Estic recuperant-me d'una intervenció de pròtesi de genoll a l'hospital de l'Esperança, a Barcelona. La tranquil.litat de l'habitació hospitalària, quan no tens visites, et permet llegir, pensar i escriure. Es una bona ocasió per reprendre la presència al blog que he descuidat durant moltes setmanes arrossegat per l'activitat del curs parlamentari. I, tanmateix, penso que cal trobar l'estona per escriure i per dir en veu alta allò que un sent o veu o pensa o llegeix... El blog l'entenc més com una pàgina personal d'expressió lliure sense massa miraments ni cap pretensió fora de la de obrir el cor i la ment i compartir pensaments o experiències o vivències.
Quan entres a l'hospital toques de prop un món nou, un món especial. Persones forçades a fer una parada curta o llarga en la seva vida "normal". Persones il·lusionades per recuperar la salut o més qualitat de vida. Persones deprimides que veuen que el seu cicle vital està en fase decadent.. Veus els malalts i veus també les persones que els acompanyen: família sobretot, amics... Sents com es valora l'afecte, l'amistat, la companyia, el detall de passar una estona...
Avui feia una passejada amb el genoll operat a la planta quarta de l'hospital. He anat fins a la sala on hi ha geriatria o els malalts de llarga durada. M'ha colpit. Sentia crits, crits que jo no entenia, repetits una i una altra vegada. Persones amb la demència senil accentuada que els passejaven també per aquells passadissos. M'ha impactat la imatge d'un ancià que cridava coses sense cap sentit que era passejat per una dona relativament jove que després he sabut que era la seva filla. Mentre ell criadava, ella molt dolçament li cantava gairebé a cau d'orella, el Virolai. Segur que per a l'ancià tenia una ressonància relaxant o pacificadora però la impressió externa era impactant.
Pensava en el personal. He parlat amb les infermeres. N'hi ha de vocació autèntica. N'hi ha de més funcionarials.. però es queixen totes de la precarietat laboral, dels recursos, dels mitjans tècnics, del manteniment.. tot i reconèixer que professionalment la nostra sanitat és molt bona.
Dies, doncs, per tocar de peus a terra, per entrar en contacte amb un món que sempre hi és però que no tonquem habitualment i que mereix atenció, reconeixement, recursos i ha de ser un referent de la nostra política socialista al servei de la qualitat de vida dels ciutadans.
Serà un agost especial. Sense vacances per poder estar en forma a l'arrencada del nou curs parlamentari. Un curs que serà tens, vital per consolidar l'aposta d'una política d'esquerres: això s'ha de veure i tocar en el camp de la salut, de l'educació, de la seguretat, del medi ambient, de la justícia, de la cultura.
Espero que em sigui una ocasió més per reforçar el compromís de servir al país.
diumenge, d’agost 02, 2009
dimarts, de maig 19, 2009
El futbol pot deixar de ser opi?
No em resisteixo a parlar de l’espectacle de masses que des de fa quinze dies és el tema més comentat en les converses de milions de persones.... d’aquí i de fora. Em refereixo el futbol del Barça, el futbol del campió de la Copa i de la Lliga. Falta una setmana per la final de la “champions”. Es possible que s’aconsegueixi el triplet que mai ningú no ha aconseguit en la mateixa temporada. Però és igual que no ho aconsegueixi. Com deia dilluns Johan Cruyff “la fòrmula del Barça de Guardiola no deixarà de ser bona si no guanya la Lliga de Campions”.
Un treball rigorós, exigent, col·lectiu, professional, de tota la temporada és el que ha fet que el mateix equip de la lliga passada es convertís avui en el referent mundial del millor futbol que s’hagi practicat de forma continuada. S’han guanyat partits, s’han fet gols, però per damunt de tot s’ha jugat de forma extraordinàriament estable al límit de l’excel·lència.
Aquest estil col·lectiu no improvisat, està redimint el futbol. Després de veure la trajectòria de la lliga més enllà fins i tot dels darrers partits, (el del Chelsea, el de Mestalla i sobretot el del Bernabeu), hom arriba a la conclusió que el futbol ja no és només guanyar el matx sinó jugar amb intel·ligència, oferint bellesa, espectacle i eficiència. I això pressuposa esforç, racionalitat, disciplina, sentit d’equip i naturalment una bona batuta de direcció amb autoritat reconeguda.
Dic que aquest estil de joc del Barça està redimint el futbol que ja no pot ser titllat d’opi de les masses perquè ha esdevingut espectacle de bellesa de primera magnitud. Més d’onze milions d’espectadors van veure la final de la Copa del Rei. Gairebé un milió i mig eren catalans.
Tots gaudint del mateix espectacle i compartint la mateixa admiració pel joc dels jugadors de Guardiola.
Ni els xiulets a l’himne ni les pancartes independentistes van enterbolir aquell dia la victòria neta dels jugadors del Barça. Em vaig congratular de la decisió immediata del director de TVE decidint el cessament fulminant del director d’esports. Potser Julián Reyes no és el culpable immediat de l’intent d’amagar el que se sentia o passava en el camp, però n’era el responsable directe. Sóc dels que penso que un himne xiulat sempre és millor que un himne censurat. En democràcia allò que es vol amagar acostuma a prendre una dimensió que va més enllà dels decibels d’una cridòria que en el pitjor dels casos no deixa de ser senzillament quantificable.
Per acabar: Guardiola ha sorprès pels resultats, però jo vull remarcar que hauria de ser valorat per damunt de tot pel seu rigor, per la seva filosofia, per la seva autoritat guanyada a pols a dins del vestidor, per la capacitat de fer de pal de paller d’unes peces que sovint són difícils d’encaixar sense que se’n resisteixi algun protagonisme comprensible però distorsionador del conjunt. Guardiola ha après de la seva pròpia experiència. Reconegudes les seves qualitats, només cal esperar que ningú no en vulgui fer ara un mite. Els mateixos que avui el posen pels núvols un dia li trauran els mocadors al camp demanant el seu cap. Voldria que aquest dia trigui molt a arribar i que el seu treball i la seva saviesa ens permetin gaudir d’un equip i d’un joc que no deixa de ser un bàlsam per trampejar la crisi amb algunes d’aquestes dosis d’alegries col·lectives.
Un treball rigorós, exigent, col·lectiu, professional, de tota la temporada és el que ha fet que el mateix equip de la lliga passada es convertís avui en el referent mundial del millor futbol que s’hagi practicat de forma continuada. S’han guanyat partits, s’han fet gols, però per damunt de tot s’ha jugat de forma extraordinàriament estable al límit de l’excel·lència.
Aquest estil col·lectiu no improvisat, està redimint el futbol. Després de veure la trajectòria de la lliga més enllà fins i tot dels darrers partits, (el del Chelsea, el de Mestalla i sobretot el del Bernabeu), hom arriba a la conclusió que el futbol ja no és només guanyar el matx sinó jugar amb intel·ligència, oferint bellesa, espectacle i eficiència. I això pressuposa esforç, racionalitat, disciplina, sentit d’equip i naturalment una bona batuta de direcció amb autoritat reconeguda.
Dic que aquest estil de joc del Barça està redimint el futbol que ja no pot ser titllat d’opi de les masses perquè ha esdevingut espectacle de bellesa de primera magnitud. Més d’onze milions d’espectadors van veure la final de la Copa del Rei. Gairebé un milió i mig eren catalans.
Tots gaudint del mateix espectacle i compartint la mateixa admiració pel joc dels jugadors de Guardiola.
Ni els xiulets a l’himne ni les pancartes independentistes van enterbolir aquell dia la victòria neta dels jugadors del Barça. Em vaig congratular de la decisió immediata del director de TVE decidint el cessament fulminant del director d’esports. Potser Julián Reyes no és el culpable immediat de l’intent d’amagar el que se sentia o passava en el camp, però n’era el responsable directe. Sóc dels que penso que un himne xiulat sempre és millor que un himne censurat. En democràcia allò que es vol amagar acostuma a prendre una dimensió que va més enllà dels decibels d’una cridòria que en el pitjor dels casos no deixa de ser senzillament quantificable.
Per acabar: Guardiola ha sorprès pels resultats, però jo vull remarcar que hauria de ser valorat per damunt de tot pel seu rigor, per la seva filosofia, per la seva autoritat guanyada a pols a dins del vestidor, per la capacitat de fer de pal de paller d’unes peces que sovint són difícils d’encaixar sense que se’n resisteixi algun protagonisme comprensible però distorsionador del conjunt. Guardiola ha après de la seva pròpia experiència. Reconegudes les seves qualitats, només cal esperar que ningú no en vulgui fer ara un mite. Els mateixos que avui el posen pels núvols un dia li trauran els mocadors al camp demanant el seu cap. Voldria que aquest dia trigui molt a arribar i que el seu treball i la seva saviesa ens permetin gaudir d’un equip i d’un joc que no deixa de ser un bàlsam per trampejar la crisi amb algunes d’aquestes dosis d’alegries col·lectives.
dilluns, de maig 04, 2009
Amb interrogants i esperances
El blog ha dormit força temps i no per falta de ganes d'escriure sinó per les presses i per l'acumulació de fets, de situacions, de notícies, de sensacions contradictòries que voldrien una reflexió serena que no tinc.
Avui estic sol a casa i m'he decidit a picotejar l'actualitat més immediata.
Penso d'entrada en Euskadi. Demà Patxi López serà investit Lehendakari. Un dia històric carregat de tota mena de presagis. No hi ha dubte que és una fita que dóna un tomb a la política basca. Patxi López serà president d'Euskadi primer gràcies als vots dels seus votants i després gràcies als vots dels diputats del PP. Pot ser una hipoteca. Per a què no ho sigui faran falta dues voluntats: La del PSE de no recolzar-se exclusivament amb el PP i la del PNB si sap allargar la mà per una etapa de transició que superi la visió maquiavèlica que divideix el país en bons (nacionalistes-euskalduns) i els dolents o venuts a les "forces d'ocupació" (espanyolistes). Patxi Lópex té el repte de superar aquest binomi. Jo vull creure que té voluntat de fer-ho, de posar els instruments per aixecar barreres divisòries i construir un país de sensibilitats diverses però que aplega ciutadans que miren el futur d'Euskadi amb voluntat de sumar per fer possible la convivència, el silenci de les pistoles i el projecte compartit d'un País Basc obert a totes els projectes viables de futur.
He seguit la represa del columnista d'El País, Enric Gonzàlez, que ha estat quatre dies sense escriure i ha generat moltes especulacions. La seva columna d'avui és un acte de fe en el periodisme lliure. Lliure d'hipoteques empresarials o de presions d'interessos inconfessables. No és gens fàcil avui dia. "L'ésser humà -diu- és capaç del millor i del pitjor ..." i amb ironia continua: "en general, fem el pitjor i somniem el millor" i acaba citant en Manuel Vàzquez Montalbán quan diu "estem rodejats. Queda per veure si aquest setge acabarà com Numància o Estalingrad". El periodisme avui està molt condicionat per les empreses periodístiques, la seva línia editorial, les seves complicitats polítiques... I el periodista de base poca força té quan el mercat és precari. Jo voldria que els mitjans públics, alliberats de les pressions governamentals puguin ser un referent exemplar de periodisme lliure, crític (que no vol pas dir antigovernamental) sinó rigurós, contrastat, plural.
El President Montilla espera del govern central fets i no només bones paraules. El país no pot continuar posant nous terminis. sobre el finançament el President ha dit que ens separen encar "milions" però també "visions diferents respecte al model". M'agrada la fermesa del President Montilla. Vull pensar que Rodriguez Zapatero no jugarà amb foc en un moment que necessita d'avals generadors de confiança. Arribaràa al debat sobre l'Estat de la Nació amb tots els deures fets?.
Avui estic sol a casa i m'he decidit a picotejar l'actualitat més immediata.
Penso d'entrada en Euskadi. Demà Patxi López serà investit Lehendakari. Un dia històric carregat de tota mena de presagis. No hi ha dubte que és una fita que dóna un tomb a la política basca. Patxi López serà president d'Euskadi primer gràcies als vots dels seus votants i després gràcies als vots dels diputats del PP. Pot ser una hipoteca. Per a què no ho sigui faran falta dues voluntats: La del PSE de no recolzar-se exclusivament amb el PP i la del PNB si sap allargar la mà per una etapa de transició que superi la visió maquiavèlica que divideix el país en bons (nacionalistes-euskalduns) i els dolents o venuts a les "forces d'ocupació" (espanyolistes). Patxi Lópex té el repte de superar aquest binomi. Jo vull creure que té voluntat de fer-ho, de posar els instruments per aixecar barreres divisòries i construir un país de sensibilitats diverses però que aplega ciutadans que miren el futur d'Euskadi amb voluntat de sumar per fer possible la convivència, el silenci de les pistoles i el projecte compartit d'un País Basc obert a totes els projectes viables de futur.
He seguit la represa del columnista d'El País, Enric Gonzàlez, que ha estat quatre dies sense escriure i ha generat moltes especulacions. La seva columna d'avui és un acte de fe en el periodisme lliure. Lliure d'hipoteques empresarials o de presions d'interessos inconfessables. No és gens fàcil avui dia. "L'ésser humà -diu- és capaç del millor i del pitjor ..." i amb ironia continua: "en general, fem el pitjor i somniem el millor" i acaba citant en Manuel Vàzquez Montalbán quan diu "estem rodejats. Queda per veure si aquest setge acabarà com Numància o Estalingrad". El periodisme avui està molt condicionat per les empreses periodístiques, la seva línia editorial, les seves complicitats polítiques... I el periodista de base poca força té quan el mercat és precari. Jo voldria que els mitjans públics, alliberats de les pressions governamentals puguin ser un referent exemplar de periodisme lliure, crític (que no vol pas dir antigovernamental) sinó rigurós, contrastat, plural.
El President Montilla espera del govern central fets i no només bones paraules. El país no pot continuar posant nous terminis. sobre el finançament el President ha dit que ens separen encar "milions" però també "visions diferents respecte al model". M'agrada la fermesa del President Montilla. Vull pensar que Rodriguez Zapatero no jugarà amb foc en un moment que necessita d'avals generadors de confiança. Arribaràa al debat sobre l'Estat de la Nació amb tots els deures fets?.
dilluns, de març 02, 2009
Eleccions: Petites variacions que generen grans canvis!
A dos dies de les eleccions a Galícia i a Euskadi. Tot va molt de pressa. Amb 38 escons (probablement) Núñez Feijoo serà investit president de Galícia. Pérez Touriño deixa la primera fila del PSG i s'obre el parèntesi d'un nou lideratge socialista a Galícia. A Euskadi Patxi López, malgrat ser el lider de la segona força més votada, té tots els números per esdevenir el nou Lehendakari. El PNB ja ha avisat que s'ho prendrà com una agressió i amença en retirar el suport a Madrid al govern Zapatero. Em pregunto: No és el PNV qui deia durant la campanya que la política autonòmica no ha d'estar condicionada (i per tant no ha de condicionar) la política espanyola? Ara ja sí?
No es pot negar que el mapa polític ha donat un tomb i ho notarem en les properes setmanes. Posats a llegir la lletra grssoa dels resultats haurem de convenir que, numèricament, repassant xifres i fent comparatives s'hauria de concloure que hi ha hagut petites variacions respecte al resultat des les darreres eleccions però en realitat el petit ball de sumes i restes dóna peu a un gran canvi tant a Galícia com al País basc.
A Galícia el PP passa de 37 a 38/39. Un o dos escons suficients per a la majoria absoluta i comporten un canvi de govern. Touriño ha presentat la dimissió. El PP de Mariano Rajoy estan eufòrics perquè a més de recuperar el poder a Galícia i gaudeixen d'una treva en els seus problemes interns. El retorn del vot massiu al PP considero que no ha estat tant una aposta pel partit de Fraga com una mostra de desengany del bipartit que no sabut presentar un model nou i diferent de governar Galícia. S'han canviat els noms de les poltrones però no s'ha canviat la manera de transformar un territori i un país que porta hipoteques del passat que l'esquerra no ha sabut transformar en polítiques de futur. S'ha gestionat, però no s'ha introduit noves formes de fer política ni s'ha sabut projectar un nou model d'estructura social i de dinàmica democràtica.
A Euskadi valoro l'oportunitat d'un canvi. No voldria veure senzillament l'alternança entre un 50% "nacionalista" i un altre 50% "espanyolista". Voldria veure un mapa polític nou en el que s'alterna el lideratge en el marc d'una nova correlació de forces. Patxi López necessitarà dels vots del PP per ser investit però això no equival ni a compartir amb els populars el govern ni a fer una mena de pacte programàtic o de legislatura. Patxi Lópex no és el lider d'una fracció frontista a Euskadi. Es el líder d'un partit que ha après que al País basc no es pot governar sense tenir en compte tot el que suposa el nacionalisme. Patxi López, tard o d'hora -jo diria que tan de bo fos més d'hora que tard- haurà de pactar els grans temes del país amb el PNV. D'entrada ha volgut recordar una cosa: que el PNV no és Euskadi. No és -ha dit- ni el règim ni la religió d'Euskadi. S'ha d'acostumar a veure's com un pasrtit politic que ha estat governant i que pot estar a l'oposició. A partir d'aquñi, dialogar, dialogar i pactar sense exclusions.
Em preocupen els més de 100.000 vots nuls. És una mostra que la situació no és de plena normalitat. No pot ser que 100.000 bascos vulguin participar en el joc electoral i no trobin un referent per als seus posicionaments. No m'agrda la llei de partits però vull creure que si Aralar s'ha guanyat un espai democràtic molt important en aquests comicis pot ser un senyal de la possibilitat que es consolidi un referent per als abertzales que d'una vegada per totes renunciin a la violència per defensar el seu projecte sobiranista.
Etapa interessant. Apassionant. Veurem com condiciona altres realitats i altres aliances en el futur immediat.
No es pot negar que el mapa polític ha donat un tomb i ho notarem en les properes setmanes. Posats a llegir la lletra grssoa dels resultats haurem de convenir que, numèricament, repassant xifres i fent comparatives s'hauria de concloure que hi ha hagut petites variacions respecte al resultat des les darreres eleccions però en realitat el petit ball de sumes i restes dóna peu a un gran canvi tant a Galícia com al País basc.
A Galícia el PP passa de 37 a 38/39. Un o dos escons suficients per a la majoria absoluta i comporten un canvi de govern. Touriño ha presentat la dimissió. El PP de Mariano Rajoy estan eufòrics perquè a més de recuperar el poder a Galícia i gaudeixen d'una treva en els seus problemes interns. El retorn del vot massiu al PP considero que no ha estat tant una aposta pel partit de Fraga com una mostra de desengany del bipartit que no sabut presentar un model nou i diferent de governar Galícia. S'han canviat els noms de les poltrones però no s'ha canviat la manera de transformar un territori i un país que porta hipoteques del passat que l'esquerra no ha sabut transformar en polítiques de futur. S'ha gestionat, però no s'ha introduit noves formes de fer política ni s'ha sabut projectar un nou model d'estructura social i de dinàmica democràtica.
A Euskadi valoro l'oportunitat d'un canvi. No voldria veure senzillament l'alternança entre un 50% "nacionalista" i un altre 50% "espanyolista". Voldria veure un mapa polític nou en el que s'alterna el lideratge en el marc d'una nova correlació de forces. Patxi López necessitarà dels vots del PP per ser investit però això no equival ni a compartir amb els populars el govern ni a fer una mena de pacte programàtic o de legislatura. Patxi Lópex no és el lider d'una fracció frontista a Euskadi. Es el líder d'un partit que ha après que al País basc no es pot governar sense tenir en compte tot el que suposa el nacionalisme. Patxi López, tard o d'hora -jo diria que tan de bo fos més d'hora que tard- haurà de pactar els grans temes del país amb el PNV. D'entrada ha volgut recordar una cosa: que el PNV no és Euskadi. No és -ha dit- ni el règim ni la religió d'Euskadi. S'ha d'acostumar a veure's com un pasrtit politic que ha estat governant i que pot estar a l'oposició. A partir d'aquñi, dialogar, dialogar i pactar sense exclusions.
Em preocupen els més de 100.000 vots nuls. És una mostra que la situació no és de plena normalitat. No pot ser que 100.000 bascos vulguin participar en el joc electoral i no trobin un referent per als seus posicionaments. No m'agrda la llei de partits però vull creure que si Aralar s'ha guanyat un espai democràtic molt important en aquests comicis pot ser un senyal de la possibilitat que es consolidi un referent per als abertzales que d'una vegada per totes renunciin a la violència per defensar el seu projecte sobiranista.
Etapa interessant. Apassionant. Veurem com condiciona altres realitats i altres aliances en el futur immediat.
dissabte, de febrer 28, 2009
Les dues memòries confrontades
Les dues memòries confrontades
Dimecres vaig viure una experiència parlamentària impactant. Hi havia convocada la Comissió d'Afers Institucionals per procedir a les compareixences sol·licitades en la tramitació del projecte de llei sobre "la localització i la identificació de les persones desaparegudes durant la guerra civil i la dictadura franquista" coneguda col·loquialment com a llei de fosses.
Les circumstàncies van fer que la presidenta de la Comissió optà en el seu moment per fer asseure plegats a dos dels compareixents: el senyor Pere Fortuny de l'Associació pro memòria als immolats per les llibertats a Catalunya i el reverend Josep Paniego, postulador de la causa de beatificació d'una cinquantena de religiosos gabrielistes assassinats per les faccions incontrolades de la FAI i CNT.
La coincidència va donar peu a escoltar, un darrere de l'altre, dos discursos ben oposats: el del Sr. Fortuny que reclamava el dret a la memòria de les víctimes de la violència franquista que havien estat assassinats per la seva defensa de les llibertats i de la República i avalava el projecte de llei que reconeix el dret a identificar, recuperar, inhumar les seves restes i procedir a un reconeixement de la seva lluita democràtica. Per l'altra banda i present encara a la mesa el senyor Fortuny, va prendre la paraula el Sr. Paniego que amb un to de veu litúrgicament cadenciós qüestionava d'entrada l'oportunitat de la llei i insistia en remarcar el fet que el col.lectiu de religiosos per als quals ell postula la causa de canonització, van ser assassinats per les "ordes anarquistes i marxistes" no pas per ser franquistes sinó senzillament per ser religiosos i prou. Sobre l'oportunitat de tirar endavant el projecte de llei que s'està debatent, opinava que abans s'hagués hagut de fer una consulta a la ciutadania per preguntar si troben bé, en un moment de crisi, fer una despesa considerable per recuperar els cossos enterrats en fosses comunes o si no seria millor deixar-ho tot com està. Va aprofitar la seva intervenció per dir que el règim franquista va fer disbarats però va fer també coses bones, entre d'altres la seva ideologia, la capacitat d'evitar la implicació espanyola en la segona guerra mundial i el fet d'haver construit grans envassaments...
Els portaveus dels dirigents grups vam intervenir posant les coses al seu lloc però el moment més punyent va ser quan els compareixents van tornar a prendre la paraula. Fortuny no es va poder estar de replicar a la provocaciò del religiós amb dos arguments ad hominem: Senyor Paniego, va dir més o menys: "com és que el preocupa la despesa que pot suposar la recuperació de les restes dels desapareguts i de fer-ne memòria!... Perquè no es preocupa i denuncia la despesa que està fent l'arquebisbat de València construint una església monumental per honorar els seus "màrtirs"... Li vull recordar que al meu pare el van matar per una denúncia d'un capellà que fins i tot en el darrer moment no voler intercedir per evitar el seu afusellament..."
Fortuny es va sortir de la comissió abatut i va dir que aquell seria un altre dels dies que no oblidaria mai.
En la meva intervenció jo vaig tenir l'oportunitat de recordar al Sr. Paniego que si bé tant els afusellats representats pel Sr. Fortuny com els seus eren igualment víctimes d'una violència condemnable, el que no ha estat igual ha sigut precisament la memòria o la desmemòria d'uns i altres: el franquisme i l'església van poder recordar i honorar les seves víctimes, els seus noms van penjar de les parets de les esglésies i molts estant cami dels altars... i en canvi els altres van ser humilats i calumniats pel règim franquista primer i silenciats després per l'amnèsia assumida en l'etapa de la transició. Dues memòries traduïdes en seu parlamentària 70 anys després de la guerra civil. Va ser una sessió emotiva.
