divendres, d’abril 23, 2010

Itziar Gonzàlez

Diuen que no podia més i ha tirat la tovallola. Ho he sentit molt. És una dona que ha mamat el compromís polític a casa i s'ho ha cregut fins arribar a assumir la responsabilitt de regidora de Ciutat Vella. Una càrrega feixuga per a una persona que no era partidària d'imposar sinó de convèncer a partir de la participació, de la mediació, del debat, del joc net. Ho va intentar en casos ben emblemàtics abans de ser regidora (Plaça Lesseps) i ho ha volgut introduir com un nou estil de fer política municipal: des de la proximitat, governant colze a colze amb els veïns sense cedir a pressions de poders fàctics del barri, presumptament d'esquerres. Aquesta batalla és dura, difícil i no la pot afrontar una persona sense el suport ampli del teixit social i sense el recolzament efectiu de tot l'equip de govern. Alguna cosa ha fallat. Potser hi era aquest suport però potser ella no l'ha sentit amb la contundència que calia quan les disjuntives eren a cara o creu.
Barcelona ha perdut una política que s'havia cregut que governar era servir i en un barri amb uns reptes de cohesió urgents sabia que les reformes no vindrien dels sectors ben assentats al districte. També és veritat que sense ells no es pot transformar Ciutat Vella. Per això calia anar fins al final en el debat, en la participació per crear condicions de convivència, de cohesió, d'empatia. Itziar hi ha dedicat hores i més hores. Hi ha deixat la salut. No serà inútil. I un dia li haurem de reconèixer públicament el seu compromís i el seu estil o model de governar.
Volia només deixar constància de l'admiració pel seu treball i voldria desitjar que la renúncia no pugui semblar ni per a ella ni per a ningú el fracàs d'una aposta que des de l'esquerra hauríem de reivindicar amb força.

dilluns, d’abril 05, 2010

Església pecadora. Societat hipòcrita

Quin escàndol! Quin terratrèmol està sacesejant l'església catòlica. Arriba fins al capdamunt. Afecta personalment al Papa. L'aparició simultània de casos de pederàstia a Irlanda, Alemanya, Estats Units, Itàlia... ha abonat la sospita d'abusos delictius generalitzats entre el clergat de l'església catòlica.
Una cosa queda clara: En termes eclesiàstics es pot dir que s'ha posat de relleu que hi ha pecadors, de pecat mortal, en un sector representatiu de l'església. En termes de dret penal és clar que han aparegut delinqüents que haurien d'estar posats en mans de la justícia i ser castigats d'acord amb la legislació penal civil. La jerarquía no ho ha volgut fer i apareix com a còmplice.
Pecadors a l'església? No és cap novetat. Encobridors del pecador? També és tradició a si de l'estament clerical-episcopal. Les dues coses són greus: el pecat perquè no és una cosa exclusivament personal o de consciència sinó que hi ha víctimes, víctimes innocents que no s'han pogut defensar i que han viscut amb el trauma de la seva infantesa o joventut sense poder acusar, sense poder veure castigats els corruptors.
Tancada en si mateixa l'església no sap reaccionar o reacciona a la defensiva. No n'hi ha prou en la comporensió envers el pecador. Cal una condemna i cal entendre que són accions penades per la justícia de qualsevol país civilitzat. L'Església hauria de ser la més interessada en posar en mans e la justícia els clergues que han abusat dels menors i hauria de sortir amb l'anunci d'un compromís per a separar del sacerdoci els que han delinqüit i alhora defensar els milers de sacedots i religiosos o religioses que continuen servint la fe i el poble amb el seu ministeri.
Església pecadora sí, però església servidora també i segurament que pesa més el servei mantingut de sempre que els casos dels que han prostituit la seva vocació.
Al costat d'aquest drama des de la societat civil denunciem els fets, demanem justícia sense pal.liatius però en no pocs casos s'ha donat la impressió d'aprofitar els delictes d'uns pocs per atiar un anticlericalisme que tampoc no és just. Pedòfils i pederastes n'hi ha a l'església i a la societat civil i a tots els estaments de la nostra societat benestant. Pocs columnistes han aprofitat l'ocasió per revelar casos de pederastes que han tingut com a subjectes destacats prohoms del món de les lletres, de la política o de la cultura . Hi ha una hipocresia en la societat que ens permet acusar un sector especialment blindat però no estimula a desemmascarar les xarxes de prostitució i d'abusos de menors d'una societat que ha fet del sexe una mena de bandera de la llibertat.
Església pecadora, sí, església servidora, també. Societat defensora del dret, denunciadora dels delictes, protectora dels menors i dels febles, sí, però lamentablement hem de reconèixer que també estem davant d'una societat hipòcrita que veu la brossa en l'uld del veí i no veu la biga dels seus propis ulls.

diumenge, de març 28, 2010

Catalunya causa comuna

Vaig participar a la conferència Catalunya causa comuna. Més de 1500 persones repartits en set àmbits vam dialogar, discutir, intercanviar idees, propostes, suggeriments per construir, no partidísticament sinó col.lectivament Catalunya.
Va ser un debat obert, fresc, suggerent. Vaig prendre notes. Recullo algunes idees, algunes expressions que reflecteixen la voluntat de la renovació política.
Una aposta estratègica i transversal va ser avançar cap al federalisme. L'alternativa a l'Estat de les autonomies no és tradueix només en l'independentisme. La via federal amb la reforma que comporta de la constitució és l'aposta més compartida dels participants a l'Asemblea que defensen l'estat plurnacional amb sobirnanismes molt repartits.
De la intervenció de Montilla em va agradar quan defensava el compromís polític: La política ha d'il·lusionar, però no és una il:lusió. És divertida però no és una diversió. No pot ser teatre però ha de ser creació col·lectiva.
Vaig participar en el debat sobre catalanisme. Es van dir moltes coses però una ides de fons enllaçava la majoria d'intervencions. Construir Catalunya no és patrimoni de cap grup particular ni de cap partit concret. Es un repte col·lectiu, de tots. També dels que han vingut de fora i han esdevingtut els nous catalans subjectes també de la construcció nacional de Catalunya.
Es percep una estratègia de la dreta encaminada a radicaitzar el catalanisme per generar com a contrrapartida la divisió i la confrontació interna. La resposta és la unitat cívica amb el reconeixement dels drets i deures de tots els que viuen, treballen i senten Catalunya com la seva pàtria i la dels seus fills.
No al multiculturalisme que construeix un país amb mosaic impermeable. Sí a interculturalitat que barreja la diversitat.
Catalunya no es fa ailladament, al marge del que passa a l'entorn. Ni es fa només des de la política. El món globalitzat traspassa fronteres, crea sinèrgies comercials, logístiques, empresarials que s'han d'aprofitar per bastir espais relacionals més amplis com hauria de ser l'euroregió.
Es va insistir en la necessitat de treballar la complicitat i la sinèrgia amb els intel.lectuals espanyols. Es defensava la visualitzció de l'estat plurilingüe. No hem de defensar només el català com a llengua pròpia de
Catalunya. Hem d'aconseguir que l'Estat se la consideri també una llengua seva.

