Qui paga els plats trencats?

Quan escric aquestes notes tots els mitjans de comunicació estan pendents de l'acord imminent entre demòcrates i republicans per a l'aportació pública al sistema financer americà de 700.000 milions de dòlars amb la finalitat d'evitar la fallida de tot l'entremat del sistema que aguanta l'economia capitalista.

La majoria d'analistes aproven aquestes mesures d'urgència però són pocs els que s'atreveixen a denunciar la injustícia que en el fons s'amaga darrera d'aquesta inevitable però escandalosa operació.

La veritat és que no entenc tot l'entrellat del problema que trasbalsa l'economia mundial però sí que tinc clar que estem veient el rostre més descarnat del capitalisme. Josep Borrell ha descriu avui en un article a El Periódico quan parla de les "activitats especulatives d'un sistema financer sense control que s'ha convertit en un casino regentat per dirigents amb sous fantasiosos, assumint riscos creixents finançats per muntanyes de deutes".

Qui paga, ara els plats trencats? Ens podem quedar tranquils quan els americans contesten: l'Estat. Però qui és l'Estat? Són -som- els ciutadans els que haurem de treure les castanyes del foc. Salvaran i "salvarem" ( quan l'onada de la crisi ens toqui més de prop) les grans institucions financeres amb nous impostos, amb noves restriccions de serveis sense que ningú pugui venir a salvar aquells ciutadans concrets que es veuran arrossegats per la crisi en perdre els llocs de feina, o perdre el patrimoni familiar o la casa hipotecada.

L'eufòria presumptuosa dels gestors financers que es van engreixar aquests darrers anys amb els seus jocs de mans especulatius són ara o seran ben aviat angoixa per als sectors més febles del sistema a qui es demanarà, per escarni, que tapin el forat deixat pels seus indigníssims servidors.

Ramon Folch qualificava avui aquesta situació de gran estafa i es preguntava: "On són els delinqüents, quantes ordres de cerca i captura han dictat els jutges quants patrimonis dels estafadors han estat embargats?" i concloïa: "És un cas de desvergonyiment inaudit"

M'agradarà seguir l'evolució. Haurem d'estar al costat del govern quan prengui mesures per evitar les fallides però caldrà fer dues coses més. Per un costat, reforçar des de l'administració i les grans institucions de l'Estat el rigor i el control de tot l'entramat financer per retornar la confiança dels ciutadans amb les institucions democràtiques que han de vetllar pels interessos col.lectius i per un altre promoure les denúncies col.lectives contra els delictes de coll blanc, contra tots aquells que des del poder financer han jugat a inflar la bombolla especulativa i malden ara per sortir de l'embolic amb les butxaques plenes. Butxaques plenes, per cert, a costa de l'erari públic que s'alimenta dels diners que surten de les altres butxaques, les dels ciutadans que els toca pagar un cop més els plats trencats. En català del carrer diem: Cornuts i pagar el beure!

Pedres vives

Demà es casen en Joan i la Mariona. Ho volen fer d'una manera ben informal però acompanyats de molts amics. La parella viu ara a El Salvador. Hi van anar en projectes de solidaritat i han volgut allargar la seva estada allà per compartir amb aquell poble llatinoamericà els reptes, la pobresa i l'esperança. Demà es casen i ben aviat es retrobaran amb els seus col.legues salvadorencs. Aquí, els amics catalans som molts. Amb en Joan , els meus fills i una colla més de nois i noies amb llurs pares hem participat molts anys d'acampades i molts anys de convivència al Mas Molelles, una masia compartida ara a St. Pere de Torelló. En Joan és geòleg. Ha pogut treballar en la seva especialitat aquí i allà.

Demà farem festa grossa com la vam fer fa una setmana en el vint-i-cinquè aniversari de la primera acampada de tota aquesta colla batejada com a "colla Vallferrera". El regal col.lectiu serà unes pedres que cadascú té guardades del viatges personals i que són procedents d'indrets ben diferents. Amb la pedra s'hi ha d'acompanyar un pensament, una frase, un desig...

En trio tres que porten missatge: Una pedra d'una platja de Turquia, un mar -diu la nota- que banya països i cultures ben diverses. I afegeix: "Les pedres, com el mar, no entenen de races ni d'identitats. Són universals".

Una altra, treta de la vora del mar Mort (Jordània). Amb la pedra, l'amic del Joan i la Mariona els diu: "Pedra de prop d'un mar salat, ple de llàgrimes de dos pobles: Israel i Palestina. La pedra fosca vol ser imatge de la síntesi de dues races cridades a conviure en pau".

La tercera és d'una glacera de Noruega, "una pedra -diu un altre amic- polida pel fred i el glaç. la vida sovint és dura i freda però la reacció a la fredor i a la duresa exigeix esforç i solidaritat. Si hi afegim tendresa ens sentirem definitivament humans".

Un casament, dóna per això i més. Una parella carregada d'il.lusions, de projectes, de somnis però sobretot carregats d'estimació. Un amor, però, no per quedar-se'l sinó per repartir i compartir.

Demà serà un dia gran per en Joan i la Mariona però també per tots els amics que els acompanyarem.

Ricard Domingo i BTV

Acabo de llegir la notícia: l'Angel Casas ha estat elegit nou Director de Barcelona Televisió pel Consell d'Administració de la cadena barcelonina. Confesso que m'ha sorprès el relleu. Vull pensar que tant l'Angel com els membres del Consell hauran sospesat molt la disponibilitat, la capacitat i el projecte que volen dur a terme en aquesta nova etapa plena de reptes tecnològics, de gestió i de model. Angel Casas hereta un televivisó d'un molt alt nivell de prestigi, de qualitat i de bona gestió. No serà fàcil mantenir-ho i millorar-ho, però li ho desitjo cordialment.

No vull, però, parlar ara del nou director ni de la nova etapa que arrenca per a Barcelona televisió sinó retre homenatge al director sortint, en Ricard Domingo. Recordo bé la seva arribada a la direcció. Durant dos mesos jo vaig exercir de director en funcions després que Joan Tàpia deixés aquesta responsabilitat. Confesso avui que fins i tot havia tingut la presumpció que podria ser jo mateix el substitut definitiu de Tapia al capdavant de BTV, però vet aquí que en el seu moment em comuniquen que no seré jo sino que serà en Ricard Domingo qui prendrà el relleu de la direcció. Recordo que en Ferran Mascarell, president del Consell d'administració, em va dir: veuràs, Josep M., que d'aquí a un temps, me'n faràs els millors elogis del nou director i n'estareu tots molt contents.

Avui puc dir que la prediccions es van complir. Ricard Domingo ha estat un gran director de Barcelona Televisió. S'hi va submergir des del primer dia i des del primer moment va tenir clar que ell era el pal de paller d'un equip i ha sabut fer de pal de paller. Ha sabut estructurar l'equip de direcció i la resta de personal. Hi ha dedicat tot el temps i més. Ha renovat la imatge, ha renovat i bastit tota la infraestructura tècnica, digital, operativa en la nova seu del Poble Nou. Amb escassos recursos ha sabut posar en antena una programació de qualitat, oberta, plural i de proximitat.