Les ferides d'aquella guerra i de la dictadura que en va seguir van deixar un rastre que, com es va comprovar aquesta setmana, encara afecta avui a persones familiars o pròximes a les víctimes. Dimecres vam comprovar que d'alguna manera són vives encara les "dues Espanyes". La tardança en la recuperació de la memòria col·lectiva i en la pedagogia per explicar el que va comportar la rebel·lió militar i la dictadura franquista fa que subsisteixin col.lectius avaladors o justificadors d'aquell règim enemic de les llibertats.
Dimecres vaig viure una experiència parlamentària impactant. Hi havia convocada la Comissió d'Afers Institucionals per procedir a les compareixences sol·licitades en la tramitació del projecte de llei sobre "la localització i la identificació de les persones desaparegudes durant la guerra civil i la dictadura franquista" coneguda col·loquialment com a llei de fosses.
Les circumstàncies van fer que la presidenta de la Comissió optà en el seu moment per fer asseure plegats a dos dels compareixents: el senyor Pere Fortuny de l'Associació pro memòria als immolats per les llibertats a Catalunya i el reverend Josep Paniego, postulador de la causa de beatificació d'una cinquantena de religiosos gabrielistes assassinats per les faccions incontrolades de la FAI i CNT.
La coincidència va donar peu a escoltar, un darrere de l'altre, dos discursos ben oposats: el del Sr. Fortuny que reclamava el dret a la memòria de les víctimes de la violència franquista que havien estat assassinats per la seva defensa de les llibertats i de la República i avalava el projecte de llei que reconeix el dret a identificar, recuperar, inhumar les seves restes i procedir a un reconeixement de la seva lluita democràtica. Per l'altra banda i present encara a la mesa el senyor Fortuny, va prendre la paraula el Sr. Paniego que amb un to de veu litúrgicament cadenciós qüestionava d'entrada l'oportunitat de la llei i insistia en remarcar el fet que el col.lectiu de religiosos per als quals ell postula la causa de canonització, van ser assassinats per les "ordes anarquistes i marxistes" no pas per ser franquistes sinó senzillament per ser religiosos i prou. Sobre l'oportunitat de tirar endavant el projecte de llei que s'està debatent, opinava que abans s'hagués hagut de fer una consulta a la ciutadania per preguntar si troben bé, en un moment de crisi, fer una despesa considerable per recuperar els cossos enterrats en fosses comunes o si no seria millor deixar-ho tot com està. Va aprofitar la seva intervenció per dir que el règim franquista va fer disbarats però va fer també coses bones, entre d'altres la seva ideologia, la capacitat d'evitar la implicació espanyola en la segona guerra mundial i el fet d'haver construit grans envassaments...
Els portaveus dels dirigents grups vam intervenir posant les coses al seu lloc però el moment més punyent va ser quan els compareixents van tornar a prendre la paraula. Fortuny no es va poder estar de replicar a la provocaciò del religiós amb dos arguments ad hominem: Senyor Paniego, va dir més o menys: "com és que el preocupa la despesa que pot suposar la recuperació de les restes dels desapareguts i de fer-ne memòria!... Perquè no es preocupa i denuncia la despesa que està fent l'arquebisbat de València construint una església monumental per honorar els seus "màrtirs"... Li vull recordar que al meu pare el van matar per una denúncia d'un capellà que fins i tot en el darrer moment no voler intercedir per evitar el seu afusellament..."
Fortuny es va sortir de la comissió abatut i va dir que aquell seria un altre dels dies que no oblidaria mai.
En la meva intervenció jo vaig tenir l'oportunitat de recordar al Sr. Paniego que si bé tant els afusellats representats pel Sr. Fortuny com els seus eren igualment víctimes d'una violència condemnable, el que no ha estat igual ha sigut precisament la memòria o la desmemòria d'uns i altres: el franquisme i l'església van poder recordar i honorar les seves víctimes, els seus noms van penjar de les parets de les esglésies i molts estant cami dels altars... i en canvi els altres van ser humilats i calumniats pel règim franquista primer i silenciats després per l'amnèsia assumida en l'etapa de la transició. Dues memòries traduïdes en seu parlamentària 70 anys després de la guerra civil. Va ser una sessió emotiva.
Les ferides d'aquella guerra i de la dictadura que en va seguir van deixar un rastre que, com es va comprovar aquesta setmana, encara afecta avui a persones familiars o pròximes a les víctimes. Dimecres vam comprovar que d'alguna manera són vives encara les "dues Espanyes". La tardança en la recuperació de la memòria col·lectiva i en la pedagogia per explicar el que va comportar la rebel·lió militar i la dictadura franquista fa que subsisteixin col.lectius avaladors o justificadors d'aquell règim enemic de les llibertats.
diumenge, de febrer 15, 2009
Picotejant l'actualitat
Eleccions gallegues i basques.
Curiosament no es qüestiona a Galícia que pugui governar una coalició de partits i no el partit que guanyi amb vots i amb escons. Encara que guanyi el PP a la ratlla de la majoria absoluta cap analista polític desligitima un govern de socialistes i BNG. Per què a Catalunya encara es retreu com un gest poc democràtic que CiU s'hagi quedat a l'oposició?
Euskadi. La possibilitat que el PNB no arribi a la Lendakaritza no és una quimera. Patxi López pot ser el nou President d'Euskadi. Cal repetir una i una altra vegada que aquesta alternativa no suposa una desbasquització del govern d'Ajuria Enea. Són tan bascos els socialistes com els penebistes i, tanmateix, cal dir que hi haurà un altra manera d'encarar els problemes de fons del País Basc tan democràtica i tan legítima com l'actual. El que em preocupa de la consulta actual és aquesta mena de desempar democràtic que té una àmplia massa d'electors que no trobaran un referent de representativitat en aquests comicis. Em refereixo al col.lectiu indeterminat que es coneix com el món radical abertzale. Hi ha un 15% d'electors que es lamenten de no tenir opció de donar el seu vot a una llista que els representi i asseguren que votaran per una candidatura inexistent i, per tant, el seu vot serà nul. Alguna cosa està fallant a Euskadi. No es pot deixar fora del marc democràtic un ampli nucli de ciutadans. Caldrà bastir nous ponts de diàleg, eliminar resistències i teixir complicitats. Entre altres coses caldrà per part del nou govern que sorgeixi d'aquests comicis, trobar la manera per evitar exclusions sociològiques d'una consulta democràtica.
Crisi i Autonomies. Em preocupa l'abast. Em preocupa el degoteig d'aturats, de tancament d'empreses. I no penso en les empreses grans que surten a les informacions dels mitjans. Penso en els petits negocis, els petits comerços, els quiosquers, els autònoms que queden sense feina...
Cal una suma d'iniciatives, una suma d'esforços i de complicitats. Jose Luis Rodríguez Zapatero s'ha reunit amb els agents socials, empresaris, banquers, sindicats... Són elements indispensables per a un nou pacte social, però cal completar-lo amb el pacte polític i cal completar-lo amb un pacte autonòmic . Trobo a faltar una reunió especial del President del govern espanyol amb els Presidents de les Comunitats autònomes per trobar fòrmules de coordinar esforços i mitjans entre les iniciatives de l'Estat i les de les Autonomies. Si creiem en el model federal de l'Estat hem de visualitzar l'aportació específica que cada un dels territoris està fent per superar la crisi i ajudar a dinamitzar el procés productiu.
Curiosament no es qüestiona a Galícia que pugui governar una coalició de partits i no el partit que guanyi amb vots i amb escons. Encara que guanyi el PP a la ratlla de la majoria absoluta cap analista polític desligitima un govern de socialistes i BNG. Per què a Catalunya encara es retreu com un gest poc democràtic que CiU s'hagi quedat a l'oposició?
Euskadi. La possibilitat que el PNB no arribi a la Lendakaritza no és una quimera. Patxi López pot ser el nou President d'Euskadi. Cal repetir una i una altra vegada que aquesta alternativa no suposa una desbasquització del govern d'Ajuria Enea. Són tan bascos els socialistes com els penebistes i, tanmateix, cal dir que hi haurà un altra manera d'encarar els problemes de fons del País Basc tan democràtica i tan legítima com l'actual. El que em preocupa de la consulta actual és aquesta mena de desempar democràtic que té una àmplia massa d'electors que no trobaran un referent de representativitat en aquests comicis. Em refereixo al col.lectiu indeterminat que es coneix com el món radical abertzale. Hi ha un 15% d'electors que es lamenten de no tenir opció de donar el seu vot a una llista que els representi i asseguren que votaran per una candidatura inexistent i, per tant, el seu vot serà nul. Alguna cosa està fallant a Euskadi. No es pot deixar fora del marc democràtic un ampli nucli de ciutadans. Caldrà bastir nous ponts de diàleg, eliminar resistències i teixir complicitats. Entre altres coses caldrà per part del nou govern que sorgeixi d'aquests comicis, trobar la manera per evitar exclusions sociològiques d'una consulta democràtica.
Crisi i Autonomies. Em preocupa l'abast. Em preocupa el degoteig d'aturats, de tancament d'empreses. I no penso en les empreses grans que surten a les informacions dels mitjans. Penso en els petits negocis, els petits comerços, els quiosquers, els autònoms que queden sense feina...
Cal una suma d'iniciatives, una suma d'esforços i de complicitats. Jose Luis Rodríguez Zapatero s'ha reunit amb els agents socials, empresaris, banquers, sindicats... Són elements indispensables per a un nou pacte social, però cal completar-lo amb el pacte polític i cal completar-lo amb un pacte autonòmic . Trobo a faltar una reunió especial del President del govern espanyol amb els Presidents de les Comunitats autònomes per trobar fòrmules de coordinar esforços i mitjans entre les iniciatives de l'Estat i les de les Autonomies. Si creiem en el model federal de l'Estat hem de visualitzar l'aportació específica que cada un dels territoris està fent per superar la crisi i ajudar a dinamitzar el procés productiu.
Llei electoral. Les plataformes de Ciutadans pel Canvi han engegat una Iniciativa Legislativa Popular per forçar que el Parlament es decideixi a debatre una llei electoral per a Catalunya. És sabut que el govern té des de fa temps un esborrany elaborat per experts que requereix només la voluntat política de donar-li sortida. Però sembla que hi ha resistències i una llei electoral no es pot fer només amb majories simples. Cal un ampli consens polític. El Conseller Ausàs ha de proposar formalment la constitució al Parlament d'una ponència conjunta per a debatre el projecte dels experts. Aparentment ningú no vol aparèixer com a obstaculitzador d'aquest procés. El que potser està passant és ningú no està disposat a ensenyar les vergonyes a l'hora de pronunciar-se per la nova llei i soterradament algú potser frena el debat d'una llei pròpia perquè entre altres coses aposta per més proporcionalitat. Si aconseguim tirar endavant la reforma de l'estructura territorial de Catalunya haurem d'abordar sense més excusa la llei electoral i caldrà fer-ho introduint més proporcionalitat. Caldrà trobar fòrmules per obrir les llistes, i potser fins i tot caldrà incentivar la participació. Benvinguda la ILP si té la força de desblocar l'impàs actual. Si s'aconsegueixen les signatures necessàries avaladores de la ILP i el govern no s'ha avançat amb un projecte mínimament consensuat, els diputats ens veurem obligats a debatre la proposició ciutadana al Parlament. Serà un gran debat però per damunt de tot serà una victòria de la participació ciutadana en la vida política.
dissabte, de febrer 14, 2009
Els diables salvaran el foc
Durant molts anys he viscut arran de terra l’entrada festiva de Sant Fèlix en la Festa Major de Vilafranca. La plaça, plena de gom a gom, trona amb els coets espetegant, les bengales enceses, els trabucaires disparant al cel, i el carro dels focs que cau damunt del portal de la Basílica de Santa Maria il·luminant les cares de milers de persones que durant tres minuts embadalits i muts viuen i senten a flor de pell les sensacions més compartides de la festa. Molts hauran viscut experiències similars a Berga o arreu del país.
És la tradició. És la festa mediterrània. És cultura ancestral heretada. Es un poble que sense renegar del seny expressa amb rauxa la joia compartida.
