Obama, un referent!

Com en un altre moment Kennedy va esdevanir un referent de llibertat (Nova frontera) avui és el President Obama el qui encapçala un nou lideratge dels països democràtics. No ho té fàcil al seu pais. Ha perdut fins i tot suport en les enquestes d'opinió, però no renuncia al discurs del canvi.
Ha heretat de Bush una situació de fallida del sistema. Cal ara mesures valentes per refer-lo. He repassat les crònica del discurs sobre l'estat de la nació. En destaco dos punts que m'han semblat especialment transportables a la nostra situació.
1.- Un advertiment als republicans: "Ser el partit del NO, pot resultar políticament rendible a curt termini, però no demostra voluntat de dirigir el país". Que en prenguin nota el PP a nivell d'estat i CiU aquí a Catalunya.

2.- Un consell als partits de govern (Zapatero-Montilla) : "No s'ha de pensar en les properes eleccions sinó en la propera generació" No podem governar només pensant en la rendibilitat electoral immediata. S'ha de governar amb visió de país, amb sentit d'Estat, amb perspectiva de futur.

Dues lliçons que m'han semblat nítides i vàlides per a ser tingudes en compte.

Haití : Pobresa i solidaritat

Una imatge val més que mil paraules, diem els periodistes. En el cas de la tragèdia d'Haití, penso que dir això, és dir poc. Les imatges no són suficients per projectar tot el drama: El drama de les persones i l'abast humà, social, psicològic de la tragèdia és indescriptible. Sentia la crònica d'un enviat especial que deia que el que impacten no són només les imatges de les cases desfetes, dels cossos amuntegats. Allò que més impacta és l'olor o la pudor que sorgeix de cossos en estat de descomposició. Allò que frapa és VEURE la cara de les persones, dels infants, dels ferits. Captar la impotència. Què podem fer? El President Montilla ens ha enviat a cada un dels diputats una carta personal demanant-nos que estimuléssim l'ajut, la solidaritat, les aportacions. Ens deia que ho féssim a través de les ONG catalanes que s'han posat en marxa per ajudar els damnificats d'Haití. Jo acabo de fer la meva aportació econòmica i anoto les adreces i números de comptes corrents de les ONG catalanes que el President ens ha recordat i que s'estan movent expressament i directament per coordinar aportacions de tota mena.
A la pobresa injusta dels haitians s'hi afegeix ara la tragèdia del terratrèmol. Sort que ningú no s'atreveix a al.ludir a cap divinitat per explicar unes causes naturals que cap déu pot gestionar. Suplim nosaltres l'absència de Déu per salvar els castigats primer per la misèria i ara pel terratrèmol.
---

Llistat d'ONG catalanes que han obert comptes per a Haití.

http://www.pangea.org/fcongd/DOCUMENTOS/Llista%20federades%20emerg%C3%A8ncia%20Hait%C3%AD.pdf

Fins l'any que ve...

Avui he tret les figuretes del pessebre i les he desades en una capsa. En deixar-les a un dels prestatges del traster he dit en veu baixa: "fins l'any que ve...".
Hi ha coses que les fem un cop a l'any i ens permeten mesurar el temps amb una perspectiva més llarga que el dia a dia. D'aquí a un any (si som vius) tornarem a treure les figures i mantindrem una tradició que ens recorda la cultura d'on venim: una cultura religiosa, plena de misteris, d'historietes fantàstiques, de referents entranyables... que als més grans ens fan reviure temps d'infància carregats d'emocions.
Avui costa transmetre aquesta mena d'emocions. Podem transmetre el costum de fer el pessebre o de fer cagar el tió, però deixen de tenir aquell misteri que la tradició cristiana havia estat capaç de fer-nos sentir a cada persona i a cada família. Potser amb una mica més d'intensitat als que venim del món rural, sotmès a una moral estricta, a uns hàbits i unes creences i a l'autoritat divina representada pel rector o el mestre del poble. Hom té la impressió d'haver-ho superat feliçment però el cert és que guardem records que no s'esborren.
Hem guardat les figuretes del pessebre. Hi tornarem d'aquí a un any: a finals del 2010. Quantes coses hauran passat! Quantes sorpreses, fets, esdeveniments col.lectius, familiars, personals poden esdevenir al llarg d'aquests propers dotze mesos. Persones estimades que potser ens deixin. Potser nouvinguts a la família. Hi haurà eleccions autonòmiques. Per a mi acabar una legislatura i estar potencialment obert a una altra serà un nou repte. No sé a hores d'ara si em proposaran de continuar com a diputat ni sé si em sentiré amb ànims o amb condicions per fer front al repte d'una nova legislatura. Ara mateix diria que sí, que val la pena continuar. Amb l'experiència actual, amb el panorama més plural i potser més difícil de la propera legislatura potser serà una ocasió per empènyer una reforma en profunditat de les maneres de fer política, potser srà la legislatura de l'aprovaciò de lleis importants: divisió territorial, llei electoral, llei del cinema que ara penso que només encetarem. Potser serem capaços d'introduir canvis estructurals per sortir de la crisi. Potser despareixeran líders polítics històrics i n'apareixeran de nous. Potser serem capaços d'empènyer una proposta de reforma constitucional que ens permeti un marc federal que reforci l'autogovern i garenteixi la solidaritat territorial... Un any nou ple d'expectatives amagades avui en el gest de la retirada de les figuretes del pessebre.
Fins l'any que ve!.

Només dues alternatives?

Avui el diari El País es fa ressò de la proposta de Ciutadans pel Canvi recollida en el que hem anomenat "decàleg federal". Coincideix amb un article al mateix diari de Juan José Lopez Burniol titulat "El problema español". Ni que hagués estat exprés. Lopez Burniol planteja el problema de les relacions Espanya-Catalunya. M'ha agradat quan diu: No és "el problema català" sinó que és "el problema espanyol".
La transisió va ser possible gràcies a un pacte constitucional que intentava superar el repte de l'Espanya centralista i va donar peu a l'Espanya de les Autonomies. Jo afirmo amb tota contundència que aquesta aposta ha estat polítiament positiva i rendible, però la maduració del model autonòmic ha acabat mostrant que el vestit fet a mida ha quedat petit i hi ha el perill que si no torna al sastre acabi estripant-ho tot. És urgent no només refer les mides del vestit sinó buscar un nou model que tingui en compte l'adquació als nous temps derivats precisament de l'experiència històrica viscuda.
El nou model que considerem que pot donar resposta a aquest repte és precisament el model federal. Des de Ciutadans pel Canvi hem perfilat un decàleg que recull els continguts del model : repartiment del poder entre l'Estat federal i les comunitats federades, les competències assumides per prestar eficientment els serveis des del territori, el finançament, la distribució e les seus de l'Estat federal, el Senat plurinacional. Recull també, en el desè punt, la "lliure federació" que inclou la lliure "desfederació" democràticament pactada per totes ls parts concernides.
De moment cal esperar la sentència del TC. Aquesta sentència serà el punt que condicionarà la celeritat del nou procés. Caldrà reaccionar però no només per protestar o qüestionar la sentència sinó per dibuixar les noves fites, el tempus i l'estratègia raonada i raonable per a fer-ho viable.

