dilluns, de maig 19, 2008

Fets sí, però paraules també

De l'eslogan "Fets i no paraules" en va fer el candidat José Montilla, bandera electoral. Va voler posar l'accent a l'acció de govern més que no pas al debat identitari que ha estat sovint la boira que ha tapat els deficits en l'acció dels governs de CiU.
Portem un any i mig de legislatura i jo ara penso que hem de tornar a donar valor a la paraula que sempre ha d'acompanyar i orientar l'acció política. Donar valor al discurs, al relat que explica les raons de fons que marquen la orientació de la política del govern.
Vaig assistir divendres passat a la Convenció pel Futur i vaig quedar-me a la taula rodona sobre l'acció política. Hi van participar Margarita Saenz Díez, Miquel Caminal, Ernest Maragall, Miquel Iceta, Josep Oliver i Miquel Roca, moderats per en Jordi Font. Els sis ponents van fer una aportació de pensament polític interessantíssim que serveix per veure on som, on volem i on podem anar però també les raons i els perquès, des d'una òptica catalanista i d'esquerres. Per obtenir confiança de la ciutadania els electors han de saber la filosofia que orienta i determina cada iniciativa política important i descobrir que no hi ha res que es faci perquè sí i que el que es fa, té coherència en la defensa d'uns valors, d'una jerarquia de prioritats, d'una consideració de solidaritats, d'una voluntat d'equilibrar el territori, d'unes ganes de projectar el futur de forma planificada i participativa. Això ha de ser així i així ho hem de saber explicar. Si tot això ho donem per sabut o no ho saber explicar ens trobarem que la gent jutja els polítics de la dreta i de l'esquerra amb la mateixa mesura. Tots els partits tenen sempre motius per tirar projectes endavant, però els motius de l'esquerra estan basats en el destinatari principal de l'acció política: les persones i les condicions que afecten el seu benestar i el seu creixement. Cal dir-ho, cal explicar-ho. Cal fer-ne pedagogia un dia i un altre. Si no ho fem així, deixarem que uns altres prenguin el timó.

dimarts, de maig 13, 2008

NOMS PROPIS

Torno a casa a mitja tarda, després d'un matí de contactes programats i algun d'imprevist. He passat pel Parlament. Hem coordinat les comissions d'Educació, d'Exteriors i de Salut que es faran el dijous. M'he ofert per defensar el posicionament del govern en alguna de les propostes de Resolució que fan referència al Vallès occidental: concretament una sobre el 4rt Cap de Rubí.
Però volia destacar avui quatre noms propis del dia:
Carme Valls. He pres un llarg cafè amb ella a mig matí. Hem parlat de tot, sobretot de CpC, del futur del moviment, de la Convenció de finals de mes. Hi ha hagut força sintonia i sobretot complicitat. Ella repetirà al capdavant de Ciutadans. Jo em centraré amb la meva tasca de diputat. Tots dos tenim ganes de consolidar l'organització com a plataforma de conscienciació política, d'incentivació de la participació i del compromís polític. Hem parlat de la necessitat de la "pluja fina" que, més enllà de l'estratègia partidista, ha de promoure entre la ciutadania el debat obert i plural sobre els petits i grans reptes del país. Coincidim que hi ha altres iniciatives paral.leles amb les que haurem de buscar complicitats. Ens fixarem més en la ciutadania disposada a recolzar les polítiques federals, les polítiques de l'esquerra plural, del govern d'esquerres. Carme Valls és una dona amb vocació política, que no defalleix, que ara mateix té dues passions: obrir pas al pensament i al projecte federalista i fer que la dona sigui tinguda com a susbjecte de protagonisme social i polític.
Joan Ferran. L'he trobat al Parlament. Hem parlat de les jornades parlamentàries sobre Mitjans de Comunicació que finalment s'han fixat per al mes d'octubre. Estem disposats a abordar les relacions i les interdependències entre Mitjans i Polítics. Volem reflexionar sobre la capacitat dels mitjans per generar complicitats però també, massa sovint, per provocar trencadisses. Joan Ferran el polític socialista que té una imatge d'home dur m'ha parlat avui de poesia. La vessant de polític professional no l'impedeix mirar la vida, la bellesa, l'amor amb ulls de poeta i em confessava que una de les seves evasions és omplir un foli blanc amb paraules d'amor i vivències poètiques. M'ha semblat fantàstic.
Daniel Font. L'he trobat també al Parlament treballant com sempre, molt concentrat davant del portàtil del seu despatx. Afinava la sessió de la Convenció pel Futur que tidrem el divendres a la Pompeu Fabra del carrer Balmes. En Dani és ordenat, rigurós, convençut i preocupat per a que el treball polític no quedi encotillat en les estructures dels partits. Obre finestres, deixa passar aire i llum per enriquir el pensament plural, sempre des de l'esquera, des del catalanisme. No és un home que aspiri al lluïment personal. Busca eficàcia, coherència, complicitats. Una gran persona.
Lluís Recoder, alcalde de Sant Cugat, de CiU. Avui és a Brussel·les amb una colla de gent de Sant Cugat i també del govern per recolzar la candidatura de la ciutat com a seu de l'Institut Europeu de la Tecnolgia. Recoder és un polític de raça, amb futur molt obert dins de les files convergents. Em va demanar que l'acompanyés a l'acte de presentació de la candidatura. Jo surto demà cap a Brusselles per sumar-me a l'aposta de la ciutat com a referent de les noves tecnologies. Aquesta aposta no ha de ser patrimoni de ningú. Es de tots. Recoder ho ha sabut fer. Avui, que no em vull posar en la política municipal del dia a dia, deixo constància del reconeixement a un esforç de la Corporació municipal de Sant Cugat, que presideix Recoder, per projectar internacionalment la ciutat.

dimarts, de maig 06, 2008

L'Avui, el blog, Carme Valls i CpC

Avui he comprovat que algun/a periodista -vull pensar que excepcionalment o casualment- ha entrat en el meu blog. Si ho ha fet altres vegades no havia trobat mai un motiu per reproduir una reflexió, una valoració personal de l'actualitat. Aquesta vegada li ha semblat noticiable la reflexió meva sobre els prolegòmens de la Convenció de Ciutadans pel Canvi. Escrivint com a polític he comprovat que el titular de la notícia periodística no correspon a la literalitat de la reflexió personal expressada en el blog que he preferit anul.lar per no alimentar ni suspicàcies ni malentesos.
Ciutadans pel Canvi, sense massa ressò mediàtic, va fer una revisió a fons de la seva raó de ser, va marcar uns principis, unes prioritats de presència en la vida pública i en la vida política. Després ha revisat els estauts interns per fixar els criteris d'organització interna i de projecció externa. Ara ve la nova Convenció que ha d'elegir l'equip de portar tot això endavant.