Vaig estar el dia 7, a la manifestació de Berga fent costat als col·lectius que per frenar la directiva europea 2007/23CE, reivindicaven la defensa i el manteniment de les tradicions populars que tenen el foc i la pirotècnia com elements festius inseparables.
Brussel·les mira les coses més fredament i prioritza la seguretat per damunt de tot: Estableix normes, obligacions per a fabricants, importadors, i distribuïdors de productes pirotècnics. Estableix categories i posa normes per a la venda, l’ús, les edats, les distàncies de seguretat d’aquests productes.
Ara aquesta normativa s’ha de traduir a cada país. I la realitat no és la mateixa al nord que al sud d’Europa. Venim de cultures i de tradicions diferents. Es per això que cal procedir de forma intel·ligent per fer que la transposició que el govern espanyol ha de fer abans del gener del 2010 determini el caràcter singular, cultural, tradicional i si cal excepcional de l’ús del foc en les seves més diverses manifestacions popular i festives que van des dels correfocs més clàssics fins a la Patum passant pels balls de diables, les falles o altres tradicions molt pròpies dels països mediterranis. Si la directiva té en compte només la seguretat nosaltres hi hem de saber introduir l’element festiu, cultural, tradicional, popular. Festa i seguretat han de ser compatibles, com ho han de ser i com ho ha estat sempre, el seny i la rauxa.
Caldrà pedagogia, caldrà explicar a qui no ho sàpiga de Brussel·les que a Catalunya els grups que manipulen el foc ho fan amb la deguda formació i assumint mesures de seguretat que han evitat fins ara accidents o desgràcies irreversibles. Així ho pensa el govern de Catalunya i així ho ha recollit el ministre d’Indústria espanyol Miguel Sebastián: Des del govern de l’Estat es traduirà la directiva europea en una reglamentació flexible i compatible del tot amb les nostres tradicions de festa i de foc. I no ens quedarem aquí. Treballarem també per reclamar la competència de la Generalitat en la regulació d’aquestes extraordinàries manifestacions festives.
A partir d’aquí i comptant amb totes les complicitats podem dir ben alt que guanyarem la batalla europea del foc!.
A partir d’aquí i comptant amb totes les complicitats podem dir ben alt que guanyarem la batalla europea del foc!.
dimarts, de febrer 03, 2009
Debats del pim pam pum? No, gràcies!
He participat aquest vespre a un debat a TeleTaxi. Resulta sumament incòmode participar en un debat en el que algun dels seus tertulians busca només la desqualificació i el descrèdit dels advesaris polítics. Es el gran problema dels espais amb format de debat a la ràdio o a la televisió que conviden representants de tots els partitis polítics. La impressió que moltes vegades tens quan escoltes o quan participoes en algun d'aquests debats és que t'han portat en un circ o en un quadrilàter de boxa per oferir un espectacle de joc d'artificis dialèctics encaminats només a la desqualificació de l'adversari.
Avui m'ha tocat un cop més compartir debat amb Xavier Garcia Albiol, regidor badaloní del PP. L'agressivitat verbal que destil.len les seves intervencions obliga a la resta a reaccionar també de forma contundent, però aquesta dinàmica degrada el debat polític. Personalment he arribat a la conclusió que si defenso les formes més racionals de fer política no puc acceptar que em posin en una mena d'escenari del pim pam pum... Es millor no anar-hi!.
Un debat ha de poder ser una reflexió constructiva sobre punts de vista discrepants o divergents o oposats, però sempre fet des de la racionalitat, des de la dialèctica del diàleg que permet arribar a conclusions diferents de les inicialment exposades. El diàleg ens ha de portar a acceptar punts de vista o matisos, si més no, de l'altre. Els debats polítics són sempre la defensa successiva de posicionaments inamobibles que expressen el que despectivament anomenem les "consignes" de la direcció...
Hauríem de canviar l'aspecte formal del debat i aquest canvi podria portar fins i tot a admetre que l'adversari potser té raó en alguna de les seves apreciacions...
Al Parlament també passa una mica el mateix amb formes més educades, si es vol, però el debat no serveix massa per apropar posicions sinó per consolidar les pròpies i desmuntar les dels adversaris. Malament!
Avui a TeleTaxi, m'he vist com a forçat a fer el paper que detesto: defensar sense massa matisos les polítiques governamentals. I, tanmateix, no cal necessàriament està d'acord al 100% amb les decisions que pren el propi govern. Penso que en la plena complicitat amb les línies de fons es pot acceptar que la gestió de la crisi, per exemple, no està sent un exemple irrefutable de clarividència.
Juntament amb els periodistes, els polítics que participem a determinades tertúlies hauríem de pactar un codi específic i una dinàmica acadèmica i alhjora mediàtica, que permetés projectar en un debat constructiu les diverses formes d'encarar els reptes i una manera clara d'explicitar els diferents punts de vista o d'enfocaments dels problemes que es volen analitzar o les propostes d'acció que es poden proposar per fer-hi front.
dilluns, de gener 19, 2009
A 8 € l'hora pel treball d-un arquitecte!
El meu fill petit és arquitecte. L'apassiona la seva feina. Ha treballat com autònom amb tres despatxos d'arquitectes d'un cert renom. Reconeix que ha après molt. En tots els casos ha pogut aportar rigor i visió creativa en els projectes amb els quals ha treballat. Està dolgut tanmateix, no només per la precarietat laboral en què treballen els autònoms, sinó també per l'experiència de veure com s'abusa de l'arquitecte novell que estima l'ofici i s'hi entrega a fons. Els sous són molt baixos. S'han de pagar la seguretat social com a autònoms, sense baixes, sense atur automàtic, sense seguretats... Probablement, en aquesta societat regida pel mercat pur i dur de les professionals liberals, es consideri que es tracta d'etapes inicials a l'espera que el talent i el risc obrin l'expectativa d'aixecar el vol pel propi compte o tinguin l'avinentesa d'integrar-se en equips lligats a l'adminstració pública.
Faig aquesta introducció per explicar una conversa, si es vol anecdòtica, del meu fill que em truca la setmana passada per explicar-me que li havien ofert o demanat que com a arquitecte s'incorporés immediatament a un projecte d'una obra en la que de moment li garantien quatre mesos de dedicació plena. En preguntar per les condicions salarials li diuen que li pagarien 8 € l'hora! Sí, 8 Euros l'hora! El meu fill m'explicava que la seva reacció va ser de rebuig frontal amb un to d'indignació. "M'he sentit denigrat, pare,- em deia- però no puc acceptar que s'abusi de la precarietat laboral, de la crisi o de les ganes de treballar que tenim els joves arquitectes pagant un preu indigne". Li vaig donar la raó. No vull fer comparatives del preu de l'hora de serveis professionals dels que venen a fer una reparació a casa o als tallers d'automòbils o senzillament el que paguem a les dones de fer feina (superen a Sant Cugat els 10 € l'hora)
Probablement la crisi portarà a situacions d'aquestes però caldria denunciar aquells que arpofitant-se de la conjuntura exploten els col.lectius dels profesionals joves sorgits de les nostres facultats i els porten a la frustració negant-los aquelll estímul inicial indispensable per demostrar la seva capacitat, la seva creativitat i el valor afegit que poden aportar a la tasca de reactivació de l'activitat empresarial i econòmica del país.
Faig aquesta introducció per explicar una conversa, si es vol anecdòtica, del meu fill que em truca la setmana passada per explicar-me que li havien ofert o demanat que com a arquitecte s'incorporés immediatament a un projecte d'una obra en la que de moment li garantien quatre mesos de dedicació plena. En preguntar per les condicions salarials li diuen que li pagarien 8 € l'hora! Sí, 8 Euros l'hora! El meu fill m'explicava que la seva reacció va ser de rebuig frontal amb un to d'indignació. "M'he sentit denigrat, pare,- em deia- però no puc acceptar que s'abusi de la precarietat laboral, de la crisi o de les ganes de treballar que tenim els joves arquitectes pagant un preu indigne". Li vaig donar la raó. No vull fer comparatives del preu de l'hora de serveis professionals dels que venen a fer una reparació a casa o als tallers d'automòbils o senzillament el que paguem a les dones de fer feina (superen a Sant Cugat els 10 € l'hora)
Probablement la crisi portarà a situacions d'aquestes però caldria denunciar aquells que arpofitant-se de la conjuntura exploten els col.lectius dels profesionals joves sorgits de les nostres facultats i els porten a la frustració negant-los aquelll estímul inicial indispensable per demostrar la seva capacitat, la seva creativitat i el valor afegit que poden aportar a la tasca de reactivació de l'activitat empresarial i econòmica del país.
dijous, de gener 08, 2009
Palestina
Quants dies sense escriure!. Quantes coses viscudes i sentides per compartir! Necessitat d'escriure. Necessitat d'expressar vivències i de compartir-les. Potser tot queda sobre un espai del blog amb pocs lectors per compartir aquestes idees, sentiments, vergonyes, pors...
Aquests dies he mirat la televisió. He escoltat la ràdio. He llegit diaris... però reconec que allò que m'ha entrat més endins de la guerra de Gaza són les imatges, les fotografies: pares amb els cadàvers dels seus fills als braços. Homes cridant amb els punys enlaire, carregats de ràbia i segurament d'odi. Dones plorant de desesperació. Cases destruides. Carrers amsb restes de metralla i de ferralla, bruts, amb nens amb la mirada perduda... Quin drama! Quina impotència! Els EUA bloquegen resolucions de les NNUU. Obama calla perquè encara no és president. Europa ha de suplir la presidència inoperant de Txèquia per aconseguir una vergonyosa treva: Tres hores sense bombes i després vint-i-una castigant la població, les institucions, les escoles... per deixar un territori inhabitable i impossible de reconstruir.
Sento impotència. Com podem pressionar per parar aquesta massacre?. Rebia fa uns dies un correu amb una llista de productes israelians per boicotejar. Es una manera de mostrar la condemna d'una agressió desproporcionada i injusta. On és el dret internacional? Perquè es vol justificar la guerra amb l'argument o l'excusa dels cohets que Hamas dispara contra poblacions israelianes?. El que fa israel no és sinó la resposta brutal a unes agressions motivades per un contenciós històric del que ningú s'atreveix a demanar-ne responsabilitats a una de les parts del conflicte.
La solució no és la violència ni la guerra. Només hi ha una solució, que passa per la política. Política en majúscules, política internacional. Aquesta solució política ha de ser imposada per la pressió dels pobles.
Per això ens hem de sumar a les manifestacions. Jo aniré a la que hi ha convocada el dissabte a les 5 de la tarda a la Plaça Universitat de Barcelona. Hauríem d'omplir el centre de Barcelona tots els que estimem la pau i tots els que volem manifestar la nostra solidaritat amb el poble palestí que pateix en carn viva les conseqüències d'una agressió descomunal per part d'Israel. Imposar primer la treva i imposar immediatament després una alternativa política que permeti viure en coexistència pacífica dos pobles, Palestina i Israel.
Dissabte, tots a la Manifestació per aturar la guerra de Gaza!.
Aquests dies he mirat la televisió. He escoltat la ràdio. He llegit diaris... però reconec que allò que m'ha entrat més endins de la guerra de Gaza són les imatges, les fotografies: pares amb els cadàvers dels seus fills als braços. Homes cridant amb els punys enlaire, carregats de ràbia i segurament d'odi. Dones plorant de desesperació. Cases destruides. Carrers amsb restes de metralla i de ferralla, bruts, amb nens amb la mirada perduda... Quin drama! Quina impotència! Els EUA bloquegen resolucions de les NNUU. Obama calla perquè encara no és president. Europa ha de suplir la presidència inoperant de Txèquia per aconseguir una vergonyosa treva: Tres hores sense bombes i després vint-i-una castigant la població, les institucions, les escoles... per deixar un territori inhabitable i impossible de reconstruir.
Sento impotència. Com podem pressionar per parar aquesta massacre?. Rebia fa uns dies un correu amb una llista de productes israelians per boicotejar. Es una manera de mostrar la condemna d'una agressió desproporcionada i injusta. On és el dret internacional? Perquè es vol justificar la guerra amb l'argument o l'excusa dels cohets que Hamas dispara contra poblacions israelianes?. El que fa israel no és sinó la resposta brutal a unes agressions motivades per un contenciós històric del que ningú s'atreveix a demanar-ne responsabilitats a una de les parts del conflicte.
