la represa

Torno de viatge de vacances. He vist bellesa però també molta pobresa. Des del món de l'abundància, malgrat la crisi, he tocat de prop el món que lluita només per la supervivència. Les divises que arriben dels immigrants permeten mantenir els mínims d'una població condicionada pel clima, condicionada per la manca d'infraestructures, amb una fractura insalvable entre món urbà i món rural. Les inversions són minses perquè no semblen rendibles. Només la UE que hi té un ambaixador català en la capital del país (Josep Coll), aposta per posar les bases que permetin passar de pais subdesenvolupat a país en vies de desenvolupament. Estic parlant de Cabo Verde, antiga colònia portuguesa que vol mirar més cap a Europa que cap al continent africà. No ho té gens fàcil.

Aterro de nou a Barcelona i retrobo el debat polític que hi vaig deixar: Clima preelectoral amb la sensació d'una ciutadania fatigada del debat sobre les relacions Espanya-Catalunya. Lleigeixo dos articles ben contraposats: el de Suso de Toro denunciant l'anticatalanisme imperant a Espanya que justifica o convida al divorci i l'article d'Arturo Pérez Reverte que avala precisament aquest menyspreu per les reivindicacions de més autogovern. I tot això condiciona el debat preelectoral que la dreta mirarà de centrar en els trets identitaris més que no pas en els temes de polítiques socials, de sortida de la crisi, d'infraestructures, de serveis, de convivència... M'agradarà participar en el debat polític de campanya si finalment el PSC em fa confiança a l'hora de compartir llista i programa electoral.

La setmana entrant està programada la trobada de Vilopriu. No sé si Montilla ho aprofitarà per anunciar la data electoral però, si més no, el seu discurs marcarà l'aposta socialista que aquesta vegada serà sens dubte nítidament diferenciat de la resta. Autogovern, Estatut a fons, via federal, progrés, valors cívics, convivència, catalanitat, cultura.

Em sorprèn l'optimisme de CiU. Em preocupa el protagonisme que tindran en el campanya els mitjans propers al nacionalisme més identitari. La divisiò de les propostes independentistes no sé si són degudes als personalismes dels promotors o són maniobres que en la pràctica afavoreixen la indefinició convergent que sempre neda i guarda la roba.

Acabo deixant constància d'un alegria molt compartida: la victòria ahir del Barça davant del Sevilla. Un partit esplèndit. Un nou aval per l'equip del Pep. Ens va fer gaudir d'un vespre culé. que duri!