Diem les coses pel seu nom

(article que ha sortit avui (13/03/11) al diari El Punt).

No es pot matar tot el que és gras. No es pot passar el ribot per rebaixar el mateix gruix o el mateix tant per cent a totes les partides de tots els departaments. Precisament el que defineix la línia de fons d’un govern és precisament definir els accents, les prioritats, allò que es considera imprescindible de garantir i de protegir d’allò que no és urgent o es pot dosificar.
Estem assistint aquests darrers dies a una constant i, si ho comparem amb l’oposició, diria que desequilibrada, presència mediàtica dels consellers que miren pel dret i pel revés d’avalar i de justificar les retallades en àrees molt sensibles relacionades precisament amb els serveis universals de salut, d’educació, de benestar social o d’infraestructures.
El missatge és pervers: Ho sentim, venen a dir, hi ha dos culpables: el govern anterior que ens ha deixat una herència que no ens permet fer una altra política que la retallada indiscriminada de serveis i el govern de Madrid que no ens dóna el que ens deu i ens regateja el que ens ha promès. Conclusió: Si la culpa és dels altres no em podeu demanar ni responsabilitats ni que fem miracles.
Si aquesta explicació la dóna avui el president, demà el portaveu del govern, demà passat el conseller del ram i fan la roda primer als mitjans públics i després als privats i tornem a començar, resulta que el discurs acaba calant en l’opinió pública: No podem mantenir la dotació d’ordinadors a les escoles, no podem mantenir l’aportació de recursos de manteniment per a calefacció, llum o materials als instituts. Hem d’aturar el pla d’ajuts de la llei de dependència. Hem de suprimir parades de metro de la Línia 9. Hem d’allargar les llistes d’espera dels hospitals. Hem de deixar de fer intervencions quirúrgiques a la tarda. Hem de renunciar al criteri de proximitat per concentrar les proves diagnòstiques en centres seleccionats... Tot per culpa de l’herència rebuda, per culpa de la crisi o per culpa del Madrid que “convida a cafè i ens el fa pagar a nosaltres”.
Allà on no n’hi ha no en raja, ve a dir el govern.. Però el bo del cas és que alguna dels aixetes que encara podrien rajar resulta que el govern d’Artur Mas la vol tancar. Em refereixo a la llei de successions que encara aporta anualment gairebé 500 M€. Per què es renuncia a un ingrés i s’opta per retallar partides a tort i a dret?
La ciutadania assisteix atònita a l’arrencada del govern de CiU. No sap com reaccionar. Ni els sindicats, ni els professionals, ni les associacions cíviques planten cara. Trobo a faltar el lideratge polític de l’oposició. No han passat encara els 100 dies de gràcia però el govern ja ha ensenyat totes les cartes i és hora d’assenyalar a qui perjudiquen les seves retallades i de denunciar a qui beneficien determinades restriccions de serveis públics. És hora de desemmascarar, d’explicar les contradiccions, de demostrar que hi ha polítiques alternatives que poden garantir el manteniment de l’estat del benestar tan difícilment aconseguit. I en aquest marc i en defensa dels interessos de la ciutadania no hi ha dubte que els mitjans de comunicació haurien d’assumir també el seu paper.

Josep M Balcells
Periodista i ex diputat

PRIMÀRIES I DECEPCIONS

Primàries i decepcions
Fa just 24 hores estava pendent dels resultats de les primàries, primer a Sant Cugat i després a Barcelona. En casos així sempre esperes el petit miracle que no es va produir ni a Barcelona ni a Sant Cugat. Va pedre Tura, l'alternativa a Jordi Hereu. Va perdre Jordi Menéndez, l'alternativa al primer secretari de l'Agrupació de Sant Cugat, Ferran Villaseñor.

La lectura de l'experiència i dels resultats depèn sempre des de quina perspectiva la pots fer. He estat al costat de Jordi Menéndez i he seguit amb simpatia l'esforç de Montse Tura per obtenir l'aval de la seva candidatura. Ni l'un ni l'altra han aconseguit el suport de militants i simpatitzants.

La primera pregunta que m'he fet és si la tria interna es correspon a la tria que faria la ciutadania més enllà de carnets i filiacions. Segons les enquestes, no. Els sondejos diuen que Tura tindria més vots que Hereu i malgrat aquesta radiografia corroborada per múltiples enquestes els militants han escollit Hereu. És l'expressió d'un divorci entre partit i ciutadania? Jo penso que sí. Els interessos interns passen pel damunt de les expectatives ciutadanes. Anem malament.

Mirava les xifres dels subjectes d'aquestes primàries barcelonines. Dels 12.000 barcelonins amb dret a vot, han votat 4.214 (un 34%) i dels que ho han fet un 40% han dit no a l'Hereu. Uns alta abstenció i un percentatge de suport reduit al guanyador és el marc que situa el PSC a les portes del repte del 22 de maig.

A mitjanit d'ahir rebia un correu d'una militant de l'equip de Montserrat Tura que s'havia lliurat amb passió a la campanya de les primàries. M'han arribat al cor les seves paraules. Recullo només tres fragments significatius:

"Avui, tot lo positiu que he viscut i la gent que he conegut d'un equip entusiasta, honest i valent, hauria de procuarar-me alegria i consol, però no puc deixar de plorar..."

"Avui hem regalat Barcelona a Convergència. Han guanyat els interessos de la persona per sobre dels valors i el projecte comú que defensa el meu socialisme".

"Als meus socialistes els agraeixo tot el que m'han donat i els dono les gràcies per ser-hi. Si un dia els deixen sortir al sol, m'alegraré mirant-los d'amagat des de la meva cabana".

Tot un testimoni emotiu, ple de tendresa i de desencís. Com es traduirà tot això el 22 de maig?

Egipte-Sortu: Motius per a l'esperança

Submergits en el marc d'una crisi que està condicionant el futur de l'estat del benestar val la pena posar de relleu aquells altres fets que en el marc d'aquest món global ens porten missatges d'esperança. Jo concretament em sento esperançat arran de dues notícies que, malgrat els clarobscurs que alguns hi poden veure penso que obren camins de renovació i de prevalença democràtica importants .

Em refereixo primer a la iniciativa de l'esquerra abertzale de posar en marxa i legalitzar en el marc de les lleis de l'Estat un nou partit sobre les bases d'unes estatuts que categòricament rebutgen la violència, condemnen el terrorisme, abjuren de la banda ETA i es disposen a participar en el joc democràtic per arribar a una fita que ells concreten en la independència d'Euskalerria. Els que han fet de la lluita contra ETA i la política antiterrorista una bandera electoralista ara tenen por de quedar-se sense arguments i preten barrar el camí a un procés que pot portar el país basc en una situació de normalitat democràtica on les discrepàncies, profunds discrepàncies, es puguin resoldre amb la paraula i el vot sense violència, ni amenaces ni extorsions de cap mena. Tan de bo que el seny i la visió de futur del govern de ZP permeti avançar en aquest camí ecetat.

Penso que és hora de facilitar i no entorpir aquest procés i per tant deixar portes obertes a l'esperança. Cal agafar-se als compromisos concrets i recollits per escrit en els estatuts i no entrar en disquisicions sobre intencionalitats de dirigents que és cert que poden venir d'una història tèrbola però que finalment han pogut evolucionar fins a incorporar-se a la dinàmica democràtica. Benvinguts. El naixement de Sortu, ha de ser celebrat amb esperança.