La solució no és la violència ni la guerra. Només hi ha una solució, que passa per la política. Política en majúscules, política internacional. Aquesta solució política ha de ser imposada per la pressió dels pobles.
Per això ens hem de sumar a les manifestacions. Jo aniré a la que hi ha convocada el dissabte a les 5 de la tarda a la Plaça Universitat de Barcelona. Hauríem d'omplir el centre de Barcelona tots els que estimem la pau i tots els que volem manifestar la nostra solidaritat amb el poble palestí que pateix en carn viva les conseqüències d'una agressió descomunal per part d'Israel. Imposar primer la treva i imposar immediatament després una alternativa política que permeti viure en coexistència pacífica dos pobles, Palestina i Israel.
Dissabte, tots a la Manifestació per aturar la guerra de Gaza!.
divendres, de desembre 19, 2008
NO A LA SABATA CATALANA!, PERÒ QUE NO JUGUIN AMB FOC!
Es més fàcil fer d’oposició que governar, i en temps de crisi encara més. Des de l’oposició es pot demanar la lluna. Des del govern s’ha de poder dir sense complexes que la lluna és inabastable. Des de l’oposició es poden omplir i engrandir fins a l’infinit els capítols pressupostaris de serveis o d’inversions sense necessitat de saber quan suma tot plegat ni haver de respondre com es pagarà. Des del govern s’ha de saber quants diners hi haurà a la caixa per pagar projectes, serveis i també, perquè no, somnis col·lectius.
Aquest contrast s’ha viscut aquesta setmana al Congrés dels Diputats a Madrid i al nostre Parlament en el debat i votació dels pressupostos 2009 amb el rerefons afegit d’una assignatura troncal pendent: el nou sistema de finançament per a Catalunya.
Això lògicament ha donat un argument més a l’estratègia de l’oposició i ha permès fins i tot als socis de govern marcar territori propi. El paper més difícil el tenen el president Montilla, el conseller Castells i el PSC.
La imatge de la sabata llançada per un periodista iraquià al president dimissionari del EUA (tan plena de sentit en aquell context) ha visualitzat una manera de mostrar no només la ràbia sinó també la impotència davant una situació injusta. La referència al gest de la sabata anti-Bush s’ha convertit aquests dies en un recurs fàcil per a aquells que fan de la política opositora un joc de fira i de focs d’artifici. Ahir el diputat Francesc Homs de CiU demanava al Parlament un gest similar contra Zapatero pel contenciós del finançament.
Els socialistes catalans han deixat clar que no cauran en la temptació de la sabata, que la defensa de Catalunya no passa per la via de la terra cremada. Per això han aixecat el veto als pressupostos de l’Estat. Uns pressupostos que, a més de ser bons per a mantenir les polítiques socials i el compromís de més inversions per a Catalunya, impedeix una crisi de govern de conseqüències imprevisibles.
Tanmateix, i dit això, cal reconèixer, que el govern de José Luis Rodríguez Zapatero té un deute pendent amb Catalunya. Té un deute pendent amb el compliment de l’Estatut i té uns compromisos incomplerts. Li ho ha recordat amb fermesa el President Montilla, ho ha fet el conseller Castells en la taula de negociació i ho ha dit ben alt el PSC amb l’Estatut a les mans com argument.
I és que més enllà de les exigències estatutàries i atès que hi ha hagut promeses públiques i calendaris precisos incomplerts per part del president Zapatero, s’ha de reconèixer que avui hi ha un clam al carrer que diu que s’ha acabat el temps, que s’està acabant la pròrroga i que si arribem a fi d’any sense resoldre aquest contenciós, ZP perdrà credibilitat, confiança i estima a Catalunya i això pot arrossegar la credibilitat, la confiança i l’estima dels catalans amb el govern de la Generalitat i més directament amb el president Montilla i el PSC. Més enllà de les previsibles repercussions electorals que això pot suposar per al projecte socialista, aquí i allà, és evident que si l’impàs actual persisteix obligarà a reconsiderar segons el comunicat dels socialistes catalans les relacions PSOE-PSC. Sóc dels que crec que la complicitat ha de ser sempre en les dues direccions. No és pot exigir el manteniment d’una part sense la correspondència de l’altra. No es pot trencar la complicitat d’una sense posar en entredit o comprometre la complicitat de l’altra.
Aquí no es jugarà a l’espectacle de la sabata iraquiana. Que s’ho treguin del cap els que voldrien trencadisses, però s’ha d’evitar, de totes totes, que des de les més altes instàncies es jugui amb foc, perquè el risc d’incendi és incontrolable.
dimarts, de desembre 02, 2008
Oda maragalliana
Porto dies sense escriure tot i patir el neguit de no fer-ho. L'acte del Palau de la Música del diumenge amb ocasió o excusa de la presentació de les memòries del President Maragall em força a aprofitar el blog per deixar constància de l'emoció viscuda a partir de totes i cadascuna de les intervencions: Gemma Nierga, Ferran Mascarell, Francesco Rutelli, Narcís Serra, Cristina Maragall i Pasqual.
Per a mi va ser una desfilada de records, alguns viscuts de molt a prop mentre vaig ser cap de premsa de PM quan era alcalde de Barcelona abans de la seva sortida cap a Roma. Recordava durant l'acte del diumenge el moment viscut quan acompanyava l'ex alcalde Maragall al mostrador de facturació de l'aeroport de Barcelona camí de Roma. Recordava que em vaig atrevir a posar-li el braç a l'espatlla mentre li deia: Pasqual, has de tornar com a candidat i futur President de la Generalitat. Ell em va dir: "No crec pas que arribi aquest moment. La loteria, Josep M, només es treu una vegada i jo ja l'he treta com a alcalde de Barcelona. Dues de seguides no poden tocar. Seria massa".
Després va resultar que sí, que era possible. No sé si va ser ell qui va treure la loteria o vam ser els catalans. Vam ser aquells que vèiem en la seva persona l'home capaç de canviar les formes de fer política i d'encapçalar un lideratge polític. Després vaig compartir la passió i l'entusiasme de la primera campanya amb la mobilització engrescadora de Ciutadans pel Canvi. Va ser una experiència inoblidable. Ell deixa entreveure, en el seu llibre, que una relativa fredor d'algun sector del PSC va impedir que la victòria amb escons (la dels vots ja va arribar) es materialitzés el 2003. Tot és una mica passat, una mica història de grandeses i de misèries d'aquest país que tot estimem.
Diumenge el Palau de la Musica hi érem una mica tots. Fins i tot aquells adversaris polítics que ara no gosarien reproduir les invectives, les desqualificacions públiques adreçades al President Maragall. Mai s'havia tractat al President amb un to tan despectiu i agre com van fer els liders de CiU al president Maragall. Però diumenge també eren al Palau. No sé quins records els vindrien al cap o vés a saber quins remordiments els podria provocar el record d'aquelles trifulgues de no fa tants anys. Deu ser molt humà pensar que quan l'adversari deixa de ser un competidor directe ja pots reconèixer-li la seva vàlua i fins i tot omplir-lo d'elogis i lloances. Es igual: Diumenge vam ser molts que ens vam emocionar vient emocionat el president Maragall, la seva filla Cristina i la Diana.
El nostre país és tan petit que no ens podem permetre d'esperar les "absències" per valorar el que s'havia dit, pensat i fet durant les "presències".Per a mi va ser una desfilada de records, alguns viscuts de molt a prop mentre vaig ser cap de premsa de PM quan era alcalde de Barcelona abans de la seva sortida cap a Roma. Recordava durant l'acte del diumenge el moment viscut quan acompanyava l'ex alcalde Maragall al mostrador de facturació de l'aeroport de Barcelona camí de Roma. Recordava que em vaig atrevir a posar-li el braç a l'espatlla mentre li deia: Pasqual, has de tornar com a candidat i futur President de la Generalitat. Ell em va dir: "No crec pas que arribi aquest moment. La loteria, Josep M, només es treu una vegada i jo ja l'he treta com a alcalde de Barcelona. Dues de seguides no poden tocar. Seria massa".
Després va resultar que sí, que era possible. No sé si va ser ell qui va treure la loteria o vam ser els catalans. Vam ser aquells que vèiem en la seva persona l'home capaç de canviar les formes de fer política i d'encapçalar un lideratge polític. Després vaig compartir la passió i l'entusiasme de la primera campanya amb la mobilització engrescadora de Ciutadans pel Canvi. Va ser una experiència inoblidable. Ell deixa entreveure, en el seu llibre, que una relativa fredor d'algun sector del PSC va impedir que la victòria amb escons (la dels vots ja va arribar) es materialitzés el 2003. Tot és una mica passat, una mica història de grandeses i de misèries d'aquest país que tot estimem.
Diumenge el Palau de la Musica hi érem una mica tots. Fins i tot aquells adversaris polítics que ara no gosarien reproduir les invectives, les desqualificacions públiques adreçades al President Maragall. Mai s'havia tractat al President amb un to tan despectiu i agre com van fer els liders de CiU al president Maragall. Però diumenge també eren al Palau. No sé quins records els vindrien al cap o vés a saber quins remordiments els podria provocar el record d'aquelles trifulgues de no fa tants anys. Deu ser molt humà pensar que quan l'adversari deixa de ser un competidor directe ja pots reconèixer-li la seva vàlua i fins i tot omplir-lo d'elogis i lloances. Es igual: Diumenge vam ser molts que ens vam emocionar vient emocionat el president Maragall, la seva filla Cristina i la Diana.
Pasqual, visionari, imprevisible, somiador, forjador de complicitats continua recordant, continua pensant, continua verbalitzant les intuicions de futur. Ets lliure, no et tallis, però per damunt de tot deixa't estimar i assaboreix el caliu i l'afecte dels que del tot desinteressadament et diem que t'estimem.
dijous, de novembre 13, 2008
Abajo el capitalismo!, viva la clase obrera!
Em limito aquesta vegada a penjar l'article que vai g enviar al diari digital eldebat.com.
Abajo el capitalismo! Viva la clase obrera!
Als anys setanta havia vist i participat no poques vegades en manifestacions antifranquistes en les que es corejaven repetidament dues consignes: Abajo el capitalismo! Viva la clase obrera! En el moviment obrer es veia el règim franquista com la forma que prenia el sistema capitalista a Espanya. Anar contra Franco era anar contra el capitalisme. Eren els temps on molts havíem après a debatre el “catecisme” del materialisme dialèctic de la Marta Harnecker.
Després va venir la transició, la democràcia, la caiguda de mur del Berlín i la caiguda del comunisme que s’havia presentat com l’alternativa al capitalisme imperialista americà.
Ara resulta que aquells “revolucionaris radicals” dels anys setanta han sortit al carrer per celebrar la victòria electoral d’un president nord-americà i ho han fet pensant que tal vegada el capitalisme salvatge de Bush podria reformar-se i fins i tot humanitzar-se amb Barack Obama. Els mateixos treballadors de Nissan, tot reivindicant els seus llocs de treball, es mostraven satisfets pels resultats de les eleccions nord-americanes.
Es que el capitalisme ja no es qüestiona? Ens hem convençut que és el menys dolent dels sistemes? Recordem la definició que en fa el diccionari: Sistema econòmic caracteritzat per la propietat privada dels mitjans de producció, concentrats en mans d’una minoria, la prevalença del mercat i la recerca del benefici.
Justament ens trobem en el pitjor dels escenaris socioeconòmics derivats de la dialèctica implacable del sistema. Però vet aquí que avui la sortida ja no és l’abjuració del capitalisme ni tampoc és la classe treballadora la protagonista de la gran revolució. Ara la consigna dels experts és “refundar el capitalisme”. A això es dedicaran els dies 14 i 15 a Washington els màxims mandataris del planeta. Difícil tasca per no dir impossible.
Ja m’agradaria que fossin capaços de rebaixar el poder absolut dels amos de les grans finances, que imposessin a aquest sector totpoderós el necessari control públic i que en garantissin la transparència. Que proclamessin convençuts que no es pot deixar tot a la llei del mercat i que la riquesa produïda pel treball de tots ha de revertir en serveis més universals i qualitat de vida col·lectiva.
