Itziar Gonzàlez

Diuen que no podia més i ha tirat la tovallola. Ho he sentit molt. És una dona que ha mamat el compromís polític a casa i s'ho ha cregut fins arribar a assumir la responsabilitt de regidora de Ciutat Vella. Una càrrega feixuga per a una persona que no era partidària d'imposar sinó de convèncer a partir de la participació, de la mediació, del debat, del joc net. Ho va intentar en casos ben emblemàtics abans de ser regidora (Plaça Lesseps) i ho ha volgut introduir com un nou estil de fer política municipal: des de la proximitat, governant colze a colze amb els veïns sense cedir a pressions de poders fàctics del barri, presumptament d'esquerres. Aquesta batalla és dura, difícil i no la pot afrontar una persona sense el suport ampli del teixit social i sense el recolzament efectiu de tot l'equip de govern. Alguna cosa ha fallat. Potser hi era aquest suport però potser ella no l'ha sentit amb la contundència que calia quan les disjuntives eren a cara o creu.
Barcelona ha perdut una política que s'havia cregut que governar era servir i en un barri amb uns reptes de cohesió urgents sabia que les reformes no vindrien dels sectors ben assentats al districte. També és veritat que sense ells no es pot transformar Ciutat Vella. Per això calia anar fins al final en el debat, en la participació per crear condicions de convivència, de cohesió, d'empatia. Itziar hi ha dedicat hores i més hores. Hi ha deixat la salut. No serà inútil. I un dia li haurem de reconèixer públicament el seu compromís i el seu estil o model de governar.
Volia només deixar constància de l'admiració pel seu treball i voldria desitjar que la renúncia no pugui semblar ni per a ella ni per a ningú el fracàs d'una aposta que des de l'esquerra hauríem de reivindicar amb força.