Segon motiu d'esperança: La situaciò d'Egipte. Quan escric aquestes ratlles les notícies que arriben dels corresponsals és que sembla imminent la retirada, dimissió o fugida de Mubarak. Aquesta vegada i malgrat les víctimes es podrà dir que el poble ha acinseguit la caiguda del règim. Estem a les portes d'un nou cicle a Egipte com ha començat també a Tunícia i com seguirà a la resta de països de cultura islàmica governats per dictadures avalades per Occident. Cauen les dictadures per la pressió popular i no per un cop d'estat. Es important. Pressió feta per la clsse mitjana, pels estudiants amb les eines de les noves xarxes de comunicació. Ens trobem davant d'una transició forçada, no pas davant d'una transició pactada com va ser la nostra. Caldrà veure ara com es pot conduir aquest procés amb la complicitat de tots els sectors socials del país. Segur que el fet que a la Casa Blanca hi hagi l'Obama i no el Bush ha permès que aquest procés no hagi acabat en tragèdia. Nou motiu d'esperança.

Represa

He tingut el blog "bloquejat" per problemes tècnics. Han passat les eleccions, i moltes coses més. Tenim nou govern presidit per Artur Mas. Val a dir que de tot el que ha envoltat el canvi polític el que més m'ha dolgut és aquesta mena de macroclima que s'ha extès en l'opinió pública i que tertulians i vells i nous opinadors han venut com la recuperació de la "normalitat". Les dues legislatures d'esquerra apareixen en aquests cercles de mirada endogàmica com un parèntesi en la història política de Catalunya. Finalment, venen a dir, s'ha pogut tancar el parèntesi del maldestre tripartit i s'ha retornat tot el poder arrabassat als legítims hereus de la història mil·lenària del país...Aquí estem. Jo m'ho miro ara sense aquella implicació personal que suposava la condició de diputat. Confesso que quan veig les imatges d'una sessió parlamentària m'ho miro amb una certa nostàlgia. M'impacta encara la imatge del nou escenari parlamentari. Veure el grup popular al centre de l'hemicicle. Veure el gruix del grup de CiU (62 diputats) i la reducció dràstica del grup socialista que han passat de 37 a 28... Saber que les comissions deixaran de ser l'àgora dels debats entre govern i oposició i que les votacions ja no dependran del nombe de diputats que hi assisteixin sinó del nombre d'avals assignats als portaveus de cada grup... El govern ha entrat trepitjant fort. Una presència intensa, massiva en els mitjans per vendre el "govern dels millors". Aquest no es dirà mai el govern "bipartit". Els comentaristes respecten els títols que es dóna el govern. Els de Maragall i Montilla no van aconseguir de consagrar l'etiqueta de govern d'esquerres o "govern d'entesa i de progrés" sinó que es va consolidar el títol que li va donar des del primer dia l'oposició: el "tripartit" amb tota la càrrega negativa que va acompanyar els dos governs de coaliació dels partits d'esquerra. Sincerament, desitjo encert al govern Mas. Ho necessita el país. I segurament caldrà fer pinya en temes estratègics. I no ens ha de doldre. Cal que l'interès general passi pel davant dels interessos partidistes. Es hora de fer pinya en mesures per fer front a la crisi, recuperar la confiança i reforçar l'autogovern.Feta la introducció vull afegir que m'agradarà ser constant en la cita del blog. Opinar des de la llibertat personal. I compartir amb els amics anònims la reflexió sobre el dia a dia. Per començar, un motiu d'esperança: la capacitat del poble egipci de forçar un canvi democràtic. És fantàstic. Veurem com serà el desenllaç.

lideratge per regenerar el sistema

No és simple el mapa electoral que han dibuixat les eleccions del 28N. I encara és més difícil interpretar els resultats. Majoritàriament el vot s'ha concentrat en CiU. Si sempre s'ha parlat de vots prestats, aquesta vegada també podem dir que Convergència en té molts, i Artur Mas haurà de saber gestionar aquesta diversitat de suports que ha obtingut per la fuita d'altres formacions polítiques que han pagat car el pas pel govern, els efectes de la crisi o els errors d'enfocament de campanya.
L'altre element preocupant és l'espai consolidat i ampliat que ha obtingut el PPC. Amb discursos equívocs i jugant amb el foc del fenomen immigratori Alícia Sànchez Camacho ha posat les bases que poden permetre una penetració del vot popular de cara les generals del 2012. Posem-nos tot les piles!.

De la campanya m'ha dolgut sobretot una cosa: que no s'hagi insistit prou en la immensa feina feta. Que no s'hagi insistit en el compromís de no permetre fer cap pas enrere. Que s'hagi volgut passar pàgina molt aviat de l'experiència de govern de coalició per anunciar que jo repetiríem l'aposta del mal anomenat "tripartit". Que els trets marcadament catalanistes de l'acció de govern s'hagin esvaït per posar-nos exclusivament en els braços protectors del govern de ZP...

Panorama socialista a Catalunya: daltabaix, derrota inapel·lable, clatellada. Són termes que s'han fet servir en les darreres hores per qualificar els resultats electoral d'ahir dels socialistes de Catalunya. No n'hi ha per menys. Montilla ha reaccionat ràpid: renúncia a l'acta de diputat i renúncia a presentar-se com a candidat a la primera secretaria del partit. Són primeres mesures per donar peu a una anàlisi sense condicionants del que ha passat i del per què.
Ara ve el més difícil: deixar que lliurement flueixi el debat intern que permeti la catarsi. El socialisme català ha de poder decidir què vol ser aquí a Catalunya i quin tipus de relacions orgàniques o no orgàniques vol tenir amb la o les famílies socialistes d'arreu.
El socialisme català no només té un lloc i una veu a fer-se sentir en el mapa polític català sinó que ha de tenir lloc i veu a Madrid. Reivindicar i recuperar aquesta veu del socialisme català és del tot imprescindible per a poder tenir també el reconeixement entre l'electorat i la ciutadania de Catalunya.
El socialisme català ha de poder expressar i defensar el seu projecte d'Estat plurinacional, amb autonomia, amb independència, amb autoritat, aquí i allà. Ha de poder proposar la via federal per encaixar les relacions de Catalunya i Espanya. I a partir d'aquí ha de tenir la capacitat de guanyar-se aliats aquí i allà.
Per tot això fa falta lideratge perquè això ha de desembocar en una mena de regeneració del partit. Lideratge amb discurs, amb relat, amb objectius formulats i argumentats, amb capacitat d'arrossegar els de dins i els de fora. El perill que tenen els vells partits és que esdevinguin partits vells.
El PSC té a curt termini el repte de les municipals. Si no comença el procés de regeneració pot acumular la desfeta que provoquen mecànicament els tsunamis. Algú ha d'aixecar la bandera de la reconducció. El PSC té un gran capital humà però els lideratges no s'improvisen. I no puc deixar d'assenyalar un nom de referència que en aquests moments corre de boca en boca, per liderar aquest procés: Antoni Castells ! S'atrevirà a aixecar aquesta bandera?
Acabo. Avui a casa hi fa fred. Se'ns ha congelat l'alè i haurem d'encendre la calefacció conscients que necessitarem temps fins a notar que hem recuperat la temperatura perduda.