La veritat és que tot es veu molt fosc però com que és humà agafar-se al més petit bri d’esperança, voldria creure que amb el lideratge d’Obama potser el futur no serà tan negre.
Josep M Balcells
diputat
Als anys setanta havia vist i participat no poques vegades en manifestacions antifranquistes en les que es corejaven repetidament dues consignes: Abajo el capitalismo! Viva la clase obrera! En el moviment obrer es veia el règim franquista com la forma que prenia el sistema capitalista a Espanya. Anar contra Franco era anar contra el capitalisme. Eren els temps on molts havíem après a debatre el “catecisme” del materialisme dialèctic de la Marta Harnecker.
Després va venir la transició, la democràcia, la caiguda de mur del Berlín i la caiguda del comunisme que s’havia presentat com l’alternativa al capitalisme imperialista americà.
Ara resulta que aquells “revolucionaris radicals” dels anys setanta han sortit al carrer per celebrar la victòria electoral d’un president nord-americà i ho han fet pensant que tal vegada el capitalisme salvatge de Bush podria reformar-se i fins i tot humanitzar-se amb Barack Obama. Els mateixos treballadors de Nissan, tot reivindicant els seus llocs de treball, es mostraven satisfets pels resultats de les eleccions nord-americanes.
Es que el capitalisme ja no es qüestiona? Ens hem convençut que és el menys dolent dels sistemes? Recordem la definició que en fa el diccionari: Sistema econòmic caracteritzat per la propietat privada dels mitjans de producció, concentrats en mans d’una minoria, la prevalença del mercat i la recerca del benefici.
Justament ens trobem en el pitjor dels escenaris socioeconòmics derivats de la dialèctica implacable del sistema. Però vet aquí que avui la sortida ja no és l’abjuració del capitalisme ni tampoc és la classe treballadora la protagonista de la gran revolució. Ara la consigna dels experts és “refundar el capitalisme”. A això es dedicaran els dies 14 i 15 a Washington els màxims mandataris del planeta. Difícil tasca per no dir impossible.
Ja m’agradaria que fossin capaços de rebaixar el poder absolut dels amos de les grans finances, que imposessin a aquest sector totpoderós el necessari control públic i que en garantissin la transparència. Que proclamessin convençuts que no es pot deixar tot a la llei del mercat i que la riquesa produïda pel treball de tots ha de revertir en serveis més universals i qualitat de vida col·lectiva.
La veritat és que tot es veu molt fosc però com que és humà agafar-se al més petit bri d’esperança, voldria creure que amb el lideratge d’Obama potser el futur no serà tan negre.
Josep M Balcells
diputat
dimecres, de novembre 05, 2008
OBAMA: El futur es veu menys negre
No em puc estar de reflectir avui aquella íntima sensació de veure i de viure un moment obert al canvi i a l'esperança en el context internacional. Obama ha guanyat! Hi ha un abans i un després. Segurament d'aquí a uns mesos la dura realitat ens farà tocar novament de peus a terra però tenim dret avui a sentir la satisfacció d'una nit que ens obre a l'esperança. "L'esperança, deia el senador Obama a Iowa el 7 de gener d'enguany, no és l'optimisme cec, sinó una cosa que portem a dins nostre i que ens diu que, malgrat que tot sembla anar en direcció contrària, ens espera un futur millor si tenim el valor de creure-hi, de treballar i de lluitar per ell".
Obama ha guanyat i tenim la impressió que tots hem guanyat. Ha guanyat la democràcia intuitiva del poble nordamericà. El món sencer ha estat pendent d'aquestes eleccions. Els mitjans de comunicació d'arreu del planeta estaven pendents dels EUA, dels resultats d'unes eleccions històriques, a l'espera que hi hagués un senyal de canvi creïble. I la victòria històrica d'Obama ha estat el senyal inequívoc que ens trobem en una nova perspectiva de futur que no vindrà només del nou President sinó que ell farà que no hi hagi obstacles insalvables per fer-lo viable. El candidat Obama deia la nit del 7 de gener: "El destí no serà escrit per a nosaltres sinó per nosaltres".
Europa ara té un repte o una disjuntiva: esperar que els Estats Units liderin el canvi o apostar per coliderar aquest canvi. Hi ha el perill que el desconcert de l'etapa Bush que Europa no ha sabut aprofitar per forçar un relleu de lideratge internacional sigui substituit per la resignada posició de simple aliat que es resigna i accepta sense més ni més l'hegemonia nordamericana.
El futur d'aquest món globalitzat està condicionat a decisions econòmiques, energètiques, polítiques de gran transcendència però caldrà veure fins a quin punt aquestes decisions tenen com a objectiu les persones, els drets de les persones i dels pobles, de tots els pobles o continuen condicionades als interessos dels que sempre han controlat els poders.
Acabo aquesta primera reacció joiosa reproduint un troç del mateix discurs al qual em referia al començament, el discurs d'Obama del 7 de gener, després de la victòria a Iowa: Deia el senador i ara president electe dels Estata Units: "Tot és dur en la vida, però alguna vegada, només alguna vegada, hi ha nits com aquesta, una nit que d'aquí a uns anys, quan hagim fet els canvis en els que creiem, quan més famílies es puguin permetre d'anar al metge, quan els nostres fills, els meus i els vostres heretin un planeta una mica més net i segur, quan el món vegi els Estats Units d'una manera diferenti els EUA es vegi a si mateix menys dividit i més unit, llavors sereu capaços de mirar enrere i dir que fou en aquest moment quan tot va començar"
Jo tinc ávui la sensació que aquest nit tot ha començat. Tenim dret a l'esperança. Penso, de debò, que el futur amb Obama es veu avui menys negre.
Obama ha guanyat i tenim la impressió que tots hem guanyat. Ha guanyat la democràcia intuitiva del poble nordamericà. El món sencer ha estat pendent d'aquestes eleccions. Els mitjans de comunicació d'arreu del planeta estaven pendents dels EUA, dels resultats d'unes eleccions històriques, a l'espera que hi hagués un senyal de canvi creïble. I la victòria històrica d'Obama ha estat el senyal inequívoc que ens trobem en una nova perspectiva de futur que no vindrà només del nou President sinó que ell farà que no hi hagi obstacles insalvables per fer-lo viable. El candidat Obama deia la nit del 7 de gener: "El destí no serà escrit per a nosaltres sinó per nosaltres".
Europa ara té un repte o una disjuntiva: esperar que els Estats Units liderin el canvi o apostar per coliderar aquest canvi. Hi ha el perill que el desconcert de l'etapa Bush que Europa no ha sabut aprofitar per forçar un relleu de lideratge internacional sigui substituit per la resignada posició de simple aliat que es resigna i accepta sense més ni més l'hegemonia nordamericana.
El futur d'aquest món globalitzat està condicionat a decisions econòmiques, energètiques, polítiques de gran transcendència però caldrà veure fins a quin punt aquestes decisions tenen com a objectiu les persones, els drets de les persones i dels pobles, de tots els pobles o continuen condicionades als interessos dels que sempre han controlat els poders.
Acabo aquesta primera reacció joiosa reproduint un troç del mateix discurs al qual em referia al començament, el discurs d'Obama del 7 de gener, després de la victòria a Iowa: Deia el senador i ara president electe dels Estata Units: "Tot és dur en la vida, però alguna vegada, només alguna vegada, hi ha nits com aquesta, una nit que d'aquí a uns anys, quan hagim fet els canvis en els que creiem, quan més famílies es puguin permetre d'anar al metge, quan els nostres fills, els meus i els vostres heretin un planeta una mica més net i segur, quan el món vegi els Estats Units d'una manera diferenti els EUA es vegi a si mateix menys dividit i més unit, llavors sereu capaços de mirar enrere i dir que fou en aquest moment quan tot va començar"
Jo tinc ávui la sensació que aquest nit tot ha començat. Tenim dret a l'esperança. Penso, de debò, que el futur amb Obama es veu avui menys negre.
dijous, d’octubre 30, 2008
Es de dretes la Reina?
Llegeixo en els diaris d'aquests dies un extracte de confidències de la Reina Sofia a la periodista Pilar Urbano que recull en un llibre en motiu del 70è aniversari de l'esposa del Cap d'Estat. La ubicació política de la periodista Pilar Urbano és ben coneguda i és comprensible que hagués volgut apropar-se al personatge de la Reina sabedora, d'entrada, de la morbositat que genera el poder entrar en la intimitat amagada i sempre misteriosa de la vida d'un membre de la Casa Reial. Pilar Urbano, però, va més enllà i aprofita les confidències per esbrinar el pensament de la Reina sobre temes de debat polític en els que els partits democràtics d'aquest país mantenen discrepàncies notables.
Pilar Urbano estira la corda i hom intueix la satisfacció de poder portar l'aigua al seu molí, al molí de la filosofia conservadora. La Reina s'hi presta i descobrim, en una sinceritat que és d'agrair el seu pensament sobre coses opinables entre els mortals. Es ben comprensible que no li agradin les les cremes de fotos reials ni les imitacions humorístiques dels mitjans, però va més enllà i lamenta aquesta "sagrada llibertat d'expressió" que ho permet. La Reina, potser cedint a l'interès periodístic i polític de l'entrevistadora, s'atreveix també a opinar sobre aspectes de debat polític. Es mostra contrària a que es faci bandera de l'homosexualitat i sobretot és mostra personalment contrària que s'anomeni matrimoni a la vida en comú de dos homesuxuals. La Reina pot tenir totes les opinions que vulgui sobre tot però potser hauria de ser més curosa a l'hora de questionar públicament expressions recollides a les nostres lleis. El 3 de juliol del 2005 Espanya legalitzava el matrimoni entre persones del mateix sexe. Encara que no li agradi, ha de saber callar. La Reina és partidària que s'ensenyi religió a l'escola, un altre tema discutible i discutit entre els partits polítics. Es mostra contrària a l'avortament. No sé si al fet d'avortar o a la despenalització legal de l'avortament. Tampoc és partidària de l'eutanàsia. Jo celebro la "llibertat d'expressió" de la senyora Sofia però voldria que la Reina manifestés en tot moment el respecte per totes les sensibilitats dels ciutadans d'aquest país i no entrés a opinar sobre les lleis que el Congrés democràticament hagi o pugui aprovar. La Monarquia no és el resultat d'una elecció democràtica i si la nostra actual Constitució la consagra és per a què estigui per damunt de les legítimes controvèrsies partidistes o politiques. No fer-ho així seria donar arguments als que aposten per un altre model d'Estat.
Pilar Urbano pot ser de dretes. La Reina en el seu fur intern també. Però si Pilar Urbano ho pot proclamar als quatre vents, la Reina no.
Pilar Urbano estira la corda i hom intueix la satisfacció de poder portar l'aigua al seu molí, al molí de la filosofia conservadora. La Reina s'hi presta i descobrim, en una sinceritat que és d'agrair el seu pensament sobre coses opinables entre els mortals. Es ben comprensible que no li agradin les les cremes de fotos reials ni les imitacions humorístiques dels mitjans, però va més enllà i lamenta aquesta "sagrada llibertat d'expressió" que ho permet. La Reina, potser cedint a l'interès periodístic i polític de l'entrevistadora, s'atreveix també a opinar sobre aspectes de debat polític. Es mostra contrària a que es faci bandera de l'homosexualitat i sobretot és mostra personalment contrària que s'anomeni matrimoni a la vida en comú de dos homesuxuals. La Reina pot tenir totes les opinions que vulgui sobre tot però potser hauria de ser més curosa a l'hora de questionar públicament expressions recollides a les nostres lleis. El 3 de juliol del 2005 Espanya legalitzava el matrimoni entre persones del mateix sexe. Encara que no li agradi, ha de saber callar. La Reina és partidària que s'ensenyi religió a l'escola, un altre tema discutible i discutit entre els partits polítics. Es mostra contrària a l'avortament. No sé si al fet d'avortar o a la despenalització legal de l'avortament. Tampoc és partidària de l'eutanàsia. Jo celebro la "llibertat d'expressió" de la senyora Sofia però voldria que la Reina manifestés en tot moment el respecte per totes les sensibilitats dels ciutadans d'aquest país i no entrés a opinar sobre les lleis que el Congrés democràticament hagi o pugui aprovar. La Monarquia no és el resultat d'una elecció democràtica i si la nostra actual Constitució la consagra és per a què estigui per damunt de les legítimes controvèrsies partidistes o politiques. No fer-ho així seria donar arguments als que aposten per un altre model d'Estat.