Interesant el debat. Caldrà aprofundir i donar-li continuitat. Es va suggerir la conveniència de generar consells cívis arreu del territori per fomentar el debat polític plural, no partidista però des d'una visió d'esquerres. Això vol dir compromís i dedicació.

dimarts, de març 23, 2010

Entrevista Zapatero

Entrevista a José Luis Rodríguez Zapatero, en el marc de la seu del Sincrotró. Un "mano a mano" Zapatero - Terribas. Interessant. Contingut i forma, impecables. I segur que no té res a veure amb la polèmica desfermada arran de l'entrevista amb el President Montilla. La Mònica va treure amb fermesa i contundència tots els fronts informatius d'interès per a l'audiència catalana: pregunta-resposta-rèplica. Amb to sosegat van anar desgranant els fronts de l'actualitat. Era la mateixa Mònica de l'altra setmana que sense deixar de ser valenta i incisiva no va provocar incomoditat ni a l'entrevistat ni a tota la gama d'espectadors que vam estar pendents de l'entrevista. Visca!.

dimecres, de març 17, 2010

Després de l'entrevista i de les reaccions

No em podia imaginar que un apunt d'un blog tan modest com el meu sobre l'entrevista al President Montilla quedés embolicat amb un foc creuat entre tertulians, columnistes, agències i ciutadans que també hi han volgut posar cullerada. Vistes les reaccions t'acabes preguntant: has estat massa precipitat? poc prudent? políticament incorrecte? Potser tot una mica i a posteriori acabes descobrint que l'espontaneitat d'expressar la pròpia opinió sembla que ha de tenir uns certs límits quan no pots separar la condició de ciutadà de la de diputat. Puc dir que les meves notes no qüestionaven la trajectòria de la Monica Terribas com a professional excel·lent que sempre he reconegut. Exposava senzillament una reacció personal després de veure aquella entrevista. I probablement sorgia de la reacció de qui també ha fet moltes entrevistes, la reacció de dir: Jo l'hagués feta d'una altra manera. Si la meva precipitació o la meva imprudència han pogut generar una altra lectura ho lamento profundament però alhora reivindico el dret a la discrepància i la llibertat d'expressar-la.

No atiaràs el foc en va

No atiaràs el foc en va! Podria formar part d’un decàleg de pedagogia política en temps de crisi. I, tanmateix, tot fa pensar que no són pas pocs els que els agrada de jugar amb foc. El d’Horta de Sant Joan, de l’estiu passat, encara crema políticament parlant. I la neu de la setmana passada s’ha convertit en un altre focus del que més d’un li voldrà treure punta per veure si a la curta o a la llarga algú s’acaba cremant. I mentrestant estem immersos en “la crisi” que alguns sembla que preferirien retenir uns quants mesos més per veure si el govern en pot sortir socarrimat. No oblidem tampoc la bomba de rellotgeria instal·lada al Tribunal Constitucional que podria explotar en qualsevol moment. Es un panorama fàcilment manipulable pels demagogs de torn o per aquells experts en pescar en aigües tèrboles.
No hi ha dubte que la ciutadania mostra avui símptomes de desconcert. Correm el risc que la desafecció constatada envers els polítics acabi convertint-se en una desafecció envers la democràcia. La psicologia col.lectiva té uns requisits per funcionar en positiu i en l’àmbit que ens ocupa això es tradueix en un pressupòsit bàsic: La ciutadania no només necessita sinó que té dret a dipositar i mantenir la confiança en aquells que la democràcia ha posat al Parlament i al capdavant del govern. És també cert que aquest dipòsit de confiança té una data de caducitat que són les eleccions, però mentre dura el mandat cal reforçar l’aval democràtic de qui governa. Des de l’oposició això no s’ha de qüestionar. Minar sistemàticament aquest lligam de confiança pot ser una forma de deslegitimar el sistema democràtic. I això és greu perquè la desafecció democràtica no fa distinció de colors ni de partits. Va tot en un mateix sac i podem perdre bous i esquelles. La prova del nou la donarà la participació.
Falten encara vuit mesos i el govern continua governant. Hi ha 25 projectes de llei en tràmit parlamentari. Es compta amb tothom per afrontar la sortida de la crisi. Es prioritzen les inversions però no es renuncia a mantenir els equipaments que garanteixen salut, educació, seguretat, transports públics... Al novembre es farà balanç i serà el moment de proposar avançar en el mateix projecte d’esquerres o optar per alternatives que fins ara s’han limitat a negar o qüestionar la feina feta o a prometre escenaris sobiranistes de bona musica i poca lletra. La temptació del salvapàtries pot aparèixer en qualsevol moment amb qualsevulla sigla i amb qualsevol nom i cognom popular. La contrapartida al que neda i guarda la roba o al que somia pàtries futuribles només serà el balanç de la feina feta, el rigor de la gestió i la seriositat del lideratge. Tenim un problema: la comunicació. La majoria de mitjans ja no fan d’intermediaris sinó que prenen partit i contrarrestar el seu poder no està a l'abast del ciutada`. Tampoc del govern. Però jo encara crec en els professionals i en la seva capacitat de fer jugar net a les seves empreses mediàtiques. De ser així, la partida de novembre capgirarà els pronòstics dels sondejos i desmentirà que la ciutadania prefereix tornar cap a fòrmules del passat o caminar cap aventures de camins barrats.

dimarts, de març 16, 2010

l'entrevista.

Ahir vaig estar pendent de l'entrevista que li feia Mònica Terribas al president Montilla i confesso que no em va agradar. Confesso que aquesta vegada no em va agradar el to de l'entrevistadora. Em va semblar agressiu, com a poc respectuosa per al personatge que entrevistava que era el President del país. Va ser entrevista dura, sense tenir en compte ni respectar la lenta expressió que tenia el president en alguns moments. Montilla necessitava buscar la paraula, la frase justa per expressar el seu pensament i la Mònica no el deixava. Tenia pressa. el tallava per replicar o per plantejar un altre punt. Semblava talment que era la portaveu dels crítics a tota la gestió de la catàstrofe de la nevada. No buscava la versió dels fets i la reflexió del President sinó que l'assetjava amb preguntes que posaven el president a la defensiva i no pas en el pla de donar explicacions de la visió i la reacció que el govern havia tingut en el conflicte atmosfèric i elèctric. Finalment em va semblar que confonia el paper del personatge. Entrevistava el President de la Generalitat o el Primer Secretari del PSC? Barrejava el càrrec institucional amb el d'home de partit. Senzillament em va semblar una entrevista poc reeixida no tant pel què com pel com va estar gestionada. I la veritat és que en moments de conflictes que afecten un gran nombre de ciutadans del país calia que el President de tots donés la seva versió i ho podés fer amb el seu tarannà pausat, reflexiu, potser lent però amb el dret que se li respecti aquesta manera d'expressar-se i que no es vegi forçat a la dialèctica del pim pam pum.

dissabte, de gener 30, 2010

Obama, un referent!

Com en un altre moment Kennedy va esdevanir un referent de llibertat (Nova frontera) avui és el President Obama el qui encapçala un nou lideratge dels països democràtics. No ho té fàcil al seu pais. Ha perdut fins i tot suport en les enquestes d'opinió, però no renuncia al discurs del canvi.
Ha heretat de Bush una situació de fallida del sistema. Cal ara mesures valentes per refer-lo. He repassat les crònica del discurs sobre l'estat de la nació. En destaco dos punts que m'han semblat especialment transportables a la nostra situació.
1.- Un advertiment als republicans: "Ser el partit del NO, pot resultar políticament rendible a curt termini, però no demostra voluntat de dirigir el país". Que en prenguin nota el PP a nivell d'estat i CiU aquí a Catalunya.

2.- Un consell als partits de govern (Zapatero-Montilla) : "No s'ha de pensar en les properes eleccions sinó en la propera generació" No podem governar només pensant en la rendibilitat electoral immediata. S'ha de governar amb visió de país, amb sentit d'Estat, amb perspectiva de futur.

Dues lliçons que m'han semblat nítides i vàlides per a ser tingudes en compte.

divendres, de gener 15, 2010

Haití : Pobresa i solidaritat

Una imatge val més que mil paraules, diem els periodistes. En el cas de la tragèdia d'Haití, penso que dir això, és dir poc. Les imatges no són suficients per projectar tot el drama: El drama de les persones i l'abast humà, social, psicològic de la tragèdia és indescriptible. Sentia la crònica d'un enviat especial que deia que el que impacten no són només les imatges de les cases desfetes, dels cossos amuntegats. Allò que més impacta és l'olor o la pudor que sorgeix de cossos en estat de descomposició. Allò que frapa és VEURE la cara de les persones, dels infants, dels ferits. Captar la impotència. Què podem fer? El President Montilla ens ha enviat a cada un dels diputats una carta personal demanant-nos que estimuléssim l'ajut, la solidaritat, les aportacions. Ens deia que ho féssim a través de les ONG catalanes que s'han posat en marxa per ajudar els damnificats d'Haití. Jo acabo de fer la meva aportació econòmica i anoto les adreces i números de comptes corrents de les ONG catalanes que el President ens ha recordat i que s'estan movent expressament i directament per coordinar aportacions de tota mena.
A la pobresa injusta dels haitians s'hi afegeix ara la tragèdia del terratrèmol. Sort que ningú no s'atreveix a al.ludir a cap divinitat per explicar unes causes naturals que cap déu pot gestionar. Suplim nosaltres l'absència de Déu per salvar els castigats primer per la misèria i ara pel terratrèmol.
---

Llistat d'ONG catalanes que han obert comptes per a Haití.

http://www.pangea.org/fcongd/DOCUMENTOS/Llista%20federades%20emerg%C3%A8ncia%20Hait%C3%AD.pdf

dissabte, de gener 09, 2010

Fins l'any que ve...

Avui he tret les figuretes del pessebre i les he desades en una capsa. En deixar-les a un dels prestatges del traster he dit en veu baixa: "fins l'any que ve...".
Hi ha coses que les fem un cop a l'any i ens permeten mesurar el temps amb una perspectiva més llarga que el dia a dia. D'aquí a un any (si som vius) tornarem a treure les figures i mantindrem una tradició que ens recorda la cultura d'on venim: una cultura religiosa, plena de misteris, d'historietes fantàstiques, de referents entranyables... que als més grans ens fan reviure temps d'infància carregats d'emocions.
Avui costa transmetre aquesta mena d'emocions. Podem transmetre el costum de fer el pessebre o de fer cagar el tió, però deixen de tenir aquell misteri que la tradició cristiana havia estat capaç de fer-nos sentir a cada persona i a cada família. Potser amb una mica més d'intensitat als que venim del món rural, sotmès a una moral estricta, a uns hàbits i unes creences i a l'autoritat divina representada pel rector o el mestre del poble. Hom té la impressió d'haver-ho superat feliçment però el cert és que guardem records que no s'esborren.
Hem guardat les figuretes del pessebre. Hi tornarem d'aquí a un any: a finals del 2010. Quantes coses hauran passat! Quantes sorpreses, fets, esdeveniments col.lectius, familiars, personals poden esdevenir al llarg d'aquests propers dotze mesos. Persones estimades que potser ens deixin. Potser nouvinguts a la família. Hi haurà eleccions autonòmiques. Per a mi acabar una legislatura i estar potencialment obert a una altra serà un nou repte. No sé a hores d'ara si em proposaran de continuar com a diputat ni sé si em sentiré amb ànims o amb condicions per fer front al repte d'una nova legislatura. Ara mateix diria que sí, que val la pena continuar. Amb l'experiència actual, amb el panorama més plural i potser més difícil de la propera legislatura potser serà una ocasió per empènyer una reforma en profunditat de les maneres de fer política, potser srà la legislatura de l'aprovaciò de lleis importants: divisió territorial, llei electoral, llei del cinema que ara penso que només encetarem. Potser serem capaços d'introduir canvis estructurals per sortir de la crisi. Potser despareixeran líders polítics històrics i n'apareixeran de nous. Potser serem capaços d'empènyer una proposta de reforma constitucional que ens permeti un marc federal que reforci l'autogovern i garenteixi la solidaritat territorial... Un any nou ple d'expectatives amagades avui en el gest de la retirada de les figuretes del pessebre.
Fins l'any que ve!.

dijous, de gener 07, 2010

Només dues alternatives?