el peix ja està venut i a casa fa fred

Demà en parlarem

El dia 29 ja no hi serem a temps

A hores d’ara no sabem què ens depara la nit electoral. Coneixem de moment les tendències que marquen els sondejos, però les mateixes enquestes detecten, a pocs dies dels comicis, un milió de vots d’indecisos. Aquest milió de vots, que de moment, no han quedat reflectits en la distribució d’escons, són els que faran decantar finalment la balança.
Però jo fa dies que em ve al cap un altre imaginari: El dels ciutadans que potser es posaran aquella nit les mans al cap en veure els resultats i la distribució d’escons. Ciutadans que potser s’hauran abstingut, que potser hauran votat en blanc, que potser s’hauran decantat per l’aposta més utòpica o més rupturista i a l’hora de l’escrutini s’adonen que al final de la jornada el país es troba amb unes noves majories o unes noves combinacions partidistes que ens poden portar a polítiques neoliberals o a carrerons sense sortida.
Aquella nit, els “formatgets” de les televisions ens dibuixaran un nou mapa polític a Catalunya i és possible que aquell dibuix provoqui aquella mateixa nit, més d’un calfred i més d’un s’acabi penedint del seu vot.
Què passaria, em pregunto, si l’endemà mateix de les eleccions poguéssim repetir les votacions? Estic seguríssim que els resultats no serien els mateixos. Estic segur que hi hauria molt gent que, un cop vistos els resultats, tindria la sensació que col·lectivament ens hem equivocat encara que la teoria digui que el poble no s’equivoca mai. A més d’un li agradaria tenir una segona oportunitat, tenir la capacitat de refer la consulta, de canviar el seu vot i els del seu entorn per refer l’assignació d’escons i configurar unes noves majories i minories. Al ciutadà no li agrada que siguin les cúpules dels partits les que cuinin l’endemà les aliances negades potser durant la campanya. A més d’un li agradaria decantar-se ara per aquell candidat que hagi pogut quedar excessivament castigat o rebaixar el suport a aquell altre que hagi estat excessivament valorat per les urnes.
Lamentacions inútils en la nit electoral d’una ciutadania que tendeix a votar més pels impulsos a flor de pell que per raonaments d’eficiència política. El fet és que l’endemà ja no hi serem a temps de canviar les coses. No hi haurà una segona oportunitat com no n’hi va haver, i ho poso com a exemple, a les eleccions del 1999 i del 2003. Estic segur que si aquesta segona oportunitat hagués existit en aquells comicis, Pasqual Maragall, hagués recuperat l’endemà de la jornada electoral els vots i escons suficients per passar àmpliament a Jordi Pujol i a Artur Mas. Ens vam quedar curts i Maragall va arribar quatre anys tard a la Presidència i va necessitar les crosses de tota l’esquerra, per poder presidir el primer govern progressista i d’esquerres a Catalunya. Molts van lamentar ben aviat no haver concentrat molt més el vot en la primera gran oportunitat de donar un tomb a la política catalana.
Amics, amigues: Després del 28N no hi valdran les lamentacions. No podrem tornar a votar el dia 29. Tenim una sola oportunitat. Per tant, el 28N hem de saber votar com ho faríem en una segona volta, apostant per aquells que són garantia de progrés!.

La visita del Papa ressucita debats adormits

Vaig decidir finalment assistir a la Missa de dedicació de la Sagrada Família. No me'n penedeixo. La plasticitat i bellesa de la litúrgia catòlica quan està presidida pel Papa no es pot negar que és extraordinària. Rememorava les moltes cerimònies del Papa que havia presenciat a Roma quan hi era de corresponsal. Allà el Papa anava envoltat de cardenals, de bisbes, de guàrdies suissos i d'una munió de fidels en el marc de la gran Basílica de Sant Pere... Aquí també hi havia molta gent i molts cardenals i molts bisbes però sobretot hi havia també el marc impressionant del Temple. Puc assegurar que la Missa d'ahir, més enllà de la creença personal, tenia un plus d'emotivitat: era la nostra Sagrada Família, la de Gaudí. Érem a Barcelona, a casa. I vet aquí que el Papa també parlava en català (una mica), els textos litúrgics barrejaven català, llatí, castellà... els cants, majoritàriament en català... Tot plegat, motiu de satisfacció.



Però la visita del Papa ha tingut més dimensions i les seves paraules no han estat només les estrictament litúrgiques. I és que els viatges del Papa, més enllà de l'objectiu específic de cada una de les seves sortides del Vaticà, tenen sempre uns trets i unes pretensions que depassen la conjuntura del moment. Quines són aquestes constants, quins són aquests trets que es troben en tots els viatges? En destacaria tres.



1.- Reforçament del lideratge religiós del Papa. Tota la logística vaticana en tots els viatges, sobretot des que els va promoure Joan Pau II, està focalitzada o centrada en la projecció de la persona del Papa. El personatge és el centre. I aquesta centralitat queda reforçada amb el bany de masses que s'organitza en cada un dels seus desplaçaments. La centralitat com a líder religiós, submergit i aclamat per milers de seguidors o creients projecten una imatge de religió poderosa i potent que en els temps que corren la reforcen davant d'altres confessions. Cal, tanmateix, el focus mediàtic per multiplicar els efectes d'aquesta visualització del Papa com a líder religiós universal.



2.- Reconeixement del Pontífex com a home poderós entre poderosos. El Papa viatja sempre com a Cap de l'església catòlica i com a Cap d'Estat. Això comporta que ens els seus desplaçaments rebi el tractament i els honors que es donen als caps d'estat: rebudes o comiats dels Caps d'Estat, desfilades militars, recepcions... Aquesta vessant, per als estrategues vaticans, no deixa de tenir importància perquè reforça el paper de l'església catòlica (Vaticà) en el concert de les nacions.



3.- Projecció del missatge i adoctrinament d'acord amb la doctrina i la moral de l'església. Per als creients és reforçament de la seva fe. Per a la societat civil és una manera de projectar un determinat model d'organització social, de costums, de model de família, de moral personal...



Què ha passat a Barcelona? . En primer lloc cal dir que la dedicació del temple de la Sagrada Família era un motiu extremadament valuós per a motivar i justificar el viatge. La construcció en el segle XXI d'una església-catedral-basílica de les característiques de Gaudí és un fet excepcional i l'església ho ha volgut aprofitar per viatjar a Barcelona, una de les ciutats més laiques o religiosament més eclèctiques i plurals d'Espanya.



I què ha passat? Doncs l'arquebisbat de Barcelona fa un balanç molt positiu. Està molt satisfet de com s'ha desenvolupat la visita. L'arquebisbe ha dit que el Papa ha marxat molt content i que s'emporta un record inoblidable de Barcelona. Podem dir que s'ha acomplert l'objectiu de la visita, amb la dedicació com a basílica del Temple de Gaudí a la Sagrada Família i el Vaticà pot mostrar-se satisfet perquè la figura del Papa ha quedat reforçada davant de milers de persones i projectada mediàticament a tots els racons del món. Al mateix temps ha pogut repetir el seu missatge més reiteratiu: model tradicional de família, drets a la vida des del primer moment de la concepció. crida per a que la societat legisli emparant aquesta visió i aquest model. Per tant: no a l'homosexualitat ni al matrimoni gai, no als condons ni a la interrupció voluntària de l'embaràs. I hi ha afegit un altre missatge més sorprenent: alerta amb el laicisme creixent a Espanya que genera anticlericalisme i que ens pot fer retornar a l'ambient sociopolític dels anys 30... Poca broma!



Aquí és on el Papa es va equivocar. Parlava com a cap de l'església, com a cap d'estat, com a historiador...?. Com és possible que Benet XVI denunciï l'anticlericalisme agressiu, comparable segons ell als temps de la República i ho digui en una Espanya on la Cope, la ràdio dels bisbes, ha esdevingut la ràdio més integrista i més agressiva contra Catalunya i contra els valors de pluralisme i tolerància democràtica. No serà que un sector de l'església, la que aquests dies s'ha mobilitzat més per fer pinya al voltant del Papa, ha pogut suggerir aquestes paraules políticament crítiques contra el govern Zapatero?



