Les dues memòries confrontades

Les dues memòries confrontades

Dimecres vaig viure una experiència parlamentària impactant. Hi havia convocada la Comissió d'Afers Institucionals per procedir a les compareixences sol·licitades en la tramitació del projecte de llei sobre "la localització i la identificació de les persones desaparegudes durant la guerra civil i la dictadura franquista" coneguda col·loquialment com a llei de fosses.

Les circumstàncies van fer que la presidenta de la Comissió optà en el seu moment per fer asseure plegats a dos dels compareixents: el senyor Pere Fortuny de l'Associació pro memòria als immolats per les llibertats a Catalunya i el reverend Josep Paniego, postulador de la causa de beatificació d'una cinquantena de religiosos gabrielistes assassinats per les faccions incontrolades de la FAI i CNT.

La coincidència va donar peu a escoltar, un darrere de l'altre, dos discursos ben oposats: el del Sr. Fortuny que reclamava el dret a la memòria de les víctimes de la violència franquista que havien estat assassinats per la seva defensa de les llibertats i de la República i avalava el projecte de llei que reconeix el dret a identificar, recuperar, inhumar les seves restes i procedir a un reconeixement de la seva lluita democràtica. Per l'altra banda i present encara a la mesa el senyor Fortuny, va prendre la paraula el Sr. Paniego que amb un to de veu litúrgicament cadenciós qüestionava d'entrada l'oportunitat de la llei i insistia en remarcar el fet que el col.lectiu de religiosos per als quals ell postula la causa de canonització, van ser assassinats per les "ordes anarquistes i marxistes" no pas per ser franquistes sinó senzillament per ser religiosos i prou. Sobre l'oportunitat de tirar endavant el projecte de llei que s'està debatent, opinava que abans s'hagués hagut de fer una consulta a la ciutadania per preguntar si troben bé, en un moment de crisi, fer una despesa considerable per recuperar els cossos enterrats en fosses comunes o si no seria millor deixar-ho tot com està. Va aprofitar la seva intervenció per dir que el règim franquista va fer disbarats però va fer també coses bones, entre d'altres la seva ideologia, la capacitat d'evitar la implicació espanyola en la segona guerra mundial i el fet d'haver construit grans envassaments...

Els portaveus dels dirigents grups vam intervenir posant les coses al seu lloc però el moment més punyent va ser quan els compareixents van tornar a prendre la paraula. Fortuny no es va poder estar de replicar a la provocaciò del religiós amb dos arguments ad hominem: Senyor Paniego, va dir més o menys: "com és que el preocupa la despesa que pot suposar la recuperació de les restes dels desapareguts i de fer-ne memòria!... Perquè no es preocupa i denuncia la despesa que està fent l'arquebisbat de València construint una església monumental per honorar els seus "màrtirs"... Li vull recordar que al meu pare el van matar per una denúncia d'un capellà que fins i tot en el darrer moment no voler intercedir per evitar el seu afusellament..."

Fortuny es va sortir de la comissió abatut i va dir que aquell seria un altre dels dies que no oblidaria mai.

En la meva intervenció jo vaig tenir l'oportunitat de recordar al Sr. Paniego que si bé tant els afusellats representats pel Sr. Fortuny com els seus eren igualment víctimes d'una violència condemnable, el que no ha estat igual ha sigut precisament la memòria o la desmemòria d'uns i altres: el franquisme i l'església van poder recordar i honorar les seves víctimes, els seus noms van penjar de les parets de les esglésies i molts estant cami dels altars... i en canvi els altres van ser humilats i calumniats pel règim franquista primer i silenciats després per l'amnèsia assumida en l'etapa de la transició. Dues memòries traduïdes en seu parlamentària 70 anys després de la guerra civil. Va ser una sessió emotiva.

Les ferides d'aquella guerra i de la dictadura que en va seguir van deixar un rastre que, com es va comprovar aquesta setmana, encara afecta avui a persones familiars o pròximes a les víctimes. Dimecres vam comprovar que d'alguna manera són vives encara les "dues Espanyes". La tardança en la recuperació de la memòria col·lectiva i en la pedagogia per explicar el que va comportar la rebel·lió militar i la dictadura franquista fa que subsisteixin col.lectius avaladors o justificadors d'aquell règim enemic de les llibertats.