La Presidenta ha estat fins ara la Carme Valls. La Carme Valls és una dona d'una gran personalitat, molt preparada políticament i intel.lectualment. Metgessa de prestigi, dona d'àmplies relacions aquí i a la resta de l'Estat. Una dona amb principis, amb coratge humà i polític, activa, estimulant. Ha estat i és la cara visible de Ciutadans. Els interrogants i les crisis del que som, del que volem i del que podem ser s'haguessin accentuat sense el seu lideratge.
I vull recordar que ha portat el pes del moviment de Ciutadans i ha mantingut un diàleg amb el PSC i amb altres forces polítiques amb la fermesa de qui defensa principis i valors. Alguna vegada em consta que ha tingut la sensació que pel fet de ser dona potser li han regatejat protagonisme públic. Es injust que encara passi això.

Dit això, vull reafirmar-me en la reflexió que feia fa dos dies en el sentit que una nova etapa a
Ciutadans, amb una precisió de noves prioritats, amb un nou reglament i amb la voluntat de projectar-se més com a moviment cívic aconsella, al meu entendre, un canvi de referent, un canvi de portaveu i referent cívico-polític. El canvi crea l'expectativa que les coses es mouen, es renoven, agafen un nou impuls i des de fora obliga a interessar-se pels nous objectius o els nous matisos, o les noves prioritats ... No és dolent el canvi, és positiu perquè la renovació de qualsevol direcció política forma part d'una filosofia que sempre hem defensat a Ciutadans. I ho penso sense negar que la Carme Valls ha portat amb dedicació i empenta el pes de la Presidència i la responsabilitat com a membre de la permanent en els dos darrers mandats.

Fetes aquestes precisions queda clar que personalment no tinc res en contra de la vàlua de Carme Valls i vull afegir d'una manera molt explícita que si la Carme Valls acaba decidint de tornar-se a presentar per formar part de la Junta Rectora amb disponibilitat de repetir a la Presidència JO LA VOTARÉ.

dilluns, de maig 05, 2008

dimarts, d’abril 22, 2008

El 9M obliga a redefinir-se

Ha passat un mes i mig després de les eleccions. A la nit electoral tots els partits troben el millor discurs per justificar els propis resultats, però la realitat és tossuda i acaba obligant a agafar el toro per les banyes. Al PP més enllà del drama o del sainet Rajoy-Esperanza Aguirre ens trobem a Catalunya amb un PPC sense lideratge amb la disjuntiva de confirmar Daniel Sirera, imposat arran del relleu de Piqué o optar per la diputada díscola que intueix que cal renovar el discurs però que no té els suports de la militància. Finalment l'Alberto Fernàndez Días s'acaba de decidir a postular-se també per a la presidència. Fernàndez és un pes pesant però és passat. No sé què farà el seu germà Jorge. Ni l'un ni l'altre voldrà perdre el control del partit amb Presidència o sense. A l'ombra de cada un dels presidenciables a hores d'ara no sé si hi ha l'Esperanza Aguirre o el Rajoy. Tanmateix, un embolic perquè el grup parlamentari està molt dividit.

A CiU o més aviat a CDC pot donar la impressió que les aigües baixen tranquil·les però la veritat és que hi ha sectors convergents que no estan disposats a ser reconeguts només per l'etiqueta sobiranista i pretenen fer política més definida pels reptes globals de país on el marc identitari no ho condicioni tot. Sorgeix la figura de Recoder, el meu alcalde de Sant Cugat: intel·ligent, lúcid, obert, de mà estesa. S'hi ha afegit l'alcalde de Figueres i diputat, Santi Vila: Veus assenyades que demanen que parlin els dirigents territorials. No sé què hi pot aportar el reaparegut angel Colom, ex dirigent d'ERC que aboca el partit a l'escisiò, que s'aixopliuga a CDC i ara pretén fer de pont amb els seus antics adversaris d'ERC. Sabrem com acaben els equilibris abans de l'estiu.

ERC: Aquí sí que tenen un embolic. Quatre candidatures difícilment disposades a una síntesi. Segons com acabi el debat i la confrontació, pot tenir conseqüències primer en el partit amb risc d'una nova escisió i després al govern si les tesis guanyadores aposten per refer pactes i aliances...

PSC. Ha sortit molt reforçat de les eleccions però ara cal veure el pes que ZP li donarà a Madrid en l'àrea del govern i en l'àmbit parlamentari. S'han aixecat veus (Castells i Maragall) recordant la reivindicació de grup parlamentari. No vull pensar que només sigui una estratègia per tenir més pes en el congrés de juliol. Tanmateix, jo m'hi apunto tot i considerant que si no és viable en aquest moment caldrà trobar la forma de fer sentir la veu dels diputats socialistes catalans a Madrid. Cal tenir un portaveu que expliciti el posicionament dels socialistes catalans en els grans temes d'Estat tant si afecten Catalunya com si no. Es imprescindible trobar la fòrmula que eviti que en les grans lleis la veu de Catalunya s'expressi només amb òptica convergent. En el Congrés del PSC penso que aquesta dimensió hauria de quedar molt definida més enllà que es pugui fer o no grup parlamentari propi.

diumenge, d’abril 13, 2008

Nou govern. Primeres impressions.

Divendres esperava una trucada de ZP que no es va produir. Si ho hagués fet no m'hagués trobat a l'AVE camí de Madrid. De moment els dos únics catalans que tindran cartera ministerial són Carme Chacón i Celestino Corbacho. Dos destacats dirigents socialistes catalans del sector més proper a Ferraz. Em preocupen les primeres setmanes de la Ministra de Defensa, passant revista a les tropes amb la panxa de set mesos. Segur que entre la tropa es faran tota mena d'acudits. Vull pensar que s'acabarà imposant la seva capacitat i la seva fermesa. No sé qui podrà canviar a quí: ella sempre somriu i els militars no ha fan mai en públic. El servei militar és una cosa seriosa. Temps al temps.
Corbacho a Treball i Immigració. De fermesa no li faltarà al fins ara alcalde de l'Hospitalet i President de la Diputació. Tindrà molta feina i no sé si li quedarà temps com a minisrre català per plantejar davant de l'executiu i davant de ZP, els reptes i problemes que té Catalunya.
Ser ministre se suposa que dóna aquella proximitat amb les instàncies de decisió del poder de l'Estat per fer entendores i viables unes reivindicacions històriques i una identitat pròpia que té Catalunya com a nació.
Em va sorprendre la continuitat de Magdalena Alvarez. Jo em vaig oposar a la seva recusació amb l'argument que faltaven dos mesos per a les eleccions i que no valia la pena un caanvi precipitat de ministra a la recta final de la legislatura. Estava convençut que ZP no volia un canvi per dos mesos... però jurava que es produiria el relleu amb la constitució del nou govern. No ha estat així. Diuen que Chaves ha forçat la màquina. Ni el nostre Parlament ni l'opinió pública catalana han estat suficient per impedir aquest nomenament. Una altra (insignificant?) frustració.
Serà una legislatura en la que es mantindrà un pols permanent entre el govern de Montilla i el govern Zapatero. Haurem de ser coherents, valents no en dialèctiques sinó en arguments. Cada dia que passa tinc la impressió que haurem de tornar a plantejar si no seria bo que el PSC tingués grup parlamentari propi al Congrés. Seria la manera de "pesar" en el govern de Madrid.