Com era d'esperar aquests conjunt d'elements que han acompanyat la visita de Benet XVI ha tornat a posar sobre la taula vells debats. Vells debats al si mateix de l'església i vells debats de les seves relacions amb la societat civil i amb els estats.


D'entrada la separació Església-Estat. L'església sembla que vulgui tenir la darrera paraula sobre temes que regulen les relacions socials la regulació dels quals correspon a aquells que democràticament han rebut l'encàrrec de la ciutadania per legislar i governar. L'església sembla talment que enyori el nacionalcatolicisme i no respecta de bon grat la independència de la societat civil que, en democràcia, legisla amb autonomia d'acord amb els reptes que l'evolució i la ciència aconsellen i determinen.


Vaig estar divendres a l'església del Pi escoltant la reflexió i la declaració de les comunitats de base amb motiu de la visita del Papa. Van ser contundents: Església no democràtica, església poc evangèlica, deien. Església discriminadora de la dona. (I no havien vist la imatge de les bones monges que van netejar l'altar...) Denunciaven la "papolatria", la concentració del poder personal del Papa que allunyant-se de la doctrina del Vaticà II està retornant a la visió teològica del Vaticà I. La trobada portava per títol: Quin model de papat necessita l'església del segle XXI? I apostaven per una església més democràtica, per un reconeixement de la igualtat de la dona a dins de l'església, per una revisió de la moral sexual, pel reconeixement de l'homosexualitat... Reclamaven una església dels pobres, deslligada dels podersos, servidora incondicional dels més febles...etc, etc

Aquesta m'imagino que és l'esperança més sòlida per a la reconversió de l'església. Ja no val aquella màxima cartoixana: "..non reformanda quia nunquam deformata" que vol dir: No s'ha de reformar perquè mai ha estat deformada. Des de les bases consideren que l'església sí que ha estat deformada i que s'ha de reconvertir. Suggereixo, i acabo, la lectura del llibre ben documentat de Lluís Busquets que porta per títol: Carta al Papa d'un creient crític amb motiuu de la seva visita a Catalunya.

Vint-i-quatre hores després de deixar el Papa Barcelona, la ciutat recupera el seu ritme. Els barcelonins, majoritàriament, se senten honorats d'haver estat a l'aparador mundial amb les imatges de la Sagrada Família i la visita de Benet XVI però són conscients que els problemes i els reptes són avui els mateixos que fa dos dies. La solució no vindrà de Roma. Vindrà de l'esforç de cadascú, la solidaritat de tots i l'encert del govern a prendre mesures eficients.

Monzo-Rahola-Ramoneda

Un bon columnista suggereix, interpel·la, planteja interrogants...en una paraula, convida a pensar a partir de les seves reflexions o els seus punts de vista.

Avui m'han semblat interessants tres comentaris:

1.- Quim Monzó, a La Vanguardia en la columna que titulava "Siboney, en tu boca la miel uso su dulzor" Arran de la notícia que recollia fa uns dies que la Generalitat havia multat l'any passat 94 empreses per no etiquetar en castellà o que havia multat Ikea amb 8.000 € per deficiències en la informació al consumidor, entre d'altres perquè no tenia etiquetatge en castellà, Monzó constata que "la caverna no dice ni mu. Silencio absoluto. Ni una queja, ni un gemido, mucho menos un asomo de rebelión. Nada de: "Vaya atropello". Nada de "Ustendes no tienen derecho a decirme en qué lengua debo etiquetar mis productos". Ningún grito de "Libertad!". Por què no repiten ahora aquello tan sobado de "Prohibido prohibir"?

2.- Rahola en la columna que titula "Palabra de candidato" diu: "entiendo que el PSC necesite alejarse de un tripartito que lo fulmina en el recuerdo, pero sería mejor intentar despistar que vender algo indigerible, no en vano todos sabemos que con el tripartito el PSC pierde, pero sin el tripartito no es nada".

3- Ramoneda amb l'article a El País que poryta per títol "El exorcismo" diu: El PSc deja de priorizar la construcción de una izquierda nacional catalana, para regresar a la disputa identitaria, para volver a ser la alternativa al nacionalismo y sus diversas variantes. En realidad es un retorno a la anormalidad de un país sin alternativa. El PSC vuelve así a una cultura que siempre ha estado latente: sus eleccions son la locales y las españolas, no la catalanas. Es lo que de él espera el PSOE. Pero, cuidado, porque la pendiente de la derrota suele ser muy inclinada y genera efectos en cadena. El día después del entierro del tripartito, la pregunta es: ¿quién reconstruirá la izquierda nacional catalana?

...

Dels tres extractes el que més em preocupa és l'interrogant de Ramoneda: Qui reconstruirà l'esquerra nacional catalana? Considero que el PSC no pot o no ha de renunciar a ser el pal de paller d'aquesta reconstrucció. Potser ara no toca el tripartit. Potser ara estem en el punt i a part. Però aquest punt i a part no l'hem de convertir de cap manera en un punt i final.

Quatre imatges. Quatre missatges

Quatre imatges he retingut en les darreres hores que m'han semblat com retalls o imputs que resumien per a mi l'actualitat de les darreres 24 hores.



1- "Maragall vs. Alzheimer". És el títol del llibre de l'Àngela Vinent que ahir es va presentar al Saló de Cent de l'ajuntament de Barcelona en presència de Pasqual Maragall. Aquell Saló meravellós de la Casa Gran havia estat escenari compartit per molts dels que vam treballar al costat de l'alcalde Maragall i que ahir ens vam retrobar per a la presentació del llibre escrit per la que va ser cap de premsa de PM i a la que jo vaig succeir en el càrrec l'any 1996. La lluita i el compromís de PM contra l'Alzheimer ens mostra un dels reptes que no és exclusiu dels afectats sinó que ens interpel·la tots. En el pròleg del llibre Maragall diu: "Hem anat i tornat de la lluna, però encara hem de tancar en residències, a manca d'altra cosa, els malalts que hauríem de tenir dormint a casa..."



2.- Revolta ciutadana a França en protesta per la reforma de les pensions per part del govern Sarkozy. Són impactants les mobilitzacions i és significatiu la implicació dels estudiants. El President els diu que planteja precisament la reforma per garantir-los a ells les pensions. Tanmateix, en el marc de la revolta, m'ha semblat suggestiu el comentari que he llegit per explicar el compromís dels estudiants dient que els joves no els mou tant la xifra dels 60 o 62 com la del 68. El 60/62 són els anys per entrar en la jubilació. el 68 és el referent històric de la revolta del maig del 68. Tanmateix, penso jo, que la lluita dels joves francesos avui no va tant dirigida "contra el sistema" sinó "contra un govern de dretes" que els està retallant uns drets conquerits al llarg de molts anys de lluita.



3.- Presa de possessió del nou govern Zapatero. Encarrilada la reforma, garantida l'aprovació dels pressupostos, ZP reestructura el govern per arribar fins al final de la legislatura. Reprèn l'alè i és una mostra de fermesa. Pren molt de relleu Alfredo Pérez Rubalcaba, capaç de reforçar el lideratge de ZP i de prendre el rellu si les circumstàncies ho aconsellen. La vicepresidència primera, doncs, està en bones mans! I al seu costat Ramon Jauregui, un home de diàleg amb els nacionalistes, un home que pot entendre lo de l'Espanya plural.