Ricard Domingo ha sabut estimar Barcelona i ha sabut posar la televisió pública al servei dels barcelonins. Ricard Domingo és una gran persona que s'ha fet estimar. Jo he après d'ell i avui em sento en l'obligació d'agrair-li en veu alta els anys i el treball compartits però sobretot l'amistat que es va anar forjant des del primer dia i que estic segur que els canvis professionals no l'afebliran.

Laicitat a fora, restauracionisme a dins

Massa sovint des de l'esquerra ignorem els moviments interns que es gesten a dins de l'Església catòlica. Cal tenir en compte que no són aliens al que passa a fora, a la societat civil. Encara que no ho sembli, l'església no és un cos monolític. Hi ha corrents interns en el col.lectiu eclesial dialècticament potents. Es va visualitzar molt en el Concili Vaticà II on va guanyar el corrent renovador que va repensar la mateixa teologia de l'església i la seva relació amb el món, amb la societat des d'un angle progressista, respectuós amb l'autonomia d'allò que els pares conciliars en deien "l'ambit temporal".
Vet aquí, però, que Benet XVI, que en el concili més aviat estava amb els renovadors ha esdevingut el líder del restauracionisme iniciat ja per Joan Pau II. Els seus posicionaments teològics i morals estan més a prop de les tesis de Trento i del Concili Vaticà I.
Però la llavor sembrada pel Concili de Joan XXIII no s'ha mort i alhora l'aire que bufa a la societat actual no deixa d'entrar també a les consciències dels creients més oberts. El tema de la reivindicació de la igualtat de la dona, el seu accés al sacerdoci, el celibat dels capellans, la moral sexual, l'autonomia de la societat civil, els corrents de laicitat, reforçats arreu d' Europa al costat d'una barreja creixent de creences religioses, relativitzen automàticament l'hegemonia que fins ara tenia l'església catòlica i dibuixen una situaciò nova en vies de canvis i de transformacions. Tots hi hem d'estar amatents, també des de la política.
Dos articles d'El País (15/08/08) m'han dut a fer aquesta reflexió. Dos articles que recomano. Un de Gregorio Peces Barba, titulat -Versión laica del "non possumus"-. En transcric aquest paràgraf: "Està justificado desde el lado de la democracia, en la cultura jurídica y política moderna, poner límites a la soberbia pretensión de la Iglesia de tener la última palabra en el ámbito público y señalar las incompatibilidades radicales de su visión premoderna del mundo y de la vida, des un non possumus laico y secularizado frente a los abusos eclesiásticos. También frente a esa laicidad "descafeinada" que pretende la convivencia del pluralismo y de la neutralidad del Estado con privilegios y con una situación de diferencia con las demás religiones, en base a una "realidad social" mayoritaria, de su función nacional y de su influencia sobre la cohesión de España". Em sembla senzillament encertada l'anàlisi del catedràtic Peces Barba.
L'altre article, del mateix divendres dia 15, es titula "En el nombre de la Madre, de la Hija y del..." que analitza el moviment de fons, intern a dins de l'Església, de lluita per la igualtat de la dona i assegura que el Vaticà fa el sord i en tanca a revisar una situació que els corrents de la història faran insostenible.

Es bo que, al costat dels debats d'aquests dies sobre el finançament autonòmic, sapiguem girar la mirada cap a altres fenòmens, cap a altres reptes que condicionen també la convivència i el marc de valors que regulen la nostra vida col.lectiva.

Finançament: Paraules, gestos i resultats

El finançament és una peça clau de l'autogovern. L'Estatut marca les regles de joc. Hi ha una part, govern de l'estat, que s'ha saltat de moment un punt capdal del reglament: el del calendari. La part perjudicada, Catalunya, protesta, gesticula, fa retrets, recorda la vigència de la llei. L'altra part, el govern central, diu que no passa res, que el partit no ha acabat i pronostica que al final els resultats seran del gust de tothom. Els espectadors o els altres equips que tenen també partits pendents, per exemple Andalusia o Galícia, diuen que aquest partit no el pot guanyar Catalunya. Com que no hi ha àrbitre, de moment, el joc està mig parat.
Això no és cap conte, però sembla, talment, el joc dels enfadors. Confesso que estic preocupat. Per un costat estic molt content de la fermesa del govern. De la fermesa pública del President Montilla. Ha demostrat que Catalunya està per damunt de tot. Ningú no el podrà acusar de "vendre's" al govern de Madrid. Montilla ha demostrat que és el president de tots, el president de Catalunya i que no li tremolen les cames quan ha de plantar cara al govern de l'Estat. El President Montilla ha aconseguit també que la resta de partits facin pinya. Avui, dia 11 d'agost, això és veritat. Tinc només por de la traca final. CiU ha dit que farà costat al govern de Catalunya fins a "l'últim minut". A mi m'hagués agradat que haguessin dit que faran costat "fins al final" perquè poden fer pinya fins al darrer minut i despenjar-se al darrer segon.
Sóc dels que penso que la fermesa s'haurà de traduir en el futur més immediat, en gestos i en fets si les coses van maldades. I això, més enllà de protestes col.lectives o manifestacions al carrer, s'ha de poder traduir en un vot negatiu o com a mínim en una abstenció a l'hora de votar els pressupostos si és que no recullen el nivell de finançament marcat per l'Estatut.
El Pressident Montilla es reunirà ben aviat amb els diputats i senadors del PSC a Madrid. Serà la reunió política de més transcendència en el joc d'interessos suprapartidistes que s'està jugant a Madrid.
Jo defenso fermesa i alhora confio que Jose Luis Rodríguez Zapatero reconduirà la situació. Voldria, tanmateix, que no ho fes mai per la simple pressió política catalana sinó perquè en el seu cap acabi prevalent el model federal d'Estat que comporta el tractament diferenciat i alhora solidari de tots aquells territoris que configuren aquesta Espanya plural i diversa. Si no fos així, em sentiré decebut profundament per no dir traït. No vull pensar-hi. Estic convençut que si els catalans vam ajudar decisivament a fer president Josep Luis Rodriguez Zapatero, ell no voldrà jugar amb foc perquè probablement es cremaria en una propera contesa electoral.