dimecres, d’abril 09, 2008

SARAJEVO: Pasqual Maragall i la solidaritat de Barcelona

Feia fred el dia 6 d’abril. Havia nevat i bufava el vent, però Sarajevo estava de festa.
Commemoraven la resistència partisana del 1942 i els primers fets tràgics de la guerra del 1992. El record anava acompanyat del reconeixement de solidaritats internacionals. L’acte central i emotiu per a nosaltres era el lliurament de la distinció singular com a CIUTADÀ D’HONOR de la ciutat de Sarajevo a PASQUAL MARAGALL. Va ser un acte emotiu en el marc del Teatre Nacional.
El President Maragall va fer un discurs concentrant el protagonisme en la ciutadania de Barcelona, d’aquella Barcelona olímpica que es va bolcar per Sarajevo. Va fer un cant a la pau i a la continuïtat dels projectes solidaris i va impactar quan, d’una manera valenta (i potser políticament incorrecta perquè hi havia representacions de Belgrad...) va afirmar que eno es podrà consolidar el procés de pau a Bòsnia Herzegovina, fins que Mladic i Karadzic no s’hagin assegut davant del Tribunal Internacional de La Haia.
Una vintena de persones vam acompanyar Pasqual Maragall en aquest viatge. El primer Tinent d’alcalde de Barcelona hi era en representació de l’alcalde Jordi Hereu i en nom de la ciutat. Hi havia també el company diputat Antoni Comín i el Sr. Joan M. Tintoré, President del club de Tennis Barcelona. L’ànima de l’expedició era en Manel Vila, l’home que va posar en marxa l’Ambaixada de la Democràcia Local Barcelona.-Sarajevo que tant ha fet per a la ciutat.
Vam tenir temps per visitar la seu d’aquesta oficina ADL i saludar la seva gent: persones que van estar al nostre servei els dos dies d’estada. La majoria havien viscut com a refugiats a Barcelona i havien tornat al seu país per ajudar a la seva reconstrucció: parlaven català a la perfecció. La veritat és que Barcelona és present a Sarajevo amb gratitud i admiració. Vam poder-ho comprovar a Mojmilo. A la Plaça Barcelona vam viure la reacció espontània de ciutadans que en reconèixer que érem barcelonins es van acostat per agrair tot el que Barcelona havia fet pel seu barri..
Dos personatges, dues anècdotes: El general Jovan Djviak, serbi, però que va dirigir la resistència dels musulmans de la ciutat. Un home formidable que ens va fer de cicerone per explicar-nos els indrets de la resistència. Quan es va acabar la guerra el van retirar de l’exèrcit perquè era serbi (tot i haver lluitat a l’altre costat) i no podia tornar a Sèbia perquè el consideraven un traïdor.
L’altre personatge que ara no recordo el nom que té la família a la república Srpska però que ell encara viu i treballa a Madrid. Havia participat en la defensa de Sarajevo en la línia divisòria del front. Em deia que la tragèdia de la guerra no s’explica a les escoles. Està prohibit com està prohibit escriure’n llibres. Diu que la memòria tornaria a generar odis i és millor oblidar...
La veritat és que la situació política del país es veu encara molt precària pel que fa a l’estabilitat. Tot sembla dependre de la comunitat internacional.

dissabte, d’abril 05, 2008

Cadascú al seu lloc

Porto dies sense escriure i em dol perquè han passat moltes coses. La més candent ara mateix és la crisi de l'aigua.
No s'ha gestionat bé i tothom ho aprofita per portar l'aigua al seu molí... vull dir per qüestionar el Conseller Baltasar sense aportar alternatives. Els silencis i les mitges veritats no acostumen a ser ben rebudes per part de la ciutadania. La transparència i la pedagogia en aquests casos han de primer pel damunt de qualsevol altra consideració.
Es l'hora dels experts, dels entesos, dels savis i no de les tertúlies frívoles que poden opinar sobre la solució més adequada sense entendre-hi ni un borrall. I és hora dels polítics. El govern central no es pot limitar a dir NO a una proposta del govern de la Generalitat sense exposar alternatives viables i garantir l'aigua de boca als catalans amb mesures raonables, ràides i si cal transitòries mentre es planifiquen les infraestructures hídriques a mig i llarg termini. I l'oposició ha de fer pinya davant d'una emergència nacional.

Setmana clau per a la formació del nou govern Zapatero. CiU no serà ni clau ni decisiva. Ho seran, això sí els 25 diputats del PSC a l'hora de la investidura i a l'hora de condicionar el govern de cara a les reivindicacions pendents: finançament, infraestructures, balances fiscals, papers de Salamanca, desplegament de l'Estatut, llei de dependència... Aquí hem de demostrar el nostre pes i la nostra eficiència política.

Pasqual Maragall. Ha estat protagonista aquestes dies: Català de l'any, llibre de Jordi Mercader Mil dies amb PM, i el de Josep M Vallès, Una agenda imperfecta: amb Maragall i el projecte de canvi. Interessant tots dos llibres. Maragall el polític de referència com a valent, innovador necessitat, tanmateix, de suport orgànic i estructural que li han regatejat i l'han portat a la retirada prematura.
Avui viatjo am ell a Sarajevo. La capital de Bòsnia li vol retre un homenatge per suport i solidaritat durant la guerra amb la iniciativa imasginativa de l'onzè Districte de Barcelona... Em sento feliç de poder-lo acompanyar i compartir aquest reconeixement i afecte. Maragall serà sempre un referent per a la política catalana. Les seves intuicions i els seus somnis seran una pista per traçar camins de futur.

