De la senyera a la cartera

Irònicament la setmana passada, en la seva columna d’El Periódico, Josep M Fonolleras suggeria de canviar l’himne de l’Orfeó, de Joan Maragall, substituint la senyera per la cartera: "Per damunt dels nostres cants, aixequem una 'cartera' que ens farà més triunfants" . Els prohoms del país estan passant de puntetes davant un dels escàndols de més càrrega social que hàgim pogut tenir: un dels referents històrics de la Catalunya triomfant s’ha embutxacat amb l’aval de la senyera! els diners d’una de les institucions més emblemàtiques, més estimades i més subvencionades del país. Reconeguda la corrupció pel propi subjecte, no pas per un sobtat penediment sinó acorralat per una inspecció que obria les portes a l’acció de la justícia, sembla com si tinguéssim por de dir les coses pel seu nom i en no poques àgores mediàtiques es valora més la carta de reconeixement del desfalc, amb penediment degudament declarat, que el delicte que l’ha provocada.
Tanmateix, aquests dies són molts els que es troben més còmodes remenant amb passió el menú de les iniciatives de consultes populars per a la independència de Catalunya. Apassiona més aquests debats nacionals que la salut, el tremp i l’exemplaritat de les nostres institucions. Fem-nos-ho mirar.
De fet, és fàcilment comprovable el desequilibri que hi ha en els mitjans a l’hora de focalitzar els grans temes d’actualitat i posar-los en les taules del debat. Són pocs, per exemple, els que darrerament opten pel debat sobre mesures per sortir de la crisi, o per la reforma de la llei d’immigració, o la nova llei sobre l’avortament, o l’augment desbocat de l’atur, l’aplicació de la llei d’educació, l’adaptació dels màsters universitaris al Pla de Bolonya, la fusió de les caixes, els reptes de l’Europa que haurà d’adaptar-se al Tractat de Lisboa... Quina pedagogia es fa des dels mitjans d’aquesta realitat que afecta molt més la vida quotidiana de molts i que condicionen la vida col·lectiva del demà..
Catalunya l’estem fent petita entre tots malgrat que proclamem als quatre vents els desitjos de grandesa per a un futur imaginari d’independència. I no nego la legitimitat de fer consultes ciutadanes. Ni nego la legitimitat de voler i aspirar pacíficament a la independència, però afegiria: potser ara no toca!. Llegia aquests dies a un columnista que amb aquestes iniciatives l’independentisme ha sortit de l’armari. Potser és cert però jo afegeixo que l’exercici de consultes s’hauria de dur a terme no pas com una simple estratègia d’agitació ideològica sinó amb voluntat de poder legitimar resultats la qual cosa obliga a tenir en compte el marc estatutari i la regulació o pacte de les regles que hauran de ser utilitzades per a tot el procés de la consulta: des de la formulació, fins a l’avaluació i interpretació dels resultats passant pels mecanismes d’explicació de les alternatives de resposta a la consulta.
No som pocs els que estaríem interessats a fer un altre tipus de pregunta que formulava l’editorial del darrer butlletí de Ciutadans pel Canvi i que seria si estem disposats a canviar la Constitució per encabir Catalunya en el marc federal que doni resposta al model d’autogovern que una majoria significativa de la població catalana pugui reclamar com a exigència a Espanya.
Mentrestant, i sense renunciar a fer aquest procés, no oblidem les urgències derivades de la situació de crisi que afecta, ara i aquí, a milions de ciutadans.