Avui el diari El País es fa ressò de la proposta de Ciutadans pel Canvi recollida en el que hem anomenat "decàleg federal". Coincideix amb un article al mateix diari de Juan José Lopez Burniol titulat "El problema español". Ni que hagués estat exprés. Lopez Burniol planteja el problema de les relacions Espanya-Catalunya. M'ha agradat quan diu: No és "el problema català" sinó que és "el problema espanyol".
La transisió va ser possible gràcies a un pacte constitucional que intentava superar el repte de l'Espanya centralista i va donar peu a l'Espanya de les Autonomies. Jo afirmo amb tota contundència que aquesta aposta ha estat polítiament positiva i rendible, però la maduració del model autonòmic ha acabat mostrant que el vestit fet a mida ha quedat petit i hi ha el perill que si no torna al sastre acabi estripant-ho tot. És urgent no només refer les mides del vestit sinó buscar un nou model que tingui en compte l'adquació als nous temps derivats precisament de l'experiència històrica viscuda.
El nou model que considerem que pot donar resposta a aquest repte és precisament el model federal. Des de Ciutadans pel Canvi hem perfilat un decàleg que recull els continguts del model : repartiment del poder entre l'Estat federal i les comunitats federades, les competències assumides per prestar eficientment els serveis des del territori, el finançament, la distribució e les seus de l'Estat federal, el Senat plurinacional. Recull també, en el desè punt, la "lliure federació" que inclou la lliure "desfederació" democràticament pactada per totes ls parts concernides.
De moment cal esperar la sentència del TC. Aquesta sentència serà el punt que condicionarà la celeritat del nou procés. Caldrà reaccionar però no només per protestar o qüestionar la sentència sinó per dibuixar les noves fites, el tempus i l'estratègia raonada i raonable per a fer-ho viable.

dilluns, de gener 04, 2010

Desafecció i antisistema

Des de fa una pila d'anys una colla de vells amics celebrem plegats la revetlla de Cap d'any. Cadascú aporta alguna cosa de menjar o de beure o de festa per compartir. Es una colla arrelada en la llar d'infants dels fills respectius que s'ha mantingut fins ara. Els fills ja estan gairebé tots aparellats i algú ja ha esdevingut pare. Compartim plegats una vella masia a les terres d'Osona que serveix de refugi o lloc de trobada de grans i joves en dates senyalades de l'any.
El sopar de Cap d'any, com la majoria d'àpats que compartim al llarg de l'any, va derivar en comentaris sobre l'actualitat política. Eren fresques les jornades de consulta sobre sobiranisme. Era imminent (?) la sentència del TC. El cas Millet i el cas Pretòria eren molt recents... I sobretot la crisi traspuava per tot arreu. En el grup hi ha mestres, hi ha empresaris, hi ha algun jubilat, algun professional lliberal, i jo sóc el polític declarat, referent, per tant, del debat sobre el moment actual de la política, del govern del tripartit i de les alternatives que es poden presentar en les properes eleccions.
Confesso que el debat que es va generar va ser dels més tensos. La incapacitat de confrontar ordenadament els punts de vista va derivar en un enfrontament dialèctic desagradable. Pels més radicals, el govern i de forma més global la classe política, era el blanc de la crítica. Jo em quedava sorprès de veure com els amics, que no són uns "passotes" es convertien en portaveus dels desenganyats de la política i es convertien, gairebé sense massa consciència en "antisistèmics". Descobria de forma virulenta el caldo de cultiu dels que desconfien de la política com a eina per trobar sortida a la crisi, als desequilibris, a la corrupció... Desenganyats, frustrats, consideraven qualsevol mesura contra la crisis o contra la desocupació com una forma més de la corruptela política generalitzada. Increïble. Desconcertant.
Vaig marxar preocupat, conscient del divorci creixent entre ciutadania i polítics. I em preguntava: serem capaços de refer els ponts i les aliances necessàries per donar resposta a les inquietuds i neguits de la gent? A pocs mesos de les eleccions considero que aquesta situació pot donar peu a l'abstenció massiva, al vot en blanc creixent, a noves ofertes electorals populistes que voldran pescar en aquest mar de descontentament general... La democràcia en sortirà enfortida o afeblida? Penso més aviat en la segona hipòtesi. Hi ha el risc de desmuntar el sistema de participació, de delegació, de representativitat que ens va costar tant de construir després de la dictadura...
Els polítics ens hem de calçar. El nostre missatge no pot quedar presoner de les declaracions orgàniques dels dirigents dels partits que només són vistos com una màquina de fabricar poder. És urgent una llei electoral que permeti una representativitat política més transparent més propera al poble, més flexible, més controlada....
Voldria treballar per fer-ho viable.