Trepitjant un front de batalla

Escric des de Bot, a la Terra Alta, després d'un dia de celebració del 70è aniversari de la Batalla de l'Ebre. A Mora d'Ebre s'hi està celebrant un Congrés internacional. Avui a Corbera d'Ebre el President Montilla ha inaugurat el "Centre d'interpretació 115 dies" que recull testimonis, fotografies, objectes i documentació sobre aquells quatre mesos de combats, de destrucció, d'acarnissament, de morts.
A la tarda, tot sol, he visitat el poble vell de Corbera d'Ebre. He quedat corprès en veure les cases destruides pels bombardejos que han romàs tal com van quedar. La vida s'ha refet a la vall i l'església antiga guarda el campanar i les parets refetes com a testimoni de tot el que va suposar la guerra en aquest front de l'Ebre. Els habitants de Corbera tenen cada dia davant dels seus ulls la imatge de desfeta que va deixar la guerra. Hi viuen néts dels que hi van morir. Alguns recordaven avui vells records i les llàgrimes els humitejaven els ulls. Que difícil per a ells ha de ser oblidar i en canvi, com costa transmetre encara avui a les noves generacions aquesta història relativament recent però alhora tan silenciada i tan poc coneguda per les joves generacions.
Trepitjar el que fou el camp de batalla ajuda a pensar, a imaginar la vida, la mort, el dolor, les famílies destrossades. Corbera tenia 2.5oo habitants en el moment de la guerra. Setanta anys després en té 1.100. En el que queda de runa i destrucció del poble vell s'hi aixeca una mena de monument imaginari en honor als caiguts en la batalla de l'Ebre. Un monument fet d'obres escampades en els antics carrers del poble vell i que porta el nom d'ABECEDARI DE LA LLIBERTAT. Són com a 28 poemes (les 28 lletres de l'abcedari) que es canverteixen en poemes de pau i crits de llibertat.
N'he apuntat fragments:
"En el present, preserveu les vostres petjades i proclameu la pluralitat. No permeteu que us podin. Perseguim el perfum del pacifisme".

"Ben caminats siguin tots els K mtrs. que us duguin pel camí d'una feliçllibertat. Fem K amí, és la joia de la vida. Conèixer-vos un k arnaval d'idiosincràcies".

"Qué puedo decirte hijo? Tu abuelo era como tu ahora y su padre uno más de cuantos se sumaron al grito que acabó con la palabra. Imagínate, hijo, el no del sin palabra y el sol ardiente sin palabra y sin palabras el fuego, la luna cayendo rota sobre los tejados, el éxodo descalzo y la amenaza enquistada del otro, el que siembra el camino de clavoss y envenena las fuentes... ¿Qué puedo decirte sin palabra? Conocían, eso sí, los nombres de algunos muertos. Nada. El silencio sólo de las ruinas guarda quizá alguna respuesta".

Val la pena visitar els escenaris d'una guerra fratricida que la nostra generació no ha sabut transformar en memòria regeneradora de la democràcia.

Avui maleïa un cop més el dictador i em preguntava si nosaltres hem sabut explicar als nostres fills el drama que va suposar plantar cara al feixisme i haver de suportar després la humiliació del vençut.

PSC: Fermesa i complicitats per anar més lluny

En el seu moment m'agradarà expressar les sensacions de viure per dins el Congrés del PSC. Avui em limito a transcriure l'article que he publicat al diari digital "eldebat.com".

Un congrés de partit no és l’aplec d’un col·lectiu homologat per un carnet i una militància disciplinadament homogènia convocat per ratificar els dictats de la direcció. És el moment de formular els grans principis inspiradors de la seva acció política degudament actualitzats a partir d’un debat intern mantingut primer a les bases de les agrupacions i perfilat definitivament amb esmenes i transaccions debatudes i votades pels seus delegats.

El PSC ha celebrat el seu onzè congrés. Al seu darrera, trenta anys d’història. Al seu present unes responsabilitats de govern. Al seu davant uns reptes de societat i de país.

Ciutadans pel Canvi ha pogut fer sentir també la seva veu al Congrés del PSC. Des de l’autonomia i alhora des de la complicitat de fons. Si hagués d’assenyalar matisos o diferències diria que són de ritme: les reformes s’han d’accelerar, s’ha de fer a més velocitat. En alguns punts són de grau: cal anar més enllà, cal anar més lluny. Són d’accents: el protagonisme ha de recaure per damunt de tot en la ciutadania i amb plena complicitat amb els seus representants democràtics

Ciutadans pel Canvi ha reclamat una llei electoral catalana basada en un principi de major proporcionalitat i mirant de trobar, en determinades consultes, fórmules de llistes obertes i de limitació de mandats.

Ciutadans pel Canvi ha reivindicat consultes puntuals entre períodes electorals. Cal trobar mecanismes de participació democràtica de la ciutadania sobre punt o dilemes d’interès col·lectiu. El divorci entre partits polítics i ciutadania només se salva si som capaços d’articular nous mecanismes de participació i nous llenguatges que permetin un diàleg franc i permanent amb els col·lectius dinàmics de la societat.

Ciutadans pel Canvi ha demanat més concreció en l’aplicació de la laïcitat de l’Estat. La laïcitat és compatible amb les bones relacions amb l’església catòlica i les altres religions, amb respecte per la seva llibertat d’expressió i amb no poques complicitats amb totes al servei del poble, però això no ha de generar mai cap privilegi ni cap tracte de favor ni en el sistema fiscal ni en el camp educatiu ni ha de permetre cap interferència en la gestació o aplicació de les lleis.

Ciutadans pel Canvi comparteix amb el PSC l’aposta federal d’Espanya, però demanem sense embuts la reforma de la Constitució que ho faci viable.

Ciutadans pel Canvi, dins d’aquesta estratègia federal vol que els diputats socialistes catalans puguin anar més lluny a l’hora de marcar un perfil propi. Que puguin tenir veu pròpia i que això es tradueixi en el moment oportú en grup propi al Congrés. Catalunya és plural. No volem que siguin només els nacionalistes els que s’apropiïn a Madrid de la representativitat dels catalans.

Ciutadans pel Canvi ha demanat exigència i celeritat en el desplegament de l’Estatut. En aquest marc hem demanat aquell nou model de finançament que permeti la suficiència financera de les polítiques públiques i obri la porta a un autèntic federalisme fiscal.

Del Congrés en sí mateix vull remarcar-ne tres coses. Primera: el perfil dels delegats i de la nova executiva: pluralitat de sensibilitats, de gènere, de procedència territorial i d’història personal: el botó més significatiu és el nou President, Isidre Molas i el Primer Secretari Jose Montilla. Segona: la fermesa de José Montilla a l’hora de proclamar davant de José Luis Rodriguez Zapatero que per damunt de tot ell i el partit es deuen a Catalunya i els seus ciutadans. Tercera: La convocatòria de la Conferència Oberta per a la Catalunya del futur per aplegar totes les sensibilitats de l’esquerra.

Anirem lluny!

El País també veu fantasmes

Ahir em va sorprendre i doldre la primera plana del diari El País qualificant de "segregació" la iniciativa de les aules especials d'acollida dels alumnes que arriben a mig curs... Vaig comentar la notícia fins i tot amb persones de la redacció de Barcelona que em confessaven la seva discrepància amb l'enfocament que havia donat el diari a la informació. No es tracta només d'una cosa puntual. Estem assistint a una dinàmica d'opinió que es va estenent fora de Catalaunya i que comença a fer forat també a casa nostra.

Penso que cal reaccionar amb serenor i alhora amb contundència. Penso que d'entrada hem de mostrar la nostra disconformitat amb la presentació de la notícia per part d'El País. Jo ahir vaig escriure una carta al director en aquest sentit i avui també en llegeixo una del Conseller Maragall. per què no som molts els que ho fem...?

Això escrivia al Sr. Javier Moreno, director del diari de Madrid.