Pilar Urbano pot ser de dretes. La Reina en el seu fur intern també. Però si Pilar Urbano ho pot proclamar als quatre vents, la Reina no.
dimecres, d’octubre 29, 2008
Mestissatge: Una oportunitat
Hi ha un alt índex d'immigrants a Catalunya. Uns ho sabem per les dades d'enquestes. Uns altres ho saben pel contacte quotidià que tenen amb la població immigrada ja sigui al treball, a l'escola, al barri. Hi ha gent preocupada per aquest fet imparable. Hi ha gent que té por de perdre una manera de fer i una manera de ser col.lectiva. Això es nota sobretot en el món rural, on la immigració hi ha arribat també amb força.
Ahir vaig anar a escoltar Juan Goytisolo al CCCB. Va parlar de la seva experiència, de la seva reflexió sobre el contacte amb altres cultures, amb gent de tota mena de procedències. I la conclusió que en treia era que aquest contacte, que aquesta barreja, aquest intercanvi quotidià era enriquidor, conflictiu alguna vegada però sempre positiu. Va fer referència a les etapes de convivència cultural a l'Edat Mitjana a Castella i Al Andalus i comentava que la cultura s'engrandeix i es reforça en la mesura que es troba en contacte amb altres tradicions i amb altres portadors culturals que poden semblar rivals. Només el mestissatge, deia Goytisolo, fa que la creativitat no s'estanqui i obliga a repensar-ho tot a partir de la confrontació de maneres diferents de veure i de viure el món.
Detractor de la multiculturalitat que impermeabilitza els diferents, defensava la interculturalitat que comporta barreja, dialèctica i síntesis sempre noves. L'experiència de l'Edat Mitjana, allà on van conviure pacíficament àrabs jueus i cristians n'és una demostració. Goytisolo considera que la crisi actual té el risc de tancar encara més les fronteres. Europa podria tancar-se en sí mateixa i això no seria bo. Per això reivindicava la necesitat d'una gran aliança amb tots els països de la Mediterrània. Som iguals, repetia i hauríem de pensar que tot és de tots. Va recordar aquella frase d'un pensador que aramateix jo no recordo, que deia: "El mundo es la casa de los que no la tienen".
Finalment va denunciar la política d'emigració de la UE. La normativa que avala la "retenció" dels sense papers la va qualificar com un empresonament camuflat i això, deia, és intolerable.
Interessant. Estem abocats a mirar cara a cara els que arriben per poder sobreviure. Són ara força de treball però porten la llavor d'unes noves sensibilitats que han de ser també creadores de cultura i de saber.
Mentre parlava jo pensava en aquells que tenen por de perdre identitats històriques oblidant que la identitat es renova i transforma cada dia. No és un fòssil que cal conservar i ensenyar com a peça de museu sinó una manera de compartir un patrimoni heretat que es multiplica cada dia amb noves aportacions.
Ahir vaig anar a escoltar Juan Goytisolo al CCCB. Va parlar de la seva experiència, de la seva reflexió sobre el contacte amb altres cultures, amb gent de tota mena de procedències. I la conclusió que en treia era que aquest contacte, que aquesta barreja, aquest intercanvi quotidià era enriquidor, conflictiu alguna vegada però sempre positiu. Va fer referència a les etapes de convivència cultural a l'Edat Mitjana a Castella i Al Andalus i comentava que la cultura s'engrandeix i es reforça en la mesura que es troba en contacte amb altres tradicions i amb altres portadors culturals que poden semblar rivals. Només el mestissatge, deia Goytisolo, fa que la creativitat no s'estanqui i obliga a repensar-ho tot a partir de la confrontació de maneres diferents de veure i de viure el món.
Detractor de la multiculturalitat que impermeabilitza els diferents, defensava la interculturalitat que comporta barreja, dialèctica i síntesis sempre noves. L'experiència de l'Edat Mitjana, allà on van conviure pacíficament àrabs jueus i cristians n'és una demostració. Goytisolo considera que la crisi actual té el risc de tancar encara més les fronteres. Europa podria tancar-se en sí mateixa i això no seria bo. Per això reivindicava la necesitat d'una gran aliança amb tots els països de la Mediterrània. Som iguals, repetia i hauríem de pensar que tot és de tots. Va recordar aquella frase d'un pensador que aramateix jo no recordo, que deia: "El mundo es la casa de los que no la tienen".
Finalment va denunciar la política d'emigració de la UE. La normativa que avala la "retenció" dels sense papers la va qualificar com un empresonament camuflat i això, deia, és intolerable.
Interessant. Estem abocats a mirar cara a cara els que arriben per poder sobreviure. Són ara força de treball però porten la llavor d'unes noves sensibilitats que han de ser també creadores de cultura i de saber.
Mentre parlava jo pensava en aquells que tenen por de perdre identitats històriques oblidant que la identitat es renova i transforma cada dia. No és un fòssil que cal conservar i ensenyar com a peça de museu sinó una manera de compartir un patrimoni heretat que es multiplica cada dia amb noves aportacions.
dilluns, d’octubre 27, 2008
Suso de Toro interpel·la els catalans
El Parlament va organitzar i acollir el dia 20 unes jornades sobre Mitjans Audiovisuals. Hi va haver una riquesa de reflexions sobre la funció dels mitjans en l'àmbit de la cohesió social sobretot en etapes de constants allaus de nouvinguts. Es va debatre sobre si hi ha d'haver límits en la llibertat d'expressió en el ciberespai, a internet, sobre si es poden posar límits en aquest món que sembla que no té més fronteres que les tecnològiques. Es va parlar de les relacions i les interdependències entre periodistes i polítics: qui marca l'agenda. El conjunt d'intervencions seran editades pel Parlament i seran, sens dubte, motiu de consulta i de reflexió.
Però el que a mi em va calar més a fons va ser el col.loqui privat entre els ponents a l'hora de l'àpat del migdia. Va ser l'escriptor Suso de Toro qui va posar sobre la taula una seriosa d'interpel.lació als polítics, intel.lectuals i periodistes catalans sobre el que ell considerava que era la dimissió dels catalans d'afrontar des d'aquí i de forma valenta i pública el nostre model d'Espanya. Suso ens retreia la sensació d'autocomplaença dels catalans pel fet de sentir-nos autosuficients, cultes i feliços amb la nostra història, la nostra cultura, la nostra llengua, la nostra capacitat emprenadora i el nostre autogovern. Us heu creat -ens deia- una bombolla que us permet dir que esteu feliços i contents d'haver-vos conegut i, consegüentment, poc us importa del que passa fora.
Suso de Toro ens venia a dir que Espanya és també cosa nostra i que la seva permanent refundació ha de ser cosa de tots. Novament posava sobre la taula no només l'encaix de les comunitats hidstòriques dins de l'Espanya autonòmica sinó el projecte de futur d'una Espanya plural, federal potser, que no es pot deixar només a les mans del centralisme madrileny sinó que els catalans, gallecs i bascos hi tenim molt a dir. I ho hem de dir des d'aquí i des d'allà, sense complexes si no volem assistir a la consolidació d'una estructra d'Estat aliena a la sensibilitat dels pobles amb més autoconsciència nacional .
En Fèlix Riera que compartia taula, li va oferir la seva editorial, per posar negre sobre blanc les seves idees i li va proposar el títol: Diàlegs amb Catalunya. Jo he escrit a Suso demanant-li que escrigui i li proposo d'organitzar un cop més un gran debat obert sobre el repte de fons de la seva interpel.lació.
Però el que a mi em va calar més a fons va ser el col.loqui privat entre els ponents a l'hora de l'àpat del migdia. Va ser l'escriptor Suso de Toro qui va posar sobre la taula una seriosa d'interpel.lació als polítics, intel.lectuals i periodistes catalans sobre el que ell considerava que era la dimissió dels catalans d'afrontar des d'aquí i de forma valenta i pública el nostre model d'Espanya. Suso ens retreia la sensació d'autocomplaença dels catalans pel fet de sentir-nos autosuficients, cultes i feliços amb la nostra història, la nostra cultura, la nostra llengua, la nostra capacitat emprenadora i el nostre autogovern. Us heu creat -ens deia- una bombolla que us permet dir que esteu feliços i contents d'haver-vos conegut i, consegüentment, poc us importa del que passa fora.
Suso de Toro ens venia a dir que Espanya és també cosa nostra i que la seva permanent refundació ha de ser cosa de tots. Novament posava sobre la taula no només l'encaix de les comunitats hidstòriques dins de l'Espanya autonòmica sinó el projecte de futur d'una Espanya plural, federal potser, que no es pot deixar només a les mans del centralisme madrileny sinó que els catalans, gallecs i bascos hi tenim molt a dir. I ho hem de dir des d'aquí i des d'allà, sense complexes si no volem assistir a la consolidació d'una estructra d'Estat aliena a la sensibilitat dels pobles amb més autoconsciència nacional .
En Fèlix Riera que compartia taula, li va oferir la seva editorial, per posar negre sobre blanc les seves idees i li va proposar el títol: Diàlegs amb Catalunya. Jo he escrit a Suso demanant-li que escrigui i li proposo d'organitzar un cop més un gran debat obert sobre el repte de fons de la seva interpel.lació.
diumenge, d’octubre 19, 2008
Un vell amic, bisbe de Girona
Avui ha volgut assistir a l'acte d'ordenació del nou bisbe de Girona, Francesc Pardo. Catedral plena de gent: tots els bisbes catalans i algun més, amb el Nunci al capdavant. Capellans vinguts d'arreu. Autoritats, consellers, diputats i alcaldes... Cerimònia llarga, suntuosa per tantes mitres que es treien i es posaven els bisbes. El Nunci ho ha fet tot en català. Era d'agrair. Les paraules del nou bisbe han estat al seu estil: planeres, amb un record per a tots i amb un to ja molt episcopal.
Avui mateix el diari el Punt ha tret un article meu que pret`´en reflectir elsmeus records del jove Francesc pardo, la seva trajectòria en el marc d'una església avui més tancada de la que vam viure molts fa trenta anys... Acabo l'article amb una aposta voluntarista del tarannà que el nou bisbe de Çgirona pot imprimir en la seva nova responsabilitat episcopal. Transcric l'article d'El Punt:
Un bon bisbe per a Girona i per a l’església catalana?
Avui serà ordenat a la catedral gironina Mons. Francesc Pardo. Aquests dies més d’un m’ha preguntat: el coneixes? Conservador o reformista? A la primera pregunta he contestat en temps passat: “el coneixia, i molt” A la segona pregunta la història n’escriurà la resposta.
Vaig conèixer el futur bisbe de Girona quan era senzillament el Sisco Pardo. Vaig conviure amb ell durant els darrers anys del franquisme. Compartíem treball de conscienciació dels joves cristians del món rural. Vam fer molts quilòmetres plegats per les comarques catalanes per parlar de fe i compromís. Compromís que en aquell temps volia dir compromís per la democràcia, compromís per les llibertats, compromís antifranquista. Ens vam atrevir a entrar en el debat apassionant de la compatibilitat entre fe i marxisme. De la mà d’Alfonso Carlos Comín vam participar en la fundació del moviment Cristians pel Socialisme. Se sentia còmode en el marc de la teologia de l’alliberament. En Sisco Pardo participava, en representació de la JARC a l’Assemblea de Catalunya. El que serà bisbe de Girona, té arrels progressistes, era un capellà compromès, valent, en sintonia entusiasta amb el Vaticà II.
La meva desvinculació del món eclesiàstic va fer que les nostres relacions personals es refredessin fins quasi desaparèixer. D’això fa trenta cinc anys. Francesc Pardo va seguir vitalment lligat a l’església assumint progressivament responsabilitats pastorals que l’han portat ara fins a l’episcopat. El cert és que amb motiu del seu nomenament com a bisbe de Girona, alguns col·lectius d’església l’han catalogat com a capellà conservador, fins i tot integrista, en consonància amb els aires preconciliars que bufen massa fort al si de l’església. De fet, moviments netament conservadors, aixoplugats per la doctrina restauracionista vaticana, guanyen avui terreny en el camp institucional, teològic i mediàtic. Al mateix temps hi ha fuites importants de sacerdots i cristians decebuts entre altres coses per un replegament doctrinal i moral de l’església que no està disposada a renunciar a les seves quotes de poder social i institucional.