Desafecció i antisistema

Des de fa una pila d'anys una colla de vells amics celebrem plegats la revetlla de Cap d'any. Cadascú aporta alguna cosa de menjar o de beure o de festa per compartir. Es una colla arrelada en la llar d'infants dels fills respectius que s'ha mantingut fins ara. Els fills ja estan gairebé tots aparellats i algú ja ha esdevingut pare. Compartim plegats una vella masia a les terres d'Osona que serveix de refugi o lloc de trobada de grans i joves en dates senyalades de l'any.
El sopar de Cap d'any, com la majoria d'àpats que compartim al llarg de l'any, va derivar en comentaris sobre l'actualitat política. Eren fresques les jornades de consulta sobre sobiranisme. Era imminent (?) la sentència del TC. El cas Millet i el cas Pretòria eren molt recents... I sobretot la crisi traspuava per tot arreu. En el grup hi ha mestres, hi ha empresaris, hi ha algun jubilat, algun professional lliberal, i jo sóc el polític declarat, referent, per tant, del debat sobre el moment actual de la política, del govern del tripartit i de les alternatives que es poden presentar en les properes eleccions.
Confesso que el debat que es va generar va ser dels més tensos. La incapacitat de confrontar ordenadament els punts de vista va derivar en un enfrontament dialèctic desagradable. Pels més radicals, el govern i de forma més global la classe política, era el blanc de la crítica. Jo em quedava sorprès de veure com els amics, que no són uns "passotes" es convertien en portaveus dels desenganyats de la política i es convertien, gairebé sense massa consciència en "antisistèmics". Descobria de forma virulenta el caldo de cultiu dels que desconfien de la política com a eina per trobar sortida a la crisi, als desequilibris, a la corrupció... Desenganyats, frustrats, consideraven qualsevol mesura contra la crisis o contra la desocupació com una forma més de la corruptela política generalitzada. Increïble. Desconcertant.
Vaig marxar preocupat, conscient del divorci creixent entre ciutadania i polítics. I em preguntava: serem capaços de refer els ponts i les aliances necessàries per donar resposta a les inquietuds i neguits de la gent? A pocs mesos de les eleccions considero que aquesta situació pot donar peu a l'abstenció massiva, al vot en blanc creixent, a noves ofertes electorals populistes que voldran pescar en aquest mar de descontentament general... La democràcia en sortirà enfortida o afeblida? Penso més aviat en la segona hipòtesi. Hi ha el risc de desmuntar el sistema de participació, de delegació, de representativitat que ens va costar tant de construir després de la dictadura...
Els polítics ens hem de calçar. El nostre missatge no pot quedar presoner de les declaracions orgàniques dels dirigents dels partits que només són vistos com una màquina de fabricar poder. És urgent una llei electoral que permeti una representativitat política més transparent més propera al poble, més flexible, més controlada....
Voldria treballar per fer-ho viable.

Fer pinya. Ni frustracions ni divisions

La festa no va ser desbordant però s'ha de reconèixer que el 13D va escriure una pàgina imaginativa en l'estratègia mobilitzadora del sector independentista. Una manera nova d'agitació reivindicativa i pacífica d'aquells que aspiren a viure en una Catalunya deslligada d'Espanya i amb estat propi. Van triar bé el territori, els segments de la població i la litúrgia de les urnes. Van saber atreure l'atenció de correligionaris sobiranistes d'altres territoris que van qualificar d'observadors internacionals. El programa era atractiu. A l'hora canònica d'obertura dels locals de votació van aixecar el teló, van encendre els focus i van escenificar la consulta amb aires festius i alhora contestataris: tots els ingredients per atreure càmeres i micros i plumes per immortalitzar la jornada. Des del primer moment se sabia que el peix estava venut.
L'endemà, però, es notava la ressaca. Es tornava a la crua realitat d'un país que anava a treballar com cada dia. Els de Santa Coloma de Gramenet ho feien amb més alegria perquè estrenàven metro. Els ecologistes miraven cap a Copenhague. Els pacifistes solidaris es preocupaven per l'evolució del cas d'Aminetu Haidar. Els sindicalistes es preocupaven per l'impacte de la seva mobilització en defensa de l'ocupació. Els culés esperaven la competició del Mundial de clubs... "...cada uno con su tema..."
Confesso que jo em vaig despertar preocupat per tres coses:
1.- pel risc de generar noves frustracions entre aquells que, insatisfets amb la situació actual, pensen que amb el vot de diumenge obren camins de canvi més ràpids i viables per a un futur millor. La democràcia està basada en el treball polític dels representants de la ciutadania, triats lliurament en cada convocatòria electoral. Fer creure que hi ha dreceres alternatives és crear les condicions de noves frustracions que la història massa sovint ens diu que poden degenerar en fòrmules gens democràtiques. Costa d'acceptar que la política és l'art del possible. En cada situació és imprescindible recordar que "quan no es pot, no es pot, i a més és impossible..."
2.- Pel risc de divisió entre els set milions i mig de catalans que estimem el país amb la mateixa intensitat que els que van votar diumenge. En el 78% de la població que podent anar a votar no ho va fer, n'hi deuen haver molts que no estaran d'acord amb el sí. Molts segurament estaran d'acord en mantenir lligams amb la resta d'Espanya i potser uns altres que ni tan sols s'ho volen plantejar. Considero que si avui fa falta alguna cosa és precisament accentuar tot allò que ens fa sentir un sol poble i fer pinya. No és positiu accentuar espais de divisió. És l'hora de la unitat a l'entorn de l'Estatut. La seva defensa, avui per avui, ha de continuar sent l'objectiu més unitari per a la defensa de Catalunya i del nostre autogovern.
3.- Pel paper dels nostres mitjans públics que, humilment i al meu modest capteniment, no es van limitar a informar del fet i dels resultats sinó que van optar o van acabar sent-ne dinamitzadors, abans, durant i després de la diada de la consulta. Equiparar la jornada a una contesa electoral pel que fa al desplegament, a la informació puntual, al degoteig de les dades de participació, a la quasi exclusivitat de testimonis dels promotors de la consulta i de la resposta afirmativa, els van convertir en aliats declarats. En contrast, era inevitable recordar les reticències dels professionals als espais de propaganda gratuita en les campanyes electorals amb les notes de desacord que aquesta vegada no van ni tan sols plantejar, fent en canvi, un seguiment generós, intensiu i apenes contrastat de l'esdeveniment.

Ruptura o pacte. Seny o rauxa.

Aquest és el meu article publicat a El Punt el dimarts dia 8 de desmebre.