dimarts, de desembre 15, 2009

Fer pinya. Ni frustracions ni divisions

La festa no va ser desbordant però s'ha de reconèixer que el 13D va escriure una pàgina imaginativa en l'estratègia mobilitzadora del sector independentista. Una manera nova d'agitació reivindicativa i pacífica d'aquells que aspiren a viure en una Catalunya deslligada d'Espanya i amb estat propi. Van triar bé el territori, els segments de la població i la litúrgia de les urnes. Van saber atreure l'atenció de correligionaris sobiranistes d'altres territoris que van qualificar d'observadors internacionals. El programa era atractiu. A l'hora canònica d'obertura dels locals de votació van aixecar el teló, van encendre els focus i van escenificar la consulta amb aires festius i alhora contestataris: tots els ingredients per atreure càmeres i micros i plumes per immortalitzar la jornada. Des del primer moment se sabia que el peix estava venut.
L'endemà, però, es notava la ressaca. Es tornava a la crua realitat d'un país que anava a treballar com cada dia. Els de Santa Coloma de Gramenet ho feien amb més alegria perquè estrenàven metro. Els ecologistes miraven cap a Copenhague. Els pacifistes solidaris es preocupaven per l'evolució del cas d'Aminetu Haidar. Els sindicalistes es preocupaven per l'impacte de la seva mobilització en defensa de l'ocupació. Els culés esperaven la competició del Mundial de clubs... "...cada uno con su tema..."
Confesso que jo em vaig despertar preocupat per tres coses:
1.- pel risc de generar noves frustracions entre aquells que, insatisfets amb la situació actual, pensen que amb el vot de diumenge obren camins de canvi més ràpids i viables per a un futur millor. La democràcia està basada en el treball polític dels representants de la ciutadania, triats lliurament en cada convocatòria electoral. Fer creure que hi ha dreceres alternatives és crear les condicions de noves frustracions que la història massa sovint ens diu que poden degenerar en fòrmules gens democràtiques. Costa d'acceptar que la política és l'art del possible. En cada situació és imprescindible recordar que "quan no es pot, no es pot, i a més és impossible..."
2.- Pel risc de divisió entre els set milions i mig de catalans que estimem el país amb la mateixa intensitat que els que van votar diumenge. En el 78% de la població que podent anar a votar no ho va fer, n'hi deuen haver molts que no estaran d'acord amb el sí. Molts segurament estaran d'acord en mantenir lligams amb la resta d'Espanya i potser uns altres que ni tan sols s'ho volen plantejar. Considero que si avui fa falta alguna cosa és precisament accentuar tot allò que ens fa sentir un sol poble i fer pinya. No és positiu accentuar espais de divisió. És l'hora de la unitat a l'entorn de l'Estatut. La seva defensa, avui per avui, ha de continuar sent l'objectiu més unitari per a la defensa de Catalunya i del nostre autogovern.
3.- Pel paper dels nostres mitjans públics que, humilment i al meu modest capteniment, no es van limitar a informar del fet i dels resultats sinó que van optar o van acabar sent-ne dinamitzadors, abans, durant i després de la diada de la consulta. Equiparar la jornada a una contesa electoral pel que fa al desplegament, a la informació puntual, al degoteig de les dades de participació, a la quasi exclusivitat de testimonis dels promotors de la consulta i de la resposta afirmativa, els van convertir en aliats declarats. En contrast, era inevitable recordar les reticències dels professionals als espais de propaganda gratuita en les campanyes electorals amb les notes de desacord que aquesta vegada no van ni tan sols plantejar, fent en canvi, un seguiment generós, intensiu i apenes contrastat de l'esdeveniment.

diumenge, de desembre 13, 2009

Ruptura o pacte. Seny o rauxa.

Aquest és el meu article publicat a El Punt el dimarts dia 8 de desmebre.

Ruptura definitiva del pacte constitucional. Aquesta és, en última instància, l’aposta o l’alternativa proposada pels promotors de la consulta independentista del 13-D.
Defensa de l’Estatut, la seva constitucionalitat i la vigència del marc que estatutàriament regula les relacions de Catalunya amb Espanya. Aquesta és l’aposta que fa unes tres setmanes expressava l’editorial “La dignitat de Catalunya” de 12 diaris catalans.
Vet aquí el dilema: seny o rauxa. Dues maneres de definir-se davant l’etern binomi Catalunya-Espanya, que apareix amb cruesa davant l’opinió pública a les vigílies de la sentència del Tribunal Constitucional.
L’opció rupturista ha triat el dia 13-D per fer visible a 161 municipis una mobilització degudament estimulada pel context polític actual i pel ressò mediàtic per tal d’aconseguir que independentistes convençuts, independentistes emocionals i independentistes conjunturals sumin unes paperetes que justifiquin als promotors que és hora de cremar les naus i dir: “Adéu Espanya”. És la rauxa per autonomàsia.
L’opció pel pacte constitucional ha vingut expressada en l’editorial conjunta de 12 diaris catalans el dia 26 en la que es defensa el respecte als pactes que van inspirar primer la Constitució espanyola i després l’Estatut de Catalunya. Amb fermesa i amb contundència l’editorial recollia el que jo m’atreveixo a qualificar de ‘mínim comú denominador’ dels partits democràtics catalans. S’hi han sumat després una amplíssima gama d’institucions cíviques, empresarials, sindicats, col.legis professionals i una llarga llista d’organitzacions, incloses les dues agrupacions de municipis de Catalunya. Missatge assenyat i clar: Defensa de l’Estatut, defensa de l’autogovern, defensa irrenunciable de la consciència nacional, la llengua i els símbols en el marc d’un projecte que no pot estar encotillat per la lletra de la Constitució sinó inspirat pel pacte que la va fer possible. Amb paraules del president Montilla: “Allò que va ser escrit, acordat i votat per unir no pot servir ara per dividir”.
Entenc i comparteixo el neguit dels que consideren que no hem reeixit a trobar l’encaix satisfactori del binomi Catalunya-Espanya, pero no deixo d’estar també convençut que la dinàmica democràtica en el marc de l’Europa comunitària no és rupturista. I no seré jo qui faci la defensa aferrissada de la unitat sagrada d’Espanya però sí que considero vital i imprescindible salvaguardar, avui més que mai, la unitat interna de Catalunya a l’hora de construir el present i poder projectar col·lectivament el futur. La Catalunya d’avui no té res a veure amb la de 1714 ni amb la del 1936. La Catalunya del 2009 és la dels set milions i mig de catalans, nascuts aquí o vinguts de fora amb arrels culturals diverses i amb identitats múltiples. Tots catalans. Tots amb el mateix dret a decidir el present i el futur col·lectiu. La consulta del dia 13, pel fet de ser maniquea, introdueix obertament o sutilment factors de divisió que poden provocar trencadisses en la convivència i en el sempre difícil procés de construcció d’una consciència nacional compartida per tots els ciutadans que viuen i treballen a Catalunya.
Davant d’aquesta situació complexa hi ha partits democràtics que per interessos electorals, juguen amb l’ambigüitat que és una manera de dir que juguen amb foc. Penso directament amb Convergència Democràtica, que en diu una de freda i una de calenta. Felip Puig fa campanya pel sí. Artur Mas afirma que si es fes un referèndum amb totes les garanties Catalunya optaria per ser espanyola i per això, és millor no fer-lo. Lluís Recoder diu que la consulta del 13-D és un gest estèril que no porta enlloc i que el que caldria fer són gestos que ens permetin realment avançar. En què quedem? No es pot tocar campanes i anar a processó.
Ara toca la defensa de l’Estatut. El seu desenvolupament ens ha de portar encara més autogovern i ens ha de posar a les portes d’un model federal d’Espanya en el marc de l’Europa federal que s’està construint. Els que vulguin apostar per una altra alternativa, més ràpida o més rupturista, que ho expliquin primer, que ho incorporin després a un programa electoral i que acceptin finalment el veredicte de les urnes. En democràcia, les eleccions, són l’única font que dóna validesa i viabilitat a un projecte polític de país.