4.- Entrada de Joan Laporta al Camp Nou donant la mà a mossèn Ballarin. Què volia mostrar mossèn Ballarin assegut a la dreta de Joan Laporta? Li perdonava els possibles pecats com a president del Barça? L'avalava com a candidat de SI a la Presidència de la Generalitat? Tinc el convenciment que va ser Laporta qui va voler instrumentalitzar mossèn Ballarin i el bon capellà es va deixar estimar per tancar la setmana de glòria que li havia proporcionat a TV3 l'Albert Om.

llei del cinema: arma electoral?

No m'ha sorprès. No sé qui ha estat primer si Ciudadanos o el PPC , si l'Albert Rivera o l'Alicia Sánchez-Camacho. Potser "tanto monta, monta tanto"... Han recorregut la llei del cinema davant del Tribunal Constitucional. Un cop més intenten guanyar en el Constitucional el que van perdre en el Parlament. Un cop més recorren a la llengua, al català, per fer-ne una arma electoral. Per al PP no pesen els vots dels quatre grups parlamentaris de la Cambra catalana que van sancionar la llei amb els seus vots. No pesa el dictamen del Consell de garanties estatutàries que va avalar la constitucionalitat del text. No els importa el que digui d'aquí a uns mesos el TC. De moment el seu recurs serveix per alimentar la campanya i rivalitzar per veure qui és més espanyolista entenent que s'és més espanyolista com més es qüestioni l'ús públic del català.
Els socialistes vam avalar la llei i la defensarem i deixarem fet l'esborrany de reglament per a que el govern sorgit de les urnes pugui aprovar-lo i permeti el desplegament de la llei que de les pel·lícules doblades o subtitulades obliga a a disposar del 50% de còpies en català i en castellà per a ser emeses en igualtat de condicions en les dues llengües.
Però, alerta: al costat de la notícia del recurs al TC del PP i de Ciudadanos, hi ha un rumor de més gravetat sobre l'existència de negociacions bilaterals entre CiU i les Majors per congelar l'aplicació de la llei. Una llei, recordem-ho, que Convergència va avalar amb els seus vots. Seria pitjor aquesta postura hipòcrita de CiU que la dels partits de la dreta espanyolista. Convergència es va rendir a les Majors quan governava i volia imposar per decret el doblatgte en català. Ara, quan disposa ja d'una eina legal que li dóna tota la força per imposar el dret a veure el cinema en català en les pantalles de les nostres sales d'exhibició, es torna a rendir. Hipocresia, submissió als interessos empresarials abans que la defensa patriòtica de la llengua catalana. Si es confirmen els rumors ens haurem de preguntar: On és la defensa del sobiranisme que tan predica Artur Mas com a carta electoral?

llistes, convenció CpC, enquestes

No em crec les dades de l'enquesta d'avui d'El Periodico. És foto fixa d'un moment condicionat per un estat d'opinió , induït per molts factors. Cal deixar que passi la campanya, els missatges més nets dels candidats i la mobilització de l'electorat més motivat.
He viscut de prop la tasca del govern i el treball parlamentari: lleis per consolidar serveis, per estructurar el país, per blindar la cohesió social. Inversions en escoles, hospitals, transport públic, carreteres, gestió de l'aigua, protecció civil, seguretat, recerca... Això s'ha d'explicar. Els mitjans han de centrar els debats en la feina feta i en els projectes de futur que cada formació política presenti. Els socialistes han acumulat un capital que només es pot qüestionar des del sectarisme o la manipulació.
Dissabte el Consell Nacional del PSC tancava les llistes que competiran per omplir els escons del Parlament en la IX legislatura. Hi ha cares noves. Hi ha cares joves. Hi ha perfils de llarga trajectòria política. Hi ha gent sectorialment molt competent. Hi ha "viejas glorias". Hi ha catalanistes de soca-rel. Els conec gairebé a tots. Amb molts d'ells he compartit grup parlamentari. Ara m'ho miro amb neguit perquè hi ha molta gent interessada en silenciar o amagar la feina feta. Però queden gairebé dos mesos per fer arribar el full de ruta. Ara, de fet, comença la cursa. Tot està per fer. Tot és possible. Alguns, des de l'oposició, ja fa setmanes que canten victòria. Uns altres, fins ara al govern, potser tinguin la moral baixa per les enquestes que marquen unes tendències negatives. Caldrà entrar en l'esprint final i veure com s'acaba decantant aquella gran bossa de vots indecisos i aquella altra no pas petita i que més em preocupa que és la dels vots en blanc.
Les llistes de cada candidatura sempre tenen infinitat de lectures. Uns no hi són perquè no han volgut. Uns altres no hi són perquè els han descartat. Uns altres no han passat determinats filtres. No és senzill d'ordenar una llista electoral si es vol tenir en compte els necessaris
equilibris de gènere, d'edat, de territori, de responsabilitat orgànica, de sensibilitats nacionals, de competència sectorial...
Especialment positiu el fet que J. Montilla hagi posat la M. Tura de numero dos. Avui l'he sentida a Catalunya Ràdio i ha projectat clarament el seu perfil catalanista i d'esquerres com la majoria, diria jo de la llista que encapçala José Montilla i que pot recollir l'aval d'aquest ampli sector de l'electorat de centre esquerra que és el que acaba decantant la contesa electoral a Catalunya. Si aquest sector vota, el PSC guanya. Si s'absté o, per les raons que sigui, vota en blanc, serà CiU que s'emportarà el gat a l'aigua.
De passada només i parlant de la llista confesso que m'ha estranyat l'absència de la diputada Lidia Santos, secretària de la Mesa i experta redactora i negociadora de l'Estatut. Penso, personalment, que és una pèrdua per al grup i per a la candidatura socialista.
Dissabte s'aprobava la llista del PSC i al mateix dia Ciutadans pel Canvi feia la seva XI Convenció. No va ser una jornada totalment tranquil·la. Al moment de debatre la renovació de la Junta Rectora i d'escollir la presidència de l'Associació va tenir lloc un debat intern viu i una mica tens però que, en definitiva, no deixava de reflectir aquest esperit propi de CpC d'apostar sempre per la transparència i el debat democràtic. Els estatuts de CpC diuen expressament que l'associació no donarà suport a un soci que es vulgui presentar a una llista electoral més enllà de dos mandats o legislatures i afegeix que els socis es comprometen a no acceptar un tercer mandat en llistes electorals. Atès que es donava el cas d'un soci que havia acceptat d'anar per tercer cop en la llista al Parlament i que al mateix temps optava o es presentava com a candidat a formar part de la nova Junta Rectora, es va posar en consideració de l'assemblea si aquest fet no contradeia la lletra i l'esperit d'uns estatuts que aposten per la limitació de mandats i que amb una hipotètica entrada a la Junta Rectora podria fer encara més visible la contradicció. Es va fer un debat viu però serè i finalment l'afectat, per al bé de l'associació, va reconsiderar la situació i va retirar la seva candidatura a la Junta. El seu gest, no pas fàcil, l'honora. Penso que va ser un exemple de debat polític i de coherència de tots, inclosa la de la persona de molta vàlua personal que lliurament ha optat per retirar-se de la direcció de CpC tot i mantenir la presència com a independent en les llistes del PSC. Llistes mínimament obertes i limitació de mandats amb excepcions tal vegada en les instàncies municipals, penso que són apostes de regeneració de la vida política que tots hauríem de defensar.
Finalment, l'Alvar Roda, regidor de CpC a l'ajuntament de Sant Cugat, va ser elegit president de Ciutadans pel Canvi. Serà una tasca feixuga per a una nova etapa plena d'interrogants, però tots farem pinya per trobar sortides i fer camí al servei d'una política gestionada també per la ciutadania des de les bases de la societat civil.