Ruptura definitiva del pacte constitucional. Aquesta és, en última instància, l’aposta o l’alternativa proposada pels promotors de la consulta independentista del 13-D.
Defensa de l’Estatut, la seva constitucionalitat i la vigència del marc que estatutàriament regula les relacions de Catalunya amb Espanya. Aquesta és l’aposta que fa unes tres setmanes expressava l’editorial “La dignitat de Catalunya” de 12 diaris catalans.
Vet aquí el dilema: seny o rauxa. Dues maneres de definir-se davant l’etern binomi Catalunya-Espanya, que apareix amb cruesa davant l’opinió pública a les vigílies de la sentència del Tribunal Constitucional.
L’opció rupturista ha triat el dia 13-D per fer visible a 161 municipis una mobilització degudament estimulada pel context polític actual i pel ressò mediàtic per tal d’aconseguir que independentistes convençuts, independentistes emocionals i independentistes conjunturals sumin unes paperetes que justifiquin als promotors que és hora de cremar les naus i dir: “Adéu Espanya”. És la rauxa per autonomàsia.
L’opció pel pacte constitucional ha vingut expressada en l’editorial conjunta de 12 diaris catalans el dia 26 en la que es defensa el respecte als pactes que van inspirar primer la Constitució espanyola i després l’Estatut de Catalunya. Amb fermesa i amb contundència l’editorial recollia el que jo m’atreveixo a qualificar de ‘mínim comú denominador’ dels partits democràtics catalans. S’hi han sumat després una amplíssima gama d’institucions cíviques, empresarials, sindicats, col.legis professionals i una llarga llista d’organitzacions, incloses les dues agrupacions de municipis de Catalunya. Missatge assenyat i clar: Defensa de l’Estatut, defensa de l’autogovern, defensa irrenunciable de la consciència nacional, la llengua i els símbols en el marc d’un projecte que no pot estar encotillat per la lletra de la Constitució sinó inspirat pel pacte que la va fer possible. Amb paraules del president Montilla: “Allò que va ser escrit, acordat i votat per unir no pot servir ara per dividir”.
Entenc i comparteixo el neguit dels que consideren que no hem reeixit a trobar l’encaix satisfactori del binomi Catalunya-Espanya, pero no deixo d’estar també convençut que la dinàmica democràtica en el marc de l’Europa comunitària no és rupturista. I no seré jo qui faci la defensa aferrissada de la unitat sagrada d’Espanya però sí que considero vital i imprescindible salvaguardar, avui més que mai, la unitat interna de Catalunya a l’hora de construir el present i poder projectar col·lectivament el futur. La Catalunya d’avui no té res a veure amb la de 1714 ni amb la del 1936. La Catalunya del 2009 és la dels set milions i mig de catalans, nascuts aquí o vinguts de fora amb arrels culturals diverses i amb identitats múltiples. Tots catalans. Tots amb el mateix dret a decidir el present i el futur col·lectiu. La consulta del dia 13, pel fet de ser maniquea, introdueix obertament o sutilment factors de divisió que poden provocar trencadisses en la convivència i en el sempre difícil procés de construcció d’una consciència nacional compartida per tots els ciutadans que viuen i treballen a Catalunya.
Davant d’aquesta situació complexa hi ha partits democràtics que per interessos electorals, juguen amb l’ambigüitat que és una manera de dir que juguen amb foc. Penso directament amb Convergència Democràtica, que en diu una de freda i una de calenta. Felip Puig fa campanya pel sí. Artur Mas afirma que si es fes un referèndum amb totes les garanties Catalunya optaria per ser espanyola i per això, és millor no fer-lo. Lluís Recoder diu que la consulta del 13-D és un gest estèril que no porta enlloc i que el que caldria fer són gestos que ens permetin realment avançar. En què quedem? No es pot tocar campanes i anar a processó.
Ara toca la defensa de l’Estatut. El seu desenvolupament ens ha de portar encara més autogovern i ens ha de posar a les portes d’un model federal d’Espanya en el marc de l’Europa federal que s’està construint. Els que vulguin apostar per una altra alternativa, més ràpida o més rupturista, que ho expliquin primer, que ho incorporin després a un programa electoral i que acceptin finalment el veredicte de les urnes. En democràcia, les eleccions, són l’única font que dóna validesa i viabilitat a un projecte polític de país.

Jordi Solé Tura, un referent

Necessitava escriure unes ratlles que potser no seran llegides per ningú però que per a mí són com un deute d'agraïment a Jordi Solé Tura, un amic i un referent d'una llarga etapa política. Referent sobretot de compromís polític amb la democràcia, amb la lliberta. D'un nivell intel:lectual extraordinari vaiv tenirlo moltes vegades a les tertúlies televisives en la meva etapa de moderador de debats. Però voldria remarcar la seva hukmanitat. No va deixar mai aquella petja que deixa el fet de ser "de poble". Ser de Mollet, menestral, arrelat a la terra i alhora home d'utopies. Utopies revolucionàries que en el seu moment es van convertir o traduir en utopies democràtiques. El pas per la militància marxista no el van incapacitar per la lluita humanistica. Un polític honest. Un intel.lectual rigorós. El Jordi no va perdre mai el seu esperit crític i autocrític: quan estava al PSUC, després a Bandera, després de nou al PSUC i finalment al PSC. No va idolatrar les sigles. Era un home que lluitava per les idees i per la viabilitat dels projectes polítics en cada tombant de la història del país i de la seva història personal. Recordo el seu llibre sobre el revisionisme dels carrillistes, escrit des de Badera, escrit des de l'esquerra del PSUC però que després va aparcar per sumar forces per fer viable la reforma democràtica després de veure que no era possible la ruptura. Sole Tura, pare de la Constitució, defensar de l'Estatut. No sé si li va venir gran el ministeri però va ser la imatge d'un català progresista titular de la cartera que havia de gestionar la política de les cultures plurals de l'Espanya democràtica.
Jordi Solé Tura. Amb ell vaig compartir converses, visions crítiques dels partits. Home lliure, bon amic dels amics. Necesitava donar-li una gran abraçada!.

Actualitat preocupant

Ahir vaig voler anar a la Plaça de Sant Jaume on hi havia convocada la concentració contra la corrupció. Poca gent. Moltes pancartes. Se'm va apropar un periodista per agrair la meva presència. Li vaig dir que CpC s'havia adherit al manifest. Em sabia greu aquesta mena de dialèctica de ciutadania contra partits polítics. Li deia al col·lega periodista: Hi ha ciutadans honestos i ciutadans corruptes i corruptors, així com hi ha polítics honestos i polítics corruptibles. La resposta no és posar murs entre ciutadans i polítics sinó fer un front comú de ciutadania i partits polítics per lluitar contra la corrupció privada i pública. No podem deixar per als antisistema la denúncia i la lluita contra la corrupció. Aquí hi som tots i els que hem estat elegits democràticament pels ciutadans que creuen en el sistema democràtic, hem d'encapçalar el moviment de regeneració i d'exigència ètica en tots els àmbits de la vida social.

