No atiaràs el foc en va

No atiaràs el foc en va! Podria formar part d’un decàleg de pedagogia política en temps de crisi. I, tanmateix, tot fa pensar que no són pas pocs els que els agrada de jugar amb foc. El d’Horta de Sant Joan, de l’estiu passat, encara crema políticament parlant. I la neu de la setmana passada s’ha convertit en un altre focus del que més d’un li voldrà treure punta per veure si a la curta o a la llarga algú s’acaba cremant. I mentrestant estem immersos en “la crisi” que alguns sembla que preferirien retenir uns quants mesos més per veure si el govern en pot sortir socarrimat. No oblidem tampoc la bomba de rellotgeria instal·lada al Tribunal Constitucional que podria explotar en qualsevol moment. Es un panorama fàcilment manipulable pels demagogs de torn o per aquells experts en pescar en aigües tèrboles.
No hi ha dubte que la ciutadania mostra avui símptomes de desconcert. Correm el risc que la desafecció constatada envers els polítics acabi convertint-se en una desafecció envers la democràcia. La psicologia col.lectiva té uns requisits per funcionar en positiu i en l’àmbit que ens ocupa això es tradueix en un pressupòsit bàsic: La ciutadania no només necessita sinó que té dret a dipositar i mantenir la confiança en aquells que la democràcia ha posat al Parlament i al capdavant del govern. És també cert que aquest dipòsit de confiança té una data de caducitat que són les eleccions, però mentre dura el mandat cal reforçar l’aval democràtic de qui governa. Des de l’oposició això no s’ha de qüestionar. Minar sistemàticament aquest lligam de confiança pot ser una forma de deslegitimar el sistema democràtic. I això és greu perquè la desafecció democràtica no fa distinció de colors ni de partits. Va tot en un mateix sac i podem perdre bous i esquelles. La prova del nou la donarà la participació.
Falten encara vuit mesos i el govern continua governant. Hi ha 25 projectes de llei en tràmit parlamentari. Es compta amb tothom per afrontar la sortida de la crisi. Es prioritzen les inversions però no es renuncia a mantenir els equipaments que garanteixen salut, educació, seguretat, transports públics... Al novembre es farà balanç i serà el moment de proposar avançar en el mateix projecte d’esquerres o optar per alternatives que fins ara s’han limitat a negar o qüestionar la feina feta o a prometre escenaris sobiranistes de bona musica i poca lletra. La temptació del salvapàtries pot aparèixer en qualsevol moment amb qualsevulla sigla i amb qualsevol nom i cognom popular. La contrapartida al que neda i guarda la roba o al que somia pàtries futuribles només serà el balanç de la feina feta, el rigor de la gestió i la seriositat del lideratge. Tenim un problema: la comunicació. La majoria de mitjans ja no fan d’intermediaris sinó que prenen partit i contrarrestar el seu poder no està a l'abast del ciutada`. Tampoc del govern. Però jo encara crec en els professionals i en la seva capacitat de fer jugar net a les seves empreses mediàtiques. De ser així, la partida de novembre capgirarà els pronòstics dels sondejos i desmentirà que la ciutadania prefereix tornar cap a fòrmules del passat o caminar cap aventures de camins barrats.