Rectes finals

Acabo de saber que el Cardenal Rouco Varela ha estat escollit President de la Conferència Episcopal Espanyola per dos vots de diferència. El vicepresident serà el bisbe de Bilbao Ricardo Blázquez. La veritat és que la presidència de Bláquez tampoc no s'ha notat massa. Ha estat tan pressionat per l'ala dreta que sempre ha liderat Rouco i que tenia el braç executor en al Secretari de la Conferència que no ha marcat una diferència notable. L'Església es troba en la línia conservadora i sovint integrista que defineix el Pontificat del Papa Benet XVI. Em preocupa més l'impacte i el desànim dels cristians de base, aquests creients de debò que repensen la seva fe a partir dels canvis que viuen en la societat. Penso en els capellans que voldrien més obertura i flexibilitat en tot allò que és opinable. Hi ha gent que pateix pel fet de representar una església que cada cop es troba més allunyada de la gent, dels problemes i dels reptes del país. Quant de sofriment causa això en persones que han renunciat a tot i ho han donat tot per servir el missatge evangèlic. Fa tres setmanes m'explicava un capellà de Vic, procedent de la Cartoixa, que el bisbe l'havia suspès a divinis, que vol dir que no el deixa exercir de capellà en tot el bisbat de Vic. Un home que viu com un ermità, que aplega cada diumenge desenes de persones que assisteixen o assistien a les seves celebracions i li demanaven consell: es troba ara desautoritzat pel bisbe Romà Casanova. Quantes ferides obertes per una jerarquia preocupada només per l'ortodoxia i no per les persones.
Recta final a les Primàries demòcrates americanes. Demà sabrem si Clinton continua o si Obama surt amb la nominació. Per pura atracció em sento molt a prop d'Obama, pel seu discurs, perquè torna a parlar de valors, de somnis, de projectes, d'esperança en el canvi. em diuen que Clinton és més sòlida, amb més capacitat i sobretot amb més experiència i a més és dona!. He pensat que potser són iguals però han aconseguit una cosa important: retornar la passió per la política. La política com a cosa de tots, en la que tots hi hem de poder dir alguna cosa perquè ens afecta en les coses més quotodianes. La veritat és que per damunt de tot el que espero i confio és que els demòcrates guanyin. Que el Bush entengui que els americans, i no només els ciutadans progressistes d'arreu del món, l'han desaprovat, l'han castigat. Que s'obri un nou horitzó en la política internacional i no s'imposi la llei del més fort.
L'altra recta final són les eleccions generals. Ahir vaig seguir el segon debat Rajoy-Zapatero. Vaig veure un cop més un Rajoy bel.ligerant, un gran perfil d'home de l'oposició inclinat a la bronca, a la desqualificació de l'adversari, sense propostes. Des del principi fins al final va voler acorralar Zapatero. De fet va ser atrevit, agressiu. Els seus havien de quedar satisfets del paper que va fer el candidat. Zapatero es va mostrar més tranquil. Un pèl nerviós en alguns moments. Potser li va faltar valentia a l'hora de defensar obertamenyt i sense cap complexe les seves polítiques sobre immigració, sobre la diversitat i pluralitat dels pobles i de les autonomies. Estava de vegades massa a la defensiva. Potser m'hagués agradat que no s'hagués justificat tant i hagués fet pedagogia de les politiques de l'esquerra en el model d'Estat, en la política lingüística a Catalunya, en l'aportació que fan els immigrants i la riquesa potencial, no només econòmica sinó humana i cultural que porten. Davant dels dos models jo crec que els electors ho han de tenir clar. Espero que diumenge ho puguem celebrar. Em preocupa només que estiguem davant del blanc o negre. Seria bo que els matisos traduits en alternatives partidistes haguessin tingut també una presència mediàtica més neta. Dijous anirem al palau Sant Jordi. per compartir sentiments, il.lusions i raons per apostar per ZP.