Avui llegeixo la portada del diari El País que avança la previsible sentència del Constitucional sobre l'Estatut. El terrabastall que pot suposar una sentència desqualificadora de 40 articles de l'Estatut aprovat pel Parlament, pel Congrés i refrendat pel poble és inimaginable. La desafecció de la ciutadania, el divorci amb el model d'una Espanya centralista i uniformitzadora pot ser irreparable. Estic preparant un article sobre les consultes del 13D. No puc deixar de pensar que si la sentència del TC és negativa per a l'Estatut els partidaris de la ruptura, del sobviranisme i de la independència se sentiran reforçats. La temptació del crit maragallià "adéu Espanya" es farà més fort i més compartit. No pot ser que un Tribunal Constitucional integrat per magistrats que hi han accedit per la via del pacte político-partidista decideixin amb raons polítiques i no pas jurídiques, com hem d'interpretar el text constitucional i s'atreveixin a qüestionar l'aval del Parlament, del Congrés i del referèndum popular. Si el TC qüestiona aquestes instàncies democràtiques, aquestes instància potser també poden qüestionar l'autoritat del Constitucional. Ho haurem de dir alt i fort l'endemà de la sentència. Resposta política contundent amb el govern i els partits polítics catalans fent pinya.

Algú tensa la corda de l'antisistema

Reconec que hi ha fets que abonen la desafecció els ciutadans amb els polítics. Em dol que això es tradueixi també en una desafecció de "la política". Perquè crec que només la política pot donar resposta als reptes que en cada moment planteja el sistema democràtic. Ètica, bona gestió, transparència, servei a la ciutadania .. són els valors de l'esquerra a l'hora d'exercir responsabilitats públiques.

ahir vaig sopar amb bons amics de Sant Cugat. Molta estona la conversa va girar al voltnt dels casos de presumpta corrupció. L'opinió més generalitatzada és que la corrupció està molt estesa entre els càrrecs públics de l'administració. Jo, en canvi, tinc la certesa que entre la nostra gent la corrupció es dóna en casos aïllats i que predomina la dedicació vocacional i professional dels càrrecs electes.

Tinc ben clar que la democràcia és un sistema imperfecte. Tinc ben clar que la democràcia no podrà garantir mai l'absència de corruptes, però sí que ha de garaqntir sempre que els corruptes puguin ser detectats, jutjats i condemnats. Aquesta és la grandesa de la democràcia.

No és bo que davant de casos o d'incidics de corrupció la reacció sigui escampar la sospita, engegar el ventilador amb l'eslogan del "...i tu més!" De la responsabilitat dels polítics dependrà que aquesta acusació "urbi et orbi" no acabi minant de forma perillosa la confiança que els electors han de tenir amb els seus representants. M'ha agradat aquest cap de setmana llegir el diari de Duran i Lleida quan es queixa dels que amb l'excusa d'uns fets que poden ser delictius... s'aprofiti l'ocasió per "destruir" l'adverssari. La democràcia necessita dels partits. Necessita que cada partir pugui exposar i defensar el seu model, la seva recepta davant una crisi o uns reptes conjunturals, siguin econòmics, siguin derivats de corrupteles... Duran Lleida diu jo defensaré la "meva veritat", que fa sinònim de la meva convicció, però necessito el complement de les veritats o conviccions de la resta de partits. Necessito aquest complement no l'absència o destrucció de l'adversari polític... Em sembla bé aquest punt de vista.

Crec en la necessitat i en la viabilitat d'una regeneració política, des de la democràcia. Ho intentem des de ciutadans pel Canvi. S'hi ha compromès el partit dels socialistes de Catalunya. És l'hora de la veritat. Vull pensar que sabrem transmetre el misatge a la ciutadania i recuperarem la confiança dels electors.

Gràcies, Manel Fuentes!

És el text de la meva col.laboració al diari digital eldebat.cat que van penjar ahir.
------

Potser és atrevit per part meva encapçalar amb un nom propi aquesta columna. Fins i tot algú pot pensar que per la meva condició de diputat és políticament incorrecte. I, tanmateix, també com a periodista, i fent ús de la sempre reivindicada llibertat d’expressió, vull deixar constància del reconeixement professional de Manel Fuentes al capdavant del programa ‘El matí de Catalunya Ràdio’.
Era un repte agafar el programa estrella de Catalunya Ràdio en un moment d’un alta competència radiofònica i després d’un any de persistents desercions en l’audiència de la Ràdio Nacional de Catalunya.Fa només dos mesos que dirigeix el programa i tot indica no només que ha recuperat oients sinó que s’està convertint de nou en el referent de la informació radiofònica matinal a Catalunya.
Manel Fuentes, que ha excel•lit en altres gèneres en el món audiovisual i que havia guanyat un merescut prestigi en el de la sàtira i l’humor, està demostrant avui que domina bé el terreny, sovint minat, de la informació rabiosa del dia a dia. De fet, ‘El Matí de Catalunya Ràdio’ no deixa de ser un “multiprograma”, amb espais per a la informació, per a l’entrevista, per al debat, per a l’humor, per a la participació, per al concurs... Fuentes juga bé en cada parcel•la però és especialment rigorós i hàbil en l’entrevista. No deixa que l’entrevistat s’esmunyi, formula bé la pregunta, replica, contrasta, insisteix fins a obtenir respostes no susceptibles d’ambigüitat. I, com correspon a un programa de dens contingut informatiu, no té cap complex Manel Fuentes a dibuixar una línia editorial de fons que expressa i defensa en cada obertura de programa. Una línia marcada pel rigor, per l’exigència ètica i per una visió progressista dels esdeveniments. Una línia d’anàlisi contrastada amb el debat plural i feta sempre des de l’òptica catalana. Enhorabona per a Catalunya Ràdio i per als oients que ens podem despertar cada dia amb l’oferta Fuentes.
Després d’aquest desfogament elogiós amb un professional, no puc deixar d’expressar preocupació pel conjunt del col·lectiu de col·legues periodistes que viuen una situació laboral d’extrema precarietat. Una precarietat que pot condicionar sens dubte el seu mateix treball professional. La crisi castiga tots els sectors però el dels mitjans de comunicació, menys visible, és preocupant per l’impacte o les conseqüències que té aquesta situació en els treballadors i en el seu producte informatiu o periodístic. Més enllà de les “patums” mediàtiques, admirades, ben pagades i potser temudes per ‘l’establishment’, hi ha un exèrcit de professionals que, amb contractes precaris i amb sous mileuristes, fan la feina sovint amb autonomia condicionada. Els ciutadans hem de ser conscients que la “seva precarietat és la nostra desinformació” com deia la pancarta de la manifestació a la Plaça de Sant Jaume.

Contra la corrupció i en defensa de la política

A falta de temps o de voluntat d'escriure unes notes cada dia, em limito avui a penjar l'article que em publica avui el diari El Punt. em comprometo a escriure més sovint al blog.
En defensa de la política
--
En defensa de la política

Plou sobre mullat. L’impacte del cas Pretòria ha tornat a colpejar la ciutadania quan encara no ens havíem refet del malson del cas Millet. La primera conseqüència, més enllà de l’alarma social generada, és una percepció de trencadissa de la confiança entre els ciutadans i les institucions. Entre els ciutadans i els seus representants polítics. Queda sota sospita la feina i la funció d’aquells que tenim el deure de representar, gestionar i vetllar pels interessos de la col.lectivitat. I això és greu. No podem minimitzar aquest impacte ni el recel indiscriminat que generen aquests fets.
Es cert que podem i hem de proclamar la presumpció d’innocència de tots els encausats o detinguts, i que més enllà dels casos descoberts o sospitosos de corrupció, hem de proclamar que no es pot estendre aquesta presumpta culpabilitat a tots els prohoms del país o a tots els polítics. Però això no treu el risc que aquesta situació aboni la maleïda tesi dels que prediquen, des de la demagògia o des la poca convicció democràtica, que la culpa no és dels corruptes sinó del sistema.
Es per això que, des de la plena confiança en la justícia per un cantó i en el sistema democràtic general per un altre, hem de convenir que cada cas de corrupció ha de ser una nova oportunitat per fer net i sobretot per ampliar tots els mecanismes que puguin impedir les pràctiques corruptes.
El missatge és: Tolerància zero, però des de tots els àmbits:
1.-Tolerància cívica i social zero. No només a l’hora de condemnar la corrupció pública o institucional sinó a l’hora de reconèixer i denunciar les mini-pràctiques corruptes que impregnen massa sovint actuacions privades, comercials o professionals que tots comentem, avalem o justifiquem en privat i que generalment no rebutgem amb contundència. Penso, per exemple, en cobraments o pagaments en diner negre, transaccions sense IVA, reformes domèstiques sense permisos... A Espanya es calcula que el frau fiscal arriba ara mateix als 75.000 milions d’€. Poca broma. Aquí em temo que podríem dir que qui estigui net de culpa que tiri la primera pedra.
2.-Tolerància partidista zero. La vinculació orgànica a partits de imputats o condemnats per corrupció obliga a les formacions polítiques a aplicar amb rigor els seus codis ètics interns a partir d’una exigent vigilància interna, una transparència dels seus comptes i de les seves fonts de finançament i un control de l’actuació dels seus càrrecs electes o de confiança en l’exercici de la seva funció institucional. Els partits han de tenir mecanismes per fer teràpia de prevenció. És una demanda d’ètica política que la ciutadania voldria veure traduïda en llei. Considero que una nova llei de finançament dels partits que imposés la transparència i una llei electoral que contemplés, per exemple, una determinada limitació de mandats i la viabilitat d’una llistes desblo quejades, podrien reforçar la credibilitat del compromís dels polítics al servei del país i la ciutadania.
3.- Tolerància institucional zero. Govern, ajuntaments, institucions públiques han de ser transparents. Informació, participació, comptes clars, exposició i debat públic i alhora exercici del poder de decisió i d’execució sense deixar que les pressions i els interessos privats condicionin els projectes. El creixement d’un municipi o el model urbanístic no el poden dictar els constructors o les immobiliàries. Resistir les pressions externes entra en el sou de l’alcalde, del regidor o del conseller o del diputat. I quan la pressió es fa insistent i reiterativa, cal saber formular la denúncia pública i/o presentar la dimissió.

És hora de la política. No és hora de condemnar els polítics al flagell de l’opinió pública. És la política la que ha de trobar la resposta democràtica als reptes d’una corrupció massa present en el món privat i de vegades massa escandalosa en l’àmbit públic. I per això cal un lideratge no pas de nouvinguts en el món polític sinó per part d’aquells que avui tenen la responsabilitat de governar i donar respostes. Jo apel·lo al president Montilla a encapçalar aquest lideratge de regeneració, buscant la complicitat de totes les forces polítiques, també dels altres poders fàctics i sobretot de la ciutadania. Entre els poders fàctics jo faig una crida als mitjans de comunicació: informació i denúncia dels corruptes i del corruptors, en els àmbits públics i privats, però també projecció de la praxis ètica dels polítics i les institucions quan reforcen els mecanismes que impedeixen impunitats i corrupteles.

De la senyera a la cartera

Irònicament la setmana passada, en la seva columna d’El Periódico, Josep M Fonolleras suggeria de canviar l’himne de l’Orfeó, de Joan Maragall, substituint la senyera per la cartera: "Per damunt dels nostres cants, aixequem una 'cartera' que ens farà més triunfants" . Els prohoms del país estan passant de puntetes davant un dels escàndols de més càrrega social que hàgim pogut tenir: un dels referents històrics de la Catalunya triomfant s’ha embutxacat amb l’aval de la senyera! els diners d’una de les institucions més emblemàtiques, més estimades i més subvencionades del país. Reconeguda la corrupció pel propi subjecte, no pas per un sobtat penediment sinó acorralat per una inspecció que obria les portes a l’acció de la justícia, sembla com si tinguéssim por de dir les coses pel seu nom i en no poques àgores mediàtiques es valora més la carta de reconeixement del desfalc, amb penediment degudament declarat, que el delicte que l’ha provocada.
Tanmateix, aquests dies són molts els que es troben més còmodes remenant amb passió el menú de les iniciatives de consultes populars per a la independència de Catalunya. Apassiona més aquests debats nacionals que la salut, el tremp i l’exemplaritat de les nostres institucions. Fem-nos-ho mirar.
De fet, és fàcilment comprovable el desequilibri que hi ha en els mitjans a l’hora de focalitzar els grans temes d’actualitat i posar-los en les taules del debat. Són pocs, per exemple, els que darrerament opten pel debat sobre mesures per sortir de la crisi, o per la reforma de la llei d’immigració, o la nova llei sobre l’avortament, o l’augment desbocat de l’atur, l’aplicació de la llei d’educació, l’adaptació dels màsters universitaris al Pla de Bolonya, la fusió de les caixes, els reptes de l’Europa que haurà d’adaptar-se al Tractat de Lisboa... Quina pedagogia es fa des dels mitjans d’aquesta realitat que afecta molt més la vida quotidiana de molts i que condicionen la vida col·lectiva del demà..
Catalunya l’estem fent petita entre tots malgrat que proclamem als quatre vents els desitjos de grandesa per a un futur imaginari d’independència. I no nego la legitimitat de fer consultes ciutadanes. Ni nego la legitimitat de voler i aspirar pacíficament a la independència, però afegiria: potser ara no toca!. Llegia aquests dies a un columnista que amb aquestes iniciatives l’independentisme ha sortit de l’armari. Potser és cert però jo afegeixo que l’exercici de consultes s’hauria de dur a terme no pas com una simple estratègia d’agitació ideològica sinó amb voluntat de poder legitimar resultats la qual cosa obliga a tenir en compte el marc estatutari i la regulació o pacte de les regles que hauran de ser utilitzades per a tot el procés de la consulta: des de la formulació, fins a l’avaluació i interpretació dels resultats passant pels mecanismes d’explicació de les alternatives de resposta a la consulta.
No som pocs els que estaríem interessats a fer un altre tipus de pregunta que formulava l’editorial del darrer butlletí de Ciutadans pel Canvi i que seria si estem disposats a canviar la Constitució per encabir Catalunya en el marc federal que doni resposta al model d’autogovern que una majoria significativa de la població catalana pugui reclamar com a exigència a Espanya.
Mentrestant, i sense renunciar a fer aquest procés, no oblidem les urgències derivades de la situació de crisi que afecta, ara i aquí, a milions de ciutadans.