En aquest marc, jo avui vull atrevir-me a fer una aposta en positiu pel nou bisbe de Girona. Una aposta de bisbe potencialment obert, de bisbe proper al poble, de bisbe estimulador de la tasca dels capellans compromesos, un bisbe obert al diàleg amb el món de la cultura, un bisbe que no silenciarà mai la veu dels crítics, la veu dels pobres, la veu de les dones, la veu dels seus preveres. Vull creure de debò que Mons. Francesc Pardo serà fidel a unes arrels de família senzilla, creient, servicial. Fill de casa de pagès sabrà sembrar, sabrà conrear, també sabrà podar i esporgar però segur que finalment podrà collir en el seu camp pastoral. I en el camp obert de la societat civil estic convençut que sabrà dialogar. Girona és terra abonada per al diàleg. Intel·lectuals de prestigi, universitaris, artistes, escriptors, artesans, botiguers, nouvinguts de totes les procedències. El diàleg serà fecund. Girona és terra d’acollida i el bisbe, el nou bisbe Francesc Pardo segur que no hi posarà fronteres. I aquest tarannà d’home bo tindrà la seva influència en l’església catalana que tindrà en el bisbe de Girona un home que sabrà discernir, que no voldrà “apagar mai el ble que fumeja ni trencarà la canya a punt d’esberlar-se”
La història de la tasca pastoral de Francesc Pardo al capdavant de la diòcesi de Girona comença aquest diumenge. L’església catalana té dret a esperar que el nou bisbe esdevingui referent dels que van creure en el Vaticà II i aposti per aquell model comunitari de poble de Déu arrelat al país, a la gent i ajudi a cercar respostes als reptes col.lectius de creients i de ciutadans que treballen plegats per a la fraternitat.
Serà un bon bisbe per a Girona i per a l’església catalana, Mns. Francesc Pardo? Deixem que ho digui la història. Té fusta per ser-ho.
Avui serà ordenat a la catedral gironina Mons. Francesc Pardo. Aquests dies més d’un m’ha preguntat: el coneixes? Conservador o reformista? A la primera pregunta he contestat en temps passat: “el coneixia, i molt” A la segona pregunta la història n’escriurà la resposta.
Vaig conèixer el futur bisbe de Girona quan era senzillament el Sisco Pardo. Vaig conviure amb ell durant els darrers anys del franquisme. Compartíem treball de conscienciació dels joves cristians del món rural. Vam fer molts quilòmetres plegats per les comarques catalanes per parlar de fe i compromís. Compromís que en aquell temps volia dir compromís per la democràcia, compromís per les llibertats, compromís antifranquista. Ens vam atrevir a entrar en el debat apassionant de la compatibilitat entre fe i marxisme. De la mà d’Alfonso Carlos Comín vam participar en la fundació del moviment Cristians pel Socialisme. Se sentia còmode en el marc de la teologia de l’alliberament. En Sisco Pardo participava, en representació de la JARC a l’Assemblea de Catalunya. El que serà bisbe de Girona, té arrels progressistes, era un capellà compromès, valent, en sintonia entusiasta amb el Vaticà II.
La meva desvinculació del món eclesiàstic va fer que les nostres relacions personals es refredessin fins quasi desaparèixer. D’això fa trenta cinc anys. Francesc Pardo va seguir vitalment lligat a l’església assumint progressivament responsabilitats pastorals que l’han portat ara fins a l’episcopat. El cert és que amb motiu del seu nomenament com a bisbe de Girona, alguns col·lectius d’església l’han catalogat com a capellà conservador, fins i tot integrista, en consonància amb els aires preconciliars que bufen massa fort al si de l’església. De fet, moviments netament conservadors, aixoplugats per la doctrina restauracionista vaticana, guanyen avui terreny en el camp institucional, teològic i mediàtic. Al mateix temps hi ha fuites importants de sacerdots i cristians decebuts entre altres coses per un replegament doctrinal i moral de l’església que no està disposada a renunciar a les seves quotes de poder social i institucional.
En aquest marc, jo avui vull atrevir-me a fer una aposta en positiu pel nou bisbe de Girona. Una aposta de bisbe potencialment obert, de bisbe proper al poble, de bisbe estimulador de la tasca dels capellans compromesos, un bisbe obert al diàleg amb el món de la cultura, un bisbe que no silenciarà mai la veu dels crítics, la veu dels pobres, la veu de les dones, la veu dels seus preveres. Vull creure de debò que Mons. Francesc Pardo serà fidel a unes arrels de família senzilla, creient, servicial. Fill de casa de pagès sabrà sembrar, sabrà conrear, també sabrà podar i esporgar però segur que finalment podrà collir en el seu camp pastoral. I en el camp obert de la societat civil estic convençut que sabrà dialogar. Girona és terra abonada per al diàleg. Intel·lectuals de prestigi, universitaris, artistes, escriptors, artesans, botiguers, nouvinguts de totes les procedències. El diàleg serà fecund. Girona és terra d’acollida i el bisbe, el nou bisbe Francesc Pardo segur que no hi posarà fronteres. I aquest tarannà d’home bo tindrà la seva influència en l’església catalana que tindrà en el bisbe de Girona un home que sabrà discernir, que no voldrà “apagar mai el ble que fumeja ni trencarà la canya a punt d’esberlar-se”
La història de la tasca pastoral de Francesc Pardo al capdavant de la diòcesi de Girona comença aquest diumenge. L’església catalana té dret a esperar que el nou bisbe esdevingui referent dels que van creure en el Vaticà II i aposti per aquell model comunitari de poble de Déu arrelat al país, a la gent i ajudi a cercar respostes als reptes col.lectius de creients i de ciutadans que treballen plegats per a la fraternitat.
Serà un bon bisbe per a Girona i per a l’església catalana, Mns. Francesc Pardo? Deixem que ho digui la història. Té fusta per ser-ho.
diumenge, d’octubre 12, 2008
Més enllà de la política, hi ha POESIA
Perquè els politics només sabem parlar de politica? Perquè no parlem mai de poesia? Es que no ens agrada? És que no en llegim?
A la Comissió de Política Cultural vaig proposar –i es va acceptar- de mostrar la satisfacció pel fet que el nostre poeta Joan Margarit fos guardonat amb el Premio Nacional de Poesía.
Margarit és avui un referent d’aquella poesia sorgida d’allò de més preuat que tenim els humans: els sentiments, les emocions.
Margarit és avui un referent d’aquella poesia sorgida d’allò de més preuat que tenim els humans: els sentiments, les emocions.
M’agrada la poesia de Joan Margarit. M’agrada quan diu que “un poema és un procés d’entrada i sortida d’una caixa negra: hi entra una informació i en surt una altra: la informació d’entrada és una persona amb un determinat estat interior, que jo en diria, un grau de desordre. ... La informació de sortida és aquesta persona que, després de llegir el poema, té un grau menor de desordre o, si es vol, se sent més ordenada”.
Margarit posa paraules poètiques a la vida i per això la seva poesia té una càrrega de sentiment i d’humanitat: és el recer que queda en darrera instància quan ens trobem en la intempèrie. Per això diu: “La poesia és ara l’última casa de misericòrdia”.
“Casa de misericòrdia” és el títol del darrer llibre que ha estat la base per justificar el guardó: Premio Nacional de Poesía.
Margarit és arquitecte i catedràtic de Càlcul d’estructures i això no impedeix que sigui un gran humanista, apassionat per la vida, la vida d’avui, el present. En el seu epíleg diu: “Pensant i parlant sobre la vida que un voldria dur, se’n va la vida. Per això és més important el que fem que no pas el que pensem que volem fer”.
Que a la nostra terra no hi faltin els poetes. Perdríem tots l’última casa de misericòrdia.
Margarit posa paraules poètiques a la vida i per això la seva poesia té una càrrega de sentiment i d’humanitat: és el recer que queda en darrera instància quan ens trobem en la intempèrie. Per això diu: “La poesia és ara l’última casa de misericòrdia”.
“Casa de misericòrdia” és el títol del darrer llibre que ha estat la base per justificar el guardó: Premio Nacional de Poesía.
Margarit és arquitecte i catedràtic de Càlcul d’estructures i això no impedeix que sigui un gran humanista, apassionat per la vida, la vida d’avui, el present. En el seu epíleg diu: “Pensant i parlant sobre la vida que un voldria dur, se’n va la vida. Per això és més important el que fem que no pas el que pensem que volem fer”.
Que a la nostra terra no hi faltin els poetes. Perdríem tots l’última casa de misericòrdia.
diumenge, d’octubre 05, 2008
Joan Carrera: Un bisbe que creia en el Vaticà II
Ha mort el bisbe Carrera. El coneixia bé. Durant una llarga etapa el vaig tenir com a convidat quinzenal en un programa de Barcelona Televisió en un cara a cara amb Ramon Espasa: Un agnòstic i un creient parlant de l'actualitat però tocant sobretot temes relacionats amb els valors. No defugia cap qüestió i es pronunciava amb valentia i alhora amb prudència sobre temes morals i socials fregant sovint l'heterodòxia eclesiàstica. Era bisbe "auxiliar". Això té connotacions de "criat de l'amo" i l'amo era el Cardenal Ricard M. Carles. Les relacions entre el Cardenal i el seu bisbe auxiliar no sempre van ser plàcides. Les discrepàncies es van accentuar en moments concrets i Joan Carrera vivia amb dolor però alhora amb fermesa aquesta manera diferent de veure l'església però sobretot la manera diferent de veure el món. Carrera era un bisbe del Vaticà II, convençut que l'Església és sobretot "poble de Déu" més que Jerarquia autoritària. És vivència més que no pas ritual de pràctiques, és consciència més que no pas dogma.
El bisbe Carrera valorava els mitjans de comunicació. Els veia com una eina transmissora de valors i de missatges i volia que els valors i els missatges de l'evangeli puguessin passar també a través de les ones. Ell va impulsar Ràdio Estel, però no va fer una ràdio sectària ni propagandística, sinó un mitjà per donar cabuda a la paraula de l'església i dels valors humans. Res a veure amb l'altra emissora episcopal -la Cope- que ell havia denunciar públicament com a sectària.
Ha mort Joan Carrera. Ha mort un pont de diàleg amb la societat civil, amb els partits polítics. Ell era partidari del compromís polític. Ell havia participat en el naixement d'Unió Democràtica. Un home proper al món obrer. Un home que vivia en barri obrer. Un bisbe que entenia els capellans compromesos amb els moviments veïnals. Un bisbe que era comprensiu amb els capellans que es secularitzaven i mantenia amb ells l'amistat de sempre. Era sosbretot un home de fe, de conviccions, de coherència. Era no només una bona persona sinó una persona bona.
He perdut un amic. Hem perdut un home senzill i compromès. L'església ha perdut un referent del Vaticà II.
L'església avui ja no fa bisbes de la talla de Joan Carrera. Quina llàstima!.
El bisbe Carrera valorava els mitjans de comunicació. Els veia com una eina transmissora de valors i de missatges i volia que els valors i els missatges de l'evangeli puguessin passar també a través de les ones. Ell va impulsar Ràdio Estel, però no va fer una ràdio sectària ni propagandística, sinó un mitjà per donar cabuda a la paraula de l'església i dels valors humans. Res a veure amb l'altra emissora episcopal -la Cope- que ell havia denunciar públicament com a sectària.
Ha mort Joan Carrera. Ha mort un pont de diàleg amb la societat civil, amb els partits polítics. Ell era partidari del compromís polític. Ell havia participat en el naixement d'Unió Democràtica. Un home proper al món obrer. Un home que vivia en barri obrer. Un bisbe que entenia els capellans compromesos amb els moviments veïnals. Un bisbe que era comprensiu amb els capellans que es secularitzaven i mantenia amb ells l'amistat de sempre. Era sosbretot un home de fe, de conviccions, de coherència. Era no només una bona persona sinó una persona bona.
He perdut un amic. Hem perdut un home senzill i compromès. L'església ha perdut un referent del Vaticà II.
L'església avui ja no fa bisbes de la talla de Joan Carrera. Quina llàstima!.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