dijous, de març 20, 2008

MADRID, CANÀRIES, DOÑANA I PLAÇA DE SANT JAUME

Després d'una campanya electoral venen molt bé uns dies de descans, de pausa, de reflexió. Es Setmana Santa i per als partits poden ser dies de penitència i temps per pair uns resultats electorals adversos per uns. Per uns altres, dies de gestació d'un nou govern o d'expectació si és que es consideren cridats a altes responsabilitats. Per uns tercers dies de trobades discretes per oferir-se o negociar parceles de poder. I per als electors? A Catalunya a l'ala de les esquerres, els votants socialistes estaran molt satisfets i se sentiran guanyadors per haver-los votat. Uns altres ho estaran per haver impedit que "torni" el PP. N'hi haurà uns altres que estaran decebuts de no haver pogut mantenir en el Congrés la presència qualificada de les reivindicacions independentistes. Finalment n'hi ha que sentiran una frustració per no haver aconseguit, per culpa de la llei electoral, la representació parlamentària que els vots dels electors els havien atorgat. Penso en aquest cas en el marc estatal: Més de 900.000 vots decantats perl'opció d'IU i IC.Verds, només donen per dos diputats quan uns altres (CiU) amb menys de 800.000 en tenen deu! N'hi ha per sentir-se estafats. "Em sento quasi extraparlamentària" deia la Teresa dolguda pel poc pes d'IC/Verds i IU.
La nostra democràcia té moltes contradiccions. Ens ho hem de plantejar molt a fons! És urgent la reforma de la llei electoral a Espanya i proposar definitivament la catalana al nostre Parlament.
Demà pujo al Mas Molelles. Es el refugi compartit pels amics de tota la vida. Hi ha molta barreja de posicionaments, però segur que tots hem votat a l'esquerra. No sé si serem capaços de compartir reflexions o prevaldrà la sensació d'impotència... A més d'un li doldrà l'excessiu marge de confiança que els electors han fet al PSC. Uns altres es doldran de la crisi d'ERC i més d'un es preguntarà perquè Iniciativa no acaba d'atraure el vot massiu de les bases treballadores...
Mentrestant esperarem els moviments a les altures... Sabrà el PSC representar el catalanisme d'esquerres? Sabrà defensar els interessos de tots?

dilluns, de març 10, 2008

QUI HO HAVIA DE DIR!

M'avançaven els resultats cap a les set de la tarda d'ahir. Ales vuit tots els sondejos coincidien en assegurar que el PSOE guanyava les eleccions. Centrats en Catalunya, la xifra més espectacular: El PSC treu 25 diputats, quatre més que en les altres generals.
L'altra cara de la moneda: ERC es queda amb tres i IC/verds en treu 1. El PP guanya un diputat i CiU també en guanya 1. El PSC, malgrat els elements que des de l'oposició repetien una i una altra vegada, aconsegueix tocar sostre. No paga els plats trencats de rodalies, o les obres de l'AVE o els papers de Salamanca., retallada de l'Estatut.. i confia que ZP reconduirà els problemes. Li dóna un vot de confiança i li nega al PP.
Zapatero serà president gràcies al vot del PSC. Avantatge en 16 punts al PP i d'aquests en rep 25 de Catalunya.Els catalans no han passat factura. Confien que els socialistes poden reconduir els problemes de les infraestructures i poden tenir més pes a Madrid que la resta de partits polítics catalans sumats..
Els resultats, en canvi, sí que han passat factura a ERC i a IC-Verds. Surt del govern Puigcercós, dimiteis Llamazares. IC es queda amb el diputat Joan Herrera... El PP aconsegueix només un diputat de més i CiU també un de més.
Els interessos catalans seran defensats pels socialistes catalans o no ho seran per ningú. El pes que poden fer sentir dins del grup parlamentari del PSOE és imprescindible si volen tenir credibilitat. Jo penso que Zapatero ho ha de tenir clar i els diputats que vagin al Congrés també. Primera assignatura: President del Congrés: Per què ha de ser BONO?, un polític poc amic de les reivindicacions calalanes. Es pot forçar un altre candidat?. Què farà CiU? Avui m'he assegut al costat de Carles Campuzano, de CiU al dinar de Tribuna. Li he demanat que farien amb la proposta de Bono. Ha estat molt sincer: No en farem cap problema si, a canvi, ens donen la vicepresidència del Congrés. Aquesta és la filosofia teòricament catalanista de CiU: Si ens deixen tocar cuixa, faren de bons xicots i signarem en blanc...

Demà hi haurà canvi de Conseller de Governació. S'obre un parèntesi a ERC fins al Congrés del mes de juny. Les aigües baixen tèrboles. Caldrà esperar. Ells pretenen que no se'n resenteixi la coalició de l'entesa.
Espero el Ple de dimecres per veure e'lestat d'ànims. Caldria blindar el govern de Catalaunya i que els factors exògens no l'afectin.
L'altre interrogant que es resoldrà demà és si Rajoy continua o plega. Sembla que hi ha moltes possibilitats que llenci la tovalloa... Un altre element per reforçar l'equip Zapatero.

Demà hi tornaré.



diumenge, de març 09, 2008

CARA O CREU

Acabo de venir de votar. Hi havia gent. Cares conegudes que amb el gest o la mirada m'expressaven complicitat.
al mati, a l'anar a buscar el pa el forner m'ha desitjat sort i m'ha fet saber que havia canviat el vot. Ell votava sempre CiU. Avui, m'ha dit, "us votaré" i ha afegit: "miraré de convèncer la resta de la família".
Un veí sortia de casa per anar a votar i m'ha dit que havia rebut el sobre de tots els partits menys el del PSOE, el partit que ell volia votar. Li he dit que aquí ha de votar el PSC. No ho sabia. No m'ho podia creure. Li ho he explicat. Ell m'ha dit " doncs jo he llençat el sobre del PSC. Ara hauré de buscar-lo al col.legi electoral"... Sembla mentida.
Tot esmorzant he llegit l'article de Pilar Rahola sobre l'alcaldessa de Mondragon, d'ANB. Es diu Inocencia. Rahola ha jugat amb el nom a l'hora d'analitzar què pot passar a dins del cap de l'alcaldessa d'un poble en el que acaben d'assassinar un dels seus veïns, que havia estat regidor de l'ajuntament. No s'explica que no pugui sortir una reacció de ràbia, de condemna dels pistolers i de solidaritat amb la víctima.
Són petitsd apunts del dia de la votació a l'espera del tencament dels col.legis. Voldria una victòria molt clara de ZP. Voldria un Zapatero més valent per tirar endavant reformes que s'han quedat frenades en aquesta legislatura. Voldria que plantés cara a la jerarquia de l'Església espanyola. Voldria que reformés el poder judicial. Voldria que apostés per la diversitat. Voldria que entengués el potencial de Catalunya. Voldria que fes un gest ràpid per a la devolució dels papers de Salamanca. Voldria que apostés per la llei de terminis en la interrupció voluntària de l'embaràs. Voldria més serveis, més defensa de la dignitat dels immigrants...
Avui ens juguem el cara a creu: o reforcem el reformisme o tornem enrere i per molt anys...
Si guanyem serà per reforçar allò que ja hem fet però que està inacabat. Cal fer un salt més atrevit cap endavant.
Demà m'han demanat que a primera hora vagi a Ràdio Estel per comentar resultats. Amb molt de gust!