Discrecionalitat o manipulació del focus mediàtic?

Recordo bé que quan donava classes de periodisme a Blanquerna un dels debats més vius amb els alumnes era preguntar o saber si hi havia criteris objectius per decidir la importància de les notícies d'actualitat a l'hora de confiigurar una portada de diari o d'obrir un informatiu rediofònic o de televisió. El mateix debat, no tant teòric sinó més pràctic, l'havia viscut també quan tenia responsabilitats d'editor en els espais informatius de televisió o de ràdio amb els consells de redacció corresponents.
De fet, si repassem les portades i/o les editorials dels diaris ens adonem que hi ha dies que coincideixen la majoria de mitjans, però n'hi ha d'altres que no. Descobrirem també fins a quin punt la línia editorial del diari condiciona sovint el que es destaqui més una notícia que una altra. Podríem dir que el mitjà es retrata al llarg de les seves portades i que, en la seqüència dels dies marquen un determinat accent o tendència ideològica en la selecció o en el relleu que es dóna a una determinada informació. Vull dir que no és casual ni irrellevant perquè genera, d'una manera subtil, un determinat estat d'opinió i sovint incideix també en els temes de debat de terminades tertúlies audiovisuals.
Avui, divendres 18 de setembre, em fixava en un cas concret. Em fixava en l'estructuració informativa que ens ha facilitat el Centre de Documentació Política, una Fundació que elabora el resum diari de l'actualitat per a les Institucionas Polítiques de casa nostra. Quina era "LA NOTÍCIA DEL DIA"? No era pas les noves informacions sobre les irregularitats en l'afer Palau de la Música, reconegudes per part de Fèlix Millet i posades en portada i en l'editorial d'almenys tres diaris, sinó que remarca un dia més el tema de les consultes sobre la independència... Aquesta era "la" notícia del dia?. De fet, si repassem els diaris, veurem que a part del cas Millet, hi ha altres notícies molt destacades avui pels mitjans: la reforma de la llei de l'avortament, la TDT de pagament, les mesures contra la crisis...
M'he preguntat aquests dies que hem estat donant voltes a la consulta d'Arenys i a les que puguin venir, si realment la preocupació ciutadana gira sobre aquest contenciós o estem fent una estafa a la ciutadania desviant l'atenció i passant de puntetes de fets o situacions que retraten un moment especialment greu de la vida col.lectiva.

Reacions i reconsideracions

El meu blog s'ha traduit avui en un article a El Punt. Haig de dir que van ser moltes les entrades al blog i m'imagino que seran encara molts més els lectors del diari. Un article o unes reflexions que no deixen indiferent a les persones. He rebut correus, comentaris i reflexions de tota mena. Pretenia precisament això. Que col.lectivament ens puguem preguntar sobre com protegir uns valors que sovint es qüestionen però que són bàsics per mantenir una coherència en la manera com hem volgut organitzar-nos col.lectivament. Es un terreny en el que no n'hi ha prou de suggerir-ho personalment. Considero que fins i tot el CAC hauria de dir-hi la seva.
Dit això, vull afegir que els meus comentaris, el meu article, o el meu suggeriment no forma part de cap encàrrec. Escric o dic en veu alta el que considero pertinent, a títol exclusivament personal i sense pretendre implicar-hi ni el grup parlamentari ni el PSC. És aquella llibertat d'expressió que vull per a tothom i que vull també per a mi però sempre dins del marc de convivència i de respecte que ha d'estar al servei del reforçament del sistema democràtic. Alguna de les reaccions o dels comentaris que m'han arribat, curiosament sota signatura anònima, no ho respecten aquest marc convivencial. Això em dol. No pas la discrepància.
I paral·lelament aquests dies rebo també correus i algun power point, carregats de mentides i de falsedats contra Catalunya i els catalans. Em preocupa perquè veig que en massa fronts s'està jugant en foc i en lloc de la convivència s'atia la confrontació. Qui ho pot parar? Hi ha una primera resposta política que seria: un bon govern i una bona oposició. Però una segona resposta és mediàtica. Els mitjans, que en l'etapa de la transició van tenir un paper cabdal per fer, de manera constant, una mena de pedagogia de la democràcia, avui hauiren també d'assumir un paper de regenaració democràtica més que no pas encendre metxes de descrèdit i de pura confrontació.
Reconec que, globalment, els nostres mitjans públics ho estan fent. El que passa és que està comprovat que la cridòria ven i suma audiències i el risc és que, algunes vegades, prevalgui aquest factor per damunt de la tasca diària de la professionalitat, el rigor i la creativitat.

TV-3 . Són suficients les disculpes?

