Les síndromes i les pulsions en la cruïlla electoral

Convergència i Unió corre el risc de patir la síndrome que acompanya al corredor que lidera totes les etapes de la cursa prèvies a la meta: la de no poder o no saber aguantar finalment el ritme i veure com li toca gairebé els talons el que tenia fins fa ben poc a molta distància.
Convergència i, potser d'una manera més personal, Artur Mas, té o tenen set de poder. Al llarg de tota la cursa han patit una primera síndrome: la síndrome de l'abstinència d'un poder que al llarg de 23 anys havien considerat gairebé com un patrimoni inqüestionable i que van perdre en deixar Pujol el tron `presidencial. El primer govern d'esquerres, amb un Maragall de president, avalat d'entrada per més vots que els de CiU malgrat que no es traduissin amb més escons, va deixar Mas a l'oposició tres anys. Després, i malgrat obtenir CiU més vots i més escons, les matemàtiques parlamentàries ven fer que es reedités la coalició d'esquerres amb Montilla de President. Tinc la impressió que a Montilla CiU l'ha vist sempre com un president que s'ha colat sense els mèrits acreditats que ha de poder exhibir qui ocupa la presidència de Catalunya.
Convergència ha passat set anys a l'oposició, fora de les institucions i del poder polític però el partit d'Artur Mas no ha deixat d'ocupar parcel·les de poder en el camp empresarial, econòmic i sobretot mediàtic que li han permès aguantar la travessa del desert amb unes bones crosses que ara el podrien catapultar un altre cop al poder polític. Tanmateix, com a bons catalanets a la tropa de Mas se'ls ha de recordar lka cita popular: "No diguis blat que no estigui al sac i ben lligat"
Estem en precampanya. En circumstàncies normals aquest temps, com la mateixa campanya, està pensada per clarificar posicions, avaluar la feina feta, proposar iniciatives de govern, marcar un full de ruta en el marc d'un projecte de país... però assistirem a la frase feta, a la píndola mediàtica tan generalista que tothom la pot interpretar com vulgui.
Hi ha dos elements capdals en les campanyes: l'estratègia de cada força política i el rigor o imparcialitat dels mitjans a l'hora de transmetre les idees, els continguts, les propostes de fons que facin els partits. Sovint el debat en els mitjans es fa a partir d'un exabrupte d'un polític que genera una rèplica i es converteix en el nucli de les tertúlies on entre els els participants predominen els que vana amb la lliçó apresa per portar l'aigua al molí de qui els ha sabut mimar.
Una perla d'aquests dies: les paraules de Montilla assenyalant el risc de les "pulsions separadores". La lectura "partidista" qualificant de "partidista" l'expressió del president és una mostra de com el llenguatge de campanya estarà sotmès a tota mena de manipulacions semàntiques de difícil comprensió per part de l'electorat. Podem dir que qui no està d'acord en reduir la pulsió separadora, de dins o de fora de Catalunya, és que està a favor de la pulsió independentista? Ho podrien dir més clar i no quedar-se només en la simple desqualificació no argumentada?.
Ho aniré seguint des del bloc que, vés a saber si d'aquí a unes setmanes, haurà de canviar de títol.