divendres, de març 07, 2008

Campanya: misatges, silencis, absències, reptes

Avui darrer dia de campanya. Aquest vespre vaig al míting de MEDIONA a l'Alt Penedès. Tenen un alcalde, en Servand, molt eixerit. Els donaré raons i arguments per fer viable la continuitat del govern de Zapatero.
Ahir vaig estar al Palau Sant Jordi en el miting final, amb uns predicadors de luxe: Hereu, Montilla, Chacón Felipe i Zapatero. Va ser formidable com a espectacle. Hi vaig anar amb la Sílvia Munt. Hi va haver una nutrida presència de gent de la cultura, artistes, intel.lectuals. Quan a la Sílvia li vaig fer arribar la invitació no li va costar acceptar-la. em va dir que tots ens havíem de mullar i que havíem de garantir un govern d'esquerres i evitar la tornada del PP. Abans de comenár el miting va poder saludar i parlar amb el president Montilla. Va ser un gest de sensibilitat amb els homes i dones del món de la cultura que no tenen por de donar la cara per un govern d'esquerres.
El miting va donar per a tot: trobada d'amics, de coneguts, de gent compromesa, sentint-se part d'una ciutadania compromesa amb l'esquerra des de sempre.
Sens dubte l'estrella desitjada i més aplaudida va ser Felipe. Ell és un mestre en aquest tipus d'acte. Va recórrer a tots els gèneres oratoris: l'humor, la ironia, l'atac, la tendresa, la crida a la revolta, l'argumentació, la dialèctica... "Els de la dreta no guanyen perquè no saben perdre. Ensenyem-los a perdre perquè aprenguin a guanyar!" Elogis a la política de Zapatero tot i reconèixer que no sempre ho ha sabut explicar.
Va venir després el discurs de Zapatero. Florit de frases solemnes però potser fluix de compromisos. Vaig trobar a faltar uns mínims de disculpes amb Catalunya: ni una referència al problema de rodalies, a l'AVE, a la crisi elèctrica, al difícil part de l'Estatut. Em van faltar compromisos amb la reforma de la Justícia, amb la necessàriaq revisiò de les relacions amb l'Església...
Personalment vaig trobar a faltar la presència de l'estimat Pasqual Maragall. La primera vegada en molts anys que estaria absent del miting final d'una campanya electoral. Ni presència ni referència hi va haver a l'ex president. Ho sento en l'anima. Es simptoma d'alguna cosa anormal. No podem perdre memòries i referents com si no passés res!.
Tanamteix, el miting va ser formalment apoteòsic. Hi ha encara confiança entre electorat fidel i dirigents polítics. Que no els defraudem. Seria el cop de gràcia a la democràcia.
Diumenge serà un gran dia! . Confio en l'afluència a les urnes. Confio en la victòria àmplia dels socialistes. Confio que la dreta es renovi. Confio complicitats entre electors i elegits. Confio que no es perdin sensibilitats, sintonies. Confio que els diputats del PSC siguin decisius, siguin determinants no només per fer president a Zapatero sinò perquè Zapatero compleixi els seus compromisos amb Catalunya.

dimarts, de març 04, 2008

Rectes finals

Acabo de saber que el Cardenal Rouco Varela ha estat escollit President de la Conferència Episcopal Espanyola per dos vots de diferència. El vicepresident serà el bisbe de Bilbao Ricardo Blázquez. La veritat és que la presidència de Bláquez tampoc no s'ha notat massa. Ha estat tan pressionat per l'ala dreta que sempre ha liderat Rouco i que tenia el braç executor en al Secretari de la Conferència que no ha marcat una diferència notable. L'Església es troba en la línia conservadora i sovint integrista que defineix el Pontificat del Papa Benet XVI. Em preocupa més l'impacte i el desànim dels cristians de base, aquests creients de debò que repensen la seva fe a partir dels canvis que viuen en la societat. Penso en els capellans que voldrien més obertura i flexibilitat en tot allò que és opinable. Hi ha gent que pateix pel fet de representar una església que cada cop es troba més allunyada de la gent, dels problemes i dels reptes del país. Quant de sofriment causa això en persones que han renunciat a tot i ho han donat tot per servir el missatge evangèlic. Fa tres setmanes m'explicava un capellà de Vic, procedent de la Cartoixa, que el bisbe l'havia suspès a divinis, que vol dir que no el deixa exercir de capellà en tot el bisbat de Vic. Un home que viu com un ermità, que aplega cada diumenge desenes de persones que assisteixen o assistien a les seves celebracions i li demanaven consell: es troba ara desautoritzat pel bisbe Romà Casanova. Quantes ferides obertes per una jerarquia preocupada només per l'ortodoxia i no per les persones.
Recta final a les Primàries demòcrates americanes. Demà sabrem si Clinton continua o si Obama surt amb la nominació. Per pura atracció em sento molt a prop d'Obama, pel seu discurs, perquè torna a parlar de valors, de somnis, de projectes, d'esperança en el canvi. em diuen que Clinton és més sòlida, amb més capacitat i sobretot amb més experiència i a més és dona!. He pensat que potser són iguals però han aconseguit una cosa important: retornar la passió per la política. La política com a cosa de tots, en la que tots hi hem de poder dir alguna cosa perquè ens afecta en les coses més quotodianes. La veritat és que per damunt de tot el que espero i confio és que els demòcrates guanyin. Que el Bush entengui que els americans, i no només els ciutadans progressistes d'arreu del món, l'han desaprovat, l'han castigat. Que s'obri un nou horitzó en la política internacional i no s'imposi la llei del més fort.
L'altra recta final són les eleccions generals. Ahir vaig seguir el segon debat Rajoy-Zapatero. Vaig veure un cop més un Rajoy bel.ligerant, un gran perfil d'home de l'oposició inclinat a la bronca, a la desqualificació de l'adversari, sense propostes. Des del principi fins al final va voler acorralar Zapatero. De fet va ser atrevit, agressiu. Els seus havien de quedar satisfets del paper que va fer el candidat. Zapatero es va mostrar més tranquil. Un pèl nerviós en alguns moments. Potser li va faltar valentia a l'hora de defensar obertamenyt i sense cap complexe les seves polítiques sobre immigració, sobre la diversitat i pluralitat dels pobles i de les autonomies. Estava de vegades massa a la defensiva. Potser m'hagués agradat que no s'hagués justificat tant i hagués fet pedagogia de les politiques de l'esquerra en el model d'Estat, en la política lingüística a Catalunya, en l'aportació que fan els immigrants i la riquesa potencial, no només econòmica sinó humana i cultural que porten. Davant dels dos models jo crec que els electors ho han de tenir clar. Espero que diumenge ho puguem celebrar. Em preocupa només que estiguem davant del blanc o negre. Seria bo que els matisos traduits en alternatives partidistes haguessin tingut també una presència mediàtica més neta. Dijous anirem al palau Sant Jordi. per compartir sentiments, il.lusions i raons per apostar per ZP.