dissabte, de desembre 05, 2009

Jordi Solé Tura, un referent

Necessitava escriure unes ratlles que potser no seran llegides per ningú però que per a mí són com un deute d'agraïment a Jordi Solé Tura, un amic i un referent d'una llarga etapa política. Referent sobretot de compromís polític amb la democràcia, amb la lliberta. D'un nivell intel:lectual extraordinari vaiv tenirlo moltes vegades a les tertúlies televisives en la meva etapa de moderador de debats. Però voldria remarcar la seva hukmanitat. No va deixar mai aquella petja que deixa el fet de ser "de poble". Ser de Mollet, menestral, arrelat a la terra i alhora home d'utopies. Utopies revolucionàries que en el seu moment es van convertir o traduir en utopies democràtiques. El pas per la militància marxista no el van incapacitar per la lluita humanistica. Un polític honest. Un intel.lectual rigorós. El Jordi no va perdre mai el seu esperit crític i autocrític: quan estava al PSUC, després a Bandera, després de nou al PSUC i finalment al PSC. No va idolatrar les sigles. Era un home que lluitava per les idees i per la viabilitat dels projectes polítics en cada tombant de la història del país i de la seva història personal. Recordo el seu llibre sobre el revisionisme dels carrillistes, escrit des de Badera, escrit des de l'esquerra del PSUC però que després va aparcar per sumar forces per fer viable la reforma democràtica després de veure que no era possible la ruptura. Sole Tura, pare de la Constitució, defensar de l'Estatut. No sé si li va venir gran el ministeri però va ser la imatge d'un català progresista titular de la cartera que havia de gestionar la política de les cultures plurals de l'Espanya democràtica.
Jordi Solé Tura. Amb ell vaig compartir converses, visions crítiques dels partits. Home lliure, bon amic dels amics. Necesitava donar-li una gran abraçada!.

diumenge, de novembre 22, 2009

Actualitat preocupant

Ahir vaig voler anar a la Plaça de Sant Jaume on hi havia convocada la concentració contra la corrupció. Poca gent. Moltes pancartes. Se'm va apropar un periodista per agrair la meva presència. Li vaig dir que CpC s'havia adherit al manifest. Em sabia greu aquesta mena de dialèctica de ciutadania contra partits polítics. Li deia al col·lega periodista: Hi ha ciutadans honestos i ciutadans corruptes i corruptors, així com hi ha polítics honestos i polítics corruptibles. La resposta no és posar murs entre ciutadans i polítics sinó fer un front comú de ciutadania i partits polítics per lluitar contra la corrupció privada i pública. No podem deixar per als antisistema la denúncia i la lluita contra la corrupció. Aquí hi som tots i els que hem estat elegits democràticament pels ciutadans que creuen en el sistema democràtic, hem d'encapçalar el moviment de regeneració i d'exigència ètica en tots els àmbits de la vida social.

Avui llegeixo la portada del diari El País que avança la previsible sentència del Constitucional sobre l'Estatut. El terrabastall que pot suposar una sentència desqualificadora de 40 articles de l'Estatut aprovat pel Parlament, pel Congrés i refrendat pel poble és inimaginable. La desafecció de la ciutadania, el divorci amb el model d'una Espanya centralista i uniformitzadora pot ser irreparable. Estic preparant un article sobre les consultes del 13D. No puc deixar de pensar que si la sentència del TC és negativa per a l'Estatut els partidaris de la ruptura, del sobviranisme i de la independència se sentiran reforçats. La temptació del crit maragallià "adéu Espanya" es farà més fort i més compartit. No pot ser que un Tribunal Constitucional integrat per magistrats que hi han accedit per la via del pacte político-partidista decideixin amb raons polítiques i no pas jurídiques, com hem d'interpretar el text constitucional i s'atreveixin a qüestionar l'aval del Parlament, del Congrés i del referèndum popular. Si el TC qüestiona aquestes instàncies democràtiques, aquestes instància potser també poden qüestionar l'autoritat del Constitucional. Ho haurem de dir alt i fort l'endemà de la sentència. Resposta política contundent amb el govern i els partits polítics catalans fent pinya.

