dilluns, de febrer 25, 2008

Marroc, Parlament, Campanya, recuperant dies...

VIATGE AL MARROC. Del 10 al 14 de febrer. Quatre dies d'immersió en les esferes de poder del Marroc. Tractats com una Delegació d'alt rang: cotxes oficials, escortes, àpats, entrevistes al més alt nivell. Ens van rebre el President del parlament, quatre ministres: Economia, Indústria, Ministre de relacions amb el Parlament, Ministre encarregat de la comunitat marroquina a l'estranger. Entrevistes amb els alcaldes de Rabat, Casablanca i Marrakech. Tots de forma reiterativa ens van fer arribar un triple missatge: El Marroc està en vies de desenvolupament accelerat en el camp del turisme i la construcció. El Marroc està reforçant cada cop més el seu model democràtic, però el Sàhara no té sortida si no és per la via d'una autonomia generosa vinculada al REgne del Marroc (semblant -deien- a la catalana). No qüestionen la monarquia ni la suporemacia del Rei en la governabilitat del país. Es el Rei qui presideix el Consell de Ministres. Defensen la llibertat de culte però protegeixen l'islam i les seves mesquites sagrades. Hi ha tolerància en el rol de la dona però el model "masclista" es nota per tot arreu. El Marroc no mira l'Africa negra. Mira al nord. Mira a Europa. Es i se sent país fronterer amb Europa i guardià de la seva seguretat. País que està donant un pas molt fort en l'economia capitalista. Atreu capital multinacional. Inversions en el camp de l'explotació agrícola, en el camp de la construcció i en les infraestructures. Un pais atractiu pels contrastos. Dues classes socials amb barreres encara avui insuperables. Alt nivell d'analfabetisme que ara volen reduir. . Caldrà fer un seguiment. Viatge interessantíssim. el President Montilla hi va d'aquí a dos mesos. Anirà acompanyat d'empresaris: terreny abonat a les inversions ( i també acollidor de deslocalitzacions a baixa cost...)


PARLAMENT.- L'endemà d'arribar del marroc teníem Ple del parlament. Sessió tensa i bronca al si de la Cambra. Manaiobra de debat d'una Proposta de Resolució sobre la independència de Kosovo formulada el mes de novembre i presentada a correcuita la vigília del Ple. CiU i ERC interessats en votar un redactat que deia que es veia amb bons ulls la independència en el ben entès que estés consensuada entre les dues parts (Sèrbia i Kosovo)i tingués la benediccció de les Nacions Unides. Incomodava al grup del PSC-CpC perquè el procés independentista de facto s'havia fet sense el consentiment d'una de les parts i no tenia el vist i plau de les NNUU. La inclusió del debat i votació calia que fos aprovada pels grups. Miquel Iceta, conscient de la falta de quòrum per part dels grups proposants demana votació immediata i l'aritmètica parlamentaria acaba rebutjant la inclusió del punt en l'odre del dia. CiU se sent abatuda. Faltaven 7 diputats seus i un d'ERC.
Dies horribilis. Bronca a la tarda del mateix dia entre ERC i CiU. Entre Ridao i Mas. En comptes d'interpel.lar al President, Ridao dedica els seus dos minuts i mig per atacar Mas. Aquest, quan arriba el seu torn de preguntes oficialitza davant del faristol el seu posicionament i diu que només arribarà a la Presidència de la Generalitat per la via de les eleccions i del vots dels ciutadans. Hi ha, per tant, una renúncia explícita a una hipotètica moció de censura. Queda tothom retrat.
L'article avui d'Antoni Pugiverd a La Vanguardia retreu la baixesa parlamentària que traspuen aquests dos incidents.

Campanya.- Estem en plena campanya. el que volien els socialistes ho acaben d'acosneguir. Calia centrar la campnya en la polarització. Aquestes eleccions són cosa de dos: Zapatero o Rajoy. El debat d'aquest vespre ha creat expectació. Més enllà de qui guanyi penso que la gent està descobrint la necessitat de votar. M'ho han dit persones que dubtaven però només el fet de veure una possibilitat de govern del PP els fa veure que cal assegurar un govern d'esquerres. Zapatero ho té bé. Penso tanmateix que la campanya és massa personalista., No gira al voltant d'uns eixos programàtics sinó en el perfil dels candidats. S'intueix el que hi ha darrere seu però no és una lluita d'equips, ni d'apostes programàtiques, sinó qui dóna més...
Novament m'han agradat les referències d'Antoni Puigverd a l'article d'avui a La Vanguardia. Tornaré a escriure aquests dies... més que mai!