dijous, de febrer 28, 2008

L'agenda inacabada

La paraula agenda ve del llatí, del verb "agere" que vol dir fer o actuar. La traducció d'agenda, que és gerundi, seria "Les coses que s'han de fer". Ahir vaig assistir a la presentació del llibre de l'ex Conseller Josep M Vallès, ex president de Ciutadans pel Canvi. Li ha posat per títol "Una agenda imperfecta. Amb Maragall i el projecte del canvi". Vallès és un professor rigurós, amb el cap i el pensament ben estructurat. Més enllà de l'experiència personal com a Conseller, analitza el corrent de fons que reclama el canvi en les maneres de fer política, en la dinàmica parlamentària, en l'estructura i la funció dels partits polìtics. Maragall va saber captar aquesta urgència de renovació i de canvi però no va poder superar les resistències d'uns i altres. Vallès parla "d'agenda imperfecta" i jo interpreto que vol dir agenda inacabada. Tornarà a venir l'empenta del canvi. No sabem qui l'impulsarà però la regeneració democràtica ens interpel.la a tots.
Ahir tam,bé vaig assistir a Tribuna Barcelona on intervenia Joan Ridao, d'ERC. Vaig voler sentir el candidat d'ERC davant d'un públic moderat i professional. Va estar equilibrat, pragmàtic, sense renunciar als objectius independentistes de futur però tocant de peus a terra va mostrar la voluntat de col.laborar amb un govern presidit per Rodríguez Zapatero sense seguidisme, amb exigències i condicions: "S'haurà de batejar abans el PSOE si vol que anem a la seva Comunió..." , però no va tenir problemes en afirmar que si es donen les condicions "serem aliats exigents però segurs de Zapatero". Va dir que no s'hi val l'abstenció ni el vot en blanc i ho va il.lustrar amb la frase: "per sortir de l'infern no cal passar pel purgatori del vot en blanc..."
Al vespre, a Sant Cugat, vaig assistir a l'acte de campanya del PSC. Hi intervenien la diputada santcugatenca Montserrat Colldeforns i el secretari d'estat d'economia David Vegara. Vegara, sense papers per llegir, va fer una exposició clara, didàctica, sobre el moment actual de l'economia i les propostes del PSOE. Va justificar els 400 € i les mesures per mantenir la bona orientació de l'economia espanyola.
Arribava a casa a mig partit del barça. La falta de gols em posava nerviós. al final el Xavi, després d'uns mans invisibles d'Etoo, marca el gol de l'empat. A dormir més tranquil!.

dimarts, de febrer 26, 2008

El debat

Ahir vaig veure el debat Zapatero-Rajoy. No vaig poder deixar de mirar-m'ho com a periodista a més de diputat. Si haig de ser sincer confesso que en l'escenificació dialèctica del debat jo crec que Rajoy va tenir la iniciativa: va marcar el territori en cada un dels capítols que va iniciar. Va ser agressiu, amb una mirada incisiva (perduda en alguna ocasió) però sempre en atac al contrincant. Zapatero es va posar una mica més a la defensiva abans d'iniciar el contraatac . Potser no va cuidar prou la postura en el debat: Estava assegut a la punta de la cadira. Li donava una certa inestabilitat i s'inclinava cap al davant com si necessités ajuda postural per acabar de rematar.
Pel que fa als continguts Zapatero va haver de tirar mà del passat, un passat que en bona lògica retrata la manera de fer política del PP. En aquest sentit el va ajudar i li va permetre desemmascarar el caràcter més reaccionari del PP. Va explicar bé el que ha fet però potser li va faltar contundència a l'hora d'argumentar alguns punts claus de la seva política: la política antiterrorista i la seva política enfront de la immigració així com la seva concepció del model d'Estat i de les seves conviccions federals.
Rajoy va recórrer als punts més durs, més definitoris i alhora discutibles de la seva visió de les autonomies, de la llengua, de la immigració (xenòfob en el to i en les expressions). El van retratar. Es la dreta pura i dura.
No sé si el debat va servir per convèncer els indecisos. Penso més aviat que va reforçar als que ja saben a qui han de votar. Caldrà esperar el dilluns que ve per veure com arriben tots dos a aquesta franja de l'electorat indecís. Caldrà propostes, caldrà explicar amb convicció l'aposta per la descentralització, per les polítiques socials, per la sensibilitat cultural, pel benestar. col.lectiu.
El que ha permès el debat és fer veure que el dilema del dia 9 es troba entre Zapatero o Rajoy. Els tercers queden difuminats. Potser tampoc no és bo, però la veritat és que cal definir bé el pal de paller per després poder teixir aliances que jo voldria que es fessin amb tota l'esquerra.
Avui vaig a Ullastrell. M'ha cridat el Bru i la Mercè, de l'agrupació del PSC. Es agradable compartir amb les bases aquestes jornades prèvies a les eleccions. La campanya també es cou en aquesta base local.

dilluns, de febrer 25, 2008

Marroc, Parlament, Campanya, recuperant dies...

VIATGE AL MARROC. Del 10 al 14 de febrer. Quatre dies d'immersió en les esferes de poder del Marroc. Tractats com una Delegació d'alt rang: cotxes oficials, escortes, àpats, entrevistes al més alt nivell. Ens van rebre el President del parlament, quatre ministres: Economia, Indústria, Ministre de relacions amb el Parlament, Ministre encarregat de la comunitat marroquina a l'estranger. Entrevistes amb els alcaldes de Rabat, Casablanca i Marrakech. Tots de forma reiterativa ens van fer arribar un triple missatge: El Marroc està en vies de desenvolupament accelerat en el camp del turisme i la construcció. El Marroc està reforçant cada cop més el seu model democràtic, però el Sàhara no té sortida si no és per la via d'una autonomia generosa vinculada al REgne del Marroc (semblant -deien- a la catalana). No qüestionen la monarquia ni la suporemacia del Rei en la governabilitat del país. Es el Rei qui presideix el Consell de Ministres. Defensen la llibertat de culte però protegeixen l'islam i les seves mesquites sagrades. Hi ha tolerància en el rol de la dona però el model "masclista" es nota per tot arreu. El Marroc no mira l'Africa negra. Mira al nord. Mira a Europa. Es i se sent país fronterer amb Europa i guardià de la seva seguretat. País que està donant un pas molt fort en l'economia capitalista. Atreu capital multinacional. Inversions en el camp de l'explotació agrícola, en el camp de la construcció i en les infraestructures. Un pais atractiu pels contrastos. Dues classes socials amb barreres encara avui insuperables. Alt nivell d'analfabetisme que ara volen reduir. . Caldrà fer un seguiment. Viatge interessantíssim. el President Montilla hi va d'aquí a dos mesos. Anirà acompanyat d'empresaris: terreny abonat a les inversions ( i també acollidor de deslocalitzacions a baixa cost...)


PARLAMENT.- L'endemà d'arribar del marroc teníem Ple del parlament. Sessió tensa i bronca al si de la Cambra. Manaiobra de debat d'una Proposta de Resolució sobre la independència de Kosovo formulada el mes de novembre i presentada a correcuita la vigília del Ple. CiU i ERC interessats en votar un redactat que deia que es veia amb bons ulls la independència en el ben entès que estés consensuada entre les dues parts (Sèrbia i Kosovo)i tingués la benediccció de les Nacions Unides. Incomodava al grup del PSC-CpC perquè el procés independentista de facto s'havia fet sense el consentiment d'una de les parts i no tenia el vist i plau de les NNUU. La inclusió del debat i votació calia que fos aprovada pels grups. Miquel Iceta, conscient de la falta de quòrum per part dels grups proposants demana votació immediata i l'aritmètica parlamentaria acaba rebutjant la inclusió del punt en l'odre del dia. CiU se sent abatuda. Faltaven 7 diputats seus i un d'ERC.
Dies horribilis. Bronca a la tarda del mateix dia entre ERC i CiU. Entre Ridao i Mas. En comptes d'interpel.lar al President, Ridao dedica els seus dos minuts i mig per atacar Mas. Aquest, quan arriba el seu torn de preguntes oficialitza davant del faristol el seu posicionament i diu que només arribarà a la Presidència de la Generalitat per la via de les eleccions i del vots dels ciutadans. Hi ha, per tant, una renúncia explícita a una hipotètica moció de censura. Queda tothom retrat.
L'article avui d'Antoni Pugiverd a La Vanguardia retreu la baixesa parlamentària que traspuen aquests dos incidents.

Campanya.- Estem en plena campanya. el que volien els socialistes ho acaben d'acosneguir. Calia centrar la campnya en la polarització. Aquestes eleccions són cosa de dos: Zapatero o Rajoy. El debat d'aquest vespre ha creat expectació. Més enllà de qui guanyi penso que la gent està descobrint la necessitat de votar. M'ho han dit persones que dubtaven però només el fet de veure una possibilitat de govern del PP els fa veure que cal assegurar un govern d'esquerres. Zapatero ho té bé. Penso tanmateix que la campanya és massa personalista., No gira al voltant d'uns eixos programàtics sinó en el perfil dels candidats. S'intueix el que hi ha darrere seu però no és una lluita d'equips, ni d'apostes programàtiques, sinó qui dóna més...
Novament m'han agradat les referències d'Antoni Puigverd a l'article d'avui a La Vanguardia. Tornaré a escriure aquests dies... més que mai!

dissabte, de febrer 09, 2008

Marroc: veí pròxim que sembla molt llunyà

Demà surto cap al Marroc formant part d'una delegació del grup parlamentari socialistes-ciutadans pel canvi que hi anem convidats pel grup parlamentari socialista del Marroc. Encapçala la delegació Higini Clotas, el vicepresident del Parlament. Serem nou els diputats/des que mantindrem una colla de contactes amb membres del Parlament, amb dirigents del partit socialista i amb autoritats locals del marroc. Com no podia ser d'una altra manera el company Mohamed Chaib és l'enallç i coordinador d'aquest viatge d'intercanvis. Amb poc més d'una hora ens plantarem a Casablanca i ens trobarem amb una realitat política, social, cultural, econòmica ben diferent de la nostra: com dos mons amb històries compartides en el passat i en el present separats per barreres culturals i recels heretats d'aquella història i també per litigis fronterers i sobiranistes.
Penso que si Espanya diem que és la porta del sud d'Europa, el Marroc és la porta del nord dels països àrabs africans. El mur, la muralla cultural que ens separa ha fet o fa difícil el diàleg i la comunicació. Hi ha barreres que hem de trencar. Tanmateix, la immigració està forçant aquest diàleg. Un diàleg que per ser autèntic ha de ser multilateral, en les dues direccions. Escoltar, no jutjar, respectar, no imposar, explicar-se, preguntar, comprendre...
Tinc ganers de fer-ho aquests quatre dies. Es una oportunitat que eem dóna el fet de ser parlamentari. A la tornada escriuré les meves impressions.

dilluns, de febrer 04, 2008

Vot en blanc?

Avui llegeixo l'article de Pasqual Maragall a la Vanguardia. No m'ha sorprès la petició del vot en blanc. Si el President Maragall està convençut que cal un altre partit que encari els reptes polítics dee Catalunya amb visió nova, amb visió europea, fent foc nou, és lògic que dels programes electorals que hi ha sobre la taula no en trobi cap que el satisfaci del tot i opti pel vot en blanc. Els sociòlegs electorals sempre han repetit que el canvi d'un vot fidel en el passat no passa mai automàticament a un altre partit sense allotjar-se primer en el vot en blanc. Es l'avantsala del canvi d'opció. Pasqual Maragall fa això mateix. Demana vot en blanc tot preparant el salt cap al Partit Català d'Europa.
En qualsevol contesa electoral hi diversos tipus de vots o de votants.
El vot dels CONVENÇUTS o dels FIDELS. Els que en una consulta i en una altra, passi el que passi, es digui el que es digui mantindran i repetiran el vot al seu partit de sempre sigui quin sigui el programa i el candidat.
Hi ha el vot ÚTIL o el vot del PRAGMATISME, que és el que amb molt o poc entusiasme, opta pel vot menys dolent, el vot que permeti frenar el partit opositor amb l'esperança que els resultats facilitin un pas endavant ni que sigui petit.
Hi ha finalment el vot de la PROTESTA. Es el vot inconformista. Aquell que considera que en democràcia d'entrada, s'ha de votar per ser ciutadà actiu però el sistema ens permet, tanmateix, expressar el nostre posicionament polític de moltes maneres.
Maragall, opta pel vot de PROTESTA tot i saber que les seves crítiques actuals eren igualment vàlides quan ell encapçalava la llista socialista. Jo el comprenc. Jo voldria i vull també que les coses vagin d'una altra manera. Per això estic a Ciutadans pel Canvi. Però l'experiència parlamentària em fa tocar de peus a terra i tot i estar d'acord amb les paraules de Martí Pol: "Tot està per fer i tot és possible" opto per aquella opció que ens impedirà de fer marxa enrere. Opto per aquella opció que ens pot permetre de donar un altre "passet" endavant... opto per votar el partit dels Socialistes de Catalunya amb el respecte més gran pels que ho facin per un altre partit d'esquerra i creguin que el vot en blanc és una veu que els grans partits hauran de saber escoltar. Jo també ho faré.