Querido director.
Soy suscriptor de su diario. Me sorprendió muy negativamente esta mañana el titular de primera página de El País sobre las aulas de acogida que está planeando el Departament d’Educació de la Generalitat.
“Cataluña segregará a los niños africanos fuera de la red escolar” La lectura para quienes no conocen la realidad escolar de Catalunya és que se pretende organizar una especie de apartheid, cuando en realidad se pretende ayudar a un aterrizaje suave a los niños que llegan una vez iniciado el curso y entran en un centro donde se imparten las materias en catalán, la lengua propia de Cataluña. Es una medida para los niños y para sus familias. La acogida y el contacto con el entorno de su ciudad y de su barrio, de la llengua escolar y de las costumbres del país que los acoge, facilitarán una mejor integración posterior en el aula.
Algo se está haciendo últimamente en los mismos centros escolares, pero la experiencia dice que los alumnos llegados a mitad de curso, tienen dificultades de integrarse en el conjunto. Es un problema para ellos y es un problema para sus compañeros y para los mismos docentes. Un tiempo corto de acogida y de ayuda personalitzada para los niños y las familias puede ayudar a sentirse más cómodos en el inicio de curso, cuando se incorporen definitivamente en el aula correspondiente.
Por qué presenta EL PAIS la noticia como una segregación?, Por qué da pie a la interpretacIón de una exclusión en toda regla de los inmigrantes cuando precisamente es una medida para facilitar su inclusión?
En un momento de fuerte debate sobre las lenguas españolas, cuando incluso en el Congreso del PSOE se ha reconocido que las cosas se están haciendo bien y que las lenguas cooficiales són una riqueza común, por qué presentan vds. en negativo una medida pensada para integrar y no para segregar?
Que lo haga El Mundo o la Cope... bien, però por qué se suma El País que tiene una redacción en Cataluña que conoce bien la situación y las razones de estas medidas? Por favor, no echen más leña al fuego en una polémica capitalizada por la derecha más integrista de España o por aquellos que entienden España como una realidad unívoca y no plural.!

Por favor, director, expliquen las cosas en profundidad para unos lectores que no disponen de información completa y para los que su primera página de hoy les puede haber provocado una vez más el desconcierto y una visión sesgada de lo que se hace en Cataluña.

Atentamente

Santa Nebrera, verge i màrtir

Montserrat Nebrera va entrar a la política per curiositat intel.lectual de la mà de Josep Piqué. Penso que els Mitjans de Comunicació la vam posar a l'aparador i l'ala renovadora del PP es va fixar que aquella professora de la Universitat Internacional tenia ganxo com a polemista. Jo recordo, dirigint a Barcelona Televisió un espai de debat que en moments d'absència de portaveus del pensament conservador vam descobrir-la: una dona que sabia parlar, que argumentava bé, que tenia bona imatge i es va convertir en un referent dels tertulians de la dreta civilitzada del país.
M'he retrobat amb ella al Parlament. Hem tingut l'ocasió de comentar la nostra experiència política, cadascú en posicionaments ben diferents però els dos amb ganes d'aportar aire fresc a les nostres formacions polítiques.
Avui Nebrera s'ha fet políticament gran. Ha madurat als ulls dels militants del PP i als ulls de l'opinió pública. Continua sent de dretes, continua defensant els valors conservadors en el camp dels models familiars, dels models econòmics, dels models d'estructura territorial de l'Estat... però és una dona que no s'ha sotmès a la dinàmica interna de les jerarquies de partit. Ha estat heterodoxa en aquest sentit. Ha estat rebel i ha lluitat per la llibertat de pensament al si del partit que la va acollir com a militant.
Això li ha exigit esforç, tenacitat, duresa, valentia... I ha aguantat. Per això li dic "santa" Nebrera. Li dic també verge en sentit figurat perquè s'ha deixat estimar sense tastar encara la mel del poder. amb una certa ingenuitat s'ha tirat a la piscina sene tenir en compte que la podria trobar sense aigua o hi podria trobar els cocodrils esperant-la per cruspir-se-la. Li dic màrtic perquè l'han crucificat, l'han pressionat, l'han desqualificat i han intentat de marginar-la. N'ha sortit victoriosa moralment. Per això ahir al vespre li vaig enviar un correu amb aquest text:

"Et felicito molt sincerament!. Penso que avui has fet un gran servei no només al PP sinó a la dinàmica interna dels partits. Has estat no només una rebel sinó una dona que té unes idees, una manera de veure la política i la funció del propi partit i ho sap defensar. Segur que has passat hores baixes, de molta tensió... però la pròpia militància al final t’ha donat un suport que ni tu mateixa et deuries imaginar. Jo que he seguit de prop la teva trajectòria me n’he alegrat i m’he sentit solidari de la teva gosadia. No sé que faràs ara amb la nova presidenta. Què et deixaran fer al Grup parlamentari. Tindrem ocasió de parlar-ne. De moment, descansa de l’esforç però amb aquella íntima sensació que ha valgut la pena!."

Ella m'ha contesat agraint les meves paraules.
I això no treu que demà mateix ens tornarem a veure les cares en el debat perlamentari des d'optiques polítiques ben diferents, però amb el respecte que dóna saber que tens davant una dona amb una trajectòria de coherència.
vvfkfyp

Bassas - Ibarretxe

L'actualitat que m'interessa cada dia té noms propis. Avui en destaco dos: Antoni Bassas i Juan José Ibarretxe.

L'Antoni Bassas, anuncia que deixa la direcció del seu programa Els matins de Catalunya Ràdio després de 14 anys de dirigir-lo i presentar-lo. Demà i durant no sé quants dies es dirà de tot sobre el periodista, sobre el programa, sobre els directius de la Ràdio Nacional de Catalunya, sobre les motivacions del relleu... Jo avui només vull aportar unes consideracions.

He valorat sempre en positiu la professionalitat de l'Antoni Bassas si per professional entenem el que sap estar davant del micròfon cinc hores cada dia, portant amb ritme un magazin d'actualitat rabiosa, d'entrevistes calentes, d'informació, d'entreteniment... L'Antoni és, en aquest sentit, un dels millors professionals de Catalunya. El que ha fet o ha demostrat també en Bassas, de forma progressiva, és que un bon professional, davant el menú diari d'actualitat rabiosa, no hi pot estar indiferent. Ha mostrat clarament que la objectivitat periodística, entesa com aquella forma d'explicar les coses de forma incolora, inodora i insípida, no existeix i més consentida abans o més desenfadada i explícita darrerament ha volgut donar el pas, sempre arriscat, de manifestar el propi posicionament davant una realitat, sobretot política, que de forma oberta o sibilina sempre es pot aplaudir, es pot qüestionar, desqualificar o valorar de forma personal. Amb aquest atreviment ignoro si ha pretès o s'ha trobat convertit en una mena de referent que divideix amb més o menys grau l'audiència: aquells que se senten més còmodes i amb més sintonia amb el discurs de fons que destil.laven les seves editorials, les seves entradetes o les seves valoracions de l'actualitat i aquells altres que s'han pogut sentir sovint incòmodes amb el seu discurs que traspuava una manera d'entendre Catalunya, Espanya, la llengua, el govern d'abans i el govern d'ara... els líders polítics d'ara o els d'abans... d'una manera molt decantada a posicionaments de partits o de col.lectius ben lícits però alhora també discutibles en el debat de les idees o del projecte de país. Té alguna cosa a veure això en el desenllaç professional anunciat?

Probablement Antoni Bassas ha sabut entendre que la seva trajectòria havia arribat a un punt que, si més no, calia clarificar per definir la nova etapa. Les raons de la "no entesa" amb el director, el Sr. Oleguer Sarsanedas, potser les coneixerem aviat o potser no. No sé si es pot tractar de condicions retributives, de condicions de línia editorial, de marges de llibertat o de criteris d'empresa. Jo, avui, volia posar només sobre la taula les coordenades d'una trajectòria, la valoració professional, i la funció de la Ràdio Pública. Aquesta penso que està cridada a ser veu dels ciutadans, de tots els ciutadans, i alhora compromesa a acompanyar la marxa del País en la direcció marcada per la voluntat democràtica dels electors.

Un altre nom: Juan José Ibarretxe. Avui el Parlament basc ha donat llum verda al projecte de llei que ha de regular la consulta popular a l'octubre d'enguany per posar en marxa un procés que hauria de desembocar en un referèndum el 2010 sobre l'autodeterminació.
El govern de l'Estat ja anunciat que presentarà recurs davant del Ttribunal Constitucional per barrar aquest procés. El recurs suposa aturar la tramitació. El TC no emetrà el seu dictàmen abans de l'octubre. Per tant, la consulta no es podrà dur a terme en el calendari previst.

De moment dues reflexions: Es democràtica la iniciativa del lehendakari i del parlament de Vitòria a tramitar un projecte de llei de consulta al poble. Es també democràtic el recurs del govern de Madrid. I haurà de ser democràtica l'acceptació de la sentència del TC, sigui quina sigui la valoració que en facin.

No pot ser mai dolent saber què pensa la gent d'un territori sobre qualsevol tema que els afecti. Els governants saben que l'estat d'opinió no obliga a fer el que la gent pensa sinó a actuar amb criteris polítics tenint en compte les opinions i els sentiments de la gent.

No ens posem nerviosos. No desqualifiquem ni el Lehendakari, ni el tripartit que dóna suport al govern d'Ibarretxe ni els partits que estan a l'oposició ni els abertzales radicals que tiren la pedra i amaguen la mà. Ara caldrà esperar les màximes instàncies del Constitucional, lamentablement amb un prestigi molt devaluat darrerament. Mentrestant que tothom opini. És bo que s'obri un debat però no només sobre els mètodes o les formes sinó sobre el fons dels tema plantejat. La maduresa democràtica de tots hi està en joc.

CONGRESSOS: NOUS PERFILS, NOUS REPTES

Estem acabant el curs polític i totes les formacions volen deixar els deures fets per tenir encarat el proper curs que es preveu difícil econòmicament i socialment.

ERC ha fet seu congrés. No l'ha tancat bé. No hi ha hagut capacitat d'integració de les diverses famílies que conviuen sota el paraigua de l'esquerra independentista. Quan un congrés no es tanca bé deixa sempre una mena de bomba de rellotgeria per explotar. Pot ser que sigui desactivada a temps però pot ser que exploti en el moment menys oportú. He parlat personalment amb tots els corrents presents en el Congrés. Tothom admet que el debat ha deixat ferides obertes i s'han produit trencadisses no desitjades. A títol molt personal un dels personatges defenestrats en el Congrés em confessava que ell ho estava digerint prou bé però que en cavi era molt dur de pair per a la seva família a la que havia sacrificat molts anys per la dedicació absoluta a la seva tasca política i ara tenia la impressió que li havien donat una patada al cul sense miraments... Són un de tants aspectes emocionals derivats del compromís polític.
Em preocpa les derivades que això té o pot tenir per al govern d'Entesa. No ho podem passar per alt. Qui serà l'interlocutor en el govern d'aquesta ERC sorgida del Congrés? Puigcercós?, Carod? Predominarà la responsabilitat de partit de govern o les estratègies utòpiques dels més radicals independentistes? Què passarà al setembre a l'arrencada del nou curs? Què passarà després de la sentència del Constitucional? Estic segur que el President Montilla ha tingut temps de plantejar-se totes les alternatives. Serà un curs, la crònica del qual, ni està escrita ni es pot avançar.

Congrés del PP a València. Una altra dada important del panorama polític. Rajoy ha aconseguit el que semblava impossible: imposar la seva gent i donar la imatge de gir cap al centre. Però deixa també els crítics amb l'Aznar al capdavant, descol.locats però no vençuts. No hi ha dubte que la nova executiva té un aire nou, gairebé tots menys el propi Rajoy que vcol aparèixer com alliberat dùn paper que l'aznarisme li havia assignat. Tanmateix, no ens enganyem: El PP és la dret que aplega totes les sensibilitats de la dreta i m'atreveixo a dir del postfranquisme. El seu objectiu és evitar el vot de càstig d'un sector que vota el PSOE per no veure el PP al govern. Es un repte per a ells i és un repte per als socialistes. Tenim el risc, des del socialisme de voler llimar tant les arestes que tenen color d'esquerra progresista que deixi de ser un pol de referència del tot una franja de l'electorat que ens vota perquè confia en un govern i en una política alternativa de progrés en mig d'una crisi global on s'hi kuga el benstar de les capes més febles de la nostra societat. Las situació general es preveu crítica en els propers dos anys. La temptació és sumar-se a fer polítiques conservadores i proteccionistes dels interessos dels de sempre... Em preocupa les línies de fons de la política social europea: el tema de les 65 hores setmanals, el tema de la política d'immigració. I com a catlà em proecupa el gir centralista de les polítiques comptencials i territorials del govern Zapatero.

Em pregunto: serem capaços des de la societat civil, des del PSC, des de la Convenciói pel futur, des de Ciutadans pel Canvi de mantenir l'aposta per la renovació, per l'Espanya federal, per una nova llei electoral, per la defensa de la pluralitat, per la interculturalitat...?

Llei de fosses: Justa i necessària

En el Ple del Parlament del dia 18 de juny es va aprovar la tramitació parlamentària del projecte de Llei sobre la localització i la identificació de les persones desaparegudes durant la guerra civil i la dictadura franquista (col·loquialment anomenada Llei de Fosses). Es va rebutjar, amb el vot de la resta de grups (inclòs el grup mixt), l’esmena a la totalitat que proposava el Partit Popular i, per tant, el projecte de llei continua el seu tràmit parlamentari.

L’Estatut per una banda i la llei del Memorial Democràtic reclamaven saldar els deutes de la nostra transició democràtica. Una transició que per fer-la més viable en aquell moment, va haver de pagar el deute d’una certa amnèsia que avui tots reconeixem que va ser injusta i que ha fet patir a no poques persones.

La llei pretén regular la dignificació de les fosses localitzades a Catalunya i preveu un seguit d’instruments jurídics que han de permetre disposar d’un coneixement més exacte i fidel a la realitat de les fosses existents al nostre país i del nombre i distribució de les persones desaparegudes que s’hi podrien trobar enterrades.

La Generalitat té censades actualment dos mil i escaig de persones desaparegudes i ha comptabilitzat 179 fosses que poden guardar els cossos de soldats caiguts en el front d’un bàndol o de l’altre o de persones civils assassinades en funció de la seva ideologia, de les seves creences o del seu color polític o sindical. No hi ha distincions de cap mena pel que fa a les raons per les quals aquestes persones van ser assassinades. Totes les víctimes de morts violentes en una guerra fratricida o en una dictadura tenen dret a ser recordades i honorades. No podem deixar que hi hagi encara dols reprimits de persones que no saben on anar a plorar els seus morts perquè les seves despulles romanen desaparegudes sense haver estat enterrades dignament. Un dret aquest, que cap poble no nega als seus ciutadans.

La memòria i la justícia han de ser també patrimoni del nostre poble. Amb le llei sobre localització i la identificació de les persones desaparegudes durant la guerra civil i la dictadura franquista, ho fem possible.

CIUTADANS PEL CANVI: Una Convenció massa light?

No he dit res encara en el meu blog sobre la nostra IX Convenció de Ciutadans pel Canvi celebrada a El Prat el dia 31 de maig. Va ser tranquil.la, sense sorpreses, amb poc debat intern, potser massa planificada. Es van elegir els membres de la Junta Rectora d'entre candidats que garantien la continuitat sense matisos. El notari Juan José Lopez Burniol ens va il.lustrar sobre l'aposta federalista. Interessant, didàctic. Llàstima que després no hi seguís un col.loqui. Es van plantejar quatre campanyes ciutadanes: Constitució Federal, llei electoral, renda bàsica de ciutadania, acció local. Aclariments i matisos en el col.loqui sobre els dos primers punts. Carme Valls, la presidenta reelecta resumia la jornada amb una síntesi força reeixida del que som i el que podem fer. La Consellera Tura va tancar la Convenció amb una reflexió política que posava l'accent en els valors del compromís polític. Interessant. Fins aquí la nota esquemàtica de la nostra convenció anual.
Al llarg de la jornada em venien preguntes i reflexions personals que només vaig interioritzar perquè tampoc es donaven les condicions per fer-ne debat col.lectiu. Pensava en les absències, algunes significatives. Vaig tenir, en canvi, la satisfacció de veure el nostre President Maragall acceptant d'entrar a la coordinadora, però esperava sentir el seu missatge, la seva aportació en aquesta nova fase. No va parlar. Més enllà de la seva situació personal penso que s'havia de facilitar una conversa i un intercanvi amb ell. Em preguntava perquè bastants dels assistents en van tenir prou amb la conferència del Juanjo i les votacions. Com és que en l'informe de gestió i de vida de CpC no es va fer cap referència al treball de regidors i diputats que participen en l'acció política des dels ajuntaments o des del Parlament. No vam tenir ocasió d'avaluar les nostres complicitats amb el PSC o si es vol amb els partits de l'esquerra catalana. No es va debatre sobre els condicionants generals o conjunturals de l'acció de govern del President Montilla,...
Sobre les campanyes, n'hi ha una de fons, difícil potser de valorar per part de la ciutadania però molt important per a donar marc i sortida al propi autogovern i a les relacions amb Espanya. Es la campanya per eixamplar el camí cap al federalisme amb una reforma constitucional. Important el compromís amb la llei electoral, més fàcil en aquest cas de trobar ressò ciutadà i d'aconseguir un gruix de pressió per fer-la viable. Interessant encara que potser poc viable ara mateix la proposta de la renda bàsica de ciutadania. De fet, sobre aquestes fites o aquests objectius difícils en sí mateixos, com ho podria ser també la reivindicació o la conveniència que els socialistes catalans tinguessin veu pròpia a Madrid, CpC ha de poder plantejar sempre la pregunta: I PERQUÈ NO? senzillament per crear opinió, per engruixir aquelles altres veus que apunten en la mateixa direcció.
Els mitjans s'han fet ressò de la Convenció fonamentalment en dos punts: la presència i incorporació del PM a l'equip coordinador i la continuitat de Carme Valls com a Presidenta. Caldria a partir d'ara que el referent constant i mediàtic de CpC fos el treball de conscienciació
política, el de formació i de debat ciutadà, el de presència en les plataformes ciutadanes i en la consolidació de xarxes compromeses amb el canvi federal.

Reprenem la marxa. Que no depengui només de la direcció. Que siguem els socis els que estirem del carro i eixamplem la base ciutadana per superar l'anomenada desafecció política actual.

Fets sí, però paraules també

De l'eslogan "Fets i no paraules" en va fer el candidat José Montilla, bandera electoral. Va voler posar l'accent a l'acció de govern més que no pas al debat identitari que ha estat sovint la boira que ha tapat els deficits en l'acció dels governs de CiU.
Portem un any i mig de legislatura i jo ara penso que hem de tornar a donar valor a la paraula que sempre ha d'acompanyar i orientar l'acció política. Donar valor al discurs, al relat que explica les raons de fons que marquen la orientació de la política del govern.
Vaig assistir divendres passat a la Convenció pel Futur i vaig quedar-me a la taula rodona sobre l'acció política. Hi van participar Margarita Saenz Díez, Miquel Caminal, Ernest Maragall, Miquel Iceta, Josep Oliver i Miquel Roca, moderats per en Jordi Font. Els sis ponents van fer una aportació de pensament polític interessantíssim que serveix per veure on som, on volem i on podem anar però també les raons i els perquès, des d'una òptica catalanista i d'esquerres. Per obtenir confiança de la ciutadania els electors han de saber la filosofia que orienta i determina cada iniciativa política important i descobrir que no hi ha res que es faci perquè sí i que el que es fa, té coherència en la defensa d'uns valors, d'una jerarquia de prioritats, d'una consideració de solidaritats, d'una voluntat d'equilibrar el territori, d'unes ganes de projectar el futur de forma planificada i participativa. Això ha de ser així i així ho hem de saber explicar. Si tot això ho donem per sabut o no ho saber explicar ens trobarem que la gent jutja els polítics de la dreta i de l'esquerra amb la mateixa mesura. Tots els partits tenen sempre motius per tirar projectes endavant, però els motius de l'esquerra estan basats en el destinatari principal de l'acció política: les persones i les condicions que afecten el seu benestar i el seu creixement. Cal dir-ho, cal explicar-ho. Cal fer-ne pedagogia un dia i un altre. Si no ho fem així, deixarem que uns altres prenguin el timó.

NOMS PROPIS

Torno a casa a mitja tarda, després d'un matí de contactes programats i algun d'imprevist. He passat pel Parlament. Hem coordinat les comissions d'Educació, d'Exteriors i de Salut que es faran el dijous. M'he ofert per defensar el posicionament del govern en alguna de les propostes de Resolució que fan referència al Vallès occidental: concretament una sobre el 4rt Cap de Rubí.