Jo vaig ser un dels astorats en veure dijous passat que just després d’acabar el discurs institucional del President amb motiu de la Diada, en Sergi Mas sortia en pantalla en un marc expressament copiat al del President parodiant el discurs amb el to desqualificador i burlesc de l’al·locució de Montilla. Senzillament frívol. Senzillament injustificable. Injustificable perquè no pot ser considerat només com un error humà, o com un simple lapsus. Estava enregistrat. Ho sabia el director de Polònia. Estava detalladament previst l’encadenat en la graella de programació que algú m’imagino que deu revisar. Ho sabia, per tant, el realitzador... i s’emet enganxat al discurs oficial deixant que la paròdia desdibuixi maldestrament la figura del President Montilla
Sigui qui sigui el President, sobretot quan s’adreça al país és el President de tots. Les seves paraules recollien el missatge institucional en el dia de la Festa Nacional. Algú s’imagina de la televisió pública de cap dels Estats sobirans del nostre entorn democràtic una tractament similar al President del País?
Considero que es va traspassar una ratlla professionalment injustificable. La direcció de TV3 va demanar l’endemà disculpes per l’incident, però no són suficients les disculpes. No n’hi ha prou en reconèixer que no va ser correcte el tractament de la seqüència. La direcció de TV·3 ha promès d’esbrinar l’incident. Probablement en la comissió de control del Parlament es donarà o es demanarà una explicació. Però considero que, mediàticament, més enllà del fet concret de qui guanya la partida entre els dos “personatges Montilla”, si l’autèntic o l’imitador burleta, la nostra televisió pública ha d’obrir un debat seriós sobre criteris o llibre d’estil que s’imposa en la cadena en el tractament de la primera autoritat del país. En cap país del món una televisió pública s’atreveix a tractar el President com setmanalment ho fa Polònia. Sense anar més lluny ningú s’imagina que això hagués estat possible en l’etapa de Jordi Pujol. La conclusió no ha de ser que avui TV-3 és més independent o que els socialistes són més tolerants o més “masoques”. .
No seré jo qui negui que els polítics, inclòs el president, no puguin passar puntualment pel sedàs mordaç, irònic i crític els humoristes, però és que en el cas de Polònia s’ha arribat a fixar un perfil o una caricatura fixa, no només del President sinó dels altres líders polítics que acaben consolidant un perfil que desbanca el real. Una imatge que a la llarga, en l’imaginari col·lectiu dels telespectadors, acaba calant com a retrat robot del personatge real i no simplement del bufó que l’imita. Esdevé “foto fixa” i inamovible que cada setmana martelleja en la mateixa direcció. I això no desqualifica pas els actors de Polònia: són uns esplèndids professionals de la imitació, de la sàtira i de l’humor però allò que va començar com la tira còmica i simpàtica de l’humor transgressor pot deixar de ser un simple gag carregat d’ironia per esdevenir un referent no exempt de càrrega política. I no em refereixo només al cas del President Montilla sinó que el faig extensiu a la resta de líders polítics, quan l’estereotip sistemàtic i no el simple gag puntual els acaba convertint en un perfil més vàlid que l’original per als telespectadors
Ens queixem sovint de la desafecció política dels ciutadans i de la seva poca confiança en els polítics. Segur que l’actuació o el comportament d’alguns dels polítics poden donar peu o poder explicar aquesta mena de desafecció. Però si creiem que el sistema democràtic és el menys dolent dels sistemes que tenim per governar el país ens haurem de preguntar com l’hem de prestigiar entre tots. I els mitjans de comunicació hi tenen un paper cabdal. El President Obama ho deia fa pocs dies referint-se al periodisme dels EUA. Després de lamentar la tendència creixent del periodisme grog, el president apel·lava a una aposta pel periodisme honest, objectiu i meticulós assegurant que d’això en depèn la democràcia.
Fem-nos-ho mirar. I sense posar murs a la llibertat no renunciem a consolidar el sistema democràtic i aquells referents que fan possible precisament l’exercici pacífic de totes les llibertats.

Arenys: Problema Nacional no. 1 !

Avui el recull de premsa que ens arriba cada dia als diputats i que elabora el Centre de Documentació Política sota la direcció de Miquel Sellarès, remarcava com "la notícia del dia" el cas de la consulta d'Arenys. Podem dir que el Centre de Documentació consagra cada dia allò que considera que és més imporant i ho posa com a notícia del dia, com a notícia destacada i aplega tota mena d'articles que hi fan referència. Això fa que els programes de ràdio, les tertúlies i les declaracions que es reclamen al llarg del dia dels polítics siguin també arrossegades per aquesta selecció informativa. Es una dada que un altre dia m'agradaria comentar per destacar que la tria de les informacions de qualsevol mitjà no és neutra. Ho deixo només apuntat.
Per alguns, doncs, sembla que la consulta d'Arenys és la notícia més important del país i és la que que genera rius de tinta als diaris i anàlisis patriòtics a les tertúlies dels audiovisuals! Els aturats, la crisi de les empreses, les alternatives per sortir de la recessió, les propostes de canvi de model productiu, el pes i la responsabilitat del poder financer en aquest context de crisi congelada, el rol dels sindicats, la passivitat de la gent jove, la tendència mantinguda dels partits polítics no pas a aportar alternatives sinó a aprofitar-se de la crisi per desgastar un dia i un altre el govern... això no és objecte d'anàlisi, de debat ens els mitjans. Les causes identitàries tornen a eclipsar els grans reptes de país. No som ni tan sols capaços de mirar què fan a fora: com apliquen receptes noves, receptes pròpies per impulsar la recuperació. Pocs comentaris analítics a l'intent del president Obama per reformar la política sanitària als EUA que donaria peu a confrontar-la amb la nostra! ... Tot això són problemes l'anàlisi dels quals o no es fa o no engresquen la gent normal del carrer que té una oferta mediàtica prou potent per poder gaudir de la Vuelta, o de la cursa de Formula 1, o de motos o l'arrencada de la lliga de futbol... mentre que els "teòricament" més lúcids donen voltes i voltes a la possibilitat o no d'organitzar una consulta sobre l'autodeterminació... Ens hem begut l'enteniment! Es com si en un vaixell que s'enfonsa els tripulants estiguessim més pendents de salvar la bandera que oneja al capdemunt del màstil que de la seguretat dels passatgers.
No hi tinc res en contra del fet que es faci la consulta d'Arenys però no el convertim amb el referent del gran dilema col.lectiu del país i dels catalans. I quan es faci aquesta o una altra consulta similar vetllem tots per a que es compleixin tots les regles del joc democràtic: transparència, crida a la participació, informació àmplia i suficient i defensa pública de l'abast de totes les alternatives de resposta... Juguem net des del començament i no pretenguem que juguin només o majoritàriament aquells que avalen els resultats pretesos pels organitzadors de la consulta.

La "tirania del present"

La convalescència aquests dies m'ha permès sobretot llegir. Tres llibres han ocupat simultàniament la capçalera: "Anatomia de un instante" de Javier Cercas. "Maquiavel en democràcia" d'Édouard Balladur i "El futuro y sus enemigos" de Daniel Innerarity. Anàlisi d'una etapa històrica el primer, anàlisi dels mecanismes del poder en la societat democràtica, el segon i reflexions filosòfico-morals sobre el pes del present i del futur en l'acció política, el tercer. El llibre de Cercas sobre l'entrellat del 23F m'ha ben enganxat. Potser perquè em recordava moments viscuts i noms i protagonistes ben coneguts. Interessant la distinció que fa al llarg de tot el llibre de la talla política d'Adolfo Suàrez que qualifica més aviat mediocre i del seu rellevant paper en la transició que considera molt reeixit fins a les postrimeries del seu mandat. Em va captivar el paral.l-lisme i el contrast personal i polític que dibuixa Cercas de tres parelles de protagonistes d'aquell moment: Suàrez-Armada, Tejero-Carrillo, Milans del Bosch-Gutiérrez Mellado.

El llibre de Balladur recopila els trets més destacables de la dinàmica del poder en temps de democràcia, les formes noves de seduir el poble (l'electorat) que té periòdicament en les seves mans la capacitat d'escollir els seus governants, les formes noves de guanyar aliats, les formes noves de vendre els èxits o de silenciar els errors, el pes dels mitjans de comunicació...

El llibre d'Innerarity és més filosòfic però es tracta no pas d'una filosofia de les essnències sinó la filosofia de l'acció política, de la política democràtica. Interessantíssim. Un dels punts que he trobat més interessants fa referència al que ell anomena la "tirania del present". Els polítics, diu Innerarity, estan excessivament condicionats pel present, per la immediatesa de la seva acció i de les seves decisions. El fet de tenir sempre unes eleccions a la vista i senzillament uns sondejos d'opinió sobre la valoració en el dia a dia que tenen els ciutadans del governant fa que les seves decisions o les seves reaccions estiguin condicionades a obtenir rendibilitat o en les urnes o en els enquestes d'opinió i no saben o no s'atreveixen a actuar en perspectiva de més llarg termini, en perspectiva sobretot de més enllà del seu propi mandat. Els reptes que tenen avui les societats modernes són reptes de futur però d'un futur que va més enllà dels períodes electorals però que cal preveure avui, que cal afrontar des d'avui mateix: reptes com el canvi climàtic, com l'energia nuclear per exemple, exigeixen decisions que no condicionen tant la generació actual com la que vindrà i els afectats de futur que encara no tenen avui ni veu ni vot per exigir polítiques que els condicionaran han de poder tenir portaveus cienjtífics, intel.lectuals però també polítics que demanin als governants garanties i condicions de vida de futur més justes i qualitatitvament més sostenibles. Governar no només per a la immediatesa, no només per als resultats mediàtics del moment sinó amb visió d'Estat, amb visió de governant de país que ha d'afrontar els reptes de futur amb decisions que potser avui no seran valorades per un electorat massa presonar del present.

Penso que caldria que els polítics i els intel.lectuals generéssim debats d'aquesta mena i féssim pedagogia d'una acció política no condicionada exclusivament per la immediatesa de la crítica o de l'aplaudiment dels tertulians "sabelotodo" que monopolitzen cada dia les àgores d'opinió dels nostres mitjans de comunicació.

Espanya Federal: Defensa de l'Estatut, SÏ. Antiespanyolisme, NO

El ministre de Justícia ho ha expressat amb tota claredat: Validar o no l'Estatut de Catalunya marcarà el futur del model autonòmic de l'Estat. Ens trobem en una fase decisiva del desplegament de l'Espanya de les autonomies. La Constitució va dibuixar un marc prou flexible per encaixar un model d'Estat descentralitzat que després d'uns anys de funcionament i a partir de l'experiència de cada autonomia i de la constatació dels dèficits i alhora de les seves potencialitats han permès obrir camins nous i recollir-ho en la reforma dels respectius estatuts. Després de l'etapa de la transició podem dir que estem en el moment clau de configuració més definitiva del model d'estat. O ens quedem en la reforma simple d'Estat descentralitzat o avancem de forma decisiva cap al model federal. La sentència del TC sobre l'Estatut de Catalaunya donarà les pistes de fins a quin punt el Constitucional considera que avançar cap a l'Espanya Federal és compatible o no amb la Constitució. Moment clau, doncs, per al futur no només de Catalunya sinó també d'Espanya.

El dilema, per tant, no és només si el text estatutari és constitucional o no, sinó si el text constitucional ens permet anar més enllà en la configuració de l'Espanya plural. La resposta negativa donaria arguments als que propugnen obertament l'opció independentista. Aquests sectors desitgen en el fons que la sentència del TC sigui negativa o restrictiva per avalar la dinàmica de ruptura. Els que considerem constitucional l'Estatut aspirem a poder-lo desplegar en tota la seva potencialitat i permetre que Catalunya esdevingui el motor d'una reforma en profunditat de l'Estat.

La proximitat de la sentència del TC dóna peu aquests dies a posicionar-se tant per part dels partits polítics com de l'anomenada societat civil. Es dibuixen clarament dues línies: els que convoquen directament a la protesta i al rebuig de la sentència, sense esperar saber-ne el contingut o l'abast i els que estan a l'aguait de veure'n l'abast per poder calibrar la contundència de la resposta col.lectiva. Per als primers, més que la defensa de l'Estatut, que potser molts ni el van defensar ni el van refrendar en el seu moment, preval el rebuig radical del marc polític que li pot donar sentit. Més d'un desitja apassionadament la sentència negativa per justificar objectius rupturistes. L'antiespanyolisme és molt més fort que la defensa de l'Estatut. Per als segons hi ha un primer moment de prudència a l'espera de conèixer el contingut de la sentència. Si aquesta qüestiona punts claus del text estatutari és evident que la reacció política haurà de ser valenta, col.lectiva, agosarada per recordar, primer que tot, on radica la sobirania que avala una llei orgànica aprovada a les Corts Generals i refrendada pel poble de Catalunya i en segon lloc perquè, qüestionar-la per part del tribunal intèrpret de la Constitució, obligaria a plantejar-se la prevalènça de les instàncies on recau la sobirania democràtica. Grinyolaria, sens dubte, l'estructura orgànica de l'Estat. La resposta seria un posicionament no antiespanyolista sinó una pressió exigent per refer els pactes d'Estat en el marc d'un nou model d'estructuració de l'Espanya plural. Si l'Estatut no cap en la Constitució, potser el que cal és canviar la Constitució. O encara més fàcil, canviar el Tribunal Constitucional.

Noves tecnologies a la Salut pública

He deixat l'hospital: l'etapa de fet més "dolça" d'una intervenció quirúrgica: estàs sempre en mans dels professionals que segueixen el procés amb rigor i amabilitat. La veritat és que només puc fer elogis tant de la professionalitat del Dr. Ferran Montserrat (cirugià) com del Dr. Muniesa (rehabilitador) i dels seus respectius equips de l'hospital de l'Esperança.
He començat a casa la segona fase de rehabilitació, potser més dura i sovint dolorosa, amb viatge diari a l'hospital i atenció personalitzada del personal de trauma. Dimecres TV· va ensenyar l'aposta que ha fet l'hospital de l'Esperança i concretament el Dr. Muniesa per introduir les noves tecnologies en el procés de rehabilitació. Avui m'ha ofert la posssibilitat de participar-hi com a pacient i la fisioterapeuta Mercè m'ha explicat el sistema telemàtic de rehabilitació controlada a distància. Un programa degudament dissenyat permet al pacient fer i veure els exercicis des d'una pantalla d'ordinador que enregistra els moviments, avalua la correcció de cada un d'ells i els arxiva per a que siguin analitzats després pel professional de l'àrea de rehabilitació de l'hospital. Seinzillament fantàstic. Si el pacient des de casa pot procedir telemàticament el seu procés rehabilitador els professionals poden atendre mentrestant altres persones i agiliten i amplien el servei. És bo que sigui la Salut Pública que empenyi aquesta introducció de les noves en el camp de la sanitat pública. N'hem d'estar orgullosos. Sovint es destaquen deficiències, que també n'hi ha, però poques vegades s'epliquen els avenços, les apostes de futur, la qualitat de servei que es vol donar i es dóna en una àrea tan bàsica del servei públic com és la sanitat. Benvinguda tecnologia !.