.

Deixant l'escó, però no el compromís polític

Ahir el Diari de Sant Cugat em publicava aquest article.

....Deixant l'escó, però no el compromís polític

Demà el Consell Nacional del Partit dels Socialistes aprovarà la llista de candidats al Parlament de Catalunya per a les eleccions del 28N. No hi figurarà el meu nom. En la llista del 2006 hi constava amb a número 16. Fa unes setmanes vaig comunicar al president Montilla la meva renúncia a optar a la continuïtat. No han estat aliens, a l’hora de prendre la decisió, dos factors: la consciència de trobar-nos davant d’un moment polític complex que requerirà reformes en profunditat, i el convenciment que per afrontar precisament els nous reptes és del tot necessari de facilitar l’entrada de nova saba i donar pas a una nova generació de polítics que tinguin coratge i capacitat per repensar els mecanismes del nostre sistema democràtic, el paper dels partits i la implicació de la ciutadania en la gestió dels afers públics.
L’experiència d’aquests quatre anys al Parlament ha estat apassionant. He comprovat la grandesa de la política. També les mesquineses dels qui mercadegen amb la política. Sobresurt, tanmateix, el record estimulant de la feina feta: He viscut els debats parlamentaris amb interès. Gairebé sempre amb passió. He recolzat l’ acció del govern, he donat la cara com a portaveu a la Comissió de Cultura. He defensat els interessos del territori, del nostre Vallès. Gairebé un centenar de lleis hem aprovat en aquesta legislatura al servei del desenvolupament del país i d’una millor convivència i una major qualitat de vida de tots els catalans. Hem desplegat i defensat l’Estatut. Hem modernitzat el país, hem blindat la llengua, hem garantit els serveis de salut, d’educació, de mobilitat per a tothom, amb més infraestructures, amb més inversions, amb pactes socials per donar sortida a la crisi. I ho hem fet no només malgrat el contenciós del TC o les resistències de vegades del govern central sinó també malgrat les dificultats pròpies d’un govern de coalició i malgrat la nul·la disponibilitat per part de l’oposició, sobretot de CiU, de fer passar els interessos del país pel damunt dels del partit. Lamentable.
Deixo ara l’escó defensant la dignitat del compromís i la dedicació a l’activitat política però afegint que aquesta dedicació no ha d’esdevenir mai un modus vivendi, que la limitació de mandats s’hauria d’anar introduint en els programes electorals i que la renovació generacional en la classe política ha de deixar de ser un eslògan per convertir-se en la praxis de tots els partits.
El 28N serà una nova prova de foc. El marc de crisi que ens acompanya té aquesta vegada un risc: que els cants de sirena de lideratges populistes basats en somnis d’afirmació exclusivament identitària puguin distorsionar el discurs dels qui, com el PSC, amb l’aval de la feina ben feta, tornarà a oferir-se per desplegar l’Estatut i l’autogovern.
Segur que després de les eleccions, guanyi qui guanyi, s’encetarà una nova etapa política a Catalunya. Els resultats pot ser que generin una sacsejada política i social de grans dimensions. S’obriran probablement nous reptes per repensar de dalt a baix la política catalana, el paper i la representativitat dels partits i la implicació de la ciutadania en el compromís polític.
Jo hi voldré participar.

Josep M Balcells
Encara diputat.

nostàlgia amb correbous

Ahir es va fer el darrer Ple de la legislatura que per a mi era també el darrer ple com a diputat. He renunciat a anar novament a les llistes del PSC. La d'ahir va ser una jornada emotiva personalment. A diferència d'altres Plens vaig voler estar present d'una manera continuada a l'hemicicle com si volgués empapar-me per darrera vegada de la vivència que he acumulat al llarg d'aquests quatre anys de legislatura. La vida parlamentària és complexa, amb moments de treball molt intens i uns altres de més relaxats, però sempre és enormement gratificant: vius el dia a dia de la política des de dins, les relacionss amb la resta de diputats del propi grup i dels altres grups és sempre enriquidora i acaba fins i tot deixant al marge les afinitats o discrepàncies polítiques per esdevenir una relació personal franca i noble. Ahir mirava la presidència de l'hemicicle i recordava amb emoció el dia que vaig ocupar aquella presidència com a diputat de major edat durant la constitució del Parlament el 19 de novembre del 2006. Ahir s'acumulaven records i feina feta, des de la ponència de la llei del Memorial Democràtic fins a la de la llei del cinema. Moments viscuts intensament que ara passen a ser ja records d'una passat de compromís polític de primera línia.
Ahir vam aprovar les quatre darreres lleis. L'última va ser la de l'empara de les festes dels correbous. Hi vaig votar en contra, diferenciant-me de la resta del meu grup parlamentari juntament amb la diputada gironina Núria Carreras. Feia dos mesos que m'havia arrenglerat a favor de la ILP que suprimia les curses de braus a Catalunya. Ahir em va semblar del tot coherent votar en el mateix sentit: en contra del manteniment de les festes dels correbous perquè considero que, malgrat que no acabi amb la mort dels toros, no deixen de tenir un component d'agressió física i psiquica d'uns animals que els humans convertim en divertiment i espectacle. Tot és discutible però estic convençut que en la ciutadania catalana no són pas poques les persones que comparteixen una sensibilitat refractària a tota mena de sofriment gratuit i per divertimento dels animals, i els diputats no deixem de ser delegats de la ciutadania que en nosaltres ha de poder sentir-se representada a l'hora de fixar posicions. Segur que entre l'electorat socialista hi ha gent contrària a convertir en espectacle la juguesca amb animals indefensos i jo ahir em vaig sentir portaveu amb el meu gest, amb el meu vot..
Va ser per a mi la darrera votació que vaig fer lliurement responent exclusivament a la meva manera d'entendre, en la tramitació d'una llei, la sensibilitat que hem de tenir i promoure en el tractament dels animals.
S'ha acabat la tasca parlamentària. Ara vindrà un temps de descompressió però no d'inactivitat política. Participaré en la campanya, explicaré la feina feta des del Parlament i des del govern, que no és pas poca i estaré pendent de la resposta de l'electorat que estic segur que sabrà comprendre el salt que s'ha donat aquests quatre anys en l'autogovern, en la vertebració del país, en la consolidació dels serveis socials i en la voluntat de defensar aquí i a Madrid tot l'Estatut per poder avançar com a nació pròspera, en un clima de convivència interna allunyat de projectes i aventures que portin germens de confrontació i divisó.
Aquesta tarda aniré al Saló de Cent a escoltar el pregó de la Mercè que farà el poeta, l'arquitecte de la paraula poètica, Joan Margarit. Serà una manera d'amorosir el trànsit cap a la condició de ciutadà.