Però volia destacar avui quatre noms propis del dia:

Carme Valls. He pres un llarg cafè amb ella a mig matí. Hem parlat de tot, sobretot de CpC, del futur del moviment, de la Convenció de finals de mes. Hi ha hagut força sintonia i sobretot complicitat. Ella repetirà al capdavant de Ciutadans. Jo em centraré amb la meva tasca de diputat. Tots dos tenim ganes de consolidar l'organització com a plataforma de conscienciació política, d'incentivació de la participació i del compromís polític. Hem parlat de la necessitat de la "pluja fina" que, més enllà de l'estratègia partidista, ha de promoure entre la ciutadania el debat obert i plural sobre els petits i grans reptes del país. Coincidim que hi ha altres iniciatives paral.leles amb les que haurem de buscar complicitats. Ens fixarem més en la ciutadania disposada a recolzar les polítiques federals, les polítiques de l'esquerra plural, del govern d'esquerres. Carme Valls és una dona amb vocació política, que no defalleix, que ara mateix té dues passions: obrir pas al pensament i al projecte federalista i fer que la dona sigui tinguda com a susbjecte de protagonisme social i polític.

Joan Ferran. L'he trobat al Parlament. Hem parlat de les jornades parlamentàries sobre Mitjans de Comunicació que finalment s'han fixat per al mes d'octubre. Estem disposats a abordar les relacions i les interdependències entre Mitjans i Polítics. Volem reflexionar sobre la capacitat dels mitjans per generar complicitats però també, massa sovint, per provocar trencadisses. Joan Ferran el polític socialista que té una imatge d'home dur m'ha parlat avui de poesia. La vessant de polític professional no l'impedeix mirar la vida, la bellesa, l'amor amb ulls de poeta i em confessava que una de les seves evasions és omplir un foli blanc amb paraules d'amor i vivències poètiques. M'ha semblat fantàstic.

Daniel Font. L'he trobat també al Parlament treballant com sempre, molt concentrat davant del portàtil del seu despatx. Afinava la sessió de la Convenció pel Futur que tidrem el divendres a la Pompeu Fabra del carrer Balmes. En Dani és ordenat, rigurós, convençut i preocupat per a que el treball polític no quedi encotillat en les estructures dels partits. Obre finestres, deixa passar aire i llum per enriquir el pensament plural, sempre des de l'esquera, des del catalanisme. No és un home que aspiri al lluïment personal. Busca eficàcia, coherència, complicitats. Una gran persona.

Lluís Recoder, alcalde de Sant Cugat, de CiU. Avui és a Brussel·les amb una colla de gent de Sant Cugat i també del govern per recolzar la candidatura de la ciutat com a seu de l'Institut Europeu de la Tecnolgia. Recoder és un polític de raça, amb futur molt obert dins de les files convergents. Em va demanar que l'acompanyés a l'acte de presentació de la candidatura. Jo surto demà cap a Brusselles per sumar-me a l'aposta de la ciutat com a referent de les noves tecnologies. Aquesta aposta no ha de ser patrimoni de ningú. Es de tots. Recoder ho ha sabut fer. Avui, que no em vull posar en la política municipal del dia a dia, deixo constància del reconeixement a un esforç de la Corporació municipal de Sant Cugat, que presideix Recoder, per projectar internacionalment la ciutat.

L'Avui, el blog, Carme Valls i CpC

Avui he comprovat que algun/a periodista -vull pensar que excepcionalment o casualment- ha entrat en el meu blog. Si ho ha fet altres vegades no havia trobat mai un motiu per reproduir una reflexió, una valoració personal de l'actualitat. Aquesta vegada li ha semblat noticiable la reflexió meva sobre els prolegòmens de la Convenció de Ciutadans pel Canvi. Escrivint com a polític he comprovat que el titular de la notícia periodística no correspon a la literalitat de la reflexió personal expressada en el blog que he preferit anul.lar per no alimentar ni suspicàcies ni malentesos.

Ciutadans pel Canvi, sense massa ressò mediàtic, va fer una revisió a fons de la seva raó de ser, va marcar uns principis, unes prioritats de presència en la vida pública i en la vida política. Després ha revisat els estauts interns per fixar els criteris d'organització interna i de projecció externa. Ara ve la nova Convenció que ha d'elegir l'equip de portar tot això endavant.

La Presidenta ha estat fins ara la Carme Valls. La Carme Valls és una dona d'una gran personalitat, molt preparada políticament i intel.lectualment. Metgessa de prestigi, dona d'àmplies relacions aquí i a la resta de l'Estat. Una dona amb principis, amb coratge humà i polític, activa, estimulant. Ha estat i és la cara visible de Ciutadans. Els interrogants i les crisis del que som, del que volem i del que podem ser s'haguessin accentuat sense el seu lideratge.

I vull recordar que ha portat el pes del moviment de Ciutadans i ha mantingut un diàleg amb el PSC i amb altres forces polítiques amb la fermesa de qui defensa principis i valors. Alguna vegada em consta que ha tingut la sensació que pel fet de ser dona potser li han regatejat protagonisme públic. Es injust que encara passi això.

Dit això, vull reafirmar-me en la reflexió que feia fa dos dies en el sentit que una nova etapa a
Ciutadans, amb una precisió de noves prioritats, amb un nou reglament i amb la voluntat de projectar-se més com a moviment cívic aconsella, al meu entendre, un canvi de referent, un canvi de portaveu i referent cívico-polític. El canvi crea l'expectativa que les coses es mouen, es renoven, agafen un nou impuls i des de fora obliga a interessar-se pels nous objectius o els nous matisos, o les noves prioritats ... No és dolent el canvi, és positiu perquè la renovació de qualsevol direcció política forma part d'una filosofia que sempre hem defensat a Ciutadans. I ho penso sense negar que la Carme Valls ha portat amb dedicació i empenta el pes de la Presidència i la responsabilitat com a membre de la permanent en els dos darrers mandats.

Fetes aquestes precisions queda clar que personalment no tinc res en contra de la vàlua de Carme Valls i vull afegir d'una manera molt explícita que si la Carme Valls acaba decidint de tornar-se a presentar per formar part de la Junta Rectora amb disponibilitat de repetir a la Presidència JO LA VOTARÉ.

El 9M obliga a redefinir-se

Ha passat un mes i mig després de les eleccions. A la nit electoral tots els partits troben el millor discurs per justificar els propis resultats, però la realitat és tossuda i acaba obligant a agafar el toro per les banyes. Al PP més enllà del drama o del sainet Rajoy-Esperanza Aguirre ens trobem a Catalunya amb un PPC sense lideratge amb la disjuntiva de confirmar Daniel Sirera, imposat arran del relleu de Piqué o optar per la diputada díscola que intueix que cal renovar el discurs però que no té els suports de la militància. Finalment l'Alberto Fernàndez Días s'acaba de decidir a postular-se també per a la presidència. Fernàndez és un pes pesant però és passat. No sé què farà el seu germà Jorge. Ni l'un ni l'altre voldrà perdre el control del partit amb Presidència o sense. A l'ombra de cada un dels presidenciables a hores d'ara no sé si hi ha l'Esperanza Aguirre o el Rajoy. Tanmateix, un embolic perquè el grup parlamentari està molt dividit.