diumenge, de novembre 08, 2009

Algú tensa la corda de l'antisistema

Reconec que hi ha fets que abonen la desafecció els ciutadans amb els polítics. Em dol que això es tradueixi també en una desafecció de "la política". Perquè crec que només la política pot donar resposta als reptes que en cada moment planteja el sistema democràtic. Ètica, bona gestió, transparència, servei a la ciutadania .. són els valors de l'esquerra a l'hora d'exercir responsabilitats públiques.
ahir vaig sopar amb bons amics de Sant Cugat. Molta estona la conversa va girar al voltnt dels casos de presumpta corrupció. L'opinió més generalitatzada és que la corrupció està molt estesa entre els càrrecs públics de l'administració. Jo, en canvi, tinc la certesa que entre la nostra gent la corrupció es dóna en casos aïllats i que predomina la dedicació vocacional i professional dels càrrecs electes.
Tinc ben clar que la democràcia és un sistema imperfecte. Tinc ben clar que la democràcia no podrà garantir mai l'absència de corruptes, però sí que ha de garaqntir sempre que els corruptes puguin ser detectats, jutjats i condemnats. Aquesta és la grandesa de la democràcia.
No és bo que davant de casos o d'incidics de corrupció la reacció sigui escampar la sospita, engegar el ventilador amb l'eslogan del "...i tu més!" De la responsabilitat dels polítics dependrà que aquesta acusació "urbi et orbi" no acabi minant de forma perillosa la confiança que els electors han de tenir amb els seus representants. M'ha agradat aquest cap de setmana llegir el diari de Duran i Lleida quan es queixa dels que amb l'excusa d'uns fets que poden ser delictius... s'aprofiti l'ocasió per "destruir" l'adverssari. La democràcia necessita dels partits. Necessita que cada partir pugui exposar i defensar el seu model, la seva recepta davant una crisi o uns reptes conjunturals, siguin econòmics, siguin derivats de corrupteles... Duran Lleida diu jo defensaré la "meva veritat", que fa sinònim de la meva convicció, però necessito el complement de les veritats o conviccions de la resta de partits. Necessito aquest complement no l'absència o destrucció de l'adversari polític... Em sembla bé aquest punt de vista.

Crec en la necessitat i en la viabilitat d'una regeneració política, des de la democràcia. Ho intentem des de ciutadans pel Canvi. S'hi ha compromès el partit dels socialistes de Catalunya. És l'hora de la veritat. Vull pensar que sabrem transmetre el misatge a la ciutadania i recuperarem la confiança dels electors.

divendres, de novembre 06, 2009

Gràcies, Manel Fuentes!

És el text de la meva col.laboració al diari digital eldebat.cat que van penjar ahir.
------

Potser és atrevit per part meva encapçalar amb un nom propi aquesta columna. Fins i tot algú pot pensar que per la meva condició de diputat és políticament incorrecte. I, tanmateix, també com a periodista, i fent ús de la sempre reivindicada llibertat d’expressió, vull deixar constància del reconeixement professional de Manel Fuentes al capdavant del programa ‘El matí de Catalunya Ràdio’.
Era un repte agafar el programa estrella de Catalunya Ràdio en un moment d’un alta competència radiofònica i després d’un any de persistents desercions en l’audiència de la Ràdio Nacional de Catalunya.Fa només dos mesos que dirigeix el programa i tot indica no només que ha recuperat oients sinó que s’està convertint de nou en el referent de la informació radiofònica matinal a Catalunya.
Manel Fuentes, que ha excel•lit en altres gèneres en el món audiovisual i que havia guanyat un merescut prestigi en el de la sàtira i l’humor, està demostrant avui que domina bé el terreny, sovint minat, de la informació rabiosa del dia a dia. De fet, ‘El Matí de Catalunya Ràdio’ no deixa de ser un “multiprograma”, amb espais per a la informació, per a l’entrevista, per al debat, per a l’humor, per a la participació, per al concurs... Fuentes juga bé en cada parcel•la però és especialment rigorós i hàbil en l’entrevista. No deixa que l’entrevistat s’esmunyi, formula bé la pregunta, replica, contrasta, insisteix fins a obtenir respostes no susceptibles d’ambigüitat. I, com correspon a un programa de dens contingut informatiu, no té cap complex Manel Fuentes a dibuixar una línia editorial de fons que expressa i defensa en cada obertura de programa. Una línia marcada pel rigor, per l’exigència ètica i per una visió progressista dels esdeveniments. Una línia d’anàlisi contrastada amb el debat plural i feta sempre des de l’òptica catalana. Enhorabona per a Catalunya Ràdio i per als oients que ens podem despertar cada dia amb l’oferta Fuentes.
Després d’aquest desfogament elogiós amb un professional, no puc deixar d’expressar preocupació pel conjunt del col·lectiu de col·legues periodistes que viuen una situació laboral d’extrema precarietat. Una precarietat que pot condicionar sens dubte el seu mateix treball professional. La crisi castiga tots els sectors però el dels mitjans de comunicació, menys visible, és preocupant per l’impacte o les conseqüències que té aquesta situació en els treballadors i en el seu producte informatiu o periodístic. Més enllà de les “patums” mediàtiques, admirades, ben pagades i potser temudes per ‘l’establishment’, hi ha un exèrcit de professionals que, amb contractes precaris i amb sous mileuristes, fan la feina sovint amb autonomia condicionada. Els ciutadans hem de ser conscients que la “seva precarietat és la nostra desinformació” com deia la pancarta de la manifestació a la Plaça de Sant Jaume.

dimecres, de novembre 04, 2009

Contra la corrupció i en defensa de la política

A falta de temps o de voluntat d'escriure unes notes cada dia, em limito avui a penjar l'article que em publica avui el diari El Punt. em comprometo a escriure més sovint al blog.
En defensa de la política
--
En defensa de la política