L'hora del relleu

Avui estic una mica trasbalsat. Sentir-te encara diputat i saber que no ho tornaràs a ser provoca anímicament sensacions contraposades. Ahir vaig comunicar al President Montilla la meva decisió de no postular-me per anar a les llistes electorals. No vol pas dir que tingués un lloc garantit però era versemblant de poder aspirar a una segona legislatura. Finalment m’he exclòs d’aquesta cursa i la veritat que sento com una mena de salt a un terreny desconegut i és que la política professional és com una petita droga que enganxa. I temo raonablement que pugui provocar a curt termini una mena de síndrome d’abstinència. Per a mi l’experiència d’aquests quatre anys al Parlament ha estat apassionant. Ha estat de fet com la culminació d’un compromís polític personal que arrencava del final del franquisme, que va continuar amb l’etapa de la transició, que es va traduir després en la passió professional per la informació i debat polític en els mitjans audiovisuals i que, sortosament, ha acabat amb el privilegi de ser elegit democràticament diputat al Parlament i poder veure i viure la política des de dins amb tots els seus clarobscurs. Balanç extremadament positiu.
Quan ara arriba el moment just de passar pàgina faig ja l’esforç de començar a mirar l’escenari polític amb una mica de distància. Jo vaig entrar en política de la mà de Ciutadans pel Canvi, la plataforma engegada per reforçar la candidatura de Pasqual Maragall. Un dels objectius de la nostra plataforma era no només el canvi de color polític a la Presidència de la Generalitat sinó canviar les formes i la manera de fer política, més lligada a la participació ciutadana, menys sectària o partidista, de més proximitat, més transparent. Eren moments d’optimisme i de voluntat renovadora. Confesso que no hem avançat molt en aquest camí. I no ha estat fàcil l'experiència de govern de coalició. En alguna aposta estratègica els interessos de partit han passat pel damunt del interessos del país. No sempre s’ha sabut explicar la feina feta des del govern i no sempre s’ha trobat la complicitat dels mitjans de comunicació per poder-ho fer. Des de l’oposició no s’ha jugat a fer país sinó a burxar en totes les ferides obertes per les circumstàncies derivades, per exemple, d’una difícil tramitació de l’Estatut, d’una crisi que ha repercutit en l’acció de govern o de les dificultats de mantenir cohesionats els tres socis del govern.
Jo he viscut aquests moments. Hi he treballat des del Parlament. Com a portaveu de Cultura del grup Socialistes-Ciutadans pel Canvi. Arribo al final satisfet de l'experiència. Ara decideixo que és hora del relleu. Com a membre de CpC queda clar que amb el meu gest vull enviar un missatge molt simple, que no és altre que el de dir que la dedicació a la política hauria de ser transitòria. Que no és propietat de ningú. Que hi ha compromís personal però que s'exerceix per delegació. Voldria que quedés clar que CpC no som “ciutadans pel càrrec” com alguna vegada s'ha ironitzat, sinó ciutadans per forçar els canvis, uns canvis que en aquest moment estan per fer i que avui centrem d'una manera molt específica en l’aposta per la via federal, la reforma constitucional per a fer-ho viable i el compromís per a tenir la nostra llei electoral catalana. Uns altres ho forçaran. Jo no renuncio al compromís i després del 28N probablement s’obriran noves portes per a repensar de dalt a baix el paper i la representativitat dels partits i la manera de fer política. Jo no deixaré de ser-hi.

Les síndromes i les pulsions en la cruïlla electoral

Convergència i Unió corre el risc de patir la síndrome que acompanya al corredor que lidera totes les etapes de la cursa prèvies a la meta: la de no poder o no saber aguantar finalment el ritme i veure com li toca gairebé els talons el que tenia fins fa ben poc a molta distància.
Convergència i, potser d'una manera més personal, Artur Mas, té o tenen set de poder. Al llarg de tota la cursa han patit una primera síndrome: la síndrome de l'abstinència d'un poder que al llarg de 23 anys havien considerat gairebé com un patrimoni inqüestionable i que van perdre en deixar Pujol el tron `presidencial. El primer govern d'esquerres, amb un Maragall de president, avalat d'entrada per més vots que els de CiU malgrat que no es traduissin amb més escons, va deixar Mas a l'oposició tres anys. Després, i malgrat obtenir CiU més vots i més escons, les matemàtiques parlamentàries ven fer que es reedités la coalició d'esquerres amb Montilla de President. Tinc la impressió que a Montilla CiU l'ha vist sempre com un president que s'ha colat sense els mèrits acreditats que ha de poder exhibir qui ocupa la presidència de Catalunya.
Convergència ha passat set anys a l'oposició, fora de les institucions i del poder polític però el partit d'Artur Mas no ha deixat d'ocupar parcel·les de poder en el camp empresarial, econòmic i sobretot mediàtic que li han permès aguantar la travessa del desert amb unes bones crosses que ara el podrien catapultar un altre cop al poder polític. Tanmateix, com a bons catalanets a la tropa de Mas se'ls ha de recordar lka cita popular: "No diguis blat que no estigui al sac i ben lligat"
Estem en precampanya. En circumstàncies normals aquest temps, com la mateixa campanya, està pensada per clarificar posicions, avaluar la feina feta, proposar iniciatives de govern, marcar un full de ruta en el marc d'un projecte de país... però assistirem a la frase feta, a la píndola mediàtica tan generalista que tothom la pot interpretar com vulgui.
Hi ha dos elements capdals en les campanyes: l'estratègia de cada força política i el rigor o imparcialitat dels mitjans a l'hora de transmetre les idees, els continguts, les propostes de fons que facin els partits. Sovint el debat en els mitjans es fa a partir d'un exabrupte d'un polític que genera una rèplica i es converteix en el nucli de les tertúlies on entre els els participants predominen els que vana amb la lliçó apresa per portar l'aigua al molí de qui els ha sabut mimar.
Una perla d'aquests dies: les paraules de Montilla assenyalant el risc de les "pulsions separadores". La lectura "partidista" qualificant de "partidista" l'expressió del president és una mostra de com el llenguatge de campanya estarà sotmès a tota mena de manipulacions semàntiques de difícil comprensió per part de l'electorat. Podem dir que qui no està d'acord en reduir la pulsió separadora, de dins o de fora de Catalunya, és que està a favor de la pulsió independentista? Ho podrien dir més clar i no quedar-se només en la simple desqualificació no argumentada?.
Ho aniré seguint des del bloc que, vés a saber si d'aquí a unes setmanes, haurà de canviar de títol.

La feina feta i les presses

Final de legislatura. Es hora de fer balanç. Els electors posaran la nota el dia de les eleccions. Es important en aquests moments explicar la feina feta, no tant com a moneda de canvi o de rendibilitat electoral sinó per honestedat política. Penso que la campanya hauria de ser el repàs d'aquesta feina feta i la resposta als nous reptes que el país té plantejats. Des dels mitjans s'ens està intoxicant amb un altre tipus de debat que omple les pàgines de política catalana: el debat sobre sobiranisme, sobre l'aposta independentista promoguda per uns grups que volen fer creure dues coses: que el pas a la independència és cosa de bufar i fer ampolles i que amb una Catalunya independent el conjunt de problemes de la ciutadania es poden resoldre avui per demà. La crisi econòmica, la feina estable, la política fiscal, els serveis socials en salut, en educació, la seguretat ciutadana, l'habitatge, el medi ambient, la dependència, la llengua, la convivència, l'emigració, la seguretat social, la justícia, la demografia, les noves tecnologies, la cultura, la creativitat artística, l'esport... són capítols que han de formar part d'un programa de propostes per part d'aquells que volen obtenir el suport de l'electorat. No podem permetre que el debat electoral se centri en àmbits identitaris. Es cert que hi ha un capítol que totes les forces polítiques estem obligats a plantejar-nos que és redefinir les relacions amb Espanya. Una vella qüestió que no es pot resoldre només amb un blanc o negre sinó que té altres components i matisos. L'alternativa a l'actual situació no és només la ruptura. Pot ser, volem que sigui un canvi de model de relacions interestatals a través de l'aposta federal que permet un creixent autotogovern i una redefinida complicitat amb la resta de comunitats confederades que es podrà revisar i matisar i redefinir de forma periòdica si es vol. Aquest és el marc però cal definir polítiques pròpies en tots els àmbits. Això ja ho han estat fent els govern presidits per Maragall i Montilla. I s'ha fet molt i s'ha fet bé i s'ha fet una altra cosa. S'ha fet un assaig difícil però molt útil de compartir govern amb altres forces d'esquerra. Això és un actiu per als socialistes que hem liderat aquets dos governs de coalició. Ho hem de dir orgullosos i hem d'aprendre de l'experiència.
Ara ve una nova etapa. Repassem la feina feta. Ho miraré d'escriure aquests propers dies. Tenim un capital acumulat que ens dóna peu a esperar que els ciutadans ens tornin aa fer confiança.

