NO A LA SABATA CATALANA!, PERÒ QUE NO JUGUIN AMB FOC!

Es més fàcil fer d’oposició que governar, i en temps de crisi encara més. Des de l’oposició es pot demanar la lluna. Des del govern s’ha de poder dir sense complexes que la lluna és inabastable. Des de l’oposició es poden omplir i engrandir fins a l’infinit els capítols pressupostaris de serveis o d’inversions sense necessitat de saber quan suma tot plegat ni haver de respondre com es pagarà. Des del govern s’ha de saber quants diners hi haurà a la caixa per pagar projectes, serveis i també, perquè no, somnis col·lectius.
Aquest contrast s’ha viscut aquesta setmana al Congrés dels Diputats a Madrid i al nostre Parlament en el debat i votació dels pressupostos 2009 amb el rerefons afegit d’una assignatura troncal pendent: el nou sistema de finançament per a Catalunya.
Això lògicament ha donat un argument més a l’estratègia de l’oposició i ha permès fins i tot als socis de govern marcar territori propi. El paper més difícil el tenen el president Montilla, el conseller Castells i el PSC.
La imatge de la sabata llançada per un periodista iraquià al president dimissionari del EUA (tan plena de sentit en aquell context) ha visualitzat una manera de mostrar no només la ràbia sinó també la impotència davant una situació injusta. La referència al gest de la sabata anti-Bush s’ha convertit aquests dies en un recurs fàcil per a aquells que fan de la política opositora un joc de fira i de focs d’artifici. Ahir el diputat Francesc Homs de CiU demanava al Parlament un gest similar contra Zapatero pel contenciós del finançament.
Els socialistes catalans han deixat clar que no cauran en la temptació de la sabata, que la defensa de Catalunya no passa per la via de la terra cremada. Per això han aixecat el veto als pressupostos de l’Estat. Uns pressupostos que, a més de ser bons per a mantenir les polítiques socials i el compromís de més inversions per a Catalunya, impedeix una crisi de govern de conseqüències imprevisibles.
Tanmateix, i dit això, cal reconèixer, que el govern de José Luis Rodríguez Zapatero té un deute pendent amb Catalunya. Té un deute pendent amb el compliment de l’Estatut i té uns compromisos incomplerts. Li ho ha recordat amb fermesa el President Montilla, ho ha fet el conseller Castells en la taula de negociació i ho ha dit ben alt el PSC amb l’Estatut a les mans com argument.
I és que més enllà de les exigències estatutàries i atès que hi ha hagut promeses públiques i calendaris precisos incomplerts per part del president Zapatero, s’ha de reconèixer que avui hi ha un clam al carrer que diu que s’ha acabat el temps, que s’està acabant la pròrroga i que si arribem a fi d’any sense resoldre aquest contenciós, ZP perdrà credibilitat, confiança i estima a Catalunya i això pot arrossegar la credibilitat, la confiança i l’estima dels catalans amb el govern de la Generalitat i més directament amb el president Montilla i el PSC. Més enllà de les previsibles repercussions electorals que això pot suposar per al projecte socialista, aquí i allà, és evident que si l’impàs actual persisteix obligarà a reconsiderar segons el comunicat dels socialistes catalans les relacions PSOE-PSC. Sóc dels que crec que la complicitat ha de ser sempre en les dues direccions. No és pot exigir el manteniment d’una part sense la correspondència de l’altra. No es pot trencar la complicitat d’una sense posar en entredit o comprometre la complicitat de l’altra.
Aquí no es jugarà a l’espectacle de la sabata iraquiana. Que s’ho treguin del cap els que voldrien trencadisses, però s’ha d’evitar, de totes totes, que des de les més altes instàncies es jugui amb foc, perquè el risc d’incendi és incontrolable.

Oda maragalliana

Porto dies sense escriure tot i patir el neguit de no fer-ho. L'acte del Palau de la Música del diumenge amb ocasió o excusa de la presentació de les memòries del President Maragall em força a aprofitar el blog per deixar constància de l'emoció viscuda a partir de totes i cadascuna de les intervencions: Gemma Nierga, Ferran Mascarell, Francesco Rutelli, Narcís Serra, Cristina Maragall i Pasqual.
Per a mi va ser una desfilada de records, alguns viscuts de molt a prop mentre vaig ser cap de premsa de PM quan era alcalde de Barcelona abans de la seva sortida cap a Roma. Recordava durant l'acte del diumenge el moment viscut quan acompanyava l'ex alcalde Maragall al mostrador de facturació de l'aeroport de Barcelona camí de Roma. Recordava que em vaig atrevir a posar-li el braç a l'espatlla mentre li deia: Pasqual, has de tornar com a candidat i futur President de la Generalitat. Ell em va dir: "No crec pas que arribi aquest moment. La loteria, Josep M, només es treu una vegada i jo ja l'he treta com a alcalde de Barcelona. Dues de seguides no poden tocar. Seria massa".
Després va resultar que sí, que era possible. No sé si va ser ell qui va treure la loteria o vam ser els catalans. Vam ser aquells que vèiem en la seva persona l'home capaç de canviar les formes de fer política i d'encapçalar un lideratge polític. Després vaig compartir la passió i l'entusiasme de la primera campanya amb la mobilització engrescadora de Ciutadans pel Canvi. Va ser una experiència inoblidable. Ell deixa entreveure, en el seu llibre, que una relativa fredor d'algun sector del PSC va impedir que la victòria amb escons (la dels vots ja va arribar) es materialitzés el 2003. Tot és una mica passat, una mica història de grandeses i de misèries d'aquest país que tot estimem.
Diumenge el Palau de la Musica hi érem una mica tots. Fins i tot aquells adversaris polítics que ara no gosarien reproduir les invectives, les desqualificacions públiques adreçades al President Maragall. Mai s'havia tractat al President amb un to tan despectiu i agre com van fer els liders de CiU al president Maragall. Però diumenge també eren al Palau. No sé quins records els vindrien al cap o vés a saber quins remordiments els podria provocar el record d'aquelles trifulgues de no fa tants anys. Deu ser molt humà pensar que quan l'adversari deixa de ser un competidor directe ja pots reconèixer-li la seva vàlua i fins i tot omplir-lo d'elogis i lloances. Es igual: Diumenge vam ser molts que ens vam emocionar vient emocionat el president Maragall, la seva filla Cristina i la Diana.

El nostre país és tan petit que no ens podem permetre d'esperar les "absències" per valorar el que s'havia dit, pensat i fet durant les "presències".
Pasqual, visionari, imprevisible, somiador, forjador de complicitats continua recordant, continua pensant, continua verbalitzant les intuicions de futur. Ets lliure, no et tallis, però per damunt de tot deixa't estimar i assaboreix el caliu i l'afecte dels que del tot desinteressadament et diem que t'estimem.