Plou sobre mullat. L’impacte del cas Pretòria ha tornat a colpejar la ciutadania quan encara no ens havíem refet del malson del cas Millet. La primera conseqüència, més enllà de l’alarma social generada, és una percepció de trencadissa de la confiança entre els ciutadans i les institucions. Entre els ciutadans i els seus representants polítics. Queda sota sospita la feina i la funció d’aquells que tenim el deure de representar, gestionar i vetllar pels interessos de la col.lectivitat. I això és greu. No podem minimitzar aquest impacte ni el recel indiscriminat que generen aquests fets.
Es cert que podem i hem de proclamar la presumpció d’innocència de tots els encausats o detinguts, i que més enllà dels casos descoberts o sospitosos de corrupció, hem de proclamar que no es pot estendre aquesta presumpta culpabilitat a tots els prohoms del país o a tots els polítics. Però això no treu el risc que aquesta situació aboni la maleïda tesi dels que prediquen, des de la demagògia o des la poca convicció democràtica, que la culpa no és dels corruptes sinó del sistema.
Es per això que, des de la plena confiança en la justícia per un cantó i en el sistema democràtic general per un altre, hem de convenir que cada cas de corrupció ha de ser una nova oportunitat per fer net i sobretot per ampliar tots els mecanismes que puguin impedir les pràctiques corruptes.
El missatge és: Tolerància zero, però des de tots els àmbits:
1.-Tolerància cívica i social zero. No només a l’hora de condemnar la corrupció pública o institucional sinó a l’hora de reconèixer i denunciar les mini-pràctiques corruptes que impregnen massa sovint actuacions privades, comercials o professionals que tots comentem, avalem o justifiquem en privat i que generalment no rebutgem amb contundència. Penso, per exemple, en cobraments o pagaments en diner negre, transaccions sense IVA, reformes domèstiques sense permisos... A Espanya es calcula que el frau fiscal arriba ara mateix als 75.000 milions d’€. Poca broma. Aquí em temo que podríem dir que qui estigui net de culpa que tiri la primera pedra.
2.-Tolerància partidista zero. La vinculació orgànica a partits de imputats o condemnats per corrupció obliga a les formacions polítiques a aplicar amb rigor els seus codis ètics interns a partir d’una exigent vigilància interna, una transparència dels seus comptes i de les seves fonts de finançament i un control de l’actuació dels seus càrrecs electes o de confiança en l’exercici de la seva funció institucional. Els partits han de tenir mecanismes per fer teràpia de prevenció. És una demanda d’ètica política que la ciutadania voldria veure traduïda en llei. Considero que una nova llei de finançament dels partits que imposés la transparència i una llei electoral que contemplés, per exemple, una determinada limitació de mandats i la viabilitat d’una llistes desblo quejades, podrien reforçar la credibilitat del compromís dels polítics al servei del país i la ciutadania.
3.- Tolerància institucional zero. Govern, ajuntaments, institucions públiques han de ser transparents. Informació, participació, comptes clars, exposició i debat públic i alhora exercici del poder de decisió i d’execució sense deixar que les pressions i els interessos privats condicionin els projectes. El creixement d’un municipi o el model urbanístic no el poden dictar els constructors o les immobiliàries. Resistir les pressions externes entra en el sou de l’alcalde, del regidor o del conseller o del diputat. I quan la pressió es fa insistent i reiterativa, cal saber formular la denúncia pública i/o presentar la dimissió.

És hora de la política. No és hora de condemnar els polítics al flagell de l’opinió pública. És la política la que ha de trobar la resposta democràtica als reptes d’una corrupció massa present en el món privat i de vegades massa escandalosa en l’àmbit públic. I per això cal un lideratge no pas de nouvinguts en el món polític sinó per part d’aquells que avui tenen la responsabilitat de governar i donar respostes. Jo apel·lo al president Montilla a encapçalar aquest lideratge de regeneració, buscant la complicitat de totes les forces polítiques, també dels altres poders fàctics i sobretot de la ciutadania. Entre els poders fàctics jo faig una crida als mitjans de comunicació: informació i denúncia dels corruptes i del corruptors, en els àmbits públics i privats, però també projecció de la praxis ètica dels polítics i les institucions quan reforcen els mecanismes que impedeixen impunitats i corrupteles.

dilluns, de setembre 21, 2009

De la senyera a la cartera

Irònicament la setmana passada, en la seva columna d’El Periódico, Josep M Fonolleras suggeria de canviar l’himne de l’Orfeó, de Joan Maragall, substituint la senyera per la cartera: "Per damunt dels nostres cants, aixequem una 'cartera' que ens farà més triunfants" . Els prohoms del país estan passant de puntetes davant un dels escàndols de més càrrega social que hàgim pogut tenir: un dels referents històrics de la Catalunya triomfant s’ha embutxacat amb l’aval de la senyera! els diners d’una de les institucions més emblemàtiques, més estimades i més subvencionades del país. Reconeguda la corrupció pel propi subjecte, no pas per un sobtat penediment sinó acorralat per una inspecció que obria les portes a l’acció de la justícia, sembla com si tinguéssim por de dir les coses pel seu nom i en no poques àgores mediàtiques es valora més la carta de reconeixement del desfalc, amb penediment degudament declarat, que el delicte que l’ha provocada.
Tanmateix, aquests dies són molts els que es troben més còmodes remenant amb passió el menú de les iniciatives de consultes populars per a la independència de Catalunya. Apassiona més aquests debats nacionals que la salut, el tremp i l’exemplaritat de les nostres institucions. Fem-nos-ho mirar.
De fet, és fàcilment comprovable el desequilibri que hi ha en els mitjans a l’hora de focalitzar els grans temes d’actualitat i posar-los en les taules del debat. Són pocs, per exemple, els que darrerament opten pel debat sobre mesures per sortir de la crisi, o per la reforma de la llei d’immigració, o la nova llei sobre l’avortament, o l’augment desbocat de l’atur, l’aplicació de la llei d’educació, l’adaptació dels màsters universitaris al Pla de Bolonya, la fusió de les caixes, els reptes de l’Europa que haurà d’adaptar-se al Tractat de Lisboa... Quina pedagogia es fa des dels mitjans d’aquesta realitat que afecta molt més la vida quotidiana de molts i que condicionen la vida col·lectiva del demà..
Catalunya l’estem fent petita entre tots malgrat que proclamem als quatre vents els desitjos de grandesa per a un futur imaginari d’independència. I no nego la legitimitat de fer consultes ciutadanes. Ni nego la legitimitat de voler i aspirar pacíficament a la independència, però afegiria: potser ara no toca!. Llegia aquests dies a un columnista que amb aquestes iniciatives l’independentisme ha sortit de l’armari. Potser és cert però jo afegeixo que l’exercici de consultes s’hauria de dur a terme no pas com una simple estratègia d’agitació ideològica sinó amb voluntat de poder legitimar resultats la qual cosa obliga a tenir en compte el marc estatutari i la regulació o pacte de les regles que hauran de ser utilitzades per a tot el procés de la consulta: des de la formulació, fins a l’avaluació i interpretació dels resultats passant pels mecanismes d’explicació de les alternatives de resposta a la consulta.
No som pocs els que estaríem interessats a fer un altre tipus de pregunta que formulava l’editorial del darrer butlletí de Ciutadans pel Canvi i que seria si estem disposats a canviar la Constitució per encabir Catalunya en el marc federal que doni resposta al model d’autogovern que una majoria significativa de la població catalana pugui reclamar com a exigència a Espanya.
Mentrestant, i sense renunciar a fer aquest procés, no oblidem les urgències derivades de la situació de crisi que afecta, ara i aquí, a milions de ciutadans.