la represa

Torno de viatge de vacances. He vist bellesa però també molta pobresa. Des del món de l'abundància, malgrat la crisi, he tocat de prop el món que lluita només per la supervivència. Les divises que arriben dels immigrants permeten mantenir els mínims d'una població condicionada pel clima, condicionada per la manca d'infraestructures, amb una fractura insalvable entre món urbà i món rural. Les inversions són minses perquè no semblen rendibles. Només la UE que hi té un ambaixador català en la capital del país (Josep Coll), aposta per posar les bases que permetin passar de pais subdesenvolupat a país en vies de desenvolupament. Estic parlant de Cabo Verde, antiga colònia portuguesa que vol mirar més cap a Europa que cap al continent africà. No ho té gens fàcil.

Aterro de nou a Barcelona i retrobo el debat polític que hi vaig deixar: Clima preelectoral amb la sensació d'una ciutadania fatigada del debat sobre les relacions Espanya-Catalunya. Lleigeixo dos articles ben contraposats: el de Suso de Toro denunciant l'anticatalanisme imperant a Espanya que justifica o convida al divorci i l'article d'Arturo Pérez Reverte que avala precisament aquest menyspreu per les reivindicacions de més autogovern. I tot això condiciona el debat preelectoral que la dreta mirarà de centrar en els trets identitaris més que no pas en els temes de polítiques socials, de sortida de la crisi, d'infraestructures, de serveis, de convivència... M'agradarà participar en el debat polític de campanya si finalment el PSC em fa confiança a l'hora de compartir llista i programa electoral.

La setmana entrant està programada la trobada de Vilopriu. No sé si Montilla ho aprofitarà per anunciar la data electoral però, si més no, el seu discurs marcarà l'aposta socialista que aquesta vegada serà sens dubte nítidament diferenciat de la resta. Autogovern, Estatut a fons, via federal, progrés, valors cívics, convivència, catalanitat, cultura.

Em sorprèn l'optimisme de CiU. Em preocupa el protagonisme que tindran en el campanya els mitjans propers al nacionalisme més identitari. La divisiò de les propostes independentistes no sé si són degudes als personalismes dels promotors o són maniobres que en la pràctica afavoreixen la indefinició convergent que sempre neda i guarda la roba.

Acabo deixant constància d'un alegria molt compartida: la victòria ahir del Barça davant del Sevilla. Un partit esplèndit. Un nou aval per l'equip del Pep. Ens va fer gaudir d'un vespre culé. que duri!

Les notícies somortes de l'agost

Agost és un mes en el que les notícies no acostumen a tenir el ressò habitual. Els comunicadors ho saben i sovint ho aprofiten per filtrar informacions que no volen que siguin cridaneres. Avui els diaris en posen una de molt grossa que el jutge Solaz, quan torni d'unes "merescudíssimes" vacances, s'encarregarà de treure-li el suc judicial i penal que correspongui. Em refereixo a l'informe de l'Agència Tributària sobre les comissions pagades per Ferrovial al Palau i que després es desviaven cap a CiU. Es va veure clar en la comissió d'investigació del Parlament i que ara l'Agencia confirma amb escreix. CiU ja no pot enredar la troca. Gairbé 6 milions d'Euros han engreixat les arques de CiU per fer oposició al tripartit. Tot apunta de forma molt clara que el partit que aspira a governar la Generalitat no té les mans netes i l'electorat ho ha de saber. Artur Mas haurà de donar explicacions i no tirar pilotes fora ni fer-se el victimista com ha fet fins ara. Confio que el jutge Solaz, després de les vacances s'afanyi a dirimir responsabilitats i posi fil a l'agulla d'un procés que està a cridat a passar a la crònica de la corrupció política, a la catalana, més ben muntada de la història

Una altra notícia a les portes de l'estiu: la renúncia d'Antoni Castells a anar a les llistes del PSC. Gest valent i potser contradictori si no es veu com una aposta per repensar les relacions de Catalunya amb Espanya i del PSC amb el Psoe. No es pot intepretar com un cop de porta sinó com un punt d'inflexió d'unes relacions malmeses per una història de desencontres i que s'han de refer des de posicionaments ben delimitats per cada una de les parts. L'encaix de Catalunya amb Espanya, al que els socialistes no han de renunciar, requeix aliats d'una i altra banda i és evident que l'únic soci potencial per a fornir aquesta aliança és el PSOE, però el PSC no hi pot apareixer com una simple part del tot sinó com un sujecte amb veu pròpia que s'ha de fer sentir en els àmbits de representació democràtica a nivell d'Estat. Castells, des del PSC, ha d'ajudar a trobar la fòrmula.

Una darrera notícia que m'ha preocupat avui: la subvenció de la Generalitat a l'Acció Culutral del País Valencià que dirigeix Eliseu Climent. No puc entrar en desqualificació política perquè desconec els compromisos contrets entre les dues parts, però confesso que d'entrada no em fa bona pinta i que en el futur ens veurem obligats a repensar aquesta mena de subvencions gestionades des de fora de Catalunya però mantingudes pel govern que administra els pressupostos culturals, més aviat migrats, del país.

"Gràcies, sr. Balcells, pel seu vot!"

Ahir, després d'un dia dens al Parlament, tornava a casa cap a les nou del vespre. En baixar del cotxe em vaig creuar amb un matrimoni de mitja edat que passejava el gos i em van cridar per dir-me: "Sr. Balcells, gràcies pel seu vot al Parlament. Li ho volem agrair". Va ser un gest espontani de persones que apenes coneixia i em va cabar de confirmar que el vot per acabar amb les curses de braus a Catalunya reflectia una sensibilitat àmpliament compartida entre la ciutadania. No sé què vota aquest matrimoni que em va saludar però el debat d'ahir traspassa els colors partidistes i penso que és molt transversal. Estic satisfet d'haver representat la sensibilitat dels que considerem que el sofriment dels éssers vius no pot ser mai un espectacle lúdic per als humans.
Avui a primera hora he repassat els diaris, els d'aquí i els de la resta de l'Estat. I lamentablement he tornat a comprovar que la lectura políticament sectària s'ha imposat en la premsa madrilenya. Em dol i sento la impotència de no poder fer la pedagogia de qui vol accelerar el pas cap a una societat lliure d'espectacles sagnants, que és cert que tenen una història, que han estat un referent d'una manera d'entendre "l'art" de la lluita de l'home contra la bèstia però que avui topen contra una nova sensibilitat que ens fa condemnar el sofriment gratuit i programat exclusivament per a gaudi dels humans.
Em deia un fotògraf del Parlament que ha cobert sovint les "corrides" que ha vist com arribaven a la cursa autocars de turistes i que moltes vegades ha pogut captar la sortida de la plaça de turistes que ploraven i marxaven perquè no podien resistir l'espectacle que entenien com una gran crueltat contra els animals.
Siguem valents. Siguem, però, didàtics. No vulguem enfrontar Catalunya amb Espanya. Aquest no és debat. Fem pedagogia i estic segur que la història ens donarà la raó als que hem volgut accelerar el canvi, aturant l'espectacle taurí a Catalunya.