Ahir vaig rebre diverses trucades de mitjans interessats en saber què en sabia i què en pensava de la intenció i voluntat de Pasqual Maragall a presentar-se a les eleccions sota una nova formació política, el Partit Català per Europa. De tothom és coneguda la meva simpatia i admiració pel President Maragall. Es un polític genial, de conviccions, imprevisible. No fa gaires setmanes parlava amb ell d'aquesta iniciativa. A les meves objeccions sobre l'oportunitat de participar en llista pròpia a les generals em responia: "mai no semblarà el moment. Les idees s'han de posar en marxa en el moment que es tenen". Ho ha intentat. Ha volgut que ens hi impliquéssim Ciutadans pel Canvi. La veritat és que a tots ens ha semblat una proposta inviable i alhora contraproduent. No podem competir ara amb els partits existents de l'esquerra catalana. No podem dividir més el vot. L'atomització electoral no porta enlloc i l'experiència italiana n'és una mostra i per això neix el Partit Demòcrata per superar la divisió partidista del centre esquerra. " ARA", i remarco "ara", no hi ha a Catalunya espai per a un nou partit. Es cert que ens trobem en una etapa de qüestionament dels partits tradicionals i que això ha anat lligat a la desafecció creixent de la gent envers les formacions polítiques i els mateixos professionals de la política. Però a dos dies de tancar-se la inscripció dels que es presenten a les eleccions del 9 de març, presentar una llista verge a competir per un espai de l'esquerra em sembla del tot inoportú. Els punts programàtics que apunta Pasqual Maragall són assumibles tant pel PSC com per ICV. Hi afegeix la rotació de diputats per ser, tots els de la llista, presents al Congrés al llarg de la legislatura. Idea genial, típicament maragalliana, però de difícil concreació: tres mesos per cada candidat de la llista...? El temps per aterrar. Ni temps per a la tramitació d'una llei... És no tocar de peus a terra. Maragall, però, ens diu que no podem estar satisfets amb la manera de fer dels partits tradicionals. Que cal una renovació de la mateixa estructura dels partits i una nova manera de fer política. Totalment d'acord. No ens neguem a buscar nous camins que passen d'entrada pel debat d'idees, per la participació, per la defensa de nous models d'estat, que passen pel federalisme, que passen per la laicitat, que passen per la subsidiaritat en el marc d'una Europa plural i solidària.
Bisbes. Hem tornat a topar amb l'església. La jerarquia s'ha tret la careta. Sense cap mena de complexe han entrat en la campanya per arrenglerar-se contra el PSOE i avalar implícitament l'alternativa del PP. És molta cara! Ells mateixos es contradiuen: l'església partidària sempre de la mediació i que històricament ha exercit aquest servei públic com a mitjancera en temes de pacificació ara nega que això ho pugui fer el govern. Dialogar amb ETA per trobar la pau ho poden fer alguns eclesiàstics, alguns bisbes, però no ho pot fer el govern democràticament elegit. Ens trobem davant d'un conflicte polític, no pas moral. Si no hi ha respecte per l'autonomia de cada una de les parts, el govern s'ha de plantejar la revisió dels pactes amb el Vaticà i situar la relació amb l'església catòlica al nivell que li correspongui pel seu pes social. Em dol que no surtin altres veus d'església, que no surtin o que els mitjans no les recullin. Segur que hi ha comunitats de base wue viuen la seva fe d'una altra manera i això no els impedeix d'optar a l'hora del vot per la dreta o l'esquerra segons el conjunt de mesures i valors que entrin en els seus programes electorals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada