dimarts, de maig 19, 2009

El futbol pot deixar de ser opi?

No em resisteixo a parlar de l’espectacle de masses que des de fa quinze dies és el tema més comentat en les converses de milions de persones.... d’aquí i de fora. Em refereixo el futbol del Barça, el futbol del campió de la Copa i de la Lliga. Falta una setmana per la final de la “champions”. Es possible que s’aconsegueixi el triplet que mai ningú no ha aconseguit en la mateixa temporada. Però és igual que no ho aconsegueixi. Com deia dilluns Johan Cruyff “la fòrmula del Barça de Guardiola no deixarà de ser bona si no guanya la Lliga de Campions”.
Un treball rigorós, exigent, col·lectiu, professional, de tota la temporada és el que ha fet que el mateix equip de la lliga passada es convertís avui en el referent mundial del millor futbol que s’hagi practicat de forma continuada. S’han guanyat partits, s’han fet gols, però per damunt de tot s’ha jugat de forma extraordinàriament estable al límit de l’excel·lència.
Aquest estil col·lectiu no improvisat, està redimint el futbol. Després de veure la trajectòria de la lliga més enllà fins i tot dels darrers partits, (el del Chelsea, el de Mestalla i sobretot el del Bernabeu), hom arriba a la conclusió que el futbol ja no és només guanyar el matx sinó jugar amb intel·ligència, oferint bellesa, espectacle i eficiència. I això pressuposa esforç, racionalitat, disciplina, sentit d’equip i naturalment una bona batuta de direcció amb autoritat reconeguda.
Dic que aquest estil de joc del Barça està redimint el futbol que ja no pot ser titllat d’opi de les masses perquè ha esdevingut espectacle de bellesa de primera magnitud. Més d’onze milions d’espectadors van veure la final de la Copa del Rei. Gairebé un milió i mig eren catalans.
Tots gaudint del mateix espectacle i compartint la mateixa admiració pel joc dels jugadors de Guardiola.
Ni els xiulets a l’himne ni les pancartes independentistes van enterbolir aquell dia la victòria neta dels jugadors del Barça. Em vaig congratular de la decisió immediata del director de TVE decidint el cessament fulminant del director d’esports. Potser Julián Reyes no és el culpable immediat de l’intent d’amagar el que se sentia o passava en el camp, però n’era el responsable directe. Sóc dels que penso que un himne xiulat sempre és millor que un himne censurat. En democràcia allò que es vol amagar acostuma a prendre una dimensió que va més enllà dels decibels d’una cridòria que en el pitjor dels casos no deixa de ser senzillament quantificable.
Per acabar: Guardiola ha sorprès pels resultats, però jo vull remarcar que hauria de ser valorat per damunt de tot pel seu rigor, per la seva filosofia, per la seva autoritat guanyada a pols a dins del vestidor, per la capacitat de fer de pal de paller d’unes peces que sovint són difícils d’encaixar sense que se’n resisteixi algun protagonisme comprensible però distorsionador del conjunt. Guardiola ha après de la seva pròpia experiència. Reconegudes les seves qualitats, només cal esperar que ningú no en vulgui fer ara un mite. Els mateixos que avui el posen pels núvols un dia li trauran els mocadors al camp demanant el seu cap. Voldria que aquest dia trigui molt a arribar i que el seu treball i la seva saviesa ens permetin gaudir d’un equip i d’un joc que no deixa de ser un bàlsam per trampejar la crisi amb algunes d’aquestes dosis d’alegries col·lectives.