divendres, de febrer 01, 2008

Maragall no es rendeix, els bisbes tampoc

Ahir vaig rebre diverses trucades de mitjans interessats en saber què en sabia i què en pensava de la intenció i voluntat de Pasqual Maragall a presentar-se a les eleccions sota una nova formació política, el Partit Català per Europa. De tothom és coneguda la meva simpatia i admiració pel President Maragall. Es un polític genial, de conviccions, imprevisible. No fa gaires setmanes parlava amb ell d'aquesta iniciativa. A les meves objeccions sobre l'oportunitat de participar en llista pròpia a les generals em responia: "mai no semblarà el moment. Les idees s'han de posar en marxa en el moment que es tenen". Ho ha intentat. Ha volgut que ens hi impliquéssim Ciutadans pel Canvi. La veritat és que a tots ens ha semblat una proposta inviable i alhora contraproduent. No podem competir ara amb els partits existents de l'esquerra catalana. No podem dividir més el vot. L'atomització electoral no porta enlloc i l'experiència italiana n'és una mostra i per això neix el Partit Demòcrata per superar la divisió partidista del centre esquerra. " ARA", i remarco "ara", no hi ha a Catalunya espai per a un nou partit. Es cert que ens trobem en una etapa de qüestionament dels partits tradicionals i que això ha anat lligat a la desafecció creixent de la gent envers les formacions polítiques i els mateixos professionals de la política. Però a dos dies de tancar-se la inscripció dels que es presenten a les eleccions del 9 de març, presentar una llista verge a competir per un espai de l'esquerra em sembla del tot inoportú. Els punts programàtics que apunta Pasqual Maragall són assumibles tant pel PSC com per ICV. Hi afegeix la rotació de diputats per ser, tots els de la llista, presents al Congrés al llarg de la legislatura. Idea genial, típicament maragalliana, però de difícil concreació: tres mesos per cada candidat de la llista...? El temps per aterrar. Ni temps per a la tramitació d'una llei... És no tocar de peus a terra. Maragall, però, ens diu que no podem estar satisfets amb la manera de fer dels partits tradicionals. Que cal una renovació de la mateixa estructura dels partits i una nova manera de fer política. Totalment d'acord. No ens neguem a buscar nous camins que passen d'entrada pel debat d'idees, per la participació, per la defensa de nous models d'estat, que passen pel federalisme, que passen per la laicitat, que passen per la subsidiaritat en el marc d'una Europa plural i solidària.
Bisbes. Hem tornat a topar amb l'església. La jerarquia s'ha tret la careta. Sense cap mena de complexe han entrat en la campanya per arrenglerar-se contra el PSOE i avalar implícitament l'alternativa del PP. És molta cara! Ells mateixos es contradiuen: l'església partidària sempre de la mediació i que històricament ha exercit aquest servei públic com a mitjancera en temes de pacificació ara nega que això ho pugui fer el govern. Dialogar amb ETA per trobar la pau ho poden fer alguns eclesiàstics, alguns bisbes, però no ho pot fer el govern democràticament elegit. Ens trobem davant d'un conflicte polític, no pas moral. Si no hi ha respecte per l'autonomia de cada una de les parts, el govern s'ha de plantejar la revisió dels pactes amb el Vaticà i situar la relació amb l'església catòlica al nivell que li correspongui pel seu pes social. Em dol que no surtin altres veus d'església, que no surtin o que els mitjans no les recullin. Segur que hi ha comunitats de base wue viuen la seva fe d'una altra manera i això no els impedeix d'optar a l'hora del vot per la dreta o l'esquerra segons el conjunt de mesures i valors que entrin en els seus programes electorals.

dilluns, de gener 28, 2008

REPRESA

He congelat el blog durant unes setmanes i el reprenc ara amb la voluntat de donar-hi un to més franc, allunyat del format article periodístic i més proper a l'espontaneitat i al recull de vivències relacionades amb la vida quotidiana i la reflexió política personal.
Arrenco el dilluns, dia 28: Dia parlamentàriament tranquil en el que l'agenda està en blanc tot el matí. Al vespre assistiré a la reunió del Comitè Executiu de la Federació del PSC del Vallès Oest. Trobo interessant veure la militància del partit des del territori. Jo que no tinc carnet del PSC (sóc de l'associació Ciutadans pel Canvi) confesso que és admirable la voluntat de càrrecs electes i voluntaris del partit dels socialistes de Catalunya per fer-se seves les línies programàtiques de la campanya electoral que és a les portes. Qualsevol campnya electoral posa a prova la solidesa dels diferents nivells de direcció i de la militància de base dels partits. Comprovo aquella mena d'ambient de les grans competicions esportives: hem de guanyar. Hem de ser els primers. Som els millors. La gent se sent format part d'un gran equip que aspira a la victòria. Interessant. La victòria serà de tots. Però, d'entrada, el més important d'una campanya no és només el resultat final. Es sobretot el programa. Són les propostes. És el model de societat. No ho podem oblidar.
Acabem d'elegir al Parlament el Consell de Govern de la Corporació catalana de Mitjans Audiovisuals. He rebut més aviat comentaris crítics. El més punyent és el que em va enviar la meva amiga TC. Em deia, entre altres coses: "Què poc oxígen donem a la credibilitat del sistema polític! ... No t'ho amago, estic decebuda i també malhumorada... cada vegada m'enrabia més haver de donar la raó a les persones que es mostren escèptiques i convençudes que els interessos partidistes i de la classe política està per damunt del bé comú i l'interès general".
Em fan mal aquestes paraules perquè n'era conscient que el procediment acabaria projectant un model que es pretenia superar. Vull pensar, perquè sóc optimista de mena, que la praxis , ens acabarà mostrant que hem fet, tanmateix, un pas - un petit pas- endavant.
Em mirava avui l'acudit polític d'en Ferreres al Periódico amb un ZP cridant: "Compte que ve el llop!" i el ramat reacciona amb aquest comentari: "Cada quatre anys el mateix. Això avorreix les ovelles". No és la por d'allò que ens podria portar una dreta extrema al poder el que ha de motivar el vot sinó la il.lusió d'allò que podrà fer l'esquerra per resoldre els problemes i construir un model de país i de convivència estables.
L'església en campanya. Així ho sembla. Però només sentim un sector de l'església: la jeràrquica, la més institucional que amb els vents que bufen al Vaticà es va tancant en si mateixa i es va dretanitzant sense escrúpols a l'hora d'arrenglerar-se amb els polítics més conservadors. Penso que cal fer sempre esment d'aquells col.lectius, d'aquelles comunitats de base, potser sense càrrecs, potser sense veu, però amb un testimoni de servei i de compromís. Ells són també "església". Em venen al cap les paraules d¡E. Mounier: "En el dfutur els homes no es dividiran segons que creguin o no en Déu sinó segons que s'hagin posat o no al costat de les víctimes del sistema"