A CiU o més aviat a CDC pot donar la impressió que les aigües baixen tranquil·les però la veritat és que hi ha sectors convergents que no estan disposats a ser reconeguts només per l'etiqueta sobiranista i pretenen fer política més definida pels reptes globals de país on el marc identitari no ho condicioni tot. Sorgeix la figura de Recoder, el meu alcalde de Sant Cugat: intel·ligent, lúcid, obert, de mà estesa. S'hi ha afegit l'alcalde de Figueres i diputat, Santi Vila: Veus assenyades que demanen que parlin els dirigents territorials. No sé què hi pot aportar el reaparegut angel Colom, ex dirigent d'ERC que aboca el partit a l'escisiò, que s'aixopliuga a CDC i ara pretén fer de pont amb els seus antics adversaris d'ERC. Sabrem com acaben els equilibris abans de l'estiu.

ERC: Aquí sí que tenen un embolic. Quatre candidatures difícilment disposades a una síntesi. Segons com acabi el debat i la confrontació, pot tenir conseqüències primer en el partit amb risc d'una nova escisió i després al govern si les tesis guanyadores aposten per refer pactes i aliances...

PSC. Ha sortit molt reforçat de les eleccions però ara cal veure el pes que ZP li donarà a Madrid en l'àrea del govern i en l'àmbit parlamentari. S'han aixecat veus (Castells i Maragall) recordant la reivindicació de grup parlamentari. No vull pensar que només sigui una estratègia per tenir més pes en el congrés de juliol. Tanmateix, jo m'hi apunto tot i considerant que si no és viable en aquest moment caldrà trobar la forma de fer sentir la veu dels diputats socialistes catalans a Madrid. Cal tenir un portaveu que expliciti el posicionament dels socialistes catalans en els grans temes d'Estat tant si afecten Catalunya com si no. Es imprescindible trobar la fòrmula que eviti que en les grans lleis la veu de Catalunya s'expressi només amb òptica convergent. En el Congrés del PSC penso que aquesta dimensió hauria de quedar molt definida més enllà que es pugui fer o no grup parlamentari propi.

Nou govern. Primeres impressions.

Divendres esperava una trucada de ZP que no es va produir. Si ho hagués fet no m'hagués trobat a l'AVE camí de Madrid. De moment els dos únics catalans que tindran cartera ministerial són Carme Chacón i Celestino Corbacho. Dos destacats dirigents socialistes catalans del sector més proper a Ferraz. Em preocupen les primeres setmanes de la Ministra de Defensa, passant revista a les tropes amb la panxa de set mesos. Segur que entre la tropa es faran tota mena d'acudits. Vull pensar que s'acabarà imposant la seva capacitat i la seva fermesa. No sé qui podrà canviar a quí: ella sempre somriu i els militars no ha fan mai en públic. El servei militar és una cosa seriosa. Temps al temps.
Corbacho a Treball i Immigració. De fermesa no li faltarà al fins ara alcalde de l'Hospitalet i President de la Diputació. Tindrà molta feina i no sé si li quedarà temps com a minisrre català per plantejar davant de l'executiu i davant de ZP, els reptes i problemes que té Catalunya.
Ser ministre se suposa que dóna aquella proximitat amb les instàncies de decisió del poder de l'Estat per fer entendores i viables unes reivindicacions històriques i una identitat pròpia que té Catalunya com a nació.
Em va sorprendre la continuitat de Magdalena Alvarez. Jo em vaig oposar a la seva recusació amb l'argument que faltaven dos mesos per a les eleccions i que no valia la pena un caanvi precipitat de ministra a la recta final de la legislatura. Estava convençut que ZP no volia un canvi per dos mesos... però jurava que es produiria el relleu amb la constitució del nou govern. No ha estat així. Diuen que Chaves ha forçat la màquina. Ni el nostre Parlament ni l'opinió pública catalana han estat suficient per impedir aquest nomenament. Una altra (insignificant?) frustració.
Serà una legislatura en la que es mantindrà un pols permanent entre el govern de Montilla i el govern Zapatero. Haurem de ser coherents, valents no en dialèctiques sinó en arguments. Cada dia que passa tinc la impressió que haurem de tornar a plantejar si no seria bo que el PSC tingués grup parlamentari propi al Congrés. Seria la manera de "pesar" en el govern de Madrid.

SARAJEVO: Pasqual Maragall i la solidaritat de Barcelona

Feia fred el dia 6 d’abril. Havia nevat i bufava el vent, però Sarajevo estava de festa.

Commemoraven la resistència partisana del 1942 i els primers fets tràgics de la guerra del 1992. El record anava acompanyat del reconeixement de solidaritats internacionals. L’acte central i emotiu per a nosaltres era el lliurament de la distinció singular com a CIUTADÀ D’HONOR de la ciutat de Sarajevo a PASQUAL MARAGALL. Va ser un acte emotiu en el marc del Teatre Nacional.

El President Maragall va fer un discurs concentrant el protagonisme en la ciutadania de Barcelona, d’aquella Barcelona olímpica que es va bolcar per Sarajevo. Va fer un cant a la pau i a la continuïtat dels projectes solidaris i va impactar quan, d’una manera valenta (i potser políticament incorrecta perquè hi havia representacions de Belgrad...) va afirmar que eno es podrà consolidar el procés de pau a Bòsnia Herzegovina, fins que Mladic i Karadzic no s’hagin assegut davant del Tribunal Internacional de La Haia.

Una vintena de persones vam acompanyar Pasqual Maragall en aquest viatge. El primer Tinent d’alcalde de Barcelona hi era en representació de l’alcalde Jordi Hereu i en nom de la ciutat. Hi havia també el company diputat Antoni Comín i el Sr. Joan M. Tintoré, President del club de Tennis Barcelona. L’ànima de l’expedició era en Manel Vila, l’home que va posar en marxa l’Ambaixada de la Democràcia Local Barcelona.-Sarajevo que tant ha fet per a la ciutat.

Vam tenir temps per visitar la seu d’aquesta oficina ADL i saludar la seva gent: persones que van estar al nostre servei els dos dies d’estada. La majoria havien viscut com a refugiats a Barcelona i havien tornat al seu país per ajudar a la seva reconstrucció: parlaven català a la perfecció. La veritat és que Barcelona és present a Sarajevo amb gratitud i admiració. Vam poder-ho comprovar a Mojmilo. A la Plaça Barcelona vam viure la reacció espontània de ciutadans que en reconèixer que érem barcelonins es van acostat per agrair tot el que Barcelona havia fet pel seu barri..

Dos personatges, dues anècdotes: El general Jovan Djviak, serbi, però que va dirigir la resistència dels musulmans de la ciutat. Un home formidable que ens va fer de cicerone per explicar-nos els indrets de la resistència. Quan es va acabar la guerra el van retirar de l’exèrcit perquè era serbi (tot i haver lluitat a l’altre costat) i no podia tornar a Sèbia perquè el consideraven un traïdor.

L’altre personatge que ara no recordo el nom que té la família a la república Srpska però que ell encara viu i treballa a Madrid. Havia participat en la defensa de Sarajevo en la línia divisòria del front. Em deia que la tragèdia de la guerra no s’explica a les escoles. Està prohibit com està prohibit escriure’n llibres. Diu que la memòria tornaria a generar odis i és millor oblidar...

La veritat és que la situació política del país es veu encara molt precària pel que fa a l’estabilitat. Tot sembla dependre de la comunitat internacional.