dilluns, de novembre 29, 2010

lideratge per regenerar el sistema

No és simple el mapa electoral que han dibuixat les eleccions del 28N. I encara és més difícil interpretar els resultats. Majoritàriament el vot s'ha concentrat en CiU. Si sempre s'ha parlat de vots prestats, aquesta vegada també podem dir que Convergència en té molts, i Artur Mas haurà de saber gestionar aquesta diversitat de suports que ha obtingut per la fuita d'altres formacions polítiques que han pagat car el pas pel govern, els efectes de la crisi o els errors d'enfocament de campanya.
L'altre element preocupant és l'espai consolidat i ampliat que ha obtingut el PPC. Amb discursos equívocs i jugant amb el foc del fenomen immigratori Alícia Sànchez Camacho ha posat les bases que poden permetre una penetració del vot popular de cara les generals del 2012. Posem-nos tot les piles!.

De la campanya m'ha dolgut sobretot una cosa: que no s'hagi insistit prou en la immensa feina feta. Que no s'hagi insistit en el compromís de no permetre fer cap pas enrere. Que s'hagi volgut passar pàgina molt aviat de l'experiència de govern de coalició per anunciar que jo repetiríem l'aposta del mal anomenat "tripartit". Que els trets marcadament catalanistes de l'acció de govern s'hagin esvaït per posar-nos exclusivament en els braços protectors del govern de ZP...

Panorama socialista a Catalunya: daltabaix, derrota inapel·lable, clatellada. Són termes que s'han fet servir en les darreres hores per qualificar els resultats electoral d'ahir dels socialistes de Catalunya. No n'hi ha per menys. Montilla ha reaccionat ràpid: renúncia a l'acta de diputat i renúncia a presentar-se com a candidat a la primera secretaria del partit. Són primeres mesures per donar peu a una anàlisi sense condicionants del que ha passat i del per què.
Ara ve el més difícil: deixar que lliurement flueixi el debat intern que permeti la catarsi. El socialisme català ha de poder decidir què vol ser aquí a Catalunya i quin tipus de relacions orgàniques o no orgàniques vol tenir amb la o les famílies socialistes d'arreu.
El socialisme català no només té un lloc i una veu a fer-se sentir en el mapa polític català sinó que ha de tenir lloc i veu a Madrid. Reivindicar i recuperar aquesta veu del socialisme català és del tot imprescindible per a poder tenir també el reconeixement entre l'electorat i la ciutadania de Catalunya.
El socialisme català ha de poder expressar i defensar el seu projecte d'Estat plurinacional, amb autonomia, amb independència, amb autoritat, aquí i allà. Ha de poder proposar la via federal per encaixar les relacions de Catalunya i Espanya. I a partir d'aquí ha de tenir la capacitat de guanyar-se aliats aquí i allà.
Per tot això fa falta lideratge perquè això ha de desembocar en una mena de regeneració del partit. Lideratge amb discurs, amb relat, amb objectius formulats i argumentats, amb capacitat d'arrossegar els de dins i els de fora. El perill que tenen els vells partits és que esdevinguin partits vells.
El PSC té a curt termini el repte de les municipals. Si no comença el procés de regeneració pot acumular la desfeta que provoquen mecànicament els tsunamis. Algú ha d'aixecar la bandera de la reconducció. El PSC té un gran capital humà però els lideratges no s'improvisen. I no puc deixar d'assenyalar un nom de referència que en aquests moments corre de boca en boca, per liderar aquest procés: Antoni Castells ! S'atrevirà a aixecar aquesta bandera?
Acabo. Avui a casa hi fa fred. Se'ns ha congelat l'alè i haurem d'encendre la calefacció conscients que necessitarem temps fins a notar que hem recuperat la temperatura perduda.