. Dos articles que recomano. Un de Gregorio Peces Barba, titulat -Versión laica del "non possumus"-. En transcric aquest paràgraf: "Està justificado desde el lado de la democracia, en la cultura jurídica y política moderna, poner límites a la soberbia pretensión de la Iglesia de tener la última palabra en el ámbito público y señalar las incompatibilidades radicales de su visión premoderna del mundo y de la vida, des un non possumus laico y secularizado frente a los abusos eclesiásticos. También frente a esa laicidad "descafeinada" que pretende la convivencia del pluralismo y de la neutralidad del Estado con privilegios y con una situación de diferencia con las demás religiones, en base a una "realidad social" mayoritaria, de su función nacional y de su influencia sobre la cohesión de España". Em sembla senzillament encertada l'anàlisi del catedràtic Peces Barba.
L'altre article, del mateix divendres dia 15, es titula "En el nombre de la Madre, de la Hija y del..." que analitza el moviment de fons, intern a dins de l'Església, de lluita per la igualtat de la dona i assegura que el Vaticà fa el sord i en tanca a revisar una situació que els corrents de la història faran insostenible.
Es bo que, al costat dels debats d'aquests dies sobre el finançament autonòmic, sapiguem girar la mirada cap a altres fenòmens, cap a altres reptes que condicionen també la convivència i el marc de valors que regulen la nostra vida col.lectiva.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada