Irònicament la setmana passada, en la seva columna d’El Periódico, Josep M Fonolleras suggeria de canviar l’himne de l’Orfeó, de Joan Maragall, substituint la senyera per la cartera: "Per damunt dels nostres cants, aixequem una 'cartera' que ens farà més triunfants" . Els prohoms del país estan passant de puntetes davant un dels escàndols de més càrrega social que hàgim pogut tenir: un dels referents històrics de la Catalunya triomfant s’ha embutxacat amb l’aval de la senyera! els diners d’una de les institucions més emblemàtiques, més estimades i més subvencionades del país. Reconeguda la corrupció pel propi subjecte, no pas per un sobtat penediment sinó acorralat per una inspecció que obria les portes a l’acció de la justícia, sembla com si tinguéssim por de dir les coses pel seu nom i en no poques àgores mediàtiques es valora més la carta de reconeixement del desfalc, amb penediment degudament declarat, que el delicte que l’ha provocada.
Tanmateix, aquests dies són molts els que es troben més còmodes remenant amb passió el menú de les iniciatives de consultes populars per a la independència de Catalunya. Apassiona més aquests debats nacionals que la salut, el tremp i l’exemplaritat de les nostres institucions. Fem-nos-ho mirar.
De fet, és fàcilment comprovable el desequilibri que hi ha en els mitjans a l’hora de focalitzar els grans temes d’actualitat i posar-los en les taules del debat. Són pocs, per exemple, els que darrerament opten pel debat sobre mesures per sortir de la crisi, o per la reforma de la llei d’immigració, o la nova llei sobre l’avortament, o l’augment desbocat de l’atur, l’aplicació de la llei d’educació, l’adaptació dels màsters universitaris al Pla de Bolonya, la fusió de les caixes, els reptes de l’Europa que haurà d’adaptar-se al Tractat de Lisboa... Quina pedagogia es fa des dels mitjans d’aquesta realitat que afecta molt més la vida quotidiana de molts i que condicionen la vida col·lectiva del demà..
Catalunya l’estem fent petita entre tots malgrat que proclamem als quatre vents els desitjos de grandesa per a un futur imaginari d’independència. I no nego la legitimitat de fer consultes ciutadanes. Ni nego la legitimitat de voler i aspirar pacíficament a la independència, però afegiria: potser ara no toca!. Llegia aquests dies a un columnista que amb aquestes iniciatives l’independentisme ha sortit de l’armari. Potser és cert però jo afegeixo que l’exercici de consultes s’hauria de dur a terme no pas com una simple estratègia d’agitació ideològica sinó amb voluntat de poder legitimar resultats la qual cosa obliga a tenir en compte el marc estatutari i la regulació o pacte de les regles que hauran de ser utilitzades per a tot el procés de la consulta: des de la formulació, fins a l’avaluació i interpretació dels resultats passant pels mecanismes d’explicació de les alternatives de resposta a la consulta.
No som pocs els que estaríem interessats a fer un altre tipus de pregunta que formulava l’editorial del darrer butlletí de Ciutadans pel Canvi i que seria si estem disposats a canviar la Constitució per encabir Catalunya en el marc federal que doni resposta al model d’autogovern que una majoria significativa de la població catalana pugui reclamar com a exigència a Espanya.
Mentrestant, i sense renunciar a fer aquest procés, no oblidem les urgències derivades de la situació de crisi que afecta, ara i aquí, a milions de ciutadans.
dilluns, de setembre 21, 2009
divendres, de setembre 18, 2009
Discrecionalitat o manipulació del focus mediàtic?
Recordo bé que quan donava classes de periodisme a Blanquerna un dels debats més vius amb els alumnes era preguntar o saber si hi havia criteris objectius per decidir la importància de les notícies d'actualitat a l'hora de confiigurar una portada de diari o d'obrir un informatiu rediofònic o de televisió. El mateix debat, no tant teòric sinó més pràctic, l'havia viscut també quan tenia responsabilitats d'editor en els espais informatius de televisió o de ràdio amb els consells de redacció corresponents.
De fet, si repassem les portades i/o les editorials dels diaris ens adonem que hi ha dies que coincideixen la majoria de mitjans, però n'hi ha d'altres que no. Descobrirem també fins a quin punt la línia editorial del diari condiciona sovint el que es destaqui més una notícia que una altra. Podríem dir que el mitjà es retrata al llarg de les seves portades i que, en la seqüència dels dies marquen un determinat accent o tendència ideològica en la selecció o en el relleu que es dóna a una determinada informació. Vull dir que no és casual ni irrellevant perquè genera, d'una manera subtil, un determinat estat d'opinió i sovint incideix també en els temes de debat de terminades tertúlies audiovisuals.
Avui, divendres 18 de setembre, em fixava en un cas concret. Em fixava en l'estructuració informativa que ens ha facilitat el Centre de Documentació Política, una Fundació que elabora el resum diari de l'actualitat per a les Institucionas Polítiques de casa nostra. Quina era "LA NOTÍCIA DEL DIA"? No era pas les noves informacions sobre les irregularitats en l'afer Palau de la Música, reconegudes per part de Fèlix Millet i posades en portada i en l'editorial d'almenys tres diaris, sinó que remarca un dia més el tema de les consultes sobre la independència... Aquesta era "la" notícia del dia?. De fet, si repassem els diaris, veurem que a part del cas Millet, hi ha altres notícies molt destacades avui pels mitjans: la reforma de la llei de l'avortament, la TDT de pagament, les mesures contra la crisis...
M'he preguntat aquests dies que hem estat donant voltes a la consulta d'Arenys i a les que puguin venir, si realment la preocupació ciutadana gira sobre aquest contenciós o estem fent una estafa a la ciutadania desviant l'atenció i passant de puntetes de fets o situacions que retraten un moment especialment greu de la vida col.lectiva.
De fet, si repassem les portades i/o les editorials dels diaris ens adonem que hi ha dies que coincideixen la majoria de mitjans, però n'hi ha d'altres que no. Descobrirem també fins a quin punt la línia editorial del diari condiciona sovint el que es destaqui més una notícia que una altra. Podríem dir que el mitjà es retrata al llarg de les seves portades i que, en la seqüència dels dies marquen un determinat accent o tendència ideològica en la selecció o en el relleu que es dóna a una determinada informació. Vull dir que no és casual ni irrellevant perquè genera, d'una manera subtil, un determinat estat d'opinió i sovint incideix també en els temes de debat de terminades tertúlies audiovisuals.
Avui, divendres 18 de setembre, em fixava en un cas concret. Em fixava en l'estructuració informativa que ens ha facilitat el Centre de Documentació Política, una Fundació que elabora el resum diari de l'actualitat per a les Institucionas Polítiques de casa nostra. Quina era "LA NOTÍCIA DEL DIA"? No era pas les noves informacions sobre les irregularitats en l'afer Palau de la Música, reconegudes per part de Fèlix Millet i posades en portada i en l'editorial d'almenys tres diaris, sinó que remarca un dia més el tema de les consultes sobre la independència... Aquesta era "la" notícia del dia?. De fet, si repassem els diaris, veurem que a part del cas Millet, hi ha altres notícies molt destacades avui pels mitjans: la reforma de la llei de l'avortament, la TDT de pagament, les mesures contra la crisis...
M'he preguntat aquests dies que hem estat donant voltes a la consulta d'Arenys i a les que puguin venir, si realment la preocupació ciutadana gira sobre aquest contenciós o estem fent una estafa a la ciutadania desviant l'atenció i passant de puntetes de fets o situacions que retraten un moment especialment greu de la vida col.lectiva.
dimecres, de setembre 16, 2009
Reacions i reconsideracions
El meu blog s'ha traduit avui en un article a El Punt. Haig de dir que van ser moltes les entrades al blog i m'imagino que seran encara molts més els lectors del diari. Un article o unes reflexions que no deixen indiferent a les persones. He rebut correus, comentaris i reflexions de tota mena. Pretenia precisament això. Que col.lectivament ens puguem preguntar sobre com protegir uns valors que sovint es qüestionen però que són bàsics per mantenir una coherència en la manera com hem volgut organitzar-nos col.lectivament. Es un terreny en el que no n'hi ha prou de suggerir-ho personalment. Considero que fins i tot el CAC hauria de dir-hi la seva.
Dit això, vull afegir que els meus comentaris, el meu article, o el meu suggeriment no forma part de cap encàrrec. Escric o dic en veu alta el que considero pertinent, a títol exclusivament personal i sense pretendre implicar-hi ni el grup parlamentari ni el PSC. És aquella llibertat d'expressió que vull per a tothom i que vull també per a mi però sempre dins del marc de convivència i de respecte que ha d'estar al servei del reforçament del sistema democràtic. Alguna de les reaccions o dels comentaris que m'han arribat, curiosament sota signatura anònima, no ho respecten aquest marc convivencial. Això em dol. No pas la discrepància.
I paral·lelament aquests dies rebo també correus i algun power point, carregats de mentides i de falsedats contra Catalunya i els catalans. Em preocupa perquè veig que en massa fronts s'està jugant en foc i en lloc de la convivència s'atia la confrontació. Qui ho pot parar? Hi ha una primera resposta política que seria: un bon govern i una bona oposició. Però una segona resposta és mediàtica. Els mitjans, que en l'etapa de la transició van tenir un paper cabdal per fer, de manera constant, una mena de pedagogia de la democràcia, avui hauiren també d'assumir un paper de regenaració democràtica més que no pas encendre metxes de descrèdit i de pura confrontació.
Reconec que, globalment, els nostres mitjans públics ho estan fent. El que passa és que està comprovat que la cridòria ven i suma audiències i el risc és que, algunes vegades, prevalgui aquest factor per damunt de la tasca diària de la professionalitat, el rigor i la creativitat.
Dit això, vull afegir que els meus comentaris, el meu article, o el meu suggeriment no forma part de cap encàrrec. Escric o dic en veu alta el que considero pertinent, a títol exclusivament personal i sense pretendre implicar-hi ni el grup parlamentari ni el PSC. És aquella llibertat d'expressió que vull per a tothom i que vull també per a mi però sempre dins del marc de convivència i de respecte que ha d'estar al servei del reforçament del sistema democràtic. Alguna de les reaccions o dels comentaris que m'han arribat, curiosament sota signatura anònima, no ho respecten aquest marc convivencial. Això em dol. No pas la discrepància.
I paral·lelament aquests dies rebo també correus i algun power point, carregats de mentides i de falsedats contra Catalunya i els catalans. Em preocupa perquè veig que en massa fronts s'està jugant en foc i en lloc de la convivència s'atia la confrontació. Qui ho pot parar? Hi ha una primera resposta política que seria: un bon govern i una bona oposició. Però una segona resposta és mediàtica. Els mitjans, que en l'etapa de la transició van tenir un paper cabdal per fer, de manera constant, una mena de pedagogia de la democràcia, avui hauiren també d'assumir un paper de regenaració democràtica més que no pas encendre metxes de descrèdit i de pura confrontació.
Reconec que, globalment, els nostres mitjans públics ho estan fent. El que passa és que està comprovat que la cridòria ven i suma audiències i el risc és que, algunes vegades, prevalgui aquest factor per damunt de la tasca diària de la professionalitat, el rigor i la creativitat.
dimarts, de setembre 15, 2009
TV-3 . Són suficients les disculpes?
Jo vaig ser un dels astorats en veure dijous passat que just després d’acabar el discurs institucional del President amb motiu de la Diada, en Sergi Mas sortia en pantalla en un marc expressament copiat al del President parodiant el discurs amb el to desqualificador i burlesc de l’al·locució de Montilla. Senzillament frívol. Senzillament injustificable. Injustificable perquè no pot ser considerat només com un error humà, o com un simple lapsus. Estava enregistrat. Ho sabia el director de Polònia. Estava detalladament previst l’encadenat en la graella de programació que algú m’imagino que deu revisar. Ho sabia, per tant, el realitzador... i s’emet enganxat al discurs oficial deixant que la paròdia desdibuixi maldestrament la figura del President Montilla
Sigui qui sigui el President, sobretot quan s’adreça al país és el President de tots. Les seves paraules recollien el missatge institucional en el dia de la Festa Nacional. Algú s’imagina de la televisió pública de cap dels Estats sobirans del nostre entorn democràtic una tractament similar al President del País?
Considero que es va traspassar una ratlla professionalment injustificable. La direcció de TV3 va demanar l’endemà disculpes per l’incident, però no són suficients les disculpes. No n’hi ha prou en reconèixer que no va ser correcte el tractament de la seqüència. La direcció de TV·3 ha promès d’esbrinar l’incident. Probablement en la comissió de control del Parlament es donarà o es demanarà una explicació. Però considero que, mediàticament, més enllà del fet concret de qui guanya la partida entre els dos “personatges Montilla”, si l’autèntic o l’imitador burleta, la nostra televisió pública ha d’obrir un debat seriós sobre criteris o llibre d’estil que s’imposa en la cadena en el tractament de la primera autoritat del país. En cap país del món una televisió pública s’atreveix a tractar el President com setmanalment ho fa Polònia. Sense anar més lluny ningú s’imagina que això hagués estat possible en l’etapa de Jordi Pujol. La conclusió no ha de ser que avui TV-3 és més independent o que els socialistes són més tolerants o més “masoques”. .
No seré jo qui negui que els polítics, inclòs el president, no puguin passar puntualment pel sedàs mordaç, irònic i crític els humoristes, però és que en el cas de Polònia s’ha arribat a fixar un perfil o una caricatura fixa, no només del President sinó dels altres líders polítics que acaben consolidant un perfil que desbanca el real. Una imatge que a la llarga, en l’imaginari col·lectiu dels telespectadors, acaba calant com a retrat robot del personatge real i no simplement del bufó que l’imita. Esdevé “foto fixa” i inamovible que cada setmana martelleja en la mateixa direcció. I això no desqualifica pas els actors de Polònia: són uns esplèndids professionals de la imitació, de la sàtira i de l’humor però allò que va començar com la tira còmica i simpàtica de l’humor transgressor pot deixar de ser un simple gag carregat d’ironia per esdevenir un referent no exempt de càrrega política. I no em refereixo només al cas del President Montilla sinó que el faig extensiu a la resta de líders polítics, quan l’estereotip sistemàtic i no el simple gag puntual els acaba convertint en un perfil més vàlid que l’original per als telespectadors
Ens queixem sovint de la desafecció política dels ciutadans i de la seva poca confiança en els polítics. Segur que l’actuació o el comportament d’alguns dels polítics poden donar peu o poder explicar aquesta mena de desafecció. Però si creiem que el sistema democràtic és el menys dolent dels sistemes que tenim per governar el país ens haurem de preguntar com l’hem de prestigiar entre tots. I els mitjans de comunicació hi tenen un paper cabdal. El President Obama ho deia fa pocs dies referint-se al periodisme dels EUA. Després de lamentar la tendència creixent del periodisme grog, el president apel·lava a una aposta pel periodisme honest, objectiu i meticulós assegurant que d’això en depèn la democràcia.
Fem-nos-ho mirar. I sense posar murs a la llibertat no renunciem a consolidar el sistema democràtic i aquells referents que fan possible precisament l’exercici pacífic de totes les llibertats.
Sigui qui sigui el President, sobretot quan s’adreça al país és el President de tots. Les seves paraules recollien el missatge institucional en el dia de la Festa Nacional. Algú s’imagina de la televisió pública de cap dels Estats sobirans del nostre entorn democràtic una tractament similar al President del País?
Considero que es va traspassar una ratlla professionalment injustificable. La direcció de TV3 va demanar l’endemà disculpes per l’incident, però no són suficients les disculpes. No n’hi ha prou en reconèixer que no va ser correcte el tractament de la seqüència. La direcció de TV·3 ha promès d’esbrinar l’incident. Probablement en la comissió de control del Parlament es donarà o es demanarà una explicació. Però considero que, mediàticament, més enllà del fet concret de qui guanya la partida entre els dos “personatges Montilla”, si l’autèntic o l’imitador burleta, la nostra televisió pública ha d’obrir un debat seriós sobre criteris o llibre d’estil que s’imposa en la cadena en el tractament de la primera autoritat del país. En cap país del món una televisió pública s’atreveix a tractar el President com setmanalment ho fa Polònia. Sense anar més lluny ningú s’imagina que això hagués estat possible en l’etapa de Jordi Pujol. La conclusió no ha de ser que avui TV-3 és més independent o que els socialistes són més tolerants o més “masoques”. .
No seré jo qui negui que els polítics, inclòs el president, no puguin passar puntualment pel sedàs mordaç, irònic i crític els humoristes, però és que en el cas de Polònia s’ha arribat a fixar un perfil o una caricatura fixa, no només del President sinó dels altres líders polítics que acaben consolidant un perfil que desbanca el real. Una imatge que a la llarga, en l’imaginari col·lectiu dels telespectadors, acaba calant com a retrat robot del personatge real i no simplement del bufó que l’imita. Esdevé “foto fixa” i inamovible que cada setmana martelleja en la mateixa direcció. I això no desqualifica pas els actors de Polònia: són uns esplèndids professionals de la imitació, de la sàtira i de l’humor però allò que va començar com la tira còmica i simpàtica de l’humor transgressor pot deixar de ser un simple gag carregat d’ironia per esdevenir un referent no exempt de càrrega política. I no em refereixo només al cas del President Montilla sinó que el faig extensiu a la resta de líders polítics, quan l’estereotip sistemàtic i no el simple gag puntual els acaba convertint en un perfil més vàlid que l’original per als telespectadors
Ens queixem sovint de la desafecció política dels ciutadans i de la seva poca confiança en els polítics. Segur que l’actuació o el comportament d’alguns dels polítics poden donar peu o poder explicar aquesta mena de desafecció. Però si creiem que el sistema democràtic és el menys dolent dels sistemes que tenim per governar el país ens haurem de preguntar com l’hem de prestigiar entre tots. I els mitjans de comunicació hi tenen un paper cabdal. El President Obama ho deia fa pocs dies referint-se al periodisme dels EUA. Després de lamentar la tendència creixent del periodisme grog, el president apel·lava a una aposta pel periodisme honest, objectiu i meticulós assegurant que d’això en depèn la democràcia.
Fem-nos-ho mirar. I sense posar murs a la llibertat no renunciem a consolidar el sistema democràtic i aquells referents que fan possible precisament l’exercici pacífic de totes les llibertats.
dilluns, de setembre 07, 2009
Arenys: Problema Nacional no. 1 !
Avui el recull de premsa que ens arriba cada dia als diputats i que elabora el Centre de Documentació Política sota la direcció de Miquel Sellarès, remarcava com "la notícia del dia" el cas de la consulta d'Arenys. Podem dir que el Centre de Documentació consagra cada dia allò que considera que és més imporant i ho posa com a notícia del dia, com a notícia destacada i aplega tota mena d'articles que hi fan referència. Això fa que els programes de ràdio, les tertúlies i les declaracions que es reclamen al llarg del dia dels polítics siguin també arrossegades per aquesta selecció informativa. Es una dada que un altre dia m'agradaria comentar per destacar que la tria de les informacions de qualsevol mitjà no és neutra. Ho deixo només apuntat.
Per alguns, doncs, sembla que la consulta d'Arenys és la notícia més important del país i és la que que genera rius de tinta als diaris i anàlisis patriòtics a les tertúlies dels audiovisuals! Els aturats, la crisi de les empreses, les alternatives per sortir de la recessió, les propostes de canvi de model productiu, el pes i la responsabilitat del poder financer en aquest context de crisi congelada, el rol dels sindicats, la passivitat de la gent jove, la tendència mantinguda dels partits polítics no pas a aportar alternatives sinó a aprofitar-se de la crisi per desgastar un dia i un altre el govern... això no és objecte d'anàlisi, de debat ens els mitjans. Les causes identitàries tornen a eclipsar els grans reptes de país. No som ni tan sols capaços de mirar què fan a fora: com apliquen receptes noves, receptes pròpies per impulsar la recuperació. Pocs comentaris analítics a l'intent del president Obama per reformar la política sanitària als EUA que donaria peu a confrontar-la amb la nostra! ... Tot això són problemes l'anàlisi dels quals o no es fa o no engresquen la gent normal del carrer que té una oferta mediàtica prou potent per poder gaudir de la Vuelta, o de la cursa de Formula 1, o de motos o l'arrencada de la lliga de futbol... mentre que els "teòricament" més lúcids donen voltes i voltes a la possibilitat o no d'organitzar una consulta sobre l'autodeterminació... Ens hem begut l'enteniment! Es com si en un vaixell que s'enfonsa els tripulants estiguessim més pendents de salvar la bandera que oneja al capdemunt del màstil que de la seguretat dels passatgers.
No hi tinc res en contra del fet que es faci la consulta d'Arenys però no el convertim amb el referent del gran dilema col.lectiu del país i dels catalans. I quan es faci aquesta o una altra consulta similar vetllem tots per a que es compleixin tots les regles del joc democràtic: transparència, crida a la participació, informació àmplia i suficient i defensa pública de l'abast de totes les alternatives de resposta... Juguem net des del començament i no pretenguem que juguin només o majoritàriament aquells que avalen els resultats pretesos pels organitzadors de la consulta.
Per alguns, doncs, sembla que la consulta d'Arenys és la notícia més important del país i és la que que genera rius de tinta als diaris i anàlisis patriòtics a les tertúlies dels audiovisuals! Els aturats, la crisi de les empreses, les alternatives per sortir de la recessió, les propostes de canvi de model productiu, el pes i la responsabilitat del poder financer en aquest context de crisi congelada, el rol dels sindicats, la passivitat de la gent jove, la tendència mantinguda dels partits polítics no pas a aportar alternatives sinó a aprofitar-se de la crisi per desgastar un dia i un altre el govern... això no és objecte d'anàlisi, de debat ens els mitjans. Les causes identitàries tornen a eclipsar els grans reptes de país. No som ni tan sols capaços de mirar què fan a fora: com apliquen receptes noves, receptes pròpies per impulsar la recuperació. Pocs comentaris analítics a l'intent del president Obama per reformar la política sanitària als EUA que donaria peu a confrontar-la amb la nostra! ... Tot això són problemes l'anàlisi dels quals o no es fa o no engresquen la gent normal del carrer que té una oferta mediàtica prou potent per poder gaudir de la Vuelta, o de la cursa de Formula 1, o de motos o l'arrencada de la lliga de futbol... mentre que els "teòricament" més lúcids donen voltes i voltes a la possibilitat o no d'organitzar una consulta sobre l'autodeterminació... Ens hem begut l'enteniment! Es com si en un vaixell que s'enfonsa els tripulants estiguessim més pendents de salvar la bandera que oneja al capdemunt del màstil que de la seguretat dels passatgers.
No hi tinc res en contra del fet que es faci la consulta d'Arenys però no el convertim amb el referent del gran dilema col.lectiu del país i dels catalans. I quan es faci aquesta o una altra consulta similar vetllem tots per a que es compleixin tots les regles del joc democràtic: transparència, crida a la participació, informació àmplia i suficient i defensa pública de l'abast de totes les alternatives de resposta... Juguem net des del començament i no pretenguem que juguin només o majoritàriament aquells que avalen els resultats pretesos pels organitzadors de la consulta.
divendres, d’agost 21, 2009
La "tirania del present"
La convalescència aquests dies m'ha permès sobretot llegir. Tres llibres han ocupat simultàniament la capçalera: "Anatomia de un instante" de Javier Cercas. "Maquiavel en democràcia" d'Édouard Balladur i "El futuro y sus enemigos" de Daniel Innerarity. Anàlisi d'una etapa històrica el primer, anàlisi dels mecanismes del poder en la societat democràtica, el segon i reflexions filosòfico-morals sobre el pes del present i del futur en l'acció política, el tercer. El llibre de Cercas sobre l'entrellat del 23F m'ha ben enganxat. Potser perquè em recordava moments viscuts i noms i protagonistes ben coneguts. Interessant la distinció que fa al llarg de tot el llibre de la talla política d'Adolfo Suàrez que qualifica més aviat mediocre i del seu rellevant paper en la transició que considera molt reeixit fins a les postrimeries del seu mandat. Em va captivar el paral.l-lisme i el contrast personal i polític que dibuixa Cercas de tres parelles de protagonistes d'aquell moment: Suàrez-Armada, Tejero-Carrillo, Milans del Bosch-Gutiérrez Mellado.
El llibre de Balladur recopila els trets més destacables de la dinàmica del poder en temps de democràcia, les formes noves de seduir el poble (l'electorat) que té periòdicament en les seves mans la capacitat d'escollir els seus governants, les formes noves de guanyar aliats, les formes noves de vendre els èxits o de silenciar els errors, el pes dels mitjans de comunicació...
El llibre d'Innerarity és més filosòfic però es tracta no pas d'una filosofia de les essnències sinó la filosofia de l'acció política, de la política democràtica. Interessantíssim. Un dels punts que he trobat més interessants fa referència al que ell anomena la "tirania del present". Els polítics, diu Innerarity, estan excessivament condicionats pel present, per la immediatesa de la seva acció i de les seves decisions. El fet de tenir sempre unes eleccions a la vista i senzillament uns sondejos d'opinió sobre la valoració en el dia a dia que tenen els ciutadans del governant fa que les seves decisions o les seves reaccions estiguin condicionades a obtenir rendibilitat o en les urnes o en els enquestes d'opinió i no saben o no s'atreveixen a actuar en perspectiva de més llarg termini, en perspectiva sobretot de més enllà del seu propi mandat. Els reptes que tenen avui les societats modernes són reptes de futur però d'un futur que va més enllà dels períodes electorals però que cal preveure avui, que cal afrontar des d'avui mateix: reptes com el canvi climàtic, com l'energia nuclear per exemple, exigeixen decisions que no condicionen tant la generació actual com la que vindrà i els afectats de futur que encara no tenen avui ni veu ni vot per exigir polítiques que els condicionaran han de poder tenir portaveus cienjtífics, intel.lectuals però també polítics que demanin als governants garanties i condicions de vida de futur més justes i qualitatitvament més sostenibles. Governar no només per a la immediatesa, no només per als resultats mediàtics del moment sinó amb visió d'Estat, amb visió de governant de país que ha d'afrontar els reptes de futur amb decisions que potser avui no seran valorades per un electorat massa presonar del present.
El llibre de Balladur recopila els trets més destacables de la dinàmica del poder en temps de democràcia, les formes noves de seduir el poble (l'electorat) que té periòdicament en les seves mans la capacitat d'escollir els seus governants, les formes noves de guanyar aliats, les formes noves de vendre els èxits o de silenciar els errors, el pes dels mitjans de comunicació...
El llibre d'Innerarity és més filosòfic però es tracta no pas d'una filosofia de les essnències sinó la filosofia de l'acció política, de la política democràtica. Interessantíssim. Un dels punts que he trobat més interessants fa referència al que ell anomena la "tirania del present". Els polítics, diu Innerarity, estan excessivament condicionats pel present, per la immediatesa de la seva acció i de les seves decisions. El fet de tenir sempre unes eleccions a la vista i senzillament uns sondejos d'opinió sobre la valoració en el dia a dia que tenen els ciutadans del governant fa que les seves decisions o les seves reaccions estiguin condicionades a obtenir rendibilitat o en les urnes o en els enquestes d'opinió i no saben o no s'atreveixen a actuar en perspectiva de més llarg termini, en perspectiva sobretot de més enllà del seu propi mandat. Els reptes que tenen avui les societats modernes són reptes de futur però d'un futur que va més enllà dels períodes electorals però que cal preveure avui, que cal afrontar des d'avui mateix: reptes com el canvi climàtic, com l'energia nuclear per exemple, exigeixen decisions que no condicionen tant la generació actual com la que vindrà i els afectats de futur que encara no tenen avui ni veu ni vot per exigir polítiques que els condicionaran han de poder tenir portaveus cienjtífics, intel.lectuals però també polítics que demanin als governants garanties i condicions de vida de futur més justes i qualitatitvament més sostenibles. Governar no només per a la immediatesa, no només per als resultats mediàtics del moment sinó amb visió d'Estat, amb visió de governant de país que ha d'afrontar els reptes de futur amb decisions que potser avui no seran valorades per un electorat massa presonar del present.
Penso que caldria que els polítics i els intel.lectuals generéssim debats d'aquesta mena i féssim pedagogia d'una acció política no condicionada exclusivament per la immediatesa de la crítica o de l'aplaudiment dels tertulians "sabelotodo" que monopolitzen cada dia les àgores d'opinió dels nostres mitjans de comunicació.
dilluns, d’agost 17, 2009
Espanya Federal: Defensa de l'Estatut, SÏ. Antiespanyolisme, NO
El ministre de Justícia ho ha expressat amb tota claredat: Validar o no l'Estatut de Catalunya marcarà el futur del model autonòmic de l'Estat. Ens trobem en una fase decisiva del desplegament de l'Espanya de les autonomies. La Constitució va dibuixar un marc prou flexible per encaixar un model d'Estat descentralitzat que després d'uns anys de funcionament i a partir de l'experiència de cada autonomia i de la constatació dels dèficits i alhora de les seves potencialitats han permès obrir camins nous i recollir-ho en la reforma dels respectius estatuts. Després de l'etapa de la transició podem dir que estem en el moment clau de configuració més definitiva del model d'estat. O ens quedem en la reforma simple d'Estat descentralitzat o avancem de forma decisiva cap al model federal. La sentència del TC sobre l'Estatut de Catalaunya donarà les pistes de fins a quin punt el Constitucional considera que avançar cap a l'Espanya Federal és compatible o no amb la Constitució. Moment clau, doncs, per al futur no només de Catalunya sinó també d'Espanya.
El dilema, per tant, no és només si el text estatutari és constitucional o no, sinó si el text constitucional ens permet anar més enllà en la configuració de l'Espanya plural. La resposta negativa donaria arguments als que propugnen obertament l'opció independentista. Aquests sectors desitgen en el fons que la sentència del TC sigui negativa o restrictiva per avalar la dinàmica de ruptura. Els que considerem constitucional l'Estatut aspirem a poder-lo desplegar en tota la seva potencialitat i permetre que Catalunya esdevingui el motor d'una reforma en profunditat de l'Estat.
La proximitat de la sentència del TC dóna peu aquests dies a posicionar-se tant per part dels partits polítics com de l'anomenada societat civil. Es dibuixen clarament dues línies: els que convoquen directament a la protesta i al rebuig de la sentència, sense esperar saber-ne el contingut o l'abast i els que estan a l'aguait de veure'n l'abast per poder calibrar la contundència de la resposta col.lectiva. Per als primers, més que la defensa de l'Estatut, que potser molts ni el van defensar ni el van refrendar en el seu moment, preval el rebuig radical del marc polític que li pot donar sentit. Més d'un desitja apassionadament la sentència negativa per justificar objectius rupturistes. L'antiespanyolisme és molt més fort que la defensa de l'Estatut. Per als segons hi ha un primer moment de prudència a l'espera de conèixer el contingut de la sentència. Si aquesta qüestiona punts claus del text estatutari és evident que la reacció política haurà de ser valenta, col.lectiva, agosarada per recordar, primer que tot, on radica la sobirania que avala una llei orgànica aprovada a les Corts Generals i refrendada pel poble de Catalunya i en segon lloc perquè, qüestionar-la per part del tribunal intèrpret de la Constitució, obligaria a plantejar-se la prevalènça de les instàncies on recau la sobirania democràtica. Grinyolaria, sens dubte, l'estructura orgànica de l'Estat. La resposta seria un posicionament no antiespanyolista sinó una pressió exigent per refer els pactes d'Estat en el marc d'un nou model d'estructuració de l'Espanya plural. Si l'Estatut no cap en la Constitució, potser el que cal és canviar la Constitució. O encara més fàcil, canviar el Tribunal Constitucional.
divendres, d’agost 07, 2009
Noves tecnologies a la Salut pública
He deixat l'hospital: l'etapa de fet més "dolça" d'una intervenció quirúrgica: estàs sempre en mans dels professionals que segueixen el procés amb rigor i amabilitat. La veritat és que només puc fer elogis tant de la professionalitat del Dr. Ferran Montserrat (cirugià) com del Dr. Muniesa (rehabilitador) i dels seus respectius equips de l'hospital de l'Esperança.
He començat a casa la segona fase de rehabilitació, potser més dura i sovint dolorosa, amb viatge diari a l'hospital i atenció personalitzada del personal de trauma. Dimecres TV· va ensenyar l'aposta que ha fet l'hospital de l'Esperança i concretament el Dr. Muniesa per introduir les noves tecnologies en el procés de rehabilitació. Avui m'ha ofert la posssibilitat de participar-hi com a pacient i la fisioterapeuta Mercè m'ha explicat el sistema telemàtic de rehabilitació controlada a distància. Un programa degudament dissenyat permet al pacient fer i veure els exercicis des d'una pantalla d'ordinador que enregistra els moviments, avalua la correcció de cada un d'ells i els arxiva per a que siguin analitzats després pel professional de l'àrea de rehabilitació de l'hospital. Seinzillament fantàstic. Si el pacient des de casa pot procedir telemàticament el seu procés rehabilitador els professionals poden atendre mentrestant altres persones i agiliten i amplien el servei. És bo que sigui la Salut Pública que empenyi aquesta introducció de les noves en el camp de la sanitat pública. N'hem d'estar orgullosos. Sovint es destaquen deficiències, que també n'hi ha, però poques vegades s'epliquen els avenços, les apostes de futur, la qualitat de servei que es vol donar i es dóna en una àrea tan bàsica del servei públic com és la sanitat. Benvinguda tecnologia !.
He començat a casa la segona fase de rehabilitació, potser més dura i sovint dolorosa, amb viatge diari a l'hospital i atenció personalitzada del personal de trauma. Dimecres TV· va ensenyar l'aposta que ha fet l'hospital de l'Esperança i concretament el Dr. Muniesa per introduir les noves tecnologies en el procés de rehabilitació. Avui m'ha ofert la posssibilitat de participar-hi com a pacient i la fisioterapeuta Mercè m'ha explicat el sistema telemàtic de rehabilitació controlada a distància. Un programa degudament dissenyat permet al pacient fer i veure els exercicis des d'una pantalla d'ordinador que enregistra els moviments, avalua la correcció de cada un d'ells i els arxiva per a que siguin analitzats després pel professional de l'àrea de rehabilitació de l'hospital. Seinzillament fantàstic. Si el pacient des de casa pot procedir telemàticament el seu procés rehabilitador els professionals poden atendre mentrestant altres persones i agiliten i amplien el servei. És bo que sigui la Salut Pública que empenyi aquesta introducció de les noves en el camp de la sanitat pública. N'hem d'estar orgullosos. Sovint es destaquen deficiències, que també n'hi ha, però poques vegades s'epliquen els avenços, les apostes de futur, la qualitat de servei que es vol donar i es dóna en una àrea tan bàsica del servei públic com és la sanitat. Benvinguda tecnologia !.
diumenge, d’agost 02, 2009
represa des de l'hospital
Estic recuperant-me d'una intervenció de pròtesi de genoll a l'hospital de l'Esperança, a Barcelona. La tranquil.litat de l'habitació hospitalària, quan no tens visites, et permet llegir, pensar i escriure. Es una bona ocasió per reprendre la presència al blog que he descuidat durant moltes setmanes arrossegat per l'activitat del curs parlamentari. I, tanmateix, penso que cal trobar l'estona per escriure i per dir en veu alta allò que un sent o veu o pensa o llegeix... El blog l'entenc més com una pàgina personal d'expressió lliure sense massa miraments ni cap pretensió fora de la de obrir el cor i la ment i compartir pensaments o experiències o vivències.
Quan entres a l'hospital toques de prop un món nou, un món especial. Persones forçades a fer una parada curta o llarga en la seva vida "normal". Persones il·lusionades per recuperar la salut o més qualitat de vida. Persones deprimides que veuen que el seu cicle vital està en fase decadent.. Veus els malalts i veus també les persones que els acompanyen: família sobretot, amics... Sents com es valora l'afecte, l'amistat, la companyia, el detall de passar una estona...
Avui feia una passejada amb el genoll operat a la planta quarta de l'hospital. He anat fins a la sala on hi ha geriatria o els malalts de llarga durada. M'ha colpit. Sentia crits, crits que jo no entenia, repetits una i una altra vegada. Persones amb la demència senil accentuada que els passejaven també per aquells passadissos. M'ha impactat la imatge d'un ancià que cridava coses sense cap sentit que era passejat per una dona relativament jove que després he sabut que era la seva filla. Mentre ell criadava, ella molt dolçament li cantava gairebé a cau d'orella, el Virolai. Segur que per a l'ancià tenia una ressonància relaxant o pacificadora però la impressió externa era impactant.
Pensava en el personal. He parlat amb les infermeres. N'hi ha de vocació autèntica. N'hi ha de més funcionarials.. però es queixen totes de la precarietat laboral, dels recursos, dels mitjans tècnics, del manteniment.. tot i reconèixer que professionalment la nostra sanitat és molt bona.
Dies, doncs, per tocar de peus a terra, per entrar en contacte amb un món que sempre hi és però que no tonquem habitualment i que mereix atenció, reconeixement, recursos i ha de ser un referent de la nostra política socialista al servei de la qualitat de vida dels ciutadans.
Serà un agost especial. Sense vacances per poder estar en forma a l'arrencada del nou curs parlamentari. Un curs que serà tens, vital per consolidar l'aposta d'una política d'esquerres: això s'ha de veure i tocar en el camp de la salut, de l'educació, de la seguretat, del medi ambient, de la justícia, de la cultura.
Espero que em sigui una ocasió més per reforçar el compromís de servir al país.
Quan entres a l'hospital toques de prop un món nou, un món especial. Persones forçades a fer una parada curta o llarga en la seva vida "normal". Persones il·lusionades per recuperar la salut o més qualitat de vida. Persones deprimides que veuen que el seu cicle vital està en fase decadent.. Veus els malalts i veus també les persones que els acompanyen: família sobretot, amics... Sents com es valora l'afecte, l'amistat, la companyia, el detall de passar una estona...
Avui feia una passejada amb el genoll operat a la planta quarta de l'hospital. He anat fins a la sala on hi ha geriatria o els malalts de llarga durada. M'ha colpit. Sentia crits, crits que jo no entenia, repetits una i una altra vegada. Persones amb la demència senil accentuada que els passejaven també per aquells passadissos. M'ha impactat la imatge d'un ancià que cridava coses sense cap sentit que era passejat per una dona relativament jove que després he sabut que era la seva filla. Mentre ell criadava, ella molt dolçament li cantava gairebé a cau d'orella, el Virolai. Segur que per a l'ancià tenia una ressonància relaxant o pacificadora però la impressió externa era impactant.
Pensava en el personal. He parlat amb les infermeres. N'hi ha de vocació autèntica. N'hi ha de més funcionarials.. però es queixen totes de la precarietat laboral, dels recursos, dels mitjans tècnics, del manteniment.. tot i reconèixer que professionalment la nostra sanitat és molt bona.
Dies, doncs, per tocar de peus a terra, per entrar en contacte amb un món que sempre hi és però que no tonquem habitualment i que mereix atenció, reconeixement, recursos i ha de ser un referent de la nostra política socialista al servei de la qualitat de vida dels ciutadans.
Serà un agost especial. Sense vacances per poder estar en forma a l'arrencada del nou curs parlamentari. Un curs que serà tens, vital per consolidar l'aposta d'una política d'esquerres: això s'ha de veure i tocar en el camp de la salut, de l'educació, de la seguretat, del medi ambient, de la justícia, de la cultura.
Espero que em sigui una ocasió més per reforçar el compromís de servir al país.
dimarts, de maig 19, 2009
El futbol pot deixar de ser opi?
No em resisteixo a parlar de l’espectacle de masses que des de fa quinze dies és el tema més comentat en les converses de milions de persones.... d’aquí i de fora. Em refereixo el futbol del Barça, el futbol del campió de la Copa i de la Lliga. Falta una setmana per la final de la “champions”. Es possible que s’aconsegueixi el triplet que mai ningú no ha aconseguit en la mateixa temporada. Però és igual que no ho aconsegueixi. Com deia dilluns Johan Cruyff “la fòrmula del Barça de Guardiola no deixarà de ser bona si no guanya la Lliga de Campions”.
Un treball rigorós, exigent, col·lectiu, professional, de tota la temporada és el que ha fet que el mateix equip de la lliga passada es convertís avui en el referent mundial del millor futbol que s’hagi practicat de forma continuada. S’han guanyat partits, s’han fet gols, però per damunt de tot s’ha jugat de forma extraordinàriament estable al límit de l’excel·lència.
Aquest estil col·lectiu no improvisat, està redimint el futbol. Després de veure la trajectòria de la lliga més enllà fins i tot dels darrers partits, (el del Chelsea, el de Mestalla i sobretot el del Bernabeu), hom arriba a la conclusió que el futbol ja no és només guanyar el matx sinó jugar amb intel·ligència, oferint bellesa, espectacle i eficiència. I això pressuposa esforç, racionalitat, disciplina, sentit d’equip i naturalment una bona batuta de direcció amb autoritat reconeguda.
Dic que aquest estil de joc del Barça està redimint el futbol que ja no pot ser titllat d’opi de les masses perquè ha esdevingut espectacle de bellesa de primera magnitud. Més d’onze milions d’espectadors van veure la final de la Copa del Rei. Gairebé un milió i mig eren catalans.
Tots gaudint del mateix espectacle i compartint la mateixa admiració pel joc dels jugadors de Guardiola.
Ni els xiulets a l’himne ni les pancartes independentistes van enterbolir aquell dia la victòria neta dels jugadors del Barça. Em vaig congratular de la decisió immediata del director de TVE decidint el cessament fulminant del director d’esports. Potser Julián Reyes no és el culpable immediat de l’intent d’amagar el que se sentia o passava en el camp, però n’era el responsable directe. Sóc dels que penso que un himne xiulat sempre és millor que un himne censurat. En democràcia allò que es vol amagar acostuma a prendre una dimensió que va més enllà dels decibels d’una cridòria que en el pitjor dels casos no deixa de ser senzillament quantificable.
Per acabar: Guardiola ha sorprès pels resultats, però jo vull remarcar que hauria de ser valorat per damunt de tot pel seu rigor, per la seva filosofia, per la seva autoritat guanyada a pols a dins del vestidor, per la capacitat de fer de pal de paller d’unes peces que sovint són difícils d’encaixar sense que se’n resisteixi algun protagonisme comprensible però distorsionador del conjunt. Guardiola ha après de la seva pròpia experiència. Reconegudes les seves qualitats, només cal esperar que ningú no en vulgui fer ara un mite. Els mateixos que avui el posen pels núvols un dia li trauran els mocadors al camp demanant el seu cap. Voldria que aquest dia trigui molt a arribar i que el seu treball i la seva saviesa ens permetin gaudir d’un equip i d’un joc que no deixa de ser un bàlsam per trampejar la crisi amb algunes d’aquestes dosis d’alegries col·lectives.
Un treball rigorós, exigent, col·lectiu, professional, de tota la temporada és el que ha fet que el mateix equip de la lliga passada es convertís avui en el referent mundial del millor futbol que s’hagi practicat de forma continuada. S’han guanyat partits, s’han fet gols, però per damunt de tot s’ha jugat de forma extraordinàriament estable al límit de l’excel·lència.
Aquest estil col·lectiu no improvisat, està redimint el futbol. Després de veure la trajectòria de la lliga més enllà fins i tot dels darrers partits, (el del Chelsea, el de Mestalla i sobretot el del Bernabeu), hom arriba a la conclusió que el futbol ja no és només guanyar el matx sinó jugar amb intel·ligència, oferint bellesa, espectacle i eficiència. I això pressuposa esforç, racionalitat, disciplina, sentit d’equip i naturalment una bona batuta de direcció amb autoritat reconeguda.
Dic que aquest estil de joc del Barça està redimint el futbol que ja no pot ser titllat d’opi de les masses perquè ha esdevingut espectacle de bellesa de primera magnitud. Més d’onze milions d’espectadors van veure la final de la Copa del Rei. Gairebé un milió i mig eren catalans.
Tots gaudint del mateix espectacle i compartint la mateixa admiració pel joc dels jugadors de Guardiola.
Ni els xiulets a l’himne ni les pancartes independentistes van enterbolir aquell dia la victòria neta dels jugadors del Barça. Em vaig congratular de la decisió immediata del director de TVE decidint el cessament fulminant del director d’esports. Potser Julián Reyes no és el culpable immediat de l’intent d’amagar el que se sentia o passava en el camp, però n’era el responsable directe. Sóc dels que penso que un himne xiulat sempre és millor que un himne censurat. En democràcia allò que es vol amagar acostuma a prendre una dimensió que va més enllà dels decibels d’una cridòria que en el pitjor dels casos no deixa de ser senzillament quantificable.
Per acabar: Guardiola ha sorprès pels resultats, però jo vull remarcar que hauria de ser valorat per damunt de tot pel seu rigor, per la seva filosofia, per la seva autoritat guanyada a pols a dins del vestidor, per la capacitat de fer de pal de paller d’unes peces que sovint són difícils d’encaixar sense que se’n resisteixi algun protagonisme comprensible però distorsionador del conjunt. Guardiola ha après de la seva pròpia experiència. Reconegudes les seves qualitats, només cal esperar que ningú no en vulgui fer ara un mite. Els mateixos que avui el posen pels núvols un dia li trauran els mocadors al camp demanant el seu cap. Voldria que aquest dia trigui molt a arribar i que el seu treball i la seva saviesa ens permetin gaudir d’un equip i d’un joc que no deixa de ser un bàlsam per trampejar la crisi amb algunes d’aquestes dosis d’alegries col·lectives.
dilluns, de maig 04, 2009
Amb interrogants i esperances
El blog ha dormit força temps i no per falta de ganes d'escriure sinó per les presses i per l'acumulació de fets, de situacions, de notícies, de sensacions contradictòries que voldrien una reflexió serena que no tinc.
Avui estic sol a casa i m'he decidit a picotejar l'actualitat més immediata.
Penso d'entrada en Euskadi. Demà Patxi López serà investit Lehendakari. Un dia històric carregat de tota mena de presagis. No hi ha dubte que és una fita que dóna un tomb a la política basca. Patxi López serà president d'Euskadi primer gràcies als vots dels seus votants i després gràcies als vots dels diputats del PP. Pot ser una hipoteca. Per a què no ho sigui faran falta dues voluntats: La del PSE de no recolzar-se exclusivament amb el PP i la del PNB si sap allargar la mà per una etapa de transició que superi la visió maquiavèlica que divideix el país en bons (nacionalistes-euskalduns) i els dolents o venuts a les "forces d'ocupació" (espanyolistes). Patxi Lópex té el repte de superar aquest binomi. Jo vull creure que té voluntat de fer-ho, de posar els instruments per aixecar barreres divisòries i construir un país de sensibilitats diverses però que aplega ciutadans que miren el futur d'Euskadi amb voluntat de sumar per fer possible la convivència, el silenci de les pistoles i el projecte compartit d'un País Basc obert a totes els projectes viables de futur.
He seguit la represa del columnista d'El País, Enric Gonzàlez, que ha estat quatre dies sense escriure i ha generat moltes especulacions. La seva columna d'avui és un acte de fe en el periodisme lliure. Lliure d'hipoteques empresarials o de presions d'interessos inconfessables. No és gens fàcil avui dia. "L'ésser humà -diu- és capaç del millor i del pitjor ..." i amb ironia continua: "en general, fem el pitjor i somniem el millor" i acaba citant en Manuel Vàzquez Montalbán quan diu "estem rodejats. Queda per veure si aquest setge acabarà com Numància o Estalingrad". El periodisme avui està molt condicionat per les empreses periodístiques, la seva línia editorial, les seves complicitats polítiques... I el periodista de base poca força té quan el mercat és precari. Jo voldria que els mitjans públics, alliberats de les pressions governamentals puguin ser un referent exemplar de periodisme lliure, crític (que no vol pas dir antigovernamental) sinó rigurós, contrastat, plural.
El President Montilla espera del govern central fets i no només bones paraules. El país no pot continuar posant nous terminis. sobre el finançament el President ha dit que ens separen encar "milions" però també "visions diferents respecte al model". M'agrada la fermesa del President Montilla. Vull pensar que Rodriguez Zapatero no jugarà amb foc en un moment que necessita d'avals generadors de confiança. Arribaràa al debat sobre l'Estat de la Nació amb tots els deures fets?.
Avui estic sol a casa i m'he decidit a picotejar l'actualitat més immediata.
Penso d'entrada en Euskadi. Demà Patxi López serà investit Lehendakari. Un dia històric carregat de tota mena de presagis. No hi ha dubte que és una fita que dóna un tomb a la política basca. Patxi López serà president d'Euskadi primer gràcies als vots dels seus votants i després gràcies als vots dels diputats del PP. Pot ser una hipoteca. Per a què no ho sigui faran falta dues voluntats: La del PSE de no recolzar-se exclusivament amb el PP i la del PNB si sap allargar la mà per una etapa de transició que superi la visió maquiavèlica que divideix el país en bons (nacionalistes-euskalduns) i els dolents o venuts a les "forces d'ocupació" (espanyolistes). Patxi Lópex té el repte de superar aquest binomi. Jo vull creure que té voluntat de fer-ho, de posar els instruments per aixecar barreres divisòries i construir un país de sensibilitats diverses però que aplega ciutadans que miren el futur d'Euskadi amb voluntat de sumar per fer possible la convivència, el silenci de les pistoles i el projecte compartit d'un País Basc obert a totes els projectes viables de futur.
He seguit la represa del columnista d'El País, Enric Gonzàlez, que ha estat quatre dies sense escriure i ha generat moltes especulacions. La seva columna d'avui és un acte de fe en el periodisme lliure. Lliure d'hipoteques empresarials o de presions d'interessos inconfessables. No és gens fàcil avui dia. "L'ésser humà -diu- és capaç del millor i del pitjor ..." i amb ironia continua: "en general, fem el pitjor i somniem el millor" i acaba citant en Manuel Vàzquez Montalbán quan diu "estem rodejats. Queda per veure si aquest setge acabarà com Numància o Estalingrad". El periodisme avui està molt condicionat per les empreses periodístiques, la seva línia editorial, les seves complicitats polítiques... I el periodista de base poca força té quan el mercat és precari. Jo voldria que els mitjans públics, alliberats de les pressions governamentals puguin ser un referent exemplar de periodisme lliure, crític (que no vol pas dir antigovernamental) sinó rigurós, contrastat, plural.
El President Montilla espera del govern central fets i no només bones paraules. El país no pot continuar posant nous terminis. sobre el finançament el President ha dit que ens separen encar "milions" però també "visions diferents respecte al model". M'agrada la fermesa del President Montilla. Vull pensar que Rodriguez Zapatero no jugarà amb foc en un moment que necessita d'avals generadors de confiança. Arribaràa al debat sobre l'Estat de la Nació amb tots els deures fets?.
dilluns, de març 02, 2009
Eleccions: Petites variacions que generen grans canvis!
A dos dies de les eleccions a Galícia i a Euskadi. Tot va molt de pressa. Amb 38 escons (probablement) Núñez Feijoo serà investit president de Galícia. Pérez Touriño deixa la primera fila del PSG i s'obre el parèntesi d'un nou lideratge socialista a Galícia. A Euskadi Patxi López, malgrat ser el lider de la segona força més votada, té tots els números per esdevenir el nou Lehendakari. El PNB ja ha avisat que s'ho prendrà com una agressió i amença en retirar el suport a Madrid al govern Zapatero. Em pregunto: No és el PNV qui deia durant la campanya que la política autonòmica no ha d'estar condicionada (i per tant no ha de condicionar) la política espanyola? Ara ja sí?
No es pot negar que el mapa polític ha donat un tomb i ho notarem en les properes setmanes. Posats a llegir la lletra grssoa dels resultats haurem de convenir que, numèricament, repassant xifres i fent comparatives s'hauria de concloure que hi ha hagut petites variacions respecte al resultat des les darreres eleccions però en realitat el petit ball de sumes i restes dóna peu a un gran canvi tant a Galícia com al País basc.
A Galícia el PP passa de 37 a 38/39. Un o dos escons suficients per a la majoria absoluta i comporten un canvi de govern. Touriño ha presentat la dimissió. El PP de Mariano Rajoy estan eufòrics perquè a més de recuperar el poder a Galícia i gaudeixen d'una treva en els seus problemes interns. El retorn del vot massiu al PP considero que no ha estat tant una aposta pel partit de Fraga com una mostra de desengany del bipartit que no sabut presentar un model nou i diferent de governar Galícia. S'han canviat els noms de les poltrones però no s'ha canviat la manera de transformar un territori i un país que porta hipoteques del passat que l'esquerra no ha sabut transformar en polítiques de futur. S'ha gestionat, però no s'ha introduit noves formes de fer política ni s'ha sabut projectar un nou model d'estructura social i de dinàmica democràtica.
A Euskadi valoro l'oportunitat d'un canvi. No voldria veure senzillament l'alternança entre un 50% "nacionalista" i un altre 50% "espanyolista". Voldria veure un mapa polític nou en el que s'alterna el lideratge en el marc d'una nova correlació de forces. Patxi López necessitarà dels vots del PP per ser investit però això no equival ni a compartir amb els populars el govern ni a fer una mena de pacte programàtic o de legislatura. Patxi Lópex no és el lider d'una fracció frontista a Euskadi. Es el líder d'un partit que ha après que al País basc no es pot governar sense tenir en compte tot el que suposa el nacionalisme. Patxi López, tard o d'hora -jo diria que tan de bo fos més d'hora que tard- haurà de pactar els grans temes del país amb el PNV. D'entrada ha volgut recordar una cosa: que el PNV no és Euskadi. No és -ha dit- ni el règim ni la religió d'Euskadi. S'ha d'acostumar a veure's com un pasrtit politic que ha estat governant i que pot estar a l'oposició. A partir d'aquñi, dialogar, dialogar i pactar sense exclusions.
Em preocupen els més de 100.000 vots nuls. És una mostra que la situació no és de plena normalitat. No pot ser que 100.000 bascos vulguin participar en el joc electoral i no trobin un referent per als seus posicionaments. No m'agrda la llei de partits però vull creure que si Aralar s'ha guanyat un espai democràtic molt important en aquests comicis pot ser un senyal de la possibilitat que es consolidi un referent per als abertzales que d'una vegada per totes renunciin a la violència per defensar el seu projecte sobiranista.
Etapa interessant. Apassionant. Veurem com condiciona altres realitats i altres aliances en el futur immediat.
No es pot negar que el mapa polític ha donat un tomb i ho notarem en les properes setmanes. Posats a llegir la lletra grssoa dels resultats haurem de convenir que, numèricament, repassant xifres i fent comparatives s'hauria de concloure que hi ha hagut petites variacions respecte al resultat des les darreres eleccions però en realitat el petit ball de sumes i restes dóna peu a un gran canvi tant a Galícia com al País basc.
A Galícia el PP passa de 37 a 38/39. Un o dos escons suficients per a la majoria absoluta i comporten un canvi de govern. Touriño ha presentat la dimissió. El PP de Mariano Rajoy estan eufòrics perquè a més de recuperar el poder a Galícia i gaudeixen d'una treva en els seus problemes interns. El retorn del vot massiu al PP considero que no ha estat tant una aposta pel partit de Fraga com una mostra de desengany del bipartit que no sabut presentar un model nou i diferent de governar Galícia. S'han canviat els noms de les poltrones però no s'ha canviat la manera de transformar un territori i un país que porta hipoteques del passat que l'esquerra no ha sabut transformar en polítiques de futur. S'ha gestionat, però no s'ha introduit noves formes de fer política ni s'ha sabut projectar un nou model d'estructura social i de dinàmica democràtica.
A Euskadi valoro l'oportunitat d'un canvi. No voldria veure senzillament l'alternança entre un 50% "nacionalista" i un altre 50% "espanyolista". Voldria veure un mapa polític nou en el que s'alterna el lideratge en el marc d'una nova correlació de forces. Patxi López necessitarà dels vots del PP per ser investit però això no equival ni a compartir amb els populars el govern ni a fer una mena de pacte programàtic o de legislatura. Patxi Lópex no és el lider d'una fracció frontista a Euskadi. Es el líder d'un partit que ha après que al País basc no es pot governar sense tenir en compte tot el que suposa el nacionalisme. Patxi López, tard o d'hora -jo diria que tan de bo fos més d'hora que tard- haurà de pactar els grans temes del país amb el PNV. D'entrada ha volgut recordar una cosa: que el PNV no és Euskadi. No és -ha dit- ni el règim ni la religió d'Euskadi. S'ha d'acostumar a veure's com un pasrtit politic que ha estat governant i que pot estar a l'oposició. A partir d'aquñi, dialogar, dialogar i pactar sense exclusions.
Em preocupen els més de 100.000 vots nuls. És una mostra que la situació no és de plena normalitat. No pot ser que 100.000 bascos vulguin participar en el joc electoral i no trobin un referent per als seus posicionaments. No m'agrda la llei de partits però vull creure que si Aralar s'ha guanyat un espai democràtic molt important en aquests comicis pot ser un senyal de la possibilitat que es consolidi un referent per als abertzales que d'una vegada per totes renunciin a la violència per defensar el seu projecte sobiranista.
Etapa interessant. Apassionant. Veurem com condiciona altres realitats i altres aliances en el futur immediat.
dissabte, de febrer 28, 2009
Les dues memòries confrontades
Les dues memòries confrontades
Dimecres vaig viure una experiència parlamentària impactant. Hi havia convocada la Comissió d'Afers Institucionals per procedir a les compareixences sol·licitades en la tramitació del projecte de llei sobre "la localització i la identificació de les persones desaparegudes durant la guerra civil i la dictadura franquista" coneguda col·loquialment com a llei de fosses.
Les circumstàncies van fer que la presidenta de la Comissió optà en el seu moment per fer asseure plegats a dos dels compareixents: el senyor Pere Fortuny de l'Associació pro memòria als immolats per les llibertats a Catalunya i el reverend Josep Paniego, postulador de la causa de beatificació d'una cinquantena de religiosos gabrielistes assassinats per les faccions incontrolades de la FAI i CNT.
La coincidència va donar peu a escoltar, un darrere de l'altre, dos discursos ben oposats: el del Sr. Fortuny que reclamava el dret a la memòria de les víctimes de la violència franquista que havien estat assassinats per la seva defensa de les llibertats i de la República i avalava el projecte de llei que reconeix el dret a identificar, recuperar, inhumar les seves restes i procedir a un reconeixement de la seva lluita democràtica. Per l'altra banda i present encara a la mesa el senyor Fortuny, va prendre la paraula el Sr. Paniego que amb un to de veu litúrgicament cadenciós qüestionava d'entrada l'oportunitat de la llei i insistia en remarcar el fet que el col.lectiu de religiosos per als quals ell postula la causa de canonització, van ser assassinats per les "ordes anarquistes i marxistes" no pas per ser franquistes sinó senzillament per ser religiosos i prou. Sobre l'oportunitat de tirar endavant el projecte de llei que s'està debatent, opinava que abans s'hagués hagut de fer una consulta a la ciutadania per preguntar si troben bé, en un moment de crisi, fer una despesa considerable per recuperar els cossos enterrats en fosses comunes o si no seria millor deixar-ho tot com està. Va aprofitar la seva intervenció per dir que el règim franquista va fer disbarats però va fer també coses bones, entre d'altres la seva ideologia, la capacitat d'evitar la implicació espanyola en la segona guerra mundial i el fet d'haver construit grans envassaments...
Els portaveus dels dirigents grups vam intervenir posant les coses al seu lloc però el moment més punyent va ser quan els compareixents van tornar a prendre la paraula. Fortuny no es va poder estar de replicar a la provocaciò del religiós amb dos arguments ad hominem: Senyor Paniego, va dir més o menys: "com és que el preocupa la despesa que pot suposar la recuperació de les restes dels desapareguts i de fer-ne memòria!... Perquè no es preocupa i denuncia la despesa que està fent l'arquebisbat de València construint una església monumental per honorar els seus "màrtirs"... Li vull recordar que al meu pare el van matar per una denúncia d'un capellà que fins i tot en el darrer moment no voler intercedir per evitar el seu afusellament..."
Fortuny es va sortir de la comissió abatut i va dir que aquell seria un altre dels dies que no oblidaria mai.
En la meva intervenció jo vaig tenir l'oportunitat de recordar al Sr. Paniego que si bé tant els afusellats representats pel Sr. Fortuny com els seus eren igualment víctimes d'una violència condemnable, el que no ha estat igual ha sigut precisament la memòria o la desmemòria d'uns i altres: el franquisme i l'església van poder recordar i honorar les seves víctimes, els seus noms van penjar de les parets de les esglésies i molts estant cami dels altars... i en canvi els altres van ser humilats i calumniats pel règim franquista primer i silenciats després per l'amnèsia assumida en l'etapa de la transició. Dues memòries traduïdes en seu parlamentària 70 anys després de la guerra civil. Va ser una sessió emotiva.
Les ferides d'aquella guerra i de la dictadura que en va seguir van deixar un rastre que, com es va comprovar aquesta setmana, encara afecta avui a persones familiars o pròximes a les víctimes. Dimecres vam comprovar que d'alguna manera són vives encara les "dues Espanyes". La tardança en la recuperació de la memòria col·lectiva i en la pedagogia per explicar el que va comportar la rebel·lió militar i la dictadura franquista fa que subsisteixin col.lectius avaladors o justificadors d'aquell règim enemic de les llibertats.
Dimecres vaig viure una experiència parlamentària impactant. Hi havia convocada la Comissió d'Afers Institucionals per procedir a les compareixences sol·licitades en la tramitació del projecte de llei sobre "la localització i la identificació de les persones desaparegudes durant la guerra civil i la dictadura franquista" coneguda col·loquialment com a llei de fosses.
Les circumstàncies van fer que la presidenta de la Comissió optà en el seu moment per fer asseure plegats a dos dels compareixents: el senyor Pere Fortuny de l'Associació pro memòria als immolats per les llibertats a Catalunya i el reverend Josep Paniego, postulador de la causa de beatificació d'una cinquantena de religiosos gabrielistes assassinats per les faccions incontrolades de la FAI i CNT.
La coincidència va donar peu a escoltar, un darrere de l'altre, dos discursos ben oposats: el del Sr. Fortuny que reclamava el dret a la memòria de les víctimes de la violència franquista que havien estat assassinats per la seva defensa de les llibertats i de la República i avalava el projecte de llei que reconeix el dret a identificar, recuperar, inhumar les seves restes i procedir a un reconeixement de la seva lluita democràtica. Per l'altra banda i present encara a la mesa el senyor Fortuny, va prendre la paraula el Sr. Paniego que amb un to de veu litúrgicament cadenciós qüestionava d'entrada l'oportunitat de la llei i insistia en remarcar el fet que el col.lectiu de religiosos per als quals ell postula la causa de canonització, van ser assassinats per les "ordes anarquistes i marxistes" no pas per ser franquistes sinó senzillament per ser religiosos i prou. Sobre l'oportunitat de tirar endavant el projecte de llei que s'està debatent, opinava que abans s'hagués hagut de fer una consulta a la ciutadania per preguntar si troben bé, en un moment de crisi, fer una despesa considerable per recuperar els cossos enterrats en fosses comunes o si no seria millor deixar-ho tot com està. Va aprofitar la seva intervenció per dir que el règim franquista va fer disbarats però va fer també coses bones, entre d'altres la seva ideologia, la capacitat d'evitar la implicació espanyola en la segona guerra mundial i el fet d'haver construit grans envassaments...
Els portaveus dels dirigents grups vam intervenir posant les coses al seu lloc però el moment més punyent va ser quan els compareixents van tornar a prendre la paraula. Fortuny no es va poder estar de replicar a la provocaciò del religiós amb dos arguments ad hominem: Senyor Paniego, va dir més o menys: "com és que el preocupa la despesa que pot suposar la recuperació de les restes dels desapareguts i de fer-ne memòria!... Perquè no es preocupa i denuncia la despesa que està fent l'arquebisbat de València construint una església monumental per honorar els seus "màrtirs"... Li vull recordar que al meu pare el van matar per una denúncia d'un capellà que fins i tot en el darrer moment no voler intercedir per evitar el seu afusellament..."
Fortuny es va sortir de la comissió abatut i va dir que aquell seria un altre dels dies que no oblidaria mai.
En la meva intervenció jo vaig tenir l'oportunitat de recordar al Sr. Paniego que si bé tant els afusellats representats pel Sr. Fortuny com els seus eren igualment víctimes d'una violència condemnable, el que no ha estat igual ha sigut precisament la memòria o la desmemòria d'uns i altres: el franquisme i l'església van poder recordar i honorar les seves víctimes, els seus noms van penjar de les parets de les esglésies i molts estant cami dels altars... i en canvi els altres van ser humilats i calumniats pel règim franquista primer i silenciats després per l'amnèsia assumida en l'etapa de la transició. Dues memòries traduïdes en seu parlamentària 70 anys després de la guerra civil. Va ser una sessió emotiva.
Les ferides d'aquella guerra i de la dictadura que en va seguir van deixar un rastre que, com es va comprovar aquesta setmana, encara afecta avui a persones familiars o pròximes a les víctimes. Dimecres vam comprovar que d'alguna manera són vives encara les "dues Espanyes". La tardança en la recuperació de la memòria col·lectiva i en la pedagogia per explicar el que va comportar la rebel·lió militar i la dictadura franquista fa que subsisteixin col.lectius avaladors o justificadors d'aquell règim enemic de les llibertats.
diumenge, de febrer 15, 2009
Picotejant l'actualitat
Eleccions gallegues i basques.
Curiosament no es qüestiona a Galícia que pugui governar una coalició de partits i no el partit que guanyi amb vots i amb escons. Encara que guanyi el PP a la ratlla de la majoria absoluta cap analista polític desligitima un govern de socialistes i BNG. Per què a Catalunya encara es retreu com un gest poc democràtic que CiU s'hagi quedat a l'oposició?
Euskadi. La possibilitat que el PNB no arribi a la Lendakaritza no és una quimera. Patxi López pot ser el nou President d'Euskadi. Cal repetir una i una altra vegada que aquesta alternativa no suposa una desbasquització del govern d'Ajuria Enea. Són tan bascos els socialistes com els penebistes i, tanmateix, cal dir que hi haurà un altra manera d'encarar els problemes de fons del País Basc tan democràtica i tan legítima com l'actual. El que em preocupa de la consulta actual és aquesta mena de desempar democràtic que té una àmplia massa d'electors que no trobaran un referent de representativitat en aquests comicis. Em refereixo al col.lectiu indeterminat que es coneix com el món radical abertzale. Hi ha un 15% d'electors que es lamenten de no tenir opció de donar el seu vot a una llista que els representi i asseguren que votaran per una candidatura inexistent i, per tant, el seu vot serà nul. Alguna cosa està fallant a Euskadi. No es pot deixar fora del marc democràtic un ampli nucli de ciutadans. Caldrà bastir nous ponts de diàleg, eliminar resistències i teixir complicitats. Entre altres coses caldrà per part del nou govern que sorgeixi d'aquests comicis, trobar la manera per evitar exclusions sociològiques d'una consulta democràtica.
Crisi i Autonomies. Em preocupa l'abast. Em preocupa el degoteig d'aturats, de tancament d'empreses. I no penso en les empreses grans que surten a les informacions dels mitjans. Penso en els petits negocis, els petits comerços, els quiosquers, els autònoms que queden sense feina...
Cal una suma d'iniciatives, una suma d'esforços i de complicitats. Jose Luis Rodríguez Zapatero s'ha reunit amb els agents socials, empresaris, banquers, sindicats... Són elements indispensables per a un nou pacte social, però cal completar-lo amb el pacte polític i cal completar-lo amb un pacte autonòmic . Trobo a faltar una reunió especial del President del govern espanyol amb els Presidents de les Comunitats autònomes per trobar fòrmules de coordinar esforços i mitjans entre les iniciatives de l'Estat i les de les Autonomies. Si creiem en el model federal de l'Estat hem de visualitzar l'aportació específica que cada un dels territoris està fent per superar la crisi i ajudar a dinamitzar el procés productiu.
Curiosament no es qüestiona a Galícia que pugui governar una coalició de partits i no el partit que guanyi amb vots i amb escons. Encara que guanyi el PP a la ratlla de la majoria absoluta cap analista polític desligitima un govern de socialistes i BNG. Per què a Catalunya encara es retreu com un gest poc democràtic que CiU s'hagi quedat a l'oposició?
Euskadi. La possibilitat que el PNB no arribi a la Lendakaritza no és una quimera. Patxi López pot ser el nou President d'Euskadi. Cal repetir una i una altra vegada que aquesta alternativa no suposa una desbasquització del govern d'Ajuria Enea. Són tan bascos els socialistes com els penebistes i, tanmateix, cal dir que hi haurà un altra manera d'encarar els problemes de fons del País Basc tan democràtica i tan legítima com l'actual. El que em preocupa de la consulta actual és aquesta mena de desempar democràtic que té una àmplia massa d'electors que no trobaran un referent de representativitat en aquests comicis. Em refereixo al col.lectiu indeterminat que es coneix com el món radical abertzale. Hi ha un 15% d'electors que es lamenten de no tenir opció de donar el seu vot a una llista que els representi i asseguren que votaran per una candidatura inexistent i, per tant, el seu vot serà nul. Alguna cosa està fallant a Euskadi. No es pot deixar fora del marc democràtic un ampli nucli de ciutadans. Caldrà bastir nous ponts de diàleg, eliminar resistències i teixir complicitats. Entre altres coses caldrà per part del nou govern que sorgeixi d'aquests comicis, trobar la manera per evitar exclusions sociològiques d'una consulta democràtica.
Crisi i Autonomies. Em preocupa l'abast. Em preocupa el degoteig d'aturats, de tancament d'empreses. I no penso en les empreses grans que surten a les informacions dels mitjans. Penso en els petits negocis, els petits comerços, els quiosquers, els autònoms que queden sense feina...
Cal una suma d'iniciatives, una suma d'esforços i de complicitats. Jose Luis Rodríguez Zapatero s'ha reunit amb els agents socials, empresaris, banquers, sindicats... Són elements indispensables per a un nou pacte social, però cal completar-lo amb el pacte polític i cal completar-lo amb un pacte autonòmic . Trobo a faltar una reunió especial del President del govern espanyol amb els Presidents de les Comunitats autònomes per trobar fòrmules de coordinar esforços i mitjans entre les iniciatives de l'Estat i les de les Autonomies. Si creiem en el model federal de l'Estat hem de visualitzar l'aportació específica que cada un dels territoris està fent per superar la crisi i ajudar a dinamitzar el procés productiu.
Llei electoral. Les plataformes de Ciutadans pel Canvi han engegat una Iniciativa Legislativa Popular per forçar que el Parlament es decideixi a debatre una llei electoral per a Catalunya. És sabut que el govern té des de fa temps un esborrany elaborat per experts que requereix només la voluntat política de donar-li sortida. Però sembla que hi ha resistències i una llei electoral no es pot fer només amb majories simples. Cal un ampli consens polític. El Conseller Ausàs ha de proposar formalment la constitució al Parlament d'una ponència conjunta per a debatre el projecte dels experts. Aparentment ningú no vol aparèixer com a obstaculitzador d'aquest procés. El que potser està passant és ningú no està disposat a ensenyar les vergonyes a l'hora de pronunciar-se per la nova llei i soterradament algú potser frena el debat d'una llei pròpia perquè entre altres coses aposta per més proporcionalitat. Si aconseguim tirar endavant la reforma de l'estructura territorial de Catalunya haurem d'abordar sense més excusa la llei electoral i caldrà fer-ho introduint més proporcionalitat. Caldrà trobar fòrmules per obrir les llistes, i potser fins i tot caldrà incentivar la participació. Benvinguda la ILP si té la força de desblocar l'impàs actual. Si s'aconsegueixen les signatures necessàries avaladores de la ILP i el govern no s'ha avançat amb un projecte mínimament consensuat, els diputats ens veurem obligats a debatre la proposició ciutadana al Parlament. Serà un gran debat però per damunt de tot serà una victòria de la participació ciutadana en la vida política.
dissabte, de febrer 14, 2009
Els diables salvaran el foc
Durant molts anys he viscut arran de terra l’entrada festiva de Sant Fèlix en la Festa Major de Vilafranca. La plaça, plena de gom a gom, trona amb els coets espetegant, les bengales enceses, els trabucaires disparant al cel, i el carro dels focs que cau damunt del portal de la Basílica de Santa Maria il·luminant les cares de milers de persones que durant tres minuts embadalits i muts viuen i senten a flor de pell les sensacions més compartides de la festa. Molts hauran viscut experiències similars a Berga o arreu del país.
És la tradició. És la festa mediterrània. És cultura ancestral heretada. Es un poble que sense renegar del seny expressa amb rauxa la joia compartida.
Vaig estar el dia 7, a la manifestació de Berga fent costat als col·lectius que per frenar la directiva europea 2007/23CE, reivindicaven la defensa i el manteniment de les tradicions populars que tenen el foc i la pirotècnia com elements festius inseparables.
Brussel·les mira les coses més fredament i prioritza la seguretat per damunt de tot: Estableix normes, obligacions per a fabricants, importadors, i distribuïdors de productes pirotècnics. Estableix categories i posa normes per a la venda, l’ús, les edats, les distàncies de seguretat d’aquests productes.
Ara aquesta normativa s’ha de traduir a cada país. I la realitat no és la mateixa al nord que al sud d’Europa. Venim de cultures i de tradicions diferents. Es per això que cal procedir de forma intel·ligent per fer que la transposició que el govern espanyol ha de fer abans del gener del 2010 determini el caràcter singular, cultural, tradicional i si cal excepcional de l’ús del foc en les seves més diverses manifestacions popular i festives que van des dels correfocs més clàssics fins a la Patum passant pels balls de diables, les falles o altres tradicions molt pròpies dels països mediterranis. Si la directiva té en compte només la seguretat nosaltres hi hem de saber introduir l’element festiu, cultural, tradicional, popular. Festa i seguretat han de ser compatibles, com ho han de ser i com ho ha estat sempre, el seny i la rauxa.
Caldrà pedagogia, caldrà explicar a qui no ho sàpiga de Brussel·les que a Catalunya els grups que manipulen el foc ho fan amb la deguda formació i assumint mesures de seguretat que han evitat fins ara accidents o desgràcies irreversibles. Així ho pensa el govern de Catalunya i així ho ha recollit el ministre d’Indústria espanyol Miguel Sebastián: Des del govern de l’Estat es traduirà la directiva europea en una reglamentació flexible i compatible del tot amb les nostres tradicions de festa i de foc. I no ens quedarem aquí. Treballarem també per reclamar la competència de la Generalitat en la regulació d’aquestes extraordinàries manifestacions festives.
A partir d’aquí i comptant amb totes les complicitats podem dir ben alt que guanyarem la batalla europea del foc!.
A partir d’aquí i comptant amb totes les complicitats podem dir ben alt que guanyarem la batalla europea del foc!.
dimarts, de febrer 03, 2009
Debats del pim pam pum? No, gràcies!
He participat aquest vespre a un debat a TeleTaxi. Resulta sumament incòmode participar en un debat en el que algun dels seus tertulians busca només la desqualificació i el descrèdit dels advesaris polítics. Es el gran problema dels espais amb format de debat a la ràdio o a la televisió que conviden representants de tots els partitis polítics. La impressió que moltes vegades tens quan escoltes o quan participoes en algun d'aquests debats és que t'han portat en un circ o en un quadrilàter de boxa per oferir un espectacle de joc d'artificis dialèctics encaminats només a la desqualificació de l'adversari.
Avui m'ha tocat un cop més compartir debat amb Xavier Garcia Albiol, regidor badaloní del PP. L'agressivitat verbal que destil.len les seves intervencions obliga a la resta a reaccionar també de forma contundent, però aquesta dinàmica degrada el debat polític. Personalment he arribat a la conclusió que si defenso les formes més racionals de fer política no puc acceptar que em posin en una mena d'escenari del pim pam pum... Es millor no anar-hi!.
Un debat ha de poder ser una reflexió constructiva sobre punts de vista discrepants o divergents o oposats, però sempre fet des de la racionalitat, des de la dialèctica del diàleg que permet arribar a conclusions diferents de les inicialment exposades. El diàleg ens ha de portar a acceptar punts de vista o matisos, si més no, de l'altre. Els debats polítics són sempre la defensa successiva de posicionaments inamobibles que expressen el que despectivament anomenem les "consignes" de la direcció...
Hauríem de canviar l'aspecte formal del debat i aquest canvi podria portar fins i tot a admetre que l'adversari potser té raó en alguna de les seves apreciacions...
Al Parlament també passa una mica el mateix amb formes més educades, si es vol, però el debat no serveix massa per apropar posicions sinó per consolidar les pròpies i desmuntar les dels adversaris. Malament!
Avui a TeleTaxi, m'he vist com a forçat a fer el paper que detesto: defensar sense massa matisos les polítiques governamentals. I, tanmateix, no cal necessàriament està d'acord al 100% amb les decisions que pren el propi govern. Penso que en la plena complicitat amb les línies de fons es pot acceptar que la gestió de la crisi, per exemple, no està sent un exemple irrefutable de clarividència.
Juntament amb els periodistes, els polítics que participem a determinades tertúlies hauríem de pactar un codi específic i una dinàmica acadèmica i alhjora mediàtica, que permetés projectar en un debat constructiu les diverses formes d'encarar els reptes i una manera clara d'explicitar els diferents punts de vista o d'enfocaments dels problemes que es volen analitzar o les propostes d'acció que es poden proposar per fer-hi front.
dilluns, de gener 19, 2009
A 8 € l'hora pel treball d-un arquitecte!
El meu fill petit és arquitecte. L'apassiona la seva feina. Ha treballat com autònom amb tres despatxos d'arquitectes d'un cert renom. Reconeix que ha après molt. En tots els casos ha pogut aportar rigor i visió creativa en els projectes amb els quals ha treballat. Està dolgut tanmateix, no només per la precarietat laboral en què treballen els autònoms, sinó també per l'experiència de veure com s'abusa de l'arquitecte novell que estima l'ofici i s'hi entrega a fons. Els sous són molt baixos. S'han de pagar la seguretat social com a autònoms, sense baixes, sense atur automàtic, sense seguretats... Probablement, en aquesta societat regida pel mercat pur i dur de les professionals liberals, es consideri que es tracta d'etapes inicials a l'espera que el talent i el risc obrin l'expectativa d'aixecar el vol pel propi compte o tinguin l'avinentesa d'integrar-se en equips lligats a l'adminstració pública.
Faig aquesta introducció per explicar una conversa, si es vol anecdòtica, del meu fill que em truca la setmana passada per explicar-me que li havien ofert o demanat que com a arquitecte s'incorporés immediatament a un projecte d'una obra en la que de moment li garantien quatre mesos de dedicació plena. En preguntar per les condicions salarials li diuen que li pagarien 8 € l'hora! Sí, 8 Euros l'hora! El meu fill m'explicava que la seva reacció va ser de rebuig frontal amb un to d'indignació. "M'he sentit denigrat, pare,- em deia- però no puc acceptar que s'abusi de la precarietat laboral, de la crisi o de les ganes de treballar que tenim els joves arquitectes pagant un preu indigne". Li vaig donar la raó. No vull fer comparatives del preu de l'hora de serveis professionals dels que venen a fer una reparació a casa o als tallers d'automòbils o senzillament el que paguem a les dones de fer feina (superen a Sant Cugat els 10 € l'hora)
Probablement la crisi portarà a situacions d'aquestes però caldria denunciar aquells que arpofitant-se de la conjuntura exploten els col.lectius dels profesionals joves sorgits de les nostres facultats i els porten a la frustració negant-los aquelll estímul inicial indispensable per demostrar la seva capacitat, la seva creativitat i el valor afegit que poden aportar a la tasca de reactivació de l'activitat empresarial i econòmica del país.
Faig aquesta introducció per explicar una conversa, si es vol anecdòtica, del meu fill que em truca la setmana passada per explicar-me que li havien ofert o demanat que com a arquitecte s'incorporés immediatament a un projecte d'una obra en la que de moment li garantien quatre mesos de dedicació plena. En preguntar per les condicions salarials li diuen que li pagarien 8 € l'hora! Sí, 8 Euros l'hora! El meu fill m'explicava que la seva reacció va ser de rebuig frontal amb un to d'indignació. "M'he sentit denigrat, pare,- em deia- però no puc acceptar que s'abusi de la precarietat laboral, de la crisi o de les ganes de treballar que tenim els joves arquitectes pagant un preu indigne". Li vaig donar la raó. No vull fer comparatives del preu de l'hora de serveis professionals dels que venen a fer una reparació a casa o als tallers d'automòbils o senzillament el que paguem a les dones de fer feina (superen a Sant Cugat els 10 € l'hora)
Probablement la crisi portarà a situacions d'aquestes però caldria denunciar aquells que arpofitant-se de la conjuntura exploten els col.lectius dels profesionals joves sorgits de les nostres facultats i els porten a la frustració negant-los aquelll estímul inicial indispensable per demostrar la seva capacitat, la seva creativitat i el valor afegit que poden aportar a la tasca de reactivació de l'activitat empresarial i econòmica del país.
dijous, de gener 08, 2009
Palestina
Quants dies sense escriure!. Quantes coses viscudes i sentides per compartir! Necessitat d'escriure. Necessitat d'expressar vivències i de compartir-les. Potser tot queda sobre un espai del blog amb pocs lectors per compartir aquestes idees, sentiments, vergonyes, pors...
Aquests dies he mirat la televisió. He escoltat la ràdio. He llegit diaris... però reconec que allò que m'ha entrat més endins de la guerra de Gaza són les imatges, les fotografies: pares amb els cadàvers dels seus fills als braços. Homes cridant amb els punys enlaire, carregats de ràbia i segurament d'odi. Dones plorant de desesperació. Cases destruides. Carrers amsb restes de metralla i de ferralla, bruts, amb nens amb la mirada perduda... Quin drama! Quina impotència! Els EUA bloquegen resolucions de les NNUU. Obama calla perquè encara no és president. Europa ha de suplir la presidència inoperant de Txèquia per aconseguir una vergonyosa treva: Tres hores sense bombes i després vint-i-una castigant la població, les institucions, les escoles... per deixar un territori inhabitable i impossible de reconstruir.
Sento impotència. Com podem pressionar per parar aquesta massacre?. Rebia fa uns dies un correu amb una llista de productes israelians per boicotejar. Es una manera de mostrar la condemna d'una agressió desproporcionada i injusta. On és el dret internacional? Perquè es vol justificar la guerra amb l'argument o l'excusa dels cohets que Hamas dispara contra poblacions israelianes?. El que fa israel no és sinó la resposta brutal a unes agressions motivades per un contenciós històric del que ningú s'atreveix a demanar-ne responsabilitats a una de les parts del conflicte.
La solució no és la violència ni la guerra. Només hi ha una solució, que passa per la política. Política en majúscules, política internacional. Aquesta solució política ha de ser imposada per la pressió dels pobles.
Per això ens hem de sumar a les manifestacions. Jo aniré a la que hi ha convocada el dissabte a les 5 de la tarda a la Plaça Universitat de Barcelona. Hauríem d'omplir el centre de Barcelona tots els que estimem la pau i tots els que volem manifestar la nostra solidaritat amb el poble palestí que pateix en carn viva les conseqüències d'una agressió descomunal per part d'Israel. Imposar primer la treva i imposar immediatament després una alternativa política que permeti viure en coexistència pacífica dos pobles, Palestina i Israel.
Dissabte, tots a la Manifestació per aturar la guerra de Gaza!.
Aquests dies he mirat la televisió. He escoltat la ràdio. He llegit diaris... però reconec que allò que m'ha entrat més endins de la guerra de Gaza són les imatges, les fotografies: pares amb els cadàvers dels seus fills als braços. Homes cridant amb els punys enlaire, carregats de ràbia i segurament d'odi. Dones plorant de desesperació. Cases destruides. Carrers amsb restes de metralla i de ferralla, bruts, amb nens amb la mirada perduda... Quin drama! Quina impotència! Els EUA bloquegen resolucions de les NNUU. Obama calla perquè encara no és president. Europa ha de suplir la presidència inoperant de Txèquia per aconseguir una vergonyosa treva: Tres hores sense bombes i després vint-i-una castigant la població, les institucions, les escoles... per deixar un territori inhabitable i impossible de reconstruir.
Sento impotència. Com podem pressionar per parar aquesta massacre?. Rebia fa uns dies un correu amb una llista de productes israelians per boicotejar. Es una manera de mostrar la condemna d'una agressió desproporcionada i injusta. On és el dret internacional? Perquè es vol justificar la guerra amb l'argument o l'excusa dels cohets que Hamas dispara contra poblacions israelianes?. El que fa israel no és sinó la resposta brutal a unes agressions motivades per un contenciós històric del que ningú s'atreveix a demanar-ne responsabilitats a una de les parts del conflicte.
La solució no és la violència ni la guerra. Només hi ha una solució, que passa per la política. Política en majúscules, política internacional. Aquesta solució política ha de ser imposada per la pressió dels pobles.
Per això ens hem de sumar a les manifestacions. Jo aniré a la que hi ha convocada el dissabte a les 5 de la tarda a la Plaça Universitat de Barcelona. Hauríem d'omplir el centre de Barcelona tots els que estimem la pau i tots els que volem manifestar la nostra solidaritat amb el poble palestí que pateix en carn viva les conseqüències d'una agressió descomunal per part d'Israel. Imposar primer la treva i imposar immediatament després una alternativa política que permeti viure en coexistència pacífica dos pobles, Palestina i Israel.
Dissabte, tots a la Manifestació per aturar la guerra de Gaza!.
divendres, de desembre 19, 2008
NO A LA SABATA CATALANA!, PERÒ QUE NO JUGUIN AMB FOC!
Es més fàcil fer d’oposició que governar, i en temps de crisi encara més. Des de l’oposició es pot demanar la lluna. Des del govern s’ha de poder dir sense complexes que la lluna és inabastable. Des de l’oposició es poden omplir i engrandir fins a l’infinit els capítols pressupostaris de serveis o d’inversions sense necessitat de saber quan suma tot plegat ni haver de respondre com es pagarà. Des del govern s’ha de saber quants diners hi haurà a la caixa per pagar projectes, serveis i també, perquè no, somnis col·lectius.
Aquest contrast s’ha viscut aquesta setmana al Congrés dels Diputats a Madrid i al nostre Parlament en el debat i votació dels pressupostos 2009 amb el rerefons afegit d’una assignatura troncal pendent: el nou sistema de finançament per a Catalunya.
Això lògicament ha donat un argument més a l’estratègia de l’oposició i ha permès fins i tot als socis de govern marcar territori propi. El paper més difícil el tenen el president Montilla, el conseller Castells i el PSC.
La imatge de la sabata llançada per un periodista iraquià al president dimissionari del EUA (tan plena de sentit en aquell context) ha visualitzat una manera de mostrar no només la ràbia sinó també la impotència davant una situació injusta. La referència al gest de la sabata anti-Bush s’ha convertit aquests dies en un recurs fàcil per a aquells que fan de la política opositora un joc de fira i de focs d’artifici. Ahir el diputat Francesc Homs de CiU demanava al Parlament un gest similar contra Zapatero pel contenciós del finançament.
Els socialistes catalans han deixat clar que no cauran en la temptació de la sabata, que la defensa de Catalunya no passa per la via de la terra cremada. Per això han aixecat el veto als pressupostos de l’Estat. Uns pressupostos que, a més de ser bons per a mantenir les polítiques socials i el compromís de més inversions per a Catalunya, impedeix una crisi de govern de conseqüències imprevisibles.
Tanmateix, i dit això, cal reconèixer, que el govern de José Luis Rodríguez Zapatero té un deute pendent amb Catalunya. Té un deute pendent amb el compliment de l’Estatut i té uns compromisos incomplerts. Li ho ha recordat amb fermesa el President Montilla, ho ha fet el conseller Castells en la taula de negociació i ho ha dit ben alt el PSC amb l’Estatut a les mans com argument.
I és que més enllà de les exigències estatutàries i atès que hi ha hagut promeses públiques i calendaris precisos incomplerts per part del president Zapatero, s’ha de reconèixer que avui hi ha un clam al carrer que diu que s’ha acabat el temps, que s’està acabant la pròrroga i que si arribem a fi d’any sense resoldre aquest contenciós, ZP perdrà credibilitat, confiança i estima a Catalunya i això pot arrossegar la credibilitat, la confiança i l’estima dels catalans amb el govern de la Generalitat i més directament amb el president Montilla i el PSC. Més enllà de les previsibles repercussions electorals que això pot suposar per al projecte socialista, aquí i allà, és evident que si l’impàs actual persisteix obligarà a reconsiderar segons el comunicat dels socialistes catalans les relacions PSOE-PSC. Sóc dels que crec que la complicitat ha de ser sempre en les dues direccions. No és pot exigir el manteniment d’una part sense la correspondència de l’altra. No es pot trencar la complicitat d’una sense posar en entredit o comprometre la complicitat de l’altra.
Aquí no es jugarà a l’espectacle de la sabata iraquiana. Que s’ho treguin del cap els que voldrien trencadisses, però s’ha d’evitar, de totes totes, que des de les més altes instàncies es jugui amb foc, perquè el risc d’incendi és incontrolable.
dimarts, de desembre 02, 2008
Oda maragalliana
Porto dies sense escriure tot i patir el neguit de no fer-ho. L'acte del Palau de la Música del diumenge amb ocasió o excusa de la presentació de les memòries del President Maragall em força a aprofitar el blog per deixar constància de l'emoció viscuda a partir de totes i cadascuna de les intervencions: Gemma Nierga, Ferran Mascarell, Francesco Rutelli, Narcís Serra, Cristina Maragall i Pasqual.
Per a mi va ser una desfilada de records, alguns viscuts de molt a prop mentre vaig ser cap de premsa de PM quan era alcalde de Barcelona abans de la seva sortida cap a Roma. Recordava durant l'acte del diumenge el moment viscut quan acompanyava l'ex alcalde Maragall al mostrador de facturació de l'aeroport de Barcelona camí de Roma. Recordava que em vaig atrevir a posar-li el braç a l'espatlla mentre li deia: Pasqual, has de tornar com a candidat i futur President de la Generalitat. Ell em va dir: "No crec pas que arribi aquest moment. La loteria, Josep M, només es treu una vegada i jo ja l'he treta com a alcalde de Barcelona. Dues de seguides no poden tocar. Seria massa".
Després va resultar que sí, que era possible. No sé si va ser ell qui va treure la loteria o vam ser els catalans. Vam ser aquells que vèiem en la seva persona l'home capaç de canviar les formes de fer política i d'encapçalar un lideratge polític. Després vaig compartir la passió i l'entusiasme de la primera campanya amb la mobilització engrescadora de Ciutadans pel Canvi. Va ser una experiència inoblidable. Ell deixa entreveure, en el seu llibre, que una relativa fredor d'algun sector del PSC va impedir que la victòria amb escons (la dels vots ja va arribar) es materialitzés el 2003. Tot és una mica passat, una mica història de grandeses i de misèries d'aquest país que tot estimem.
Diumenge el Palau de la Musica hi érem una mica tots. Fins i tot aquells adversaris polítics que ara no gosarien reproduir les invectives, les desqualificacions públiques adreçades al President Maragall. Mai s'havia tractat al President amb un to tan despectiu i agre com van fer els liders de CiU al president Maragall. Però diumenge també eren al Palau. No sé quins records els vindrien al cap o vés a saber quins remordiments els podria provocar el record d'aquelles trifulgues de no fa tants anys. Deu ser molt humà pensar que quan l'adversari deixa de ser un competidor directe ja pots reconèixer-li la seva vàlua i fins i tot omplir-lo d'elogis i lloances. Es igual: Diumenge vam ser molts que ens vam emocionar vient emocionat el president Maragall, la seva filla Cristina i la Diana.
El nostre país és tan petit que no ens podem permetre d'esperar les "absències" per valorar el que s'havia dit, pensat i fet durant les "presències".Per a mi va ser una desfilada de records, alguns viscuts de molt a prop mentre vaig ser cap de premsa de PM quan era alcalde de Barcelona abans de la seva sortida cap a Roma. Recordava durant l'acte del diumenge el moment viscut quan acompanyava l'ex alcalde Maragall al mostrador de facturació de l'aeroport de Barcelona camí de Roma. Recordava que em vaig atrevir a posar-li el braç a l'espatlla mentre li deia: Pasqual, has de tornar com a candidat i futur President de la Generalitat. Ell em va dir: "No crec pas que arribi aquest moment. La loteria, Josep M, només es treu una vegada i jo ja l'he treta com a alcalde de Barcelona. Dues de seguides no poden tocar. Seria massa".
Després va resultar que sí, que era possible. No sé si va ser ell qui va treure la loteria o vam ser els catalans. Vam ser aquells que vèiem en la seva persona l'home capaç de canviar les formes de fer política i d'encapçalar un lideratge polític. Després vaig compartir la passió i l'entusiasme de la primera campanya amb la mobilització engrescadora de Ciutadans pel Canvi. Va ser una experiència inoblidable. Ell deixa entreveure, en el seu llibre, que una relativa fredor d'algun sector del PSC va impedir que la victòria amb escons (la dels vots ja va arribar) es materialitzés el 2003. Tot és una mica passat, una mica història de grandeses i de misèries d'aquest país que tot estimem.
Diumenge el Palau de la Musica hi érem una mica tots. Fins i tot aquells adversaris polítics que ara no gosarien reproduir les invectives, les desqualificacions públiques adreçades al President Maragall. Mai s'havia tractat al President amb un to tan despectiu i agre com van fer els liders de CiU al president Maragall. Però diumenge també eren al Palau. No sé quins records els vindrien al cap o vés a saber quins remordiments els podria provocar el record d'aquelles trifulgues de no fa tants anys. Deu ser molt humà pensar que quan l'adversari deixa de ser un competidor directe ja pots reconèixer-li la seva vàlua i fins i tot omplir-lo d'elogis i lloances. Es igual: Diumenge vam ser molts que ens vam emocionar vient emocionat el president Maragall, la seva filla Cristina i la Diana.
Pasqual, visionari, imprevisible, somiador, forjador de complicitats continua recordant, continua pensant, continua verbalitzant les intuicions de futur. Ets lliure, no et tallis, però per damunt de tot deixa't estimar i assaboreix el caliu i l'afecte dels que del tot desinteressadament et